L'avenc

L’avenc
Jaobí
El jove Jaobí era el petit de quatre germans. Un caganiu inquiet, curiós, summament egocèntric i molt atrevit. Defugia de les ordres i les tasques familiars que li eren encomanades i gairebé mai les complia. Cosa que li aportava molts desavantatges dels quals no n’era conscient.
Se sentia poderós quan s’allunyava del poble a descobrir els secrets de les contrades del voltant. Al que més satisfacció li donava era espiar la gent i després ridiculitzar-la quan se li presentava l’ocasió. Despòtic com era en la seva natura, tan sols li interessava satisfer els seus desitjos i mai tenia en compte les necessitats de cap altre ésser.
Una tarda, a la distància d’un parell d’hores a peu de l’aldea, va descobrir l’amagatall passatger d’un químer en les runes d’una antiga casa solitària i abandonada.
Hom sabia que de químers en quedaven pocs o cap i que eren o havien estat éssers que segrestaven, torturaven i menjaven brums. Ho feien, només, com a venjança d’algun fet del passat.
Jaobí va inspeccionar totes les estàncies de l’edifici a les quals li va ser possible accedir. Ja que, sovint el pas es trobava barrat per tota mena de runa. Al celler no va poder baixar. Un cop recorregudes la planta baixa i la primera planta sense trobar res del seu interès, va enfilar escales amunt cap a les golfes.
1
La porta era oberta i el químer no hi era. Tot i que, una part de la seva intensa essència ocupava l’aire enterbolit i espès que no es barrejava amb el de l’exterior. Malgrat que, la finestra de la cara oest restava oberta de bat a bat.
Entre la boirina de pols, el noi va veure a contrallum les restes d’un brum jove esquarterat. Bocins de carn vermella esquinçada i escates magentes es repartien aleatòriament pel terra. Immediatament, la idea de la immortalitat el va enlluernar i li va cegar l’ànima.
Sense pensar-ho dues vegades, va agafar un tros de magre del terra i se’l va empassar. Menjar la carn del brum va fer l’efecte de l’eternitat en Jaobí. Ara bé, la transformació va succeir de manera estranya perquè el químer tenia protegit el seu botí amb una forta màgia.
En unes poques setmanes, l’adolescent va envellir fins a mostrar l’aspecte d’un octogenari. Arribat a aquest punt, ja no va envellir més. Els seus familiars i la resta de la gent del poble van deduir que el noi estava sent víctima d’una malaltia raríssima i que moriria aviat. No va ser així, però. Arran d’aquest fet i del seu nou aspecte la gent del poble el van començar a deixar de banda. En general, els ficava els pèls de punta quan s'apropava. Com a conseqüència d'aquest rebuig social, el seu interior es va omplir de rancúnia.
Van passar els anys. Un darrera l’altre, va enterrà pares, germans i la resta de la gent amb qui havia compartit la infantessa. Va arribar un moment que no podia suportar la seva solitud. Una amargor ben fonda el desolava i un odi visceral, gairebé incontrolable, l’envaïa de cap a peus. La immortalitat resultava molt costosa.
2
Una nit, en quedar-se dormit, va somniar que els estels recorrien de cap a cap la volta del cel. Que, a poc a poc agafaven velocitat i a cada moment es movien amb més rapidesa fins que, es veien línies que formaven un remolí lluent en la foscor i que acabava per desaparèixer a trenc d’alba.
Un somni preciós per a una ànima turmentada. Va pensar Jaobí.
Al somiar la següent nit, es va veure agenollat a la bora d’un rierol de muntanya mentre mirava com corrien els estels allargassats per damunt seu.
La tercera nit, en dormir-se, va veure que al cel hi havia cúmuls d’estels que es reflectien en la superfície de l’aigua del rierol i que, en canvi hi havia d’altres llums estel·lars que no ho feien. Va observar que, en cada reflex es formava un petit remolí en l’aigua que l’indicava el lloc on havia d’endinsar la mà per traure una pedra arrodonida que desava al terra humit de la riba.
En el següent somni va veure’s com, envoltat de foscor, escollia pacientment els còdols trets del llit del riu i com tornava a llançar la major part d’ells a l’aigua. Mentre que alguns dels rocs els anava amuntegant unes passes més enllà. Un cop va apuntar la claror per l’est, va observar la pila de pedres que havia acumulat. Aleshores, va revisar una a una tot el munt de roques fins que va decidir quina era la que feia la mida precisa, la que es mostrava més polida, arrodonida i perfecta.
