Les arts

8

El senyor Escofet prengué la paraula amb vehemència. Volia tractar un tema del seu interès.
- Parlem tot seguit de les arts. No hi ha cosa més magnífica en tota la creació? Les arts ens enlairen per sobre de les nostres misèries. No hi ha cosa prou eixelebrada que no es pugui purificar per mitjà de les arts. Tot són bons moments. Admirant la música, les arts plàstiques, pintura, escultura, tot plegat. El que no comparteixo de cap de les maneres són les noves tendències. Aquests que es diuen artistes d'avantguarda. L'Art no coneix el temps. Tot el que es produeix en el moment actual està mancat de verificació. No és que les coses antigues siguin millors, només que han passat el sedàs de les generacions. I això és molt important. Avui dia hi ha un munt de gent que es diuen artistes i que només fan tifes de vaca. A mi que no em treguin dels autors clàssics. Com no se'ns cau la cara de vergonya a tots plegats en saber que no coexistim amb un Miquel Àngel o un Rembrandt? Aquestes arts s'han perdut del tot. Naveguem a la deriva en el mar de les possibilitats, perduts en la immensitat de la provocació, sense ruta ni parador conegut. No sabem ni a on ens trobem. De l'altra punta de món ens arriben propostes poca-soltes que tanmateix a poc a poc es van imposant, i del que era nostre ja no en queda res de res. De vegades penso molt profundament en aquests artistes dits contemporanis. En les seves vides, les seves misèries. Algú en un moment de la història va trencar amb totes les tradicions de perfecció i equilibri i des d'aleshores ja no s'ha fet res a dretes. Tret d'algunes excepcions vilipendiades per la seva obvietat. Sembla mentida que els que saben i tenen domini del seu art siguin tractats de mediocres i els que no saben un borrall i es dediquen a gargotar a sobre el llenç tinguin anomenada de genis. És el món a l'inrevés. Per altra banda hi ha els artistes de carrer, els escultors sobretot, amb les seves obres. Aleshores la modernitat és perdonable, doncs no ofèn a l'espectador. Una escultura enrevessada, recargolada com un mitjó moll en mans de la minyona, resulta passadora si forma part del paisatge. Normalment aquesta mena de peces volen reproduir o acostar-se als capricis de la natura. Aleshores és perdonable que vulguin ressaltar-se el mínim possible d'aquesta manera. El que no es pot tolerar és que a dins de les cases, als salons finament moblats, hi hagi la perbocació de qualque boig que ha decidit fer la cosa més espantosa que la seva sensibilitat desviada li ha permès. Això de la transgressió s'ha dut a uns extrems que no es poden aguantar. Tothom es pensa que pot fer qualsevol bajanada per tal que faci mal als ulls, si resulta difícil de suportar la seva visió o provoca rebuig a la primera ullada, aleshores es tracta sens dubte d'art amb majúscules i tothom ho ha d'admirar. Doncs jo em rebel·lo contra aquesta insana costum. Les coses desagradables no ens posen en una situació d'ingenuïtat respecte del que les ha creades. Només demostren la manca de gust de l'autor, la seva desafecció a les costums quotidianes. No ens hem de sentir acomplexats pel fet que els bunyols d'alguns eixelebrats ens trasbalsin. Qui vol ser trasbalsat per un quadre? No seria més escaient ser admirat, o relaxat fins i tot. Cert que hi ha alguns autors, i no diré moderns perquè els moderns ja crien malves de fa temps, autors d'ara, que cerquen la sensació en lloc de la provocació. Pel joc de textures i de formes, pels colors combinats, volen fer entrar l'espectador en alguna mena d'estat espiritual, de relaxació habitualment. Aquestes obres són mitjanament passadores, doncs no tenen aquesta absurda pretensió d'esborronar. La gent troba espaterrant una obra que fa venir ganes de vomitar, com