Les bones persones

En Jonàs havia trobat a la seva vida un nombre gens menyspreable de bones persones. Les quals havien aconseguit si fa no fa la recompensa de la felicitat, per les seves accions de sacrifici. Aquestes bones persones se'l miraven amb compediment, convençudes que si en Jonàs no havia trobat encara la recompensa de la felicitat era perquè no havia fet les accions de sacrifici necessàries. La cosa era així de simple.

En Jonàs no estava del tot d'acord. Cert que alguns esforços comportaven una felicitat, ho constatava a la seva vida diària. Cert que hi havia sacrificis necessaris. Però aquests no el feien millor persona, tot el contrari. L'envilien una mica, perquè posava el seu egoisme personal per damunt dels interessos d'uns altres. Deixava d'atendre obligacions reals per submergir-se en estones d'esbargiment, no podia considerar-se bona persona en tant que gaudia del seu lleure absent i distret indiferent al patiment humà.

Aleshores no era bona persona. Tampoc no se'n considerava íntegrament. No era aquesta la qüestió. Sempre que prenia dreceres se sentia millor. I sempre que aconseguia un guany també. Sense qüestionar-se el perquè d'aquell guany o d'aquella drecera ni a qui podia perjudicar. Sempre que oblidava els seus deures com a persona se sentia millor. I sentir-se millor és el que tothom vol. Al preu de la desgràcia dels altres, així està conformada l'existència. En Jonàs ho sabia però no volia abusar d'aquestes veritats. Les sabia confuses i enverinades, falses en última instància. Alguna mena de patiment interior s'havia de buscar per tal de trobar la veritable felicitat, la que no era una recompensa. Sempre que prenia el camí curt aconseguit un estat d'il·lusió passatger, que lamentablement desembocava en un antagonista de no saber ben bé què feia al món.

Les bones persones però no tenien aquest problema. Ho eren per una reacció simple entre una natura i una societat comprensible i les seves accions. Havien fet el que tocava i tenien dret a un repartiment de felicitat. Se sentien satisfets amb la seva ració i no discutien el perquè o el d'on, el que d'altres renunciaven per a la seva felicitat. Així la majoria segons l'apreciació d'en Jonàs consideraven que els seus sacrificis formatius o d'experiència laboral conduïen immediatament a una millora de les seves condicions de vida, perquè era lògic i natural que el resultat de l'esforç fos una més gran comoditat i deseiximent material. Era la causa-conseqüència més elemental. No hi havia res a discutir. Hom havia fet els deures en la seva preparació, quan tocava, i ara gaudia dels beneficis de les bones persones amb interessos senzills, abocats al paràmetres de conducta socialment acceptable, i tenien la seva contrapartida. Tot era d'una lògica esfereïdora. En Jonàs s'esfereïa fàcilment, cal dir-ho, i aquesta era una de les seves incomprensions.

Ell no havia fet els deures ni les accions que tocaven, no havia seguit els camins pautats per fes a saber quines conviccions sense sentit, per un orgull desbocat que l'havia portat en ocasions a la renúncia de gairebé tot, de si mateix per començar. No havia fet el que tocava i ara no podia gaudir tranquil·lament de la recompensa. Com tampoc no podia acceptar de totes maneres que els que havien fet el que tocava la tinguessin. No veia clar que les accions correctes en els moments oportuns, i la presa de responsabilitats quan era convenient hagués de resultar necessària i ineluctablement en una vida regalada o si més no sense les atzagaiades de l'atzar i la marginació.

No podia acceptar que el sacrifici hagués de tenir una recompensa, una contrapartida, només pel fet de ser sacrificat, de ser sentit. No comprenia que per abocar-se al patiment interior controlat es tingués una vida de plaer controlada. No era la raó de ser de l'existència humana en primer lloc ni tampoc una garantia altra que la condicionada per una societat organitzada a tal efecte, però sense una fonamentació en la lògica o en la realitat de les coses, i en particular del sacrifici en si.

Perquè segons les bones persones hi ha sacrificis útils i inútils, escaients i del tot prescindibles, perquè passa gana, fred i penalitats per orgull pot servir si el fi que les motiva és perfectament prosaic, és a dir si hom se sacrifica per pujar dins la societat, aleshores els sacrificis són útils. Hom havia de ser, a observar d'en Jonàs, sacrificat amb l'interès de deixar-se de sacrificar, però no pas sacrificat per qualsevol cosa. Sacrificar-se i patir sense un objectiu clar no tenia cap valor social. I en Jonàs era aquesta la mena de sacrifici que practicava. El sacrifici estèril i per no-res.

