L'embriac

"Esbergínia!" , cridava l'embriac, estranger, i amb barba, ques passejava per la vorera ziga-zaguejant. Els efectes de l'aquol eren inqüestionables en ell. Li havien passat factura, amb el pas dels anys. Ara no podia mantenir una conversa coherent, ni dur una vida amb intenció. Els especialistes en aquestes matèries el prenien d'exemple sovint, a ell o a d'altres, per emporugar els menuts, i els adolescents. Cap adolescent no vol acabar brut i pudent a vi. És un bon exemple, a no seguir, però allà era.

Ningú no diria que havia estat alt càrrec del seu país d'origen, tampoc no t'importa. El cas era quel seu cervell processava les ordres d'una manera particular, a la seva manera, sense atendre a la lògica o al sentit comú. Però era una manera especial, i respectable, i molt interessant, reduïda, d'una simplicitat manifesta. De vegades sortia, això sí, amb unes comparacions del tot pelegrines, que ningú no comprenia, ningú d'entre els quel seguien habitualment, no pas fidelment, sinó només de tant en tant.

Li esmerçaven una mica del seu temps, que són diners, per tal de fer-li companyia, i hi parlaven. Algunes velles cacatues d'aquestes missaires, que puden a encens igual que l'embriac a vi, el criticaven, i li pagaven un entrepà. Ell volia una altre cartró de vi, que no li volien pagar. I'l sermonejaven amb la vida futura i l'eternitat. L'embriac no volia saber res de res, no tenia vida pressent, perquè havia de tenir-ne de futura? Només el seu vici, i deixar-se morir. Un cant a la llibertat, la llibertat de destruir-se pels mitjans més denigrants.

Poc ho comprenien les velles cacatues. A la missa també s'hi destrueix, la pau interior, els bons sentiments naturals, l'empatia pels altres, i se substitueix per uns succedanis erronis. El borratxo no tenia però capacitat retòrica, només delirava, sovint quan li convenia, es feia el boig, quan per casualitat entenia alguna cosa que li feia mal. La seva muller perduda, perduda amb els fills, en un accident, per culpa d'una mala decisió. Recorda que l'home havia estat alt càrrec. I les cacatues amb la seva lletania.

De tot tenia la culpa l'embriac, de la caiguda de Sidó, de la mort del Sant Pare, i la mort de l'anterior i tots els altres, de totes les nafres furgades dels sants, dels ferros rogents que havien cremat les carns beneïdes de tots els màrtirs. L'embriac no volia saber res de les cacatues, i com que tenia un bastó les endegava amb facilitat, brandar-lo amenaçadorament. Les dones fugien espantades. No volien rebre una garrotada d'una desfeta humana com aquella només pels seus sentiments pietosos. Un altre dia podrien recomençar.

I és que l'home no s'aguantava dret. Havia de fer servir el garrot per tal de recolzar-se quan les seves derivacions de la verticalitat el posaven al límit de la patacada. Aleshores el bastó el salvava. Per altra banda era una arma útil en cas de pesadesa dels altres, i quan s'enrabiolava com un nen petit era el complement que li acabava de donar els atributs quel feien temible. Era un Moisès, rabassut, barbut i brandant un bastó. Alguns del barri ja li havien posat aquest malnom, per la facilitat amb que adoptava aquest personatge.

Què era el principal del seu repertori. I tornant a la manca de coherència del seu discurs, que barrejava la llengua catalana local amb la seva llengua originària, val a dir que ajuntava conceptes de mal relacionar, i els posava junts, fins i tot tres o quatre dins la mateixa frase. "Les vaques van a missa a cagar". Les cacatues, que el vigilaven de vegades de lluny s'ofenien molt amb aquests renecs, que sovint eren blasfems. L'embriac no tenia simpatia per les cases de Déu i els seus habitants.

