Cercador
L'Àvia
Un relat de: Idhun- Compartir:
L’Àvia seu a la cadira del meu costat, s’acomoda el coixí i recolza l’esquena contra el plàstic dur.
Durant una llarga estona mira el petit port que s’obre, davant la nostra terrassa fins al mar que esquitxa les boies on els llaüts i les llanxes dansen suaument. A la riba del davant uns nens pesquen.
-Que bé s’està- diu gairebé xiuxiuejant, i té raó.
Apartant l’ordinador, i oblidant durant un moment la feina que m’ha absorbit durant tot el matí, observo el dia que ens rodeja.
L’aire càlid i salat m’arremolina els cabells, i en el cel blau, una gavina fa piruetes mentre núvols blancs creuen mandrosament l’horitzó.
-Sí, no s’està malament.
L’Àvia somriu ensenyant les dents gastades pels anys, accentuant les arrugues. Com un llamp una ganyota de dolor li creua la cara.
-Estàs bé?
-Només és el colze- diu mentre s’acomoda el braç en la postura òptima perquè la molèstia no sigui tan gran.
-Saps? Molta gent té por a la mort, però jo no. L’estic desitjant. Desitjo que Ell m’aculli entre els seus braços i ser només jo. Abandonar aquest cos pesat i mirar-vos des d’allà dalt.
M’agrada escoltar-la mentre parla, especialment quan ho fa de Déu. Els seus ulls vells s’il·luminen i sembla que tota ella resplendeixi. Els cabells canosos se li tornen més blancs i els seus dits, habitualment encarcarats, aparenten una lleugeresa impossible.
-Per què creus en Déu, Àvia?
Es gira mirant-me fixament. La seva mà suau i gastada cobreix la meva.
-No crec en Ell. Simplement el sento en mi, en totes les coses que m’envolten. És perfecte, no creus? El teu cos, les plantes, els animals, la Terra... tot avança, gira, es transforma.
Somric. Les meves dents encara no estan gastades, les meves arrugues no estan definides, i, les meves mans, revolotegen sense cap preocupació.
L’Àvia s’aixeca –jo anava al lavabo- anuncia amb veu dolça. Em fa un petó, just en el clot que deixa la meva mandíbula quan s’ajunta amb el coll, i avança amb pas lent, seré i tremolós cap a la porta oberta.
És curiós. Per les raons per les quals l’Àvia té fe, jo no en tinc.
Durant una llarga estona mira el petit port que s’obre, davant la nostra terrassa fins al mar que esquitxa les boies on els llaüts i les llanxes dansen suaument. A la riba del davant uns nens pesquen.
-Que bé s’està- diu gairebé xiuxiuejant, i té raó.
Apartant l’ordinador, i oblidant durant un moment la feina que m’ha absorbit durant tot el matí, observo el dia que ens rodeja.
L’aire càlid i salat m’arremolina els cabells, i en el cel blau, una gavina fa piruetes mentre núvols blancs creuen mandrosament l’horitzó.
-Sí, no s’està malament.
L’Àvia somriu ensenyant les dents gastades pels anys, accentuant les arrugues. Com un llamp una ganyota de dolor li creua la cara.
-Estàs bé?
-Només és el colze- diu mentre s’acomoda el braç en la postura òptima perquè la molèstia no sigui tan gran.
-Saps? Molta gent té por a la mort, però jo no. L’estic desitjant. Desitjo que Ell m’aculli entre els seus braços i ser només jo. Abandonar aquest cos pesat i mirar-vos des d’allà dalt.
M’agrada escoltar-la mentre parla, especialment quan ho fa de Déu. Els seus ulls vells s’il·luminen i sembla que tota ella resplendeixi. Els cabells canosos se li tornen més blancs i els seus dits, habitualment encarcarats, aparenten una lleugeresa impossible.
-Per què creus en Déu, Àvia?
Es gira mirant-me fixament. La seva mà suau i gastada cobreix la meva.
-No crec en Ell. Simplement el sento en mi, en totes les coses que m’envolten. És perfecte, no creus? El teu cos, les plantes, els animals, la Terra... tot avança, gira, es transforma.
Somric. Les meves dents encara no estan gastades, les meves arrugues no estan definides, i, les meves mans, revolotegen sense cap preocupació.
L’Àvia s’aixeca –jo anava al lavabo- anuncia amb veu dolça. Em fa un petó, just en el clot que deixa la meva mandíbula quan s’ajunta amb el coll, i avança amb pas lent, seré i tremolós cap a la porta oberta.
És curiós. Per les raons per les quals l’Àvia té fe, jo no en tinc.