L'empatia

Si hi ha tres elements que no afavoreixen les relacions empàtiques, aquest són: la televisió, el mòbil i l'ordinador. Tanmateix sembla generalitzada la presumpció que vivim l'era de l'empatia, que tot és empatia i comunicació i que en realitat ens comuniquem en el fons. Caldria recórrer als savis de l'antigor per tal de trobar arguments en contra. Per principi la comunicació pot ser impossible, o si més no dificultosa, i en absolut garantida per l'oralitat.

L'empatia és doncs un aprenentatge, unes lliçons de manual, unes beceroles que cap conèixer per tal d'encaixar en un món amb unes expectatives concretes al respecte. L'empatia no és real, massa sentimentalitat embafa, als que no la saben apreciar. Massa col·loquialisme o confiança generen rebuig. I és aquest rebuig el començament de la dispatia. Estem molt a prop els uns dels altres i alhora molt allunyats. En separen barreres infranquejables, totes tecnològiques. La tecnologia no ens apropa en absolut.

La veritable realitat, la que ha existit sempre, és natural i basada en el llenguatge no verbal. Si la major part de la informació que transmetem és d'aquest tipus, perquè aleshores en diem comunicació de parlar oralment per un mitjà distorsionador en la major part de casos? La raó és l'ansietat empàtica, l'ansietat socialitzadora, l'ansietat per ser com els altres. Volem ser empàtics, o volen els que ho volen, per tal de respondre a les expectatives d'una societat de l'intercanvi convulsiu, en que tot plegat ha de canviar de mans de seguida abans no es podreixi, a on els magatzems polsegosos a on s'acumulen bens o idees fan por.

Així doncs la necessitat d'intercanviar no escapa a les idees. Aquestes s'han de propagar ràpidament, pels mitjans més directes. Per mitjà de la televisió, per mitjà de les converses de mòbil, amb internet. Propagar per tal de no patir la sensació angoixant que el que s'està pensant és estrany o diferent. Posar-ho en contacte immediatament amb el judici dels altres per tal de defugir la responsabilitat del que s'ha creat. El creador solitari i que no comparteix les seves creacions és percebut com un monstre.

I tanmateix de la redacció d'algunes informacions, a la seva exhibició hi passa un bon temps. De la idea original a la seva materialització hi ha un procés entrebancat i llarg que fa que el producte no sigui fresc, que hagi perdut del tot la seva actualitat, i que per tant en el moment de ser creat hagi hagut d'estar planificat de manera que aquest procés d'envelliment no l'afectés substancialment. L'envelliment és necessari també per les idees. Algunes tenen anyada i són remarcables, i transcendeixen la història.

Però no les informacions transmeses repetitivament, en evident similitud del comportament neuronal, a certa distància microxipal, no constitueixen una veritable informació ni tenen una empatia real, perquè són transmeses sense processament i de manera irracional. Hom les ha sentit o les ha vistes suara i les repeteix sense plantejar-se'n l'origen o l'adequació. Tenir que dir és més important que dir quelcom que valgui la pena, quan es diu.

Així doncs el món de l'empatia consisteix en gran mesura en donar la raó als altres, i treure-se-la quan es pot fer sense perill i salutàriament, per tal d'evitar la possibilitat de fer pensar que hom on està atenent les raons dels altres i que les accepta sense més. De fet una màquina automàtica aviat podrà substituir les persones a les seves converses banals i sense sentit, perquè hi ha mecanismes matemàtics que poden emular l'atzar amb relatiu encert i donar resultats acceptables.

Per altra banda cal plantejar-se si la intel·ligència i l'empatia no estaran relacionades. Si el nombre de neurones actives no tindrà alguna cosa a veure amb la capacitat d'experimentar el món i les seves emocions, que si hi ha una imatge deformada de les persones més capaces intel·lectualment és potser per una reacció de l'excés de sensibilitat, que pot canalitzar-se i utilitzar-se amb l'experiència del temps, per donar a pas a obres de primera magnitud i de gran emoció.