Principalment per la seva condició, que semblava incompatible amb molts dels seus preceptes. Si més no no volia considerar-se un pecador i culpable de la seva situació. La culpa la tenien els altres, i la tenien de debò, perquè l'havien deixat de banda i l'havien abocat amb la seva desconsideració i manca de sentiments a aquella situació. Els altres eren els únics culpables, i més quan la seva malaltia i desvari avançaven. Ningú no feia res, ni oficialment ni oficiosa, per tal de donar-li una mort digna.

Entenent-se per això no pas que el matessin com qui mata un gos, sinó un final amb alguna alegria, amb alguns desitjos satisfets, amb vins de qualitat, amb un llit on dormir per brut que fos. Però no era així, i els molt cínics deien que ell no es volia deixar ajudar. Potser no hagués preferit un vi fi del priorat al líquid vermell que sortia del cartró comprat al supermercat? O passar les nits fredes en alguna mena de recer, per bé que vestit i brut? És que potser per ajudar cal pontificar abans, i dirimir, entre el bé i el mal, i assignar-lo?

Així és, perquè les bones de les cacatues coneixien unes monges que ajudaven les persones sense sostres, però amb unes normes. Sempre les normes. No s'adonaven que l'embriac no volia saber res de normes, que si n'hagués volgut saber no seria un embriac i no rondaria pels carrers caient-se de begut, i que s'hauria adaptat a una feina digna i viuria tranquil·lament. No, les normes no estaven fetes per ell, i la reeducació tampoc. I passar per l'alberg de les monges era per l'embriac un suplici. El feien netejar. Netejar més que rentar-se.

Perquè el tractaven com un animal ferit, que hom vol curar. L'embriac no estava ferit de res, endemés que havia triat. Les monges eren l'enemic. Així ho veia l'embriac, que sentia que la seva necessitat de beure i treure's del món era molt forta. No tenia interès en integrar-se en res de res. Només de seguir el seu camí fins al final. Segurament per a ell era ja massa tard, tenia òrgans importants afectats, començant pel cervell. De res no li serviria reformar-se. Tampoc no ho pensava, perquè aquestes valoracions no eren del seu repertori de pensament habitual.

Pensava en altres coses, en imatges inconnexes, en sentiments que no sabia identificar, en sons i percepcions que li passaven pel davant, i que no podia agafar amb la mà. Només les podia tenir un instant al davant, i després res de res. I quan tenia forces parlava, i cridava. A la gent que passava, tots ells eren l'enemic, els que havien fet del món de la seva infantesa, feliç i confiat, un infern. Ell no s'havia creat el seu infern, no era culpable del que li passava, els culpables eren els altres, els seus ulls eren acusadors.

Per això els altres, que pensaven que fent el que feien i sent responsables ja ho tenien tot fet, o missaires, o monges, tan se val. La recalcitrant actitud de l'embriac per tal de no rehabilitar-se i d'enfonsar-se en una misèria que només ell coneixia, era una dissonància forta en la seva manera de pensar. L'existència d'aquelles persones era un punt d'inflexió en el sentit de tota la societat sencera. I no valia a dir, en el fons de la consciència de cadascú, que hi ha el bé i el mal i que l'embriac havia triat el mal.

Perquè tots els que el veien pensaven en el fons que, o bé s'havia captingut malament en algun moment, o havia fet massa tries equivocades, o s'havia ficat en drogues o que havia comès un greu error, o que no tenia força de voluntat. No volien saber que s'autodestruïa científicament i amb convicció, segurament per intel·ligència i percepció. Perquè percebia dels altres la seva baixesa, d'ells quel miraven amb menyspreu. Els coneixia, i no volia compartir les seves il·lusions, la seva banalitat.

Alguns es creien molt superiors a l'embriac. Algunes persones que no tenien temps per perdre, que sabien de la vida. Passaven al seu costat atropellant-lo, i alguns li donaven una empenta perquè sortís del mig. L'embriac cridava, amb justa raó, perquè tenia la costum que tothom estigués un parell de metres enllà, per deixar-lo gronxar-se al seu gust d'una banda a l'altra. Però aquests segurs de si mateix no tenien respecte. Creien que allò no anava amb ells, quel podien menysprear. I no pas perquè no pensessin que ells mateixos podien acabar igual.

