Les botigues del carrer adjacent

Al carrer adjacent hi havien arrenglerades una munió de botiguetes dedicades a la venda de tota mena d'articles per al servei de les persones que tot sortint del mercat volien complementar les seves compres. Una de les botigues la portava una parella de joves que venien roba de moda i que amb un somriure ample de banda a banda de la cara rebien els clients i els indicaven quines podrien ser les millors preferències per a ells o per als destinataris de les compres, doncs era força habitual que no fossin ells mateixos sinó algun dels fills o nebots. Les mestresses entraven un xic cohibides per la decoració colorista i per la musica eixordadora que hi sonava a dins de l'espai reduït de la botiga i demanaven a algun dels dos depenents per alguna de les peces de roba de disseny que hi penjaven d'uns llistons de ferro entaforats a les parets o endreçades i apilades als prestatges. Les dones miraven cap a totes les bandes i enmig de la perplexitat inicial s'adreçaven preferentment a la jove que amb tota mena d'explicacions feia la seva feina de vendre i les pintava les peces com el millor i més escaient per als gustos i preferències de la canalla que després un cop realitzada la compra no tenien més remei que acceptar el regal de la mare o la tieta i posar-se les robes encara que no els hi agradessin massa del tot. També hi anaven grups de noies que entraven decidides i regiraven tots els prestatges i penja-robes a la recerca de la samarreta o els pantalons que fossin més del seu gust. Els preus no eren gens econòmiques doncs els propietaris pensaven que la moda s'havia de pagar i els que compraven no feien estalvi de cap mena a l'hora de gastar els seus diners que per altra banda no eren gaires en tractar-se d'adolescents. De totes les maneres acabaven per comprar qualsevol cosa per tal de poder estrenar una peça de roba el cap de setmana quan sortien amb els seus amics. El que de cap manera no es veia eren homes madurs doncs el que entraven eren uns xitxarel·los que feien por de veure'ls vestits amb robes estrafolàries i amb unes sabatilles que per cridaneres amagaven el preu real que valien. Qualsevol hauria pensat que es tractava de sabatilles esportives comprades a qualsevols encants en comptes de les obres d'enginyeria puntera que eren en realitat i valorades en unes quantitats astronòmiques de diners donada la seva qualitat que si bé era bona no prou com per a justificar el preu. De totes les maneres als caps dels compradors de la botiga de moda juvenil tot preu estava més que justificat si representava una innovació en el seu estil de vestir-se. Al final tots passaven per caixa i deixaven uns bons rendiments als comptes bancaris de la parella que planejava casar-se i estalviava de valent per tal de poder donar la entrada per al seu primer piset.
Precisament a tocar de la botiga de modes hi havia una petita agència immobiliària. L'agència duia l'administració d'unes poquetes finques ja que la seva dimensió i el fet que tinguessin només aquell despatx als baixos de l'edifici feia que no poguessin aspirar a tenir centenars de clients com gestionaven les grans corporacions dedicades al ram de les transaccions de bens immobles. Principalment gestionaven l'adjudicació de lloguers dels pisos lliures als edificis de les immediacions i a col·locar habitatges en venda dels que cobraven una comissió en el moment de la venda. També cobraven comissions pels lloguers, per les consultes i en definitiva per quasibé tot manera que tenien de fer bons calerons que anaven a raure als comptes corrents del propietari de l'agència que cada dia que passava estava més gras i tenia un cotxe més imposant. La mida dels seus havans també pareixia créixer doncs de jove havia començat amb uns purets d'allò més esquifit i ara que ja s'acostava a la jubilació fumava unes faries que feien por per la seva mida i pel fum pudent i escampadís que produïen. I encara que les mestresses que eixien del mercat no tenien en la seva major part cap intenció de comprar cap pis ni de llogar-ho ni tant sols, tenien per costum per esperit tafaner d'aturar-se uns segons al davant del vidre del despatx per tal de fer una ullada als preus i admirar-se de com anaven enfilant-se els preus any rera any sense conèixer cap mena d'aturador. Alguns dels vianants que hi passaven també tenien la costum d'aturar-se a tafanejar sobretot els jubilats amb els seus cabells blancs que perdien estones interminables en repassar un per un tots els preus de venda i de lloguer que hi havia fixats al costat de les instantànies mal fetes i parcials dels locals comercials o els pisos amb terrassa.