si els augmentés el seu grau de fortalesa, com si el fet que els horroritzi la seva visió sent capaços tanmateix de dissimular-lo fos una gran fita. Pensant potser que formen part d'una minoria, que el poder d'aguantar les coses fortes de la vida només està restringida a uns pocs. Com s'equivoquen. La capacitat de sorprendre's la té tothom. I estic convençut que no cal tenir cap sensibilitat especial per comprendre segons quines obres. El cas és que molts pintors s'estimen més donar quatre brotxades texturades amb barreja de pintura i ciment que no pas prendre's la molèstia de crear una obra amb talent. Segurament si ho fessin tindrien menys públic, menys vendes i menys prestigi. El cas és que s'ha abusat últimament de l'abstracció. Com si a mi em pogués importar molt que ronda pel cap d'un pintor mort de gana. M'estimo molt més les obres clàssiques dels grans autors consagrats, els que emplenen les parets de les grans pinacoteques del món. Aquesta gent sabia el que es feia. Lluny de voler crear un efecte fotogràfic enaltien amb les seves pinzellades les formes, contorns i contrastos dels paisatges i personatges retratats. El cas és que cal molta habilitat per fer una d'aquestes obres. Jo mateix no m'imagino com és pot arribar a fer a no ser que se sigui posseïdor d'una intel·ligència molt fina pel que fa a les formes i els colors. El que jo veig amb un pam quadrat aquests cervells privilegiats ho veien en un mil·límetre. Només així s'explica el grau de realisme, les formes perfectes que assolien. Molta pràctica i molt de sacrifici, sobretot això darrer. Dues qualitats que manquen en el nostre temps. Ningú no es vol sacrificar ni vol ser expert de res, sembla fins i tot negatiu ser expert d'una cosa comú, com ara la pintura. Sembla pedant, ufanós, ridícul. Cal ser expert en coses complicades que ningú no sap ni que són. Però tornant a les obres d'art, s'ha perdut del tot el sentit de la recompensa del treball ben fet. Els artistes es pensen que tot es redueix a deixar l'empremta personal a sobre del llenç, com si tot plegat fos una fenomenal signatura. Ja no hi ha quadre, només signatura, només l'empremta de l'autor, la seva personalitat expressada en una mena de producció orgànica sense ordre ni sentit. A casa meva tinc una bona col·lecció de quadres. M'agrada col·leccionar peces ben fetes. Per fortuna encara hi ha autors que saben fer la seva feina. Malauradament per ells no passen de ser tractats de mediocres. Si no es fa una bona cagarada no es pot aspirar a estaments superiors de reconeixement. Tots els grans ho han advertit, i si tenien habilitat pel dibuix i la forma hi han renunciat, i si no ho han fet han contaminat les seves creacions d'absurd tot el que han pogut. Una obra actual no resulta rendible sense altes concentracions d'absurd. Aquest és el drama que ens envolta. No podem gaudir de peces artístiques com Déu mana, sense ambicions, amb senzillesa. Peces que ens retornin al gaudi de la vida, de les coses per si mateixes, a la tranquil·litat relaxant que transmet el pintor conscienciós, que és pren la molèstia de valorar totes les pinzellades, de cobrir la tela de talent. Es veuen miserablement atropellats per d'altres que no fan altra cosa que cobrir els espais, transformar el blanc de la tela en una altra mena de blanc, acolorit potser però igualment pla, sense fonament ni ordre. Els artesans han esdevingut artistes, i els artistes artesans. Ja no hi ha espai per altra cosa que no sigui la textura, el color, els elements bàsics de la creació artística per si mateixos, disseccionats, aïllats en parts, conreades cada part per un artista diferent. Com si es tractés d'elements d'un compost explosiu, que en barrejar-los hagués de fer-ho saltar tot pels aires.