Potser fornicar a tort i dret o tenir molts amics o relacions socials és un indicatiu de l'anomenada intel·ligència emocional. Es podria dir tanmateix de la persona cega que té agudesa visual, perquè veu allò que és digne de veure. Així els més incapaços emocionalment, els més plans, els més insensibles, acaben passant per veritables eminències de la relació social, per capacitats per no se sap quin set sous per establir aquestes relacions i més dotats en una disciplina fosca i mal explicada que els fa superiors d'alguna manera a la resta de mortals.

Però diguem que en general al món hi ha poca empatia, poca capacitat de posar-se en el lloc de l'altre. Analitzem aquest altre. Perquè hi haurà molta empatia a un congrés de cardiòlegs. S'entenen a la perfecció, tenen de què parlar i aquest de què parlar els distingeix de la resta. La cardiologia els uneix i els fa sentir empàtics. Però no es tracta d'això, perquè posar-se en el lloc d'un igual o d'un semblant és fàcil. Posar-se en el lloc d'algú que no es comprèn en absolut o les idees del qual són del tot inacceptables resulta en la major part de casos impossible.

L'empatia dominant, la que comparteixen totes les persones, la que fa funcionar el món, és del tot inexistent. Si hi hagués empatia no hi hauria conflictes, ni antagonismes, ni odis ni venjances. Tothom comprendria tothom i les seves raons. Les persones serien transparents com el cristall i no caldria fer cap esforç, o seria un esforç a l'abast, per tal de comprendre-les. Però no és així. Per tant l'empatia s'ha de demostrar amb l'equip rival, amb el país veí, amb el col·lectiu aliè, amb les persones amb les que no ens entenem.

Res més allunyat de la realitat. No ens entenem amb absolutament ningú. Si hi ha ha punts de concordança aquest funcionen només durant un temps. I si funcionen durant molt de temps és per tolerància, no pas per empatia, perquè aquesta és impracticable a nivell personal. La tolerància és confon sovint amb l'empatia. Fins i tot per a estats de manca d'empatia pot ser del tot recomanable la tolerància. Després seguiria la no bel·ligerància i el tracte correcte i formal. Maneres diferents d'expressar que les persones no ens agraden, que els altres ens fan nosa i els trobem excèntrics, que les seves idees no són tan bones com sembla que es pensin, i que les seves accions nosaltres les faríem d'una manera ben diferent.

Val a dir que en la més estricta normalitat és fàcil trobar empaties, i sentir-se empàtic, i catalogar els que no poden ser catalogats en la categoria de normal de poc empàtics o de mal integrats, deficitaris d'alguna manera d'aquesta qualitat divinitzada que ha de servir per engreixar les relacions humanes fins al punt de fer-les suportables i fins i tot desitjables.

Però no ens deixem enganyar. Els grans empàtics són uns falsaris i uns simuladors, que no senten res pels altres i que pensen només en ells mateixos. En cap moment no es posen en la pell de ningú i qui els obstaculitzi en el seu camí ha de ser tret del mig a empentades. Així són els empàtics pretesos, els que s'han guanyat la reputació social, el que no saben res de comprendre l'altre perquè no es comprenen ni a si mateixos.

Comprendre l'altre vol dir trobar en ell les actituds essencials, no pas cosmètiques, que trobem en nosaltres mateixos. Actituds relacionades amb la vida i els seus avatars, amb allò d'arrelat que té el patiment. Paradoxalment la persona que pateix pensa que ningú no pateix com ell, i en els moments de màxima crisi no pot sentir-se proper de ningú, ni trobar paral·lelismes suavitzadors i edulcorants. La persona en crisi sent la solitud intensament. Però sabent que els mals que ens ataquen no són únics, que de ben segur hi ha alguna persona al món que pateix més encara, perquè l'empatia no l'observa per tal de portar l'alleujament i l'optimisme? Perquè no és eficaç, perquè només és nominal, perquè funciona a nivell protocol·lari, amb les persones semblants, amb els que han seguit un camí rectilini fins trobar-se dins el seu grup. Paradoxalment entre les persones més dispaticas hi ha mútua comprensió i s'estableixen lligams d'amistat i companyonia.