L'endemà, va pescar còdols sense descans a la llum de la lluna. Aquest cop duia un sac d’arpillera buit, rebregat i desfilat, dins el qual va ficar tan sols dues pedres esplèndides en aparèixer les primeres llums diürnes.
3
Durant el dia es sentia inquiet i nerviós. No volia de cap manera que es trenqués la calma i la pau que sentia mentre somiava. Ja que, era conscient que la irrealitat que pretenia retenir, es desfeia com ho fa la boira amb una ventada.
Així que l'escena es repetia nit rere nit. Un somni plàcid en què un cel nocturn ple d’estels girava ràpidament al voltant de l’eix que marcava el seu cap. Allà dalt es formava un remolí de cúmuls brillants en el firmament que desapareixien en l’albada.
En llevar-se, passades unes jornades, va sentir que alguna cosa havia canviat en ell. I en un intent desesperat de trencar amb la seva natura i defugir d’ell mateix va decidir continuar la seva existència en les muntanyes. Deixava de banda, per fi, persones i costums que li eren aliens.
El camí va ser llarg. Cosa que, no l’importava gaire perquè tenia tot el temps del món. El va recórrer esperançat amb el pensament fixat en la possibilitat de trobar un paratge semblant al somiat i en el qual, desfer-se dels seus ressentiments.
4
La cercapous
Temps que en feia d’anys que passaven els núvols tímidament pel cel, s’allunyaven i desapareixien per l’horitzó sense haver descarregat ni una gota d’aigua. Per a la majoria de la gent d’aquelles contrades la pluja era desconeguda i no entenien ni la forma ni la manera en què es mostrava. L’única aigua coneguda era la que treien dels pous que restava a metres i metres de fondària, sempre tan fosca i tan fresca.
La Regina, mare de la Camil, era una cercapous molt hàbil que sovint era requerida per algun veí. Semblava que havia heretat el do de la seva àvia Carme, qui va ensenyar-li tots els secrets per trobar les aigües del subsol. El dia del seu desè aniversari, l’àvia va fer-li un regal especial.
_A partir d’ara, aquesta eina et pertany._ Va dir la Carme a la Regina mentre li oferia una mena de branca de canya en forma de be baixa que s’emprava per canalitzar i connectar l’energia de la cercapous amb les vibracions subtils de l’aigua del submón.
Al llarg d’aquella tardor, l’àvia va imbuir-la de tots els coneixements per tal que la nena pogués treure el màxim de servei a la eina i predir el lloc exacte on calia excavar verticalment el terra fins a donar amb el curs subterrani d’un aflorament d’aigua.
Una tarda, l’àvia va portar-la al turó de l’avenc. Pel camí la va alliçonar en l’observació de com la posició de certes pedres indicaven la natura del que hi havia per sota el terreny on passaven. En arribar, va treure el berenar del sarró i van menjar tranquil·lament assegudes al terra.
5
_Pels voltants d’aquest turó, antigament hi havia uns quants pous més que no pas ara. Els pouataires del matí omplien d’aigua clara les gerres gegants de terrissa que portaven en carretes fins a les diverses places majors dels pobles. Cada gerra tenia quatre aixetes i cadascuna estava orientada, escrupolosament, cap al punt cardinal que li corresponia. L’aigua que ratxava de l’aixeta nord tenia un efecte renovador i resultava la millor per restar-se el cos. La de l’est, amb gust de trenc d’alba, era la ideal per beure. L’aigua que sortia de cara a l’oest, la utilitzaven per cuinar. Mentre que, la que vesava per la cara sud era la que s’emprava per fer banys de remull als peus cansats. Aquests dipòsits de terrissa restaven tot el dia a la plaça fins que al vespre els pouaters en feien la recollida i tornaven les gerres buides al costat dels pous._ Va explicar la Carme.
