L'enyor

Hi ets, però jo no et veig.
Dins la fredor del teu petit cos ni tan sols notes l'escalfor de la mà que t'allargo per fer-te veure que et faig costat. En silènci m'assec prop teu. Et miro. Vagament reconèixo la noia que havies sigut.
La malaltia t'ho ha près tot; el teu dinamisme, el teu riure desmesurat, l'alegria encomanadissa; les ganes de viure.
El teu físic ha esdevingut una fràgil estructura òssia que amb esforoços mous amb lentitud.
Tot ha canviat, tan sols amb tres mesos l'anorèxia s'ha apoderat de la teva vida i de pas, de la de tots els que t'estimem. I jo, que tantes vegades t'havia dit que sense tu no era jo; no m'equivocaba. Ara sóc una persona de riures forçats que massa sovint amb el plor es desfoga d'una gran enyorança.
I ara, esperant que per fi acabi aquest hivern tant llarg i fred l'únic que em queda de tu és el que més mal em fa; els records. Records de riures, de mirades, de converses secretes, de tonteries sense sentit, d'hores estirades a la platja, de llargues tardes, de gelats a la Rambla, de passejades, i de tantes i tantes petites i infinites coses que fan adonar-me de fins a quin punt tu ho eres tot en el meu petit món, un món que s'ha submergit en un núvol de neu i boira el qual mai deixa sortir el sol.
Dins aquest petit planeta de dies foscos i nits negres hi ha algú que somia amb un demà calorós de llargues tardes passejan, al teu costat, amb un gelat a la mà.
T'estimo.