- A mi aquest tema no em ve ni em va. La veritat és que tinc molt poca relació amb les arts. Només el que modestament vaig desenvolupar a presidi. Allà teníem un taller, i per matar les hores fèiem alguns treballs manuals. Podeu comptar. La veritat és que moltes vegades es gaudeix més de l'obra un cop acabada que quan ha passat el temps. Aleshores t'adones del xurro que has arribat a fer. Però en el moment és com una instantània del teu pensament, del teu estat anímic i de les teves preocupacions i perspectives del moment. És tot un exercici d'auto-exploració. El que passa és que molts d'aquests autors que aconsegueixen la fama s'hi troben i ja està. No estava en les seves intencions primeres d'aconseguir rellevància. Només que l'han aconseguida, i un cop saltats a la fama qui s'hi nega. Jo mateix no em negaria. Si em pogués dedicar amb totes les meves energies a la producció artística no estaria treballant. Però ja vaig veure a la presó que no tenia cap futur. El traç tremolós, la manca de profunditat. Tot plegat eren impediments que eixamplaven la rasa que em separava de l'èxit. Al començament vaig estar temptat de pensar que el que feia valia per alguna cosa. Els talleristes aviat em van tornar a la realitat. Un ex-convicte no pot fer res de valor a la vida. En el moment que passes pel presidi tota la teva vida s'ha acabat. Per dir-ho d'alguna manera, has posat un sostre baix al teu futur, i per sobre d'aquest límit no aconseguiràs res. Això també és aplicable a l'art. Cap ex-presidiari no ha lluït en el mon de les arts. Potser ha sortit algun escriptor de memòries. Però fora d'això que no deixa de ser un accident no se'n coneixen casos d'importància. Per tant m'he de conformar a observar l'art des de l'exterior, sense poder formar-ne part. No penseu que no m'agradaria. Jo estic avesat a les dificultats a la vida, i no m'espanten. Em faria ràpidament a la pobresa, doncs de pobre ja ho soc ara, i a la incomprensió del proïsme, a la seva crueltat a l'hora de jutjar la meva obra. Però el més gran obstacle és la meva manca de talent per l'art. No veig perquè m'haig d'escarrassar en una cosa a la que no tinc cap futur. Confesso que de tant en tant compro un quadre en blanc i trec de l'armari els olis i els pinzells atrotinats. Aleshores assajo traços a sobre de la tela i jugo a combinar els colors. Mentre la brillantor dels olis frescos dures em penso per unes hores que allò que he fet val la pena, que té alguna possibilitat. Només em cal repassar les meves obres vel
les per saber que no. La pàtina del temps i de l'oblit dels referents i dels estats espirituals em condueix decididament a la conclusió que el que acabo e fer brilla només com un llampec, passat el qual esdevindrà tan normal i negligible com la resta de les meves creacions. No tinc cap confiança en ser capaç mai d'arribar a fer alguna cosa profitable. De tant en tant me'n vaig de museus. Els presidiaris també necessitem cultura. Al museu d'arts contemporànies admiro les creacions d'altres artistes d'ara i del passat. Fan coses semblants a les meves, amb la diferència de la generalitat. Les seves creacions no depenen de la sintonia amb l'estat anímic d'un moment donat, sinó que per si mateixes creen aquest estat i el propicien. Per això són veritables obres d'art, això les fa diferents de les meves barroeres creacions.


9
Després de agafar alè, en Solleres seguí amb les seves argumentacions. Realment la seva experiència era del tot autodidacta en això de les arts, ja que mai no havia tingut cap contacte seriós amb cap mestre, tret dels voluntaris i treballadors socials de la presó.
