L'edifici

La institució era un edifici corrent, vingut a menys amb el pas dels anys, que ja ho era de menys al seu debut com a edificació, i que no havia millorat per cap reforma substancial. Tenia les parets d'un color crema indefinit, i vist des de fora transmetia una certa tranquil·litat, una serenor d'esperit. Els esdeveniments horribles que s'esdevenien a dins no podien ser presagiats per la forma exterior de l'edifici. Moltes vegades havia passat pel davant i l'havia observat, havia percebut la seva calma, l'únic que la mantenia en aquell espai reduït en que passaven tantes coses i tan diverses, la majoria dolentes. L'edifici tenia la seva pròpia vida, tenia la seva història i la podia explicar a les seves parets repintades, aquesta era l'única mesura de rehabilitació que se li aplicava, i amb prou feines.

La institució no negava la seva funcionalitat, els reixats exteriors delataven la seva funció, eminentment punitiva, orientada a priva de llibertat, a separar del món els que l'habitaven, uns i altres, a crear un microclima especial, i eren les seves parets les que exercien aquesta funció separadora. La segregació era evident, i vist des de fora abans i després, abans i després de tot plegat, transmetia serenitat, no ho podia evitar. No s'intuïa per la seva reposada calma d'edificació cimentada amb bons fonaments la disbauxa que s'hi coïa al seu interior. Cap reste de tragèdia no delatava la seva vida interior.

Havia de tenir alguna vida aquell edifici, algun pensament propi. Potser es demanava perquè li havia tocat aquella tasca feixuga i poc agraïda, de tancar persones que no volien ser tancades, uns i altres, els botxins i els condemnats tots presoners de les seves parets odiades. L'edifici no tenia cap culpa de la seva funció. Hagués preferit altres destinacions. Els edificis tenen vida, i aquell tenia la seva personalitat, expressada en els cotxes de diferents games deixats a l'aparcament, amb els jardins perfectament, escrupolosament ordenats que l'envoltaven, en l'aparença de calma que l'envoltava, el silenci fins i tot, un silenci opressor i malsà, que evidenciava la prohibició i la tutela. En Jonàs s'hi havia sentit com a dins de la panxa de la balena, sense haver de patir per res alhora que patint per no haver de patir per res. Assegut a una pedra propera, enmig del pendís que solcat per un senderó s'enfilava pels primers pujols de la serralada, observava el que podria haver estat el seu destí, de no ser que el que va viure-hi a dins només era mentida i simulació, que no hi havia res de cert ni cap company que el pogués acompanyar en cap viatge futur, ni hi havia conclusions encertades que hagués aprés ni res que el fes canviar la seva conducta ordinària. Mirava l'edifici amb una barreja de por i rancúnia.

Per les males hores passades. L'edifici, els seus maons apilonats, els seus ciments amalgamant-los, les seves finestres enreixades, les seves portes de seguretat, els seus passadissos nets i bruts alhora, la immundícia, tot quedava dins del rectangle que definia la seva geometria de planta, tot a dins, sense que pogués sortir ni un crit ni una olor. De totes les males passades que li havia jugat la vida aquesta era potser un punt d'inflexió, com quan encara de tendre infant va prendre consciència de si mateix. Un punt d'inflexió que li havia arrencat la seva confiança en la bondat humana, que li havia demostrat que les visions horribles dels llibres d'atmosfera més densament opressiva no eren pures especulacions, que hi havia quelcom de maligne en les persones, que tenien a dins un germen innocent de malicia, que per tal de salvar-se elles mateixes eren capaces de tot, i que hi havia persones capaces d'exercir les més execrables professions, en les ocupacions més aporrinades i en les feines més objectivament ingrates només per fer-se un lloc a una societat segregada a la que volien pertànyer tan si com no.