Frec a frec de l'agència hi havia un venedor de pernils i embotits que als començaments de la seva activitat comercial havia aspirat a ocupar una de les parades del mercat però que havia quedat fora en haver-se fet una subhasta entre diferents aspirants i tot i que a dins de la cúpula de ciment de l'edifici del mercat que tenia just al davant ja hi havia de cansaladers de tota mena ell havia decidit d'instal·lar la seva paradeta igualment i havia fet mans i mànigues per que l'anomenada del seu gènere fos prou important com per a crear clientela i desplaçar en part les parades similars de dins el mercat. Tenia penjat d'una barra de ferro tota una renglera de pernils tots ordenats i orientats cap al mateix cantó de la cuixa de l'animal que s'intuïa en alguns casos dessota d'una tela de color blanc a la part baixa de la qual regalimaven els olis propis del pernil. La renglera de pernils impregnava d'un olor deliciós tota la botiga que era més aviat similar a una de les parades del mercat doncs no tenia cap mena de porta i igual que passava a les peixateries tot l'espai de la façana era l'accés directe que anava a parar al taulell coronat de marbre on l'home calb i panxut feia bocins una llonganissa o tallava un pernil dels que tenia oberts i anava desant les llesques a sobre del paper plastificat que tot seguit enrotllava per tal d'embolcallar els embotits i donar-los a la dona que els hi havia demanat. L'home s'aixecava cada dia de bon matí per tal de proveir-se als millors llocs de la ciutat i tot i que no comprava grans quantitats si ho feia a diari doncs a la botiga no li sobrava l'espai i el poc que tenia el curullava de tota mena d'articles específics, no ja embotits en un sentit genèric, sinó de productes amb denominació d'origen i de contrades particulars on la seva qualitat estava per sobre del que era normal. Era per aquesta raó que s'hi comptaven entre els seus clients moltes dones vingudes de totes les parts del país i de l'estranger fins i tot doncs allà podien trobar els productes de la seva terra, si més no els més coneguts i els que tenien fama per la seva qualitat especial. Vaja, que l'home anava ben assortit de tota mena de productes del porc i havia ben assolit la seva aspiració d'excel·lir.
L'home dels pernils i la parella de la botiga tenien una bona relació, a part de canviar-se la xavalla que els hi sobrava o mancava segons el cas per tal de tenir canvi també es feien compres sovint. La parella anava escassa de diners i tot i això de tant en tant es permetien el caprici de comprar un bon pernil. L'anaven a recollir a la pernileria quan aquesta ja tancava i així se la podien endur directament cap a casa sense que fes cap mena de nosa a la seva botiga, on a més de ocupar espai podria ben fàcilment tacar alguna de les peces de roba. L'home de la pernileria feia menys viatges cap a la botiga de modes, però com que tenia dues filles estudiant a l'institut i el venien a visitar, cert que escadusserament, però en definitiva apareixien per allà cada cert temps, doncs aprofitaven l'avinentesa per atansar-se les dues passes que els separaven de les modes i allà feien alguna compra tan inútil com vistosa de cara als seus caps de setmana. El visatge del perniler canviava de color en veure els modelets i xampurrejava unes paraules que prestament eren substituïdes per la xerrameca de les seves dues filles que encara li demanaven més diners dels que ja les hi havia donades. Finalment afluixava i els hi allargava un bitllet que anaven a gastar en qualsevol futilesa que se'ls hi pogués ocórrer.
