L'edat del ferro

L'Ernest deixa caure la mà sobre el polsador del despertador digital que, des de la foscor, brama com un descosit per tercer o quart cop; passen nou minuts de les set (l'andròmina sona, indefectiblement, cada nou minuts si no se li abaixa la palanqueta) i s'haurà d'aixecar si no vol arribar tard al taller.
Badalla mentre es fa l'entrepà (aquest vespre me'l deixaré fet per demà, però sempre ho deixa per última hora), badalla mentre es vesteix, mentre pren el cafè, mentre baixa a l'aparcament. Badalla conduint. Esternuda. Torna a badallar en un semàfor mentre escolta les notícies a la ràdio. Esfereïdores, com de costum. Horror a l'escola. Horror a Palestina. Horror a Iraq. Horror a tot arreu.
Posa un CD per combatre tant d'horror i torna a badallar.
…i tornaríem a ser eterns,
com eterns semblaven aquells dies,
quan passa el temps
només resulta eterna la tristor…
Aparca. Para el cotxe i en Quimi Portet deixa de cantar Estampes de Sants. Badalla mentre tanca el cotxe. Arriba a la porta del taller de mecanitzat de peces on treballa i truca.
El seu cap li obre. També badalla. Bon dia entre badalls.
Aquí tens el plànol. Talla les peces d'aquell material. Li hauràs de treure les rebaves, refrentar-les, fer xamfrans a quaranta-cinc, i després aquests dos forats mètric sis. Val?
Talla les quatre peces que s'indiquen al plànol, pensant en la púrria nova de la nova edició de Gran Hermano. Hi haurà marro, un altre cop. Què fort. Pensar que, mentre ell està fent els xamfrans a les peces, hi ha algú que, tocant-se la fava en una butaca de disseny, s'està guanyant un sou que ell no arriba ni a imaginar.
A la ràdio del taller (endevinats i coneguts a força de costum), els quaranta principals, acompanyant el soroll de fons del centre de mecanitzat, el torn i la fresa, i de tant en tant el compressor, que s'engega eclipsant amb el seu soroll que diu "em queda res i menys per dinyar-la", la resta de quotidianes vibracions, que s'esdevenen sota fluorescents bruts, fum de taladrina evaporada, espurnes i ferralles.
Col·loca al trepant una broca del cinc, bufa amb la pistola d'aire comprimit la safata i posa una mordassa per subjectar-hi les peces.
Mentre comença a fer el primer forat, sospira. Demà serà el mateix.
En un altre lloc, al mateix temps, mentre la broca barrina, menjant ferro, algú dorm en una casa farcida de cameres guanyant uns diners per no res (i els que guanyarà després ensenyant el cul a l'Interviú, i als programes del cor de la tele), i hi ha gent que no dorm perquè hi ha hagut una matança en una regió de nom impronunciable, vés a saber per quin cony de conflicte, absurd, segurament, com tots.
I a l'hora d'esmorzar, probablement es passarà per sobre d'aquest tema, donant-li el mateix tractament que el de l'entrada d'aquella gent que es farà famosa a la punyetera casa, o de l'actuació dels nous fitxatges del Barça amb les seves respectives seleccions, o potser li donaran la mateixa (o menys) importància que als comentaris sobre els problemes i alegries domèstics.
La broca travessa el ferro i l'Ernest treu la peça de la mordassa. Bufa novament amb la pistola d'aire comprimit i observa el taller a través del forat. Té ganes de plegar, i això que acaba de començar. Té ganes d'arribar a casa, i dutxar-se. Potser podrà veure algun resum del que ha passat a la casa. Se n'adona, i per un moment pensa si té alguna cosa a dins, si té alguna cosa més consistent que l'aire que travessa el forat a la peça de ferro.
Després sacseja el cap, tot intentant recordar el nom de la noia que va abandonar la casa només començar el concurs.