Però parlem de l'edifici, que mentre en Jonàs deixava que es fessin a dins el seu cap aquestes consideracions seguia impertorbable, com totes les coses que han de romandre, que han de sevir a la seva funció estructural per sempre més, mentre les parets aguantin, fora que l'estètica ja estigui passada, o que les instal·lacions estiguin degradades. Calia una denúncia contra aquell edifici, que no en tenia culpa, calia sacrificar-lo com una mare que porta al món un fill diabòlic, calia desfer-se d'aquella imatge que-el perseguia nit i dia, no podia permetre que aquell munt de terres cuites pogués amb la seva resistència, que-el fes abaixar el cap, que-el fes acceptar tots els contractes. No podrien amb la seva enteresa, mentre tingués forces per lluitar seguiria donant guerra, a la seva manera pausada i tranquil·la, sense gaires estridències, sense fer-se notar en demesia, però amb intenció i perseverança.

L'edifici seguia al seu lloc. En Jonàs tancà els ulls, provà de transformar el que acabava de veure, el traç d'imatge que restava a la seva retina, pintar la façana d'un altre color, donar vida al jardí, sempre tan buit, o poblat d'unes persones estranyes i perdudes, de mirada i de moviments, persones que no semblaven persones, persones encarcarades i programades per tal que l'edifici pogués estar tranquil.

"Bona tarda", digué el primer d'una parella de caminats que volien pujar pel camí.

En Jonàs contesta amb educació. De tant de pensar atalaiat en aquell pendís des del que-es dominava el barri sencer a on era la institució havia perdut el do de la parla. La salutació que produïren els seus llavis amb prou feines es feu audible. Aquelles dues persones no eren importants. Havia d'enfrontar-se amb el que havia passat, d'una manera calmada, amb tota la calma de la revenja intencionada, del ressentiment acumulat, de les humiliacions passades, de com havia perdut la seva fe en altri, de com s'havia adonat de la maldat que hi regnava arreu. Una maldat sostinguda en petits actes de crueltat, en ignoràncies volgudes, en sordeses persistents, en ceguesa pels problemes dels altres. En no voler veure el que era més evident, el no voler pensar en les qüestions importants, en les veritables, més enllà de la comoditat casolana i les bones remuneracions salarials.

L'edifici no tenia cap sou, era un esclau més del sistema, podia ser esclafat en qualsevol moment, quan es considerés que les seves parets antigues ja no eren segures, o que no costaria gaire d'enderrocar-les per tal de fer-ne unes de noves. L'edifici tenia el destí e les persones. Ser substituït en un acte decidit i cruel segons el qual el que era el seu lloc deixava de ser-ho, i el nou i flamant habitant del mateix punt geogràfic havia de fer la fila d'haver estat sempre allà, sempre ocupant el que no era seu. El passat, que s'assembla punyentment al present, calia revocar-lo, maquillar-lo per tal que-es pogués pensar que alguns errors no s'havien de repetir. L'edifici ja pressentia el que hi passava a dins seu. Les seves vísceres eren podrides, el seu nodriment de persones li feia venir mal a la ventrada. Amb prou feines podia creure's que hagués tingut la mala sort d'haver caigut en aquella funció. Volia ser gimnàs o biblioteca, volia tenir futur, alguna cosa més que una institució inútil i cruenta a la rodalia, ben apartada dels barris benestants, al costat de barraques i pinedes, no fos que ningú pogués intuir que existia de veritat, que hi havia llocs com aquell, que hi havia atrocitats que no es poden explicar amb facilitat o amb un somriure, d'aquelles que fan que hom no recordi amb serenor, sinó amb ràbia. Perquè l'infern allà era com el mateix edifici, tranquil per fora, immòbil, estàtic, sense signes d'activitat aparent, i esvalotat per dins, en contínua revolta contra si mateix.

A l'edifici l'havien deixat a la seva sort, amb la seva funció execrable, una funció frívola i mediocre, asservida a uns interessos ridículs, a una por inexplicable arrelada en la carcanada de la pluralitat d'individus de la societat que necessitaven i necessiten encara una raó per sentir-se satisfets. El somriure de la satisfacció de no ser. No ser un desgraciat sense futur, no ser el vilipendi i escarni de tothom, no ser el que hi ha penjat a la creu. La satisfacció que porta al patiment inútil d'altri, al seu menyspreu sistemàtic, a la suspicàcia en el seu tractament, a la fal·lera per torturar mentalment els més febles, o els que ho semblen.