No era aquesta la raó. Era una altra, el menyspreu, l'altivesa, l'orgull. L'orgull de les monges, amb la seva eficiència, amb la seva netedat, explicant a l'embriac i a d'altres com ell com havien de viure la seva vida, dient-los el que havien de fer en el futur i el que havien de deixar de fer. Orgull. Sí, orgull. Perquè sense desgraciats no podrien sentir-se útils, i sense netejar les nafres i les ferides dels més desheretats no podrien atènyer la seva salvació. L'embriac ja sabia la veritat. Ell en primera persona.

No trobarien cap salvació. Potser trobarien un camí tan angost com el seu. Una davallada inevitable, que haurien de dur en silenci. Ell si més no duia la seva agonia públicament, per constatació de totes les persones intel·ligents, o perceptores del seu missatge. El que volia dir-los era que no tenien esperança, que el seu dolor era massa fort, que el dolor del món podia amb ell, i amb el seu cos, i que la seva ànima es podria pel mal aire que li tocava respirar. "Les monges i la seva simplicitat", pensava l'embriac.

Bé, de fet no ho pensava així, perquè no podia. Però ho pensava d'alguna manera. El seu futur no era gaire brillant, no l'esperaven grans triomfs, ni prestigi ni reconeixement. Només expressava el final, l'enfonsament, el camí sense retorn. La mort dins de la vida. Potser podria salvar-se en l'extrem. Quan ja no pogués ni caminar, potser acabaria bavejant al costat d'una finestra d'un hospici de pobres, aquest seria el seu triomf. La destrucció. O potser encara hi era a temps, i el dany cerebral no era prou greu.

Perquè una cosa era que digués bajanades per anar begut, i una altra que després de passar per un període d'abstinència dolorós i per una reforma de dalt a baix del seu estat corporal, no pogués tornar a ser una persona, per bé que rareta, si més no semblant a normal. La cosa era el dany cerebral, les neurones que hagués perdut. Les monges ho sabien, les malparides, i mostraven cofoies els seus èxit
s. Persones que després d'haver passat pel carrer havien arribat fins i tot a treballar. En oficis poc lluïts, però remunerats.

L'embriac encara no tenia perduda del tot l'esperança, alguna cosa es podia fer amb el seu cas. La seva destrucció científica potser no es completava per algun accident, perquè alguna cosa canviés dins el seu cap delirat. Alguna cosa de fons, una esperança que sorgís, una guspira que encengués un foc, que escalfés les parts de la seva personalitat que morien en mig de la fredor. Però això no depenia d'ell, només de la sort. I mentrestant representava la seva particular passió, el seu camí de la creu.

Perquè així d'altres persones poguessin imaginar-se'l quels esperava, en un futur més o menys llunyà. L'agonia de la mort, viscuda a la intimitat, envoltat només dels més propers. Sense ningú que se'n pogués enfotre, amb cures intensives. Però una mort delirant de totes totes. Tan de bo el cos se'n anés de cop, com qui apaga un aparell, i deixés de funcionar. Operant de manera perfecta només un segon abans. Però no és el cas. L'embriac era un recordatori pels quel veien del que a ells mateixos els podia passar.

I no pas per la desgràcia dels mals vicis, sinó per l'ordre natural de les coses. I perquè no donar-li una mort digna, a un jardí amb fonts de vi, a on pogués insultar qui li vingués de gust, i sense nits glaçades ni insults de joves, o el menyspreu de les persones amb les idees clares? Sempre les normes, esguerrant-ho tot, les normes, i les persones que imposen les normes, i que no les han de seguir. Els uns i els altres, en permanent lluita. L'embriac no pot tenir la pau que desitja, la seva dèria el persegueix.