- L'Art és l'expressió viva de les vivències. No es pot catalogar en funció de la seva dificultat tècnica. Si més no això penso jo. No es poden fer servir paraules ressonants per definir l'indefinible. En el meu cas les produccions artístiques que feia a la presó sortien del meu interior, de parts molt amagades de mi mateix que parcialment desconeixia. D'aquesta manera s'obrava una mena de presentació de les meves interioritats a mi mateix, al jo que enraona en oposició al jo instintiu. D'aquesta manera es pot comprendre l'art contemporani, com un alè del temps, com la representació, la condensació de les tendències en moltes altres àrees. La veritat és que no entenc gaire d'art, encara que a la presó vaig llegir alguns llibres quant a aquest tema. Cal tenir la sensibilitat afinada per adonar-se de la veritable importància d'algunes peces que hi ha als museus, no es pot aturar la vista només en el refinament que representa l'habilitat per un seguit de procediments manuals. És cert que hi ha autors que dominen el dibuix i la llum, de manera perfeccionista, i que molts menyspreen l'expressionisme de les obres abstractes, només per ignorància. Cal endinsar-se dins l'univers de cada autor per tal de treure'n l'aigua clara. No s'ha de pretendre que els mateixos coneixements generalistes i universalistes serveixin per interpretar amb èxit tota mena d'obres. Cada autor vol la seva bibliografia, les paraules dels experts, els comentaris de les revistes. A la presó hi havia un bon grapat de revistes d'art. Sembla que els responsables pensen que l'art apaivaga els mals instints. Jo no ho penso. Si més no no puc estar-ne segur. Els mals instints perduren a pesar de l'art. Fins i tot es generen dins de l'art, surten a fora per culpa de l'art i s'acaben materialitzant artísticament. La major part de psicòpates i grans criminals són artistes en el fons, el que no ve sinó a demostrar la gran ximpleria que representa l'art terapèutic. Pel que fa a mi no em servia per calmar-me, tot al contrari. M'excitava, i encara m'excita. Per altra banda cal tenir en compte que la pràctica de l'art entela la consciència i la voluntat de fer, el que allunya dels objectius socialment acceptables, de manera que la persona que li dóna importància al seu art acaba per ser un marginat, susceptible en gran mesura de cometre alguna il·legalitat o actes criminals contra els seus conciutadans. Malgrat això cal dir que no és necessari ser artista per ser criminal, perquè molts dels criminals no ho són pas d'artistes, ni tan sols dins de la presó. Només una petita part condueix la ràbia cap a la producció plàstica. Hi ha tallers ben equipats a la presó. Això em porta a parlar del material i el suport, que són quasi tan importants com el mateix motiu de l'obra, si no més. El cas és que hi ha artistes, que jo els he vist a les exposicions, que fonamenten més la seva obra en l'elecció de productes poc habituals, de sorres o de plàstics o de qualsevol altra cosa, amb relleus o amb textures poc utilitzades. D'aquesta manera es garanteixen l'efecte sorprenent necessari per a tota creació artística. El que hom té la sensació que un mateix ho pot fer amb facilitat no té cap mèrit. L'ús d'aquests materials fa que les obres siguin especials, o si més no que ho semblin.
En Solleres callà uns instants. En Procert, que era qui tenia més a dir en el terreny artístic també callava, però en veure que es feia el silenci a la taula optà per començar el seu discurs.
- Ara us diré quatre veritats al respecte de l'art. Ja sabeu que jo abans només era fuster i ferrer, ara sóc artista. Els gustos de la gent canvia. Tothom vol ser entès, tenir coneixements de coses enlairades, com ara l'art. Però com que l'habilitat de la gent no es pot canviar, aleshores cal canviar l'art en si mateix, el seu concepte. De manera que les mateixes coses vulgars que entén la gent vulgar, amb el pas del temps i el refinament que dona la riquesa general de la societat, fan que aquestes mateixes coses vulgars esdevinguin fines. Ara la persona que tria la disposició dels mobles a la seva cuina ja no fa un acte purament domèstic, sense cap rellevància ni transcendència més enllà de la utilitat, ara fa un acte creatiu, de disseny espaial i conceptual, és d'alguna manera artista ell mateix. Els meus clients són artistes i crítics d'art alhora, amb més raó ho haig de ser jo mateix. Si jo fos un simple artesà aleshores ells com podrien ser artistes? Són també marxants d'art. El que han vist a les pel·lícules, la vida dels grans homes la volen reproduir a la seva escala. No es conformen amb la cosa rutinària de comprar-se