Però compte que la feblesa és traïdora, coneix dreceres per atreure els forts al seu terreny, la feblesa és la dels que actuen amb malesa i traïdoria evident, dels que menteixen per aconseguir beneficis immediats i petits. La feblesa no és dels que ho semblen, dels que poc poden posar en perill els seus torturadors, dels que els han negat l'existència, dels que pretenen tenir la raó, així de simplement, la raó sense més, la raó perfecta i contrastada. En Jonàs pensava tot això mentre seguia observant l'edifici, els reixats pertot, les seves parets, el jardí despoblat, la manca de vida, el pressentiment de la mort, una mort silenciosa i anònima, una mort que no importava gaire a gaire gent. En Jonàs sentia que l'edifici l'atacava amb el seu cautelós volum, amb la seva forma quadrada, no era un edifici per a un fi en concret, es tractava més aviat d'un singular monument a la imparcialitat, a la tebiesa d'esperit, a la taula rasa, a la consideració igual per a tothom, i pel biaix inferior, l'anul·lació de la singularitat de cadascú.

L'edifici no tenia pretensions estètiques, qui l'havia fet de ben segur era un arquitecte de segona fila, que agafava els encàrrecs menys creatius per tal d'assegurar-se un sou a final de més. Dissenyar amb reixes a les finestres no era cap feina agraïda, això ja matava tota la imaginació que hom hi pogués posar. En Jonàs de totes maneres no sabia si l'edifici havia servit de sempre a la seva utilització actual, potser en un començament era una altra cosa, més acceptable. No podia estar segur. Tornà a mirar l'edifici assegut a la seva pedra, que ja li
estava donant forma al seu darrera entumit. No, allò havia estat dissenyat a consciència per ser gris. La feina li havien encarregat a un arquitecte mitger sense cap habilitat particular. Algú que no podia fer edificis singulars ni presentar-se a concursos, que tenia alguns contactes a l'ajuntament, que-es podia ficar en feines com aquella, refusades d'uns i altres per diferents pretextos. Al capdavall ningú volia ser recordat com el constructor d'una institució abocada a l'horror i el vilipendi general.

Ningú no el recordava tampoc. Qui podia enrecordar-se d'algú que havia emprés la tasca de construir un edifici tan incòmode de construir. En Jonàs fantasiejava de tant en tant. Ara tenia els ulls tancats, observava la taula de l'arquitecte, ningú no l'acompanyava en la seva tasca, ningú del seu despatx no s'havia engrescat en construir un edifici que havia de ser destinat per a aquells fins. Els altres el miraven amb una certa commiseració. L'arquitecte dibuixava les parets amb un filet d'entusiasme, amb una certa tossuderia interior que-el portava a estimar la seva feina, a fer abstracció de tots els inconvenients que comportava per les circumstàncies adjacents al que era el projecte en si i a centrar-se en les qüestions purament arquitectòniques. Des de l'ajuntament li havien demanat una sobrietat particular, un entremig difuminat entre sordidesa i grisor, quelcom que només de veure-ho ja produís un principi de feredat a l'estómac, que produís rebuig en una persona normal. En Jonàs el veia amb una llum de peu apuntant el paper gros al que feia els seus plànols, encara no havien arribat els ordinadors al seu despatx, i sentia la seva solitud, la del creador que s'aboca a una feina indigna, i que fa indignar. L'arquitecte havia tingut molts somnis a la seva joventut, i havia defensat causes, ara havia de provar de no pensar en el que estava fent, de no adonar-se que col·laborava amb el mateix diable, el que l'inspirava aquelles línies asèptiques, d'un hospici que no havia de convidar a eufòries indesitjades, un lloc de reforma mental, o a on si més no s'intentava de fer aquesta reforma, l'arquitecte sovint s'adormia damunt el paper de ceba, la seva feina era tan grisa que li costava de mantenir la vetlla, fins i tot a les hores del dematí en que més bullia l'activitat a la resta de dependències de les seves oficines.

I a sobre de tot i havia les reixes a les finestres. Se li clavaven com una pedra a les sabates, cada línia que traçava es veia amenaçada per les reixes. Les havia de dibuixar, i calcular-lis el pes i la resistència, ni el més cepat no les havia de poder ni tan sols commoure. Allà hi eren les reixes, l'única veritat d'aquell edifici eren les reixes. La resta era senzillament accessori.