L'entrada al paradís

Ella està sola. Ningú ve a visitar-la a l’hospital. De la distancia, en fan l’excusa per a no visitar-la. Està sola, sí. Tractant desesperadament d'atraure a cada persona que circuli per davant de la seva habitació. Clar que no és fàcil que hi passi ningú per davant, perquè és l’última habitació del passadís. El llit li resulta insuportable, l’estança massa llarga. Set mesos de captiveri no han aconseguit treure-li la il·lusió de viure, però sí les ganes de continuar en aquest lloc, aspirant a trobar-se millor. Potser, de fet, ara que el seu pulmó està afectat, ja és tard per a ella. Aspira, tan sols, a poder aconsellar a aquells que vulguin escoltar-la, per a que no cometin els mateixos errors que ella. La seva vida no ha sigut fàcil, maltractada per un pare, que no obstant estimava, desafectada per la seva mare, la qual no ha estat capaç de veure la seva vàlua. Ella segueix lluitant per a viure, des d'aquesta habitació, parlant amb els ulls brillants, dels seus nebots. Però, aquesta dona de mitjana edat, sap que el que més li agrada és menjar. Sempre s’ha espavilat a teixir el seu món per a sobreviure econòmicament. Ha sobreviscut a tot. Però sempre ha tingut clar que el rebost no podia estar buit, que ja es compraria la roba que ara estava venent... però sempre hi havia d'haver menjar per a cuinar.

Ara sap, però, que els excessos són dolents i, ella amb el menjar n'ha comés massa, d'excessos. Si cuinar era un plaer, menjar ho era més. Li agradava degustar els plats lentament, per a gaudir de cada sabor, de cada textura... Però no sap en quin moment se li va escapar de les mans i es va convertir en una esclava del menjar. Picar entre hores era la seva màxima. Fer-se plats gustosos i abundants, sense importar els fregits ni mirar les calories de la seva dieta, duent cada cop una vida més sedentària. Més i més sedentària. Més i més calòrica. Sí, va arribar un moment en que el seu cos era massa gran i els seus peus massa petits per a transportar-lo. Va arribar un moment en que els esglaons es feien insuportables per a ella. Una cosa tan insignificant per a la gent corrent, com són dos esglaons. I, finalment, un dels seus pulmons no va poder suportar més pes i van haver d'ingressar-la en aquest hospital. Però, des del seu llit, veu com els quilos van baixant massa lentament i no sent que sigui suficient. No, no és suficient. Ella vol una segona oportunitat per a fer-ho millor, però necessita perdre tot el greix que ha acumulat de més. S’ha de buidar de tot el menjar consumit fins l’actualitat, ja que ara mateix ja ho ha entès. Ja ha comprès que menjar sempre ha de ser un plaer i mai una font d'autodestrucció. Però no sap si hi és a temps. A temps d'aprimar, a temps de fer una vida normal. No obstant, el que sí sap és que no es rendirà i mentre espera el moment de tornar a viure fora de l’hospital, procura menjar lentament, degustant els plats, deixant menjar als mateixos, per a no tornar a excedir-se amb la quantitat, però sempre, sempre, degustant el menjar.

Perquè menjar és un dels principals plaers d'aquesta vida i, sense cap dubte, una de les entrades al paradís.