una reforma de la cuina o del reixat del jardí, necessiten imperiosament revestir de romanticisme i d'atributs intel·ligents aquests actes que no deixen de ser del tot planers. L'art no ha canviat molt, de fet a les grans pinacoteques l'art segueix sent el mateix, i es va aturar ja fa temps, ja no hi ha noves incorporacions, l'espectre clàssic ja ha quedat tancat i serà molt difícil i molt de tant en tant que s'incorpori algun nou artista a aquest catàleg. Després venen les galeries especials d'art modern. Cal fer la distinció. Ara la portera vol sentir-se reïna, i per això ha d'entendre d'art. Tanmateix no en sap un borrall. Jo tinc la solució, també per la portera. Una cuina de disseny. Una forma d'art democràtica, a l'abast de tothom. Però potser m'estic equivocant amb la portera o deixant-me emportar pel discurs. El cas és que una portera no té prou recursos com per pagar els meus serveis. Em costa moltes hores de feina fer les peces a mida i això val diners. La major part dels meus clients tenen prou diners. Són una barreja d'artistes i milionaris, sense art i sense diners al capdavall, doncs en tenen però no prou com per a despreocupar-se dels detalls de contractació de les obres. Pel que fa a les cuines la vessant artística no es veu tan clarament, però pel que fa als reixats és tot un altre món. Cadascú vol unes contorsions dels ferros diferents, i tenir unes lletres gravades a la porta d'entrada. Jo faig uns treballs fins, encara que us he de confessar que gens artístics. Les cases separades les unes de les altres les decoro amb els mateixos reixats, de manera que si viatges per tots els meus encàrrecs et vas trobant que no hi ha tanta originalitat en el fons, i que amb quatre o cinc models generals puc cobrir totes les necessitats. Això demostra que no és tracta de cap art lo meu. Tanmateix els clients s'ho pensen. De tot en fan arts aquests nou-rics, de les sabates, de la roba, del cotxe, del pentinat, de les arracades, dels fills, del gos. De tot sense excepció. Per això hi ha tanta proliferació d'artistes abstractes. Perquè no cal cap intel·ligència per comprendre taques a sobre d'un llenç i perquè no ofenen de cap manera l'espectador. La laboriositat talentosa d'alguns artistes arriba a ofendre. La vista d'una escultura de Miquel Àngel ofèn l'espectador. No cal tant d'esforç per sortir endavant a la vida, ni posar de manifest tanta intel·ligència i tanta habilitat. El cas és que les obres sonses i sense vida són les que acaben per decorar les parets de les cases més refinades. No val la pena embrancar-se en l'adquisició d'una obra ofensiva i cara, quan es pot gaudir de l'art a un preu més econòmic i sense haver de fer esforços especials de comprensió.
- Com pots dir, feu el senyor Escofet admirat, que una obra de Miquel Àngel és ofensiva? De cap manera. L'excel·lència no pot ser mai ofensiva. Aspirar al millor és un dels motors de l'home. És cert que entre la plebs sempre hi ha de tot, que el gruix de la gent no té cap mena de sensibilitat, però això no té cap mena d'importància. El cas és que no cal plantejar-se el que pensa la majoria en qüestions d'art. Abans era cosa de reis i potentats i ara encara ho segueix sent. Si no hi ha nous creadors és perquè davallem com a societat. Això és el que més m'entristeix. Però de qualsevol manera no es poden destruir, encara, les obres dels grans autors. Tot i que no siguin contemporanis podem seguir gaudint de les seves creacions extraordinàries, als museus i pinacoteques, igual que passa amb la música. I fins i tot algun autor contemporani pot fer-se el seu lloc entre els grans. Això passa, senyal que no tot està del tot perdut. Encara tenim una esperança com a col·lectiu de no davallar definitivament. Les arts plàstiques no necessiten potser cap mena de perfeccionament. Ja s'ha assolit la perfecció i no cal donar-hi més voltes. O potser durant molt de temps hi ha hagut molt de poder i diners en mans de molt poca gent que han volgut perpetuar la seva imatge, com si la configuració de les seves faccions tingués alguna cosa de particular, perquè la nissaga potser pogués comparar alguns trets peculiars de tot un seguit de precursors amb els seus mateixos. Avui dia qualsevol pot registrar per la història la seva cara sense cap dificultat. El