Així doncs sortir al carrer mal vestit en un dia fred, sense paraigües en un dia plujós, sense abric en un dia rúfol, sense plans per on anar en un dia en que calia organització, tots aquests eren sacrificis estèrils, que les persones prudents defugen perquè no condueixen a res. Entaforar-se a una biblioteca per empassar-se les elucubracions d'autors de prestigi amb les idees més pesants q'el tronc d'un arbre centenari eren sacrificis útils. Parlar sense tremolors per molt que les idees que s'acabin dient siguin veritables bajanades, un altre sacrifici útil. Matinar. El gran sacrifici que distingeix sense cap mena de dubte les bones persones de les altres. Matinar i donar-se una dutxa abans de treballar. Té alguna cosa a veure amb l'efectivitat?

En Jonàs però ja els feia aquests sacrificis, sense cap resultat aparent. Llegir autors infumables no era només la qüestió, es tractava d'alguna cosa més. Calia llegir els autors pesats i a més preferits per aquells que tenien la clau de la felicitat. Calia llegir els diaris que agradessin als caps, no els que agradessin a un mateix, tenir les idees d'un altre. Aquest era un sacrifici notable. Renunciar a les pròpies idees per tal de poder rebre els beneficis de ser una bona persona. Bona persona segons el criteri d'aquells que tenien a les seves mans les oportunitats de feina. No pensar per un mateix i saber posar cara de bona persona, saber dir paraules de bona persona, i allunyar del cap els pensaments de mala persona, com ara fer saber inútilment als altres els seus defectes. Renunciar-se un mateix per poder ser bona persona. Però això que tenia a veure amb la bonesa?

Poca cosa a entendre d'en Jonàs. Es conformava aleshores amb ser mala persona, amb no deixar que li fiquessin idees al cap, a no tenir credo ni consciència clara, a tenir-la vagarejant per pensaments de diferents ideologies i religions, agafant en cada moment el que el feia feliç més immediatament. No tenia necessitat tampoc de sentir-se integrat enlloc. A un món de sis mil cinc-cents milions de persones era difícil de sentir-se sol. No tenia por de circular una mica per lliure, i s'hi esplaiava en fer-ho, en dur la contrària, en pensar amb originalitat si podia, en fer comentaris no ja intel·ligents sinó tangencials. No tenia la necessitat de ser una bona persona. Amb ser un penjat ja en tenia prou.

Els altres, les bones persones amb els deures fets i les accions cabdals passades amb nota, les persones de les responsabilitats i els sacrificis útils i generadors de beneficis, aquestes persones amb prou feines podien comprendre en Jonàs i el seu tarannà enfront la vida. Era tan fàcil obeir, i tan senzill dir les paraules correctes, i fer un sacrifici ara per obtenir la felicitat en el futur, tan senzill i a més a més tan repetit per tothom que no podien comprendre que hi hagués qui per pura intuïció s'hi negués irracionalment. A en Jonàs li perdien les seves intuïcions, la manera un xic distorsionada que tenia de veure el món.

De seguida quan veia les bones persones li venien al cap els seus defectes, amb una intensitat feridora, veia com els seus vestits impecables amagaven la seva brutícia interior, no podia estar-se'n de pensar en els arquetips de la mortificació de les persones, bones o dolentes, que gaudeixen d'una civilització puixant, a saber, els nens pobres, els nens que passen gana, les malalties curables que no es curen, la intervenció malèvola d'institucions i ordres religiosos per tal de perpetuar les diferències, la por desmesurada de perdre els beneficis propis si s'ajuda massa als que proven de compartir-los. Les bones persones estaven disposades amb bona voluntat a oferir par de la seva bonança a en Jonàs, però dins un límit, sempre marcant les distàncies, sempre palesant que ells ja havien fet els sacrificis quan tocava, que havien seguit un crescendo d'oportunitats aprofitades i de superació de moments puntuals i que de cap manera no estaven disposats a renunciar-hi, als seus beneficis.

Què li quedava a en Jonàs? Una segona oportunitat servil i subsidiària, o un parasitisme lliure i sense lligams? Integrar-se com a esclau de la més baixa categoria o segui amb un somni d'afranquiment definitiu i sense peròs? L'alternativa no semblava pas gaire difícil. Les contraindicacions de la integració eren massa evidents. Viure una vida falsa, basada en una recompensa un xic ridícula.

