Les barreres

Hi era ben endins, no se'n podia desfer. L'obstaculitzava en certs moments, restava del tot paralitzat, sense esma, o amb massa esma. Eren instants petits i passatgers, que creixien en el futur fent-se històries llargues i feixugues. La barrera interior no el deixava pensar, l'anul·lava, l'anorreava, era un enemic a vèncer. Contra la barrera exterior s'hi podia lluitar, amb totes les forces. L'interior depenia d'ell només, de ningú altre.

Fer-se responsable de les seves barreres el pertorbava. Les tenia i prou, no les podia trencar totes. Eren indispensables per a la vida. Com qualsevol altre cosa. Es podia morir d'excés de qualsevol cosa, tot potencialment podia conduir a la mort. Les barreres interiors el protegien. Tret de quan es feien insuportables, quan eren infranquejables, quan l'enfonsaven en la inacció, aleshores les volia veure totes suprimides, i somiava amb la veritable llibertat.

Era pertorbador pensar que havia de tractar amb cura les seves barreres. Li barraven el pas quan volia fer una animalada. També quan volia fer quelcom encertat. I tant li havien dit que no funcionava per dins, que la seva ment estava fossa, que no sabia quan fer cas de les barreres i quan no. L'havien convençut que les seves idees estaven equivocades, perquè ell sencer era un error.

Aquesta era la pitjor barrera. La culpa interior, la culpa per les coses de les que ningú no en té de culpa. No ho podia evitar. Es mirava al mirall i veia un desconegut, que no quadrava amb els seus somnis i les seves expectatives. La misèria l'envoltava, les barreres interiors el mataven, la culpa creixia desproporcionadament. Culpa i barrera es fonien en un nou element, la vergonya. No creia escaient ni sa sentir vergonya de si mateix, mes la sentia.

D'altres, sense escrúpols i de qualsevol manera, li havien ficat al cap la idea que era una persona errònia i que en tenia la culpa. Qualsevol excusa era admissible per abonar aquesta afirmació. Per exemple que d'altres en similars circumstàncies havien progressat, mentre que ell s'havia enfonsat. En el fons pensava que la vergonya l'havien de sentir els qui havien progressat, aixafant caps i cosos, enfilant-se sobre un munt de cadàvers vitals per arribar a un o altre cim.

Per acabar amb la barrera interior havia d'acabar amb la culpa. Ell no era culpable, no era responsable, no pas en la mesura en que el volien convèncer que ho era, no era prova el silenci dels fets, de les realitats, del seu bagatge vital. No era el resultat el que justificava la decisió, i no era el determinisme absolut el que diferenciava unes persones de les altres. Sovint era només l'atzar.

Li agradava lluitar contra la culpa, maó i argamassa de la barrera, per mitjà de l'atzar. En d'altres circumstàncies potser els seus errors haguessin passat desapercebuts i els seus encerts magnificats, i ara per ara no hauria de sentir-se amb l'obligació imposada de sentir una vergonya indeterminada i sense rostre. L'atzar podia treure les persones de les seves vides i ficar-les en unes altres. L'arbitrarietat podia conservar anomenades intactes o fer-ne escarni públic. No se'n penedia però dels seus errors, perquè eren part fonamental de la seva llibertat.

En efecte, la realització d'errors claus de manera ferma i decidida era l'única manera d'aconseguir una certa llibertat. La bonança era en mans de l'atzar, sempre sotmesa a mil amenaces. La misèria depenia només d'ell mateix, la podia aconseguir sense problemes quan volgués. Només havia de cometre els errors indicats.

Tornant a la barrera, l'observava a dins seu. L'havia alçat amb gran dedicació, no volia saber res d'altres que no tinguessin la seva barrera. El que hi passava darrera, als seus endins, era cosa només seva, els seus pensaments particulars i no confessables. A l'altra banda de la barrera hi havia els aires pestilents de la ciutat i les cares agres dels seus habitants. La barrera feta de culpa amagava una trinxera.

Acceptava la culpa que li volien imposar, perquè li permetia aprofitar-se del menyspreu aliè per tal d'enfonsar-se a la rasa que havia construït al darrera. Era una ingenuïtat pensar que hi pogués haver algú per a qui no existís la felicitat, o que no pogués treure profit ben sucós de la situació més desesperada. Potser tret de la mort, tot era aprofitable i se'n podia treure goig.