perfeccionisme ha mort definitivament. No deixa de ser una llàstima, doncs el missatge d'empenta i determinació que donaven les obres d'art eren tot un exemple a seguir per la societat, ara volem que tot ens ho facin les màquines. Fins i tot l'art es val dels ginys per tal de materialitzar-se. No sé a on anirem a parar. Ja no és fa res a dretes, tot resulta estrany i contranatural, l'afany de provocació ha ofegat l'esperit constructiu dels artistes d'altres èpoques. Ara els talents que en el passat es podien haver consagrat a les arts es malbaraten en activitats secundàries. Parlo del cinema i la televisió, del disseny d'interiors, de tantes coses, de la xarxa global d'ordinadors, on es cremen molts talents per no res. Les veritables intel·ligències es veuen esclavitzades per unes necessitats de supervivència i de mercat, igual que els passava als artistes a les corts, perquè s'estimen més vendre el seu talent, que té bon preu, a passar penúries. El resultat és que malbaraten la seva capacitat en feines que no representen cap fita artística. Es deixen arrossegar per les necessitats del mercat i de la vida, per les hipoteques i pels terminis. Quants artistes amb talent no viuran ara mateix sota el jou de la hipoteca? Així de cap manera no es pot tenir en consideració la possibilitat d'una recuperació. Només l'escultura es podria salvar. Ben és cert que ara per ara no hi ha mètodes de reproducció fidel en aquest terreny, no hi ha la fotografia del volum, no potser per manca de mitjans tècnics sinó de voluntat, però el cas és que no existeix, i tot i això no es fan escultures de qualitat, ningú no està disposat a pagar els diners que valdria un bust, ni hi ha artistes disposats a aprendre a fer-ne. Això demostra que no ha estat la tècnica l'assassina del bon art.


10

- Com a artista, feu en Procert tot d'una, interrompent el seu company el senyor Escofet, considero que s'ha de tenir en la més alta estima el fet creatiu, en la forma que es manifesti. Encara que jo a mi mateix no em considero artista comprenc el tedi que desperta en alguns el fet d'haver d'aplicar tècniques repetitives per a les seves produccions plàstiques. Jo per això em considero artesà, tot i que mai no ho confessaria davant dels meus clients, que em tenen per jo-què-sé. El cas és que la persona que passa la major part del dia manipulant la seva tècnica, sigui doblegant barrots per mitjà del foc, fent saltar els encenalls de la fusta o estenent la pintura per damunt d'una tela, tot plegat no es pot dir que sigui gens creatiu, no transmet la veritable essència del fet creador. El veritable novedós ha d'explorar fins a les darreres conseqüències la seva interioritat, com a única manera de treure'n l'aigua clara, d'arribar a saber de primera mà els conceptes que es manega. Com és possible que hi hagi gent que pensi en l'art si no l'ha pogut experimentar. La llibertat de la manca de forma només és a l'abast d'uns pocs. Cal tenir molta enteresa per acarar-s'hi. El més natural és cercar la forma, trobar-la d'una manera o una altra, inconscientment si es vol. La forma acaba per imposar la seva hegemonia. Fins i tot en la producció més aparentment caòtica hi ha una forma, tret de comptadíssimes excepcions. Tothom pot retre tribut a al forma. D'aquí que tingui tanta importància simbòlica el fet de desfer-se'n. I que consti que jo no practico aquesta mena de tendències, que jo al capdavall, si sóc artista és més aviat com els clàssics, si em permeteu la comparació. Els que hi ha ara prenen la iniciativa. Jo els envejo. Quan em passo hores i hores al taller donant forma a les filigranes d'un moble, que no són com les que es feien abans, ans modernes i casuals, però filigranes al cap i a la fi. En aquests moments envejo aquests creadors que poden prescindir del mercat, de l'opinió dels crítics i del públic en general. Aquests que assoleixen veritables estadis de creativitat, on només la llibertat és el límit. Aleshores es poden dur a terme actuacions artístiques veritablement desapegades, sense fonaments ni formes, sense cap regla conductora. És normal que aquesta mena d'art s'imposi. Ens envoltem de normes, d'horaris, de regles, volem que l'art ens ajudi a escapar de tota aquesta faixa de reglamentacions que ens hem a poc a poc auto-imposat. Tot ho vivim en relació a l'ordre, omnipresent, sense treva. És del tot natural que els ulls ens viatgin amb més facilitat cap a obres on aquest ordre és transgredit per ell mateix, sense excuses ni miraments, pel sol fet de ser ordre. Qualsevol cosa desordenada ens sembla plaent i relaxant. Al caos i les pudors del passat hi havia altres coses que semblaven relaxants. L'ordre d'una bona composició, la paciència d'unes mans aplicant la pintura a petites porcions per aconseguir un conjunt harmonitzat i realista, això era el fet relaxant, els homes com màquines. Al final hem creat les màquines i ara ens adonem que el seu comportament és estúpid i ens atansem a tot el que