En Jonàs no en volia saber res de tot plegat. Sempre hi hauria gruix de rics i pobres, i exemples de pobres fets rics i de rics fets pobres. Però sense cap permeabilitat efectiva i substancial. Així ho volien les bones persones, per mantenir les seves bones feines i la seva bona vida. A en Jonàs però li agradava la seva marginalitat, no tenia necessitat de saber-se bo. No hi creia gaire en la diferència entre allò bo i dolent. N'hi havia d'altres més realistes. Nosaltres i els altres, jo i els altres, el meu país i la resta del món, la meva ciutat i les altres, el meu fet particular i les idees universals. Divisions entre bonesa i malesa molt més pràctiques que alguna cosa tan naïf com el bé i el mal.

Les persones d'avui dia s'ho havia de plantejar tot en termes grupals, d'inclusió i exclusió, sense saber que sempre hi ha grups disponibles, i que els exclosos també formen el seu grup. A què aleshores entestar-se a
formar part d'un grup en concret. En Jonàs es deixava triar pels altres. Els que el volien al seu grup els acceptava, els que no el volien els atacava per tal d'alliberar tensions. La cosa era així de senzilla.

Però tornant a les bones persones, en Jonàs es preguntava si hi havia alguna cosa més que la seva autoconsideració com a tals que les justifiqués. Hi havia qui d'una societat inexistent, basada en el pensament majoritari, incapaç d'una intel·ligència o d'una sensibilitat pròpia, només cercada amb insistència per les persones que s'hi consideren a si mateixes integrades en aquest pensament majoritari, mudable i transient i giravoltable per qualsevol cop d'història, aquestes bones persones no saben de la impossibilitat de la marginació, de la nul·la possibilitat de la solitud, de l'abocament irremissible en el comportament grupal. No hi ha marginalitats en una societat, només diferents òrbites al voltant d'un mateix centre per a tothom. La tangencialitat podia existir, era un esforç per canviar d'òrbita, més excèntrica o més incèntrica, però impossible de mantenir per sistema.

Aleshores en un món de tangencialitats esforçades calia preocupar-se per radi de l'òrbita? No era només una qüestió de quantitat, i les agrupacions no eren disperses i entrelligades, i tothom en pertànyer a diversos grups no disgregava la societat a un no-res. Perquè el producte cartesià de tots els habitants de la terra en un instant donat podien donar lloc a una interpretació de l'home, i de la troballa afortunada del seu comú denominador, però res més. Ni rastre de la societat.

Per a en Jonàs la societat no existia, no tenia pensament ni sentiments propis, els hi donaven les persones que hi formaven part, i precisament les grans idees, les defensades amb més virulència, les pretesament més universals, eren les que tenien més marginalitats, que les posaven en qüestió. I les bones persones, les boníssimes persones, les persones espaterrantment bones, eren precisament els més marginats, exclosos dins el seu excés d'integració, exclosos i acceptats alhora, mirall de generacions alhora que solitaris en mig de la gent. Solitaris per la seva moral excelsa, pel seu sacrifici decidit per les accions positives de la vida. Sols en mig de subordinats, sols en mig de col·legues, incapaços d'una conversa com cal. I ells eren els que primer criticaven les males persones, els entestats en dur una vida de desordre, en no plegar-se a tot allò al que ells havien tingut el poc criteri i la bona fortuna de plegar-se quan tocava.

Bones persones per excés. Es pot ser massa bona persona, sospitosament sacrificat, es pot pensar que hom no vol saber res del drama humà de l'existència per si. En Jonàs el tenia ben present aquest drama. No el defugia, s'hi abocava sovint. Això li portava conseqüències, que no volia assumir. De cap de les maneres no se sentia culpable per estar etiquetat o marginat. Era el seu mitjà natural, l'aigua que podia respirar, no tenia intenció de reforma ni de canvi de rumb.

Tampoc no es considerava una mala persona, malgrat eren força criticables algunes de les seves actituds, mandroses fins i tot. No se sentia malament per no matinar ni tenia recança per no treballar de sol a sol. Senzillament no volia ser una bona persona, ni un bon ciutadà. Amb anar tirant sense fer gaire soroll ja en tenia prou.