_Hi havia, llavors, aqüífers que oferien grans aportacions com La font Grassa, La font del Vis, el pou Albat, el pou de Quars, la font Fosca, el pou Ponent i el pou del Químer. Alguns d’ells encara es poden veure, tot i que, molt minvats. Mentre que d’altres han desaparegut com el misteriós pou del Químer._
Aleshores, va fer un petit silenci i tot seguit va continuar. _Resulta que, fa deu mil·lennis o potser més, un brum escarlata afamegat campava per aquest territori. Es podia veure des de la llunyania quan deixava esteles de fum mentre corria o volava d’un lloc a un altre. Esvalotava tota mena d’animals i en feia net d’aviram. En poc temps el monstre es va fer l’amo de tot plegat. Fins que, el pànic va ser absolut el dia que el brum es va cruspir un nadó de pit que els seus pares havien deixat dormit a l’ombra d’un arbre, mentre ells feinejaven a l’hort uns metres més enllà._
Com pots suposar. _Va afegir l’àvia. _Hi va haver un gran dol a tots els pobles.
6
Diuen que va ser llavors quan va sortir el químer del pou. Va caçar el brum. El va turmentar durant hores i un cop mig desfet i atordit, el va empènyer pou avall fins a la fondària més fosca. Aleshores, els vilatans d’arreu van omplir el pou de grans pedres. I conten que, acabada la feina a l’hora del crepuscle, va tremolar el sòl sota els seus peus. Es va alçar la terra i es van formar l’avenc i aquest turó en què ara reposem._
_ Es va morir el brum? I què se’n va fer del químer, àvia?
_ El brum va deixar de ser com a tal. Tot i que, no va deixar de ser. Ja que, la seva fortalesa va quedar impregnada a la roca i, encara ara, guarda l’interior de l’avenc. Pel que fa al químer, no se’n va saber res més. Tot i que, arreu és sabut que, des d'aleshores la existència del químer tindrà com a únic al·licient la cacera de brums, a mode de venjança per haver-se quedat sense pou on viure._
_Ara, fitxa’t bé en el que et diré._ Va continuar l’àvia. _Mai de la vida destorbis el camí d’un d’aquests éssers. Si per casualitat alguna vegada et trobessis algun, aparta’t en silenci i continua per una altra banda._ Va dir-li mentre es miraven fixament els ulls.
Ben entrat l’hivern, l’àvia va decidir que la Regina ja era prou apta per mostrar-li la manera de descobrir el punt de gel. Un lloc precís instaurat en tots els éssers, tots els indrets i totes les coses. La ubicació de màxima fredor per excel·lència.
L’axioma nord.
7
Aquesta habilitat era indispensable per determinar el lloc exacte, moment adequat i la manera més idònia per construir pous de gel. Els pous de gebre soterrats eren com ous buits gegants de pedra tallada, de l’alçada de dues persones o més i amb un petit forat al capdamunt de tota la construcció que quedava arran de terra. Es podien veure des de lluny perquè lluïen brocals de pedra sorrenca amb la bocana de vidre de guix que brillaven amb el sol. En el temps més fred, la minsa humitat ambiental s’anava condensant, a poc a poc, en la cavitat del pou construït al voltant del seu punt de gel. I així, esdevenia un bon aportament d’aigua fresca quan arribava la calor estival.
Aprendre a sentir el punt de gel era la darrera lliçó i la més complicada. Ja que, començava per un mateix. Era imprescindible, per iniciar l’aprenentatge, reconèixer les pròpies limitacions i mancances. Per tal d’obrir humilment camí en la consciència i descobrir el propi centre de fredor. La finalitat era la d’entendre’s amb la resta de materials i esbrinar la ubicació del seu punt glaçat.
La Carme va transmetre a la seva neta la serenor per cercar pacientment, la constància i l’assaig continu per assolir l’habilitat del control emocional i sensorial a l’hora de contactar amb l’essència del fred. L’alumna va aprendre de pressa perquè tenia un do i una magnífica eina que sostenia suaument a les mans. Només necessitava la veu guia, l’experiència i els recursos de l’àvia per recordar allò que el seu cos, els seus sentits i la seva ànima ja sabien.
El dia del seu onzè aniversari, la Regina va ser nomenada la nova cercapous del territori.
8
Anys després, va néixer la Camil en una terra rocosa d’ocres i torrats, salpicada de canyars secs de tonalitats de sorra calenta. El seu poble, al igual que els pobles dels voltants, era dalt de l’altiplà format per la riba del Serp que, hores d’ara, esdevenia la conca desèrtica d’un enorme riu que ella mai havia conegut.
Va créixer sentint converses entre