demostri manca de disciplina i desordre. Pel que fa a mi us he de dir a tots dos que de vegades si que em sento com un robot. Tantes hores al taller polint els ferros, colpejant-los amb el mall, sentint el soroll de les guspires crepitant, per crear el gresol. Al capdavall només em puc permetre uns instants d'inspiració en el moment de fer els dissenys, cap altra cosa més. La resta del dia la passo fent anar les eines per aconseguir uns resultats que rares vegades en són del tot satisfactoris. Crec que val la pena aprofundir en les tasques de l'artista tradicional. A part dels pocs que tenen renom dedicats a l'abstracte, la major part dels artistes no han fet aquesta evolució. Encara es mantenen als paràmetres figuratius de sempre. Cal també tenir-los en consideració. Hi ha munions de gent que encara segueixen amb els seus paisatges i retrats, perquè pensen que la representació que en fan, tot i que mecànica, tot i que cada cop més a imitació de les màquines, les de fotos i les de retocar després, el cas és que la visió d'aquell paisatge que en té l'autor és del tot única i inimitable. Cert que la major part de la feina és del tot monòtona, consistent a mirar el tema, triar els colors i donar una pinzellada aquí i allà, que tot aquest coneixement és del tot inútil donat que la representació exacta del color és pot fer per mitjans mecànics o electrònics, però el cas és que l'exercici de concentració en si mateix continua atraient milers de persones a tot el món. Fins i tot diria que entre els aficionats és més freqüent l'art figuratiu que l'abstracte. La raó pot ser la manca d'imaginació del comú de la gent, que no és capaç de submergir-se en l'autoconsciència i la incertesa de les formes sense control, o en que la tasca purament mecànica resulta molt més atractiva i de resultats molt més encoratjadors. En fi, que penso que hi ha molta gent que són artistes i del tot aliens a les evolucions dels grans noms de la pintura. Pel que fa a mi de bon matí sóc llevat i em fico al meu taller, d'on no surto en tot el dia, de vegades estic fins a setze hores seguides traginant les eines per malejar el ferro o per donar forma a les fustes. La fusta és un material càlid i agraït, malgrat ser poc persistent en el temps i víctima segura del corcoll. Les peces en fusta són d'una delicadesa especial, que no tenen les de ferro o altres metalls. Les contorsions que aconsegueixo per els reixats no es poden fer tanmateix amb la fusta. Es pot dir que són dos móns segregats, separats l'un de l'altre. Al meu taller tinc moltes hores per pensar. És una sensació estranya, doncs alhora que penso no penso. És a dir que em passen els pensaments pel cap però cap no roman. Els veig passar, com en una lluita els uns amb els altres, per aconseguir l'hegemonia, així els puc repassar, tanmateix no hi ha cap que s'alci vencedor. Si ho hagués aleshores voldria dir que hauria perdut del tot la concentració. Per tal de tenir concentració cal de totes totes que les idees flueixin sense predominar. Quan m'assec al meu banc davant de la fusta collada i començo a perfilar els guarniments que imprimiré a la seva superfície, em desapareix tot d'una tot el món del davant. Ja no tinc pensaments en profunditat. Suposo que es deu tractar d'una mena d'addicció, la de no pensar. Això mateix suposo que els deu passar a tots els que es dediquen a l'art figuratiu. La feina feta és molt més important que no pas el resultat. El fet de poder un aïllar-se per unes hores, o per uns minuts, fa valedor l'esforç, l'esmerç d'energies i capacitats. Per això encara es conserva l'art en el seu sentit més clàssic, perquè és una relaxació a l'abast de tothom. Així hi ha gent que descobreix per aquesta via la seva habilitat amb un determinat medi artístic, i d'ençà el conrea amb delectació. No em sembla pas malament que hi hagi gent que es dediqui a les arts en el sentit clàssic, encara que ja sàpiguen d'avançada que no tindran cap mena de repercussió en les generacions futures segurament. Jo mateix ho sé. Quina empremta pot deixar un fuster o un ferrer? Potser duraran algunes generacions els meus reixats, més que els mobles que fabrico, potser un centenar d'anys, potser dos. Si es conserva alguna de les meves obres de ben segur que ningú no en sabrà dir el nom d'aquí a tres segles. Potser el futur venerarà algun dels meus reixats, potser d'aquí a mil·lennis, recordo que una porta de ferro amb inicial que vaig fer per un egipci és va enfonsar al mar després de saltar el contenidor on anava del navili que el transportava. Qui sap si d'aquí deu-mil anys els arqueòlegs en faran tesis d'aquesta meva porta?