Els altres, tenien les idees clares respecte la seva situació, creien comprendre. No entenien mig rave del que significava la barrera. El que normalment havia de servir per engreixar els mecanismes de funcionament social en ell havia esdevingut un dic de contenció per tal de no ofegar-se en aquests mecanismes. La renúncia a la normalitat era un acte libèrrim de reivindicació personal, lligat a la comissió d'errors encertats en els moments clau. Després podia aconseguir la serenor i la calma una bona temporada.

La barrera no podia atribuir-se a algú altre. La culpa inexistent no l'havia construït, la barrera era el resultat de la culpa, s'havia construït per donar-li alguna utilitat a aquesta culpa. De l'altra banda de la barrera hom podia enfotre's del brau lluitador al que encara li quedaven quimeres que defensar, espasa en ma, estocant la vida en un acte tan majestuós com completament inútil.

La barrera oferia comoditat i microclima. I tenia un significat dual. Servia per protegir els altres d'un mateix i per protegir-se un mateix dels altres. Alhora hi havia moments en que es podia utilitzar desvergonyidament i d'altres en que es clamava amargament contra la seva existència. La seva estava construïda de culpa, de la culpa que algú altre hi havia ficat a dins seu, i com un arma la podia fer servir o la podia embeinar.

La culpa construïa la barrera, la culpa que no volia ningú, ell se l'atorgava, i la utilitzava. Al capdavall els altres feien el mateix de manera diferent, les seves barreres no estaven construïdes de culpa, estaven construïdes d'altres elements de la persona i del seu pensament, l'orgull, la vanitat, la saviesa. Però eren barreres igualment, i a tots els efectes tan culpables com la seva.

Així ell no tenia que preocupar-se. Potser de tant en tant sentia la culpa, perquè la barrera era feta de culpa i de vergonya, però només de tant en tant. La resta del dia era feliç en les seves ocupacions. Era persona normal, dins la seva no normalitat. Persona integrada en algun lloc en el que integrar-se, persona potser barallat amb el món en cert sentit, integrat en d'altres sentits. El temps passava lentament, li quedava molt per endavant encara, no volia concentrar-se al cent per cent.

La barrera interior explicitava una declaració d'intencions. No totes les persones són iguals. Ni naixen iguals ni viuen iguals. Ni tan sols les més universals declaracions de drets eren de compliment universal, ni tan sols a les societats que les havien inventades i que en feien orgull de respectar-les. La declaració d'intencions consistia en reivindicar-se diferent, embarrerat, de difícil penetració i únic.

Ell era únic, amb totes les conseqüències, ni volia sentir a parlar d'integrar-se en res. El seu sincretisme era absolut, pel que feia a les creences, a les polítiques i a tot en general. Sincretisme teòric i pràctic. La barrera l'ajudava. Perquè per voler una cosa segons un interès personal primer cal tenir aquest interès personal, i sense barrera no hi ha gaire de personal. La culpa era per ser diferent. Les persones diferents en tenen la culpa.

Alhora que sense persones diferents no hi ha societat possible. El cinisme domina les responsabilitats amb la societat. Hom treballa perquè l'atur és vergonyant, hom no roba perquè la presó és ingrata, hom s'alegra de poder caminar perquè hi ha qui no ho pot fer. A ell li feia tot l'efecte que la societat d'homes i dones perfectes se suïcidaria en massa, en no tenir cap raó convincent per sentir-se feliços amb les seves vides, i trobar'ls-hi un sentit gaire clar.

També la culpa feia les barreres dels altres en certa manera. L'home amb feina se sentia raonablement culpable de tenir-ne, havent-hi tants de desgraciats que no tenien res. L'home que té té un sentit per a la seva vida, però és un sentit en el que calen actors secundaris, que no tinguin. Sense aquests la vida perd tot el sentit, sense greuges i culpes perquè viure?

El poder coneixia aquest efecte. Una vida sense drama relatiu era insostenible. Per que hi hagués majoria hi havia d'haver minories, sense les quals la majoria ja no ho era. Era consens i acord, es a dir tema avorrible i del que no cal pensar-hi gaire. L'esperit de lluita sorgia de ser o bé majoria o bé minoria, en particular de ser minoria. I al capdavall la lluita sempre és des de la minoria, o no té gaire de lluita.

Ell seguia amb la seva barrera de culpa i vergonya. Insistien pertinaçment en que tenia la culpa, i que havia d'avergonyir-se en certa manera de si mateix. D'altres amb la mateixa capacitat l'havien explotat i manifestat, i ell no, perquè no havia volgut. Misèria, culpa i vergonya, en els moments indicats, i la resta un contínuum de joiosa serenitat.