Immediatament al costat de la botiga de pernils s'alçava majestuosa l'entrada d'un gran centre comercial situat al centre de l'illa i que tenia sortides a tots els carrers adjacents. En mig de dues columnes de gran format hi havia l'entrada coberta de vidrieres per la nit que durant el dia s'esbatanaven per tal d'atraure els vianants i fer l'accés al recinte del centre comercial més automàtic. Era curiós que hi convivíssin al mateix carrer les botiguetes i el gran centre comercial però així era la cosa i com que la zona era d'allò més concorregut el cert és que hi havia negoci a fer per a tothom. Però passem de llarg la gran superfície i fixem-nos en el petit quiosc que hi havia entaforat a la façana tot seguit. En realitat era exactament igual que un dels quioscos isolats que poden trobar-se a les avingudes de la ciutat només que aquest no tenia carrer pels quatre costats sinó les parets de l'edifici. Allà es venien diaris i revistes i fins i tot documentals de la televisió empaquetats en estoigs de plàstics llestos per a ser visionats amb un aparell domèstic de reproducció de video. També hi venien altres productes poc relacionats amb la cultura o la informació com ara gominoles i paquets de xiclets de diferents sabors. No es pot dir que la seva principal font d'ingressos fossin els diaris i revistes doncs de la resta de productes que venien també hi treien un bon pessic a final de més. Per atendre el negoci es repartien en torns diverses persones en funció de si era matí o tarda o bé si es tractava del cap de setmana. En total eren fins a cinc persones diferents les que hi havia despatxant la clientela i en alguns moments del dia coincidien fins a dos dels venedors alhora. Com que la zona no era concorreguda per la nit s'estalviaven d'obrir fins a altes hores de la nit com li tocava
de fer a altres quioscs de la ciutat situats prop de zones d'oci nocturn. En definitiva duien una vida tranquil·la sense gaires més entrebancs que els de decidir diàriament les comandes de diaris i altres publicacions que calia fer. Certament tenien certes vendes assegurades doncs alguns dels clients feien col·leccions i venien cada setmana a cercar el fascicle corresponent que solia ser abusivament car en relació a la qualitat general del producte que es col·leccionava. A part d'això venien els diaris sobretot de bon matí però també després a bon ritme fins que a la tarda la meitat ja s'havien esgotat. Evidentment tenien la opció de demanar un abastiment nou de diaris de l'edició de la tarda si ja veien a mig matí que anirien curts d'exemplars pel fet que alguna notícia que hagués interessat els lectors especialment hagués fet pujar el nivell de vendes fent previsible l'esgotament dels exemplars abans d'acabar el dia. Per bé que no sempre en demanaven més d'exemplars i simplement els venien fins que s'exhauria el munt de diaris i rai.
Seguint la direcció del carrer que portàvem trobàvem una botiga d'animals on també es venien els pinsos necessaris per a la seva alimentació. L'espectacle dins de la botiga era digne d'admiració, amb dotzenes d'ocells engabiats penjant de les parets i gats i gossos dins d'unes capses de plàstic amb forats i tota mena d'altres animals més exòtics com ara tortugues i serps i fins i tot un terrari amb granotes i gripaus que afegien els seus sons característics a l'escàndol organitzat principalment pels ocells, tot i que els gossos quan es posaven a bordar no es quedaven curts en agitació i desgavell. Aquesta botiga no era tan petita com les altres doncs s'estenia cap al centre de l'illa esgarrapant uns metres quadrats al voluminós centre comercial. Això permetia els amos de tenir en exposició un ventall ampli d'animals que podien ésser adquirits i enduts al moment després es clar d'haver passat els tràmits de registre d'animals comuns o exòtics que era preceptiu en traspassar-se la propietat de qualque animal. Els gossos que hi tenien de totes maneres no eren dels grossos doncs allà haguessin mort de tedi i sedentarisme. Els que tenien eren d'aquells petits i cridaners que en definitiva l'únic que fan és asseure's a la falda del seu amo i passar les hores bordant a les mosques i movent molt el cap i poc el cos. Aquesta mena de gossos eren els que tenien de manera que amb un espai petit que consistia en una gàbia de plàstic foradada tenien prou per a estar-se en exposició. Si el client volia una altra mena de gossos o animals més grans com ara caimans de jardí o porcs de granja o d'altres que anaven posant-se de moda cada cert temps l'havien d'adreçar a un centre especialitat que coneixien fora del nucli de la ciutat on hi havia tota mena de gossos, en el cas d'aquests animals, o iniciar els tràmits d'importació d'animals exòtics en el cas que es tractés d'una de les peticions estrambòtiques que rebien més sovint que no es podria pensar. Dins de les vitrines foradades també hi havia conills i hàmsters fent girar la roda de la seva gàbia i com que els pobres no emeten cap só cridaner doncs havien de conformar-se a passar una mica desapercebuts comparats amb els cadells i gossos falders i la munió d'ocells penjant de les parets. Els gats tenien el mateix problema doncs miolaven de tant en tant i prou. Emperò aquests animals taciturns també eren comprats i també anaven a raure al menjador de les cases dels clients.