Aleshores ser empàtic és ser normal, en el sentit que tot el que hom pugui dir, sigui el que sigui, la combinació que pertoqui del funcionament cerebral, sigui ben rebut i adient a la situació. En algunes persones això és fàcil, en tant que viuen plenament integrades i no hi ha perill que tinguin idees que surtin de to. Entre les persones no integrades o mal integrades la cosa es torça. Ara cal vigilar amb el que hom diu per tal de no ferir els altres, passar per antipàtic o demostrar que es comet el crim horrible de no tenir intel·ligència emocional, de no ser empàtic.

Arribem a les teories cognitivo-conductistes, segons les quals, breument, no hi ha millor manera d'arribar a ser normal que en fer només coses normals i plantejar-se reptes normals. Qui fa tot el que fan les persones normals acaba per ser feliçment normal. Un bravo encomiàstic pels seguidors de les teories cognitivo-conductites. El cas però és que la normalitat no alimenta la iniciativa, la innovació i l'experimentació. Normals sempre ho han estat, els exemples que trobem són del passat, dels joves que pugen ara no podem dir si són normals o no perquè encara no sabem quina serà la seva normalitat. Ser normal és viure ancorat en el passat, renunciar a tot progrés personal, entès ideològicament, i deixar-se endur pel centre de la corrent.

Així les teories cognitivo-conductites expliquen que si no tens ganes de sortir al carrer a fer una passejada, el primer que has de fer es vestir-te i posar-te les sabates, afaitar-te si cal, pentinar-te, preparar-te per sortir deixant de banda en els preparatius el fet secundari de si sortiràs realment o no. Després de tot aquest esforç resultaria ridícul que acabessis per no sortir, i haguessis de de
sfer tot el que havies fet per no res. Aleshores la força del ridícul i de la situació creada t'empeny a finalment sortir, fet del que no t'havies preocupat de bon començament.

No diré que aquest paradigma no funcioni, que ho fa perfectament. Sinó que és relatiu a coses que no tenen cap importància real. Perquè hom no pot vestir el seu cap per sortir, per tenir idees, i l'exemple no es pot extrapolar a la vida mental, per la raó que és la ment voluntària la que enganya el cos i la conducta en vestir-se per sortir al carrer, però difícilment aquesta ment es podrà enganyar a si mateixa per fer el que essencialment no vol de cap de les maneres fer.

Així doncs l'empatia simulada, esquemàtica i parcial, l'empatia de manual i de conducta pròpia, o apropiada, campa pel món victimitzant les persones que hi creuen i que la tenen com la cosa més gran, la divinitat pagana dels nostres temps, all que cal estimar per sobre de totes les coses. Posar-se en el lloc dels altres és més important que posar-se en el propi lloc, o el que li pertocaria.

Així doncs sacrificar-se pels altres tot exigint que els altres se sacrifiquin per un mateix fa que les relacions s'entrelliguin, que es creïn enverinats lligams de mútua dependència i que en definitiva hom deixi de viure la seva pròpia vida per viure la vida dels demés, per ajudar-los en les seves aspiracions i per diluir-se en un servilisme somrient i conformista esclavitzats per voluntats suposadament empàtiques que no són empàtiques i que forcen amb bones paraules però amb la mateixa violència que si ho fessin amb males paraules els altres a doblegar-se a les seves aspiracions i projectes.

Però existeix l'empatia veritable. Irracional i simple, potser absent en alguns espècimens, però present en la majoria. És l'empatia irreflexiva, la que es produeix espontàniament i no es pot evitar, la que és una necessitat fisiològica que no es pot ajornar. Aquesta empatia té valor. La intel·ligència emocional n'és contraria, entrenar els sentis per ignorar les urgències de l'exterior no és intel·ligent ni elogiable, insensibilitzar-se per tal de substituir les reaccions espontànies per altres d'estudiades i racionalitzades, una pèrdua per a la persona. Associar gestió i emoció és haver mort per dins.