- La teva porta se la menjaran els peixos, bo i de ferro. En Solleres es mirava el seu company Procert amb mirada sorneguera. Et penses que els pelacanyes de tercera categoria que es dediquen a fer portes i reixats passen a la història? No t'ofenguis, però la història només vol homes de primera. Oradors excel·lents, gent del tot excèntrica, dels que es troben un de cada deu mil, o fins i tot menys encara. I entr
e els que hi passen hi ha que ho fan com a comparses. Quina ironia, oi? Segur que molts en vida eren admirats pels seus conciutadans, i sabien fer grans coses, i a la història passen com a comparses, com a perdedors o segons. Jo personalment tinc molta desconfiança en l'art. No hi ha per on agafar-ho, no hi ha possibilitats. Per als pobres desgraciats com jo no hi ha futur ni esperança. Ja em puc escarrassar a provar de treure el millor de mi mateix que no aconsegueixo sinó desencisos i sens sabors. Amb el terreny de les arts passa com en tot. Hi ha qui té contactes, tracte amb la gent, ja pot fer un bunyol, o fins i tot ser passador com a artista. Si sap bellugar-se es du la llebre al sarró. I els altres que no saben promocionar-se es troben que les seves qualitats objectives no compten per a res. Pel que fa a la evolució dels artistes trobo que tot plegat respon a una necessitat imperiosa de la societat. Ha tornat el xaman, contraposat al virtuós. L'artista ha deixat de ser un especialista amb una capacitat preciosa, amb la possibilitat d'assolir màxims de domini de la tècnica. Aquest és el virtuós, que ha prevalgut durant alguns segles. Com que vivim certes revolucions en el pensament i ens cal crear un nou espai social i filosòfic, donem pas al xaman. Tot el contrari del virtuós, el xaman expressa la negació de la tècnica, és la viva expressió del caos. M'agrada precisament perquè implica una equiparació de les classes socials. Els temps de la divisió del treball i de l'allunyament de recursos entre rics i pobres toca al seu fi, el temps dels virtuosos s'ha esgotat, ara cal explorar per atzar, tocar totes les fibres i tots els punts, per encetar noves línies d'acció, que hauran d'abocar-se de nou en alguna mena de refinament de la tècnica per sobre de la pulsió. Els artistes contemporanis fan justícia a tota la societat, són per a tothom, no només per a unes elits. Ja ha acabat el temps en que l'accés al plaer intel·lectual era cosa d'uns pocs. El desgavell aparent és una saludable democratització. Fins i tot un ex-convicte com jo pot gaudir de l'art, amb una comprensió similar a la que pugui tenir un catedràtic d'universitat. El mateix desori per a tothom, sense cap mena de distinció. Ens col·loquem tots a la línia de sortida, esperant el tret de pistola per engegar a córrer. Ja veurem qui arriba primer a la meta amb les noves regles. Per ara només pensem a equiparar-nos en la mesura del possible, en el terreny purament artístic. Els virtuosos acabaran per imposar-se, quan hagin entès les noves regles, els nous paràmetres. La seva tasca és més lenta, necessita d'escola, de tradició, s'ha d'anar construint a poc a poc, com un castell a la plaça en dia de festa. El xaman tanmateix pot actuar perfectament sense cap precursor o doctrina.