Com a complement de la venda d'animals també s'havien especialitzat a la botiga en l'abastiment d'un assortit considerable de pinsos de totes les factures, colors i gruixos de gra disponibles per a la quasi totalitat de les mascotes que es podien trobar normalment a una llar. La secció de menjar per a gos vessava de sacs de pinsos composats per una munió de boletes de carn assecada. A més a més hi havia la secció de gats, la secció d'ocells on les llavors de diferents tipus servien de nodriment als animals i altres seccions que no comentarem. Aquesta part del negoci donava una bona quantitat d'ingressos doncs encara que en tenien molts d'animals el que més es venia i més sovint eren els pinsos, per sobre d'altres productes accessoris o dels mateixos animals.
I qui tenia un parell de gats era el botiguer que compartia número amb la botiga de mascotes i que regentava una cafeteria on anaven a esmorzar i berenar i a buscar els cafès i cafès amb llet tots els botiguers del carrer, doncs era l'únic establiment d'aquest estil que hi havia i perquè en tenien total confiança. De fet, el moment d'anar a cercar el cafè era tot un cerimonial i es gastava en la operació una certa quantitat de temps doncs calia de totes totes encetar una conversa un xic intranscendent amb l'amo de la cafeteria que feia alhora les funcions de cambrer pels dematins. Parlaven de les darreres novetats ocorregudes al barri i de les especulacions de l'ajuntament amb uns solars desocupats que podent ser destinats a equipaments semblava que anaven a parar finalment a l'administració d'uns constructors que en farien pisos i no precisament de baix cost. Aquest era el tema de conversa a les recollides de cafès i croissants preferit per tots els botiguers que es planyien que no es fes una plaça pública on pogués jugar la canalla i prendre el sol els jubilats i que de pas dongués una mica més de vida al carrer que hi aniria a parar des del mercat. No es pot dir que el carrer tingués poca vida de totes les maneres doncs cada matí sobretot una veritable marea de mestresses de casa i algun solter despistat passaven amunt i avall del carrer en pos del mercat amb les bosses i carrets de la mà i el moneder ben agafat no fos que es perdessin els diners de la setmana. L'amo de la cafeteria observava tot aquest tràfec de persones amb satisfacció doncs era home conformista i ja li estava bé el negoci que feia que era prou com per a alimentar i vestir la seva família a part de permetre-li de fer algunes despeses extraordinàries en capricis seus, de la seva dona o dels fills, aquests darrers els més freqüents de tots. Darrera de la cafeteria ja s'acabava la porció de carrer així que l'home no tenia cap veí doncs al xamfrà hi havia un local tancat que antigament havia estat una botiga de llums i que de feia un temps exhibia a la porta metàl·lica un rètol pintat en lletres negres sobre un fons blanc que informava de l'estat del local per llogar i donava un telèfon. Sembla ser que el preu que es demanava era força car i que per aquesta raó no s'acabava d'adjudicar mai.
En definitiva que el mercat estava en general ben assortit de productes i al voltant del seu emplaçament i proliferaven tota mena de botigues i comerços de serveis que donaven vida als voltants i feien serveis auxiliars a les dones que hi anaven a comprar. Potser es podia esperar que hi haguessin més homes però el cas era que tot i que hi havia molts que cuinaven eren pocs els que s'atansaven al mercat doncs preferien els supermercats així que la majoria d'usuaries del mercat eren dones. En sortir del mercat amb els productes frescos o abans d'entrar per tal que les compres no es fessin malbé en el temps que podria perllongar-se la compra destinaven uns moments a aturar-se davant d'alguns dels comerços i entrar a comprar fins i tot si el que veien els hi semblava escaient a les seves necessitats o els hi venia de sobte la fal·lera de fer una compra que després podia resultar del tot innecessària. De totes les maneres les botigues estaven allà esperant els compradors amb paciència i amb tot el dia per endavant per tal de desfer-se a bon preu de les mercaderies i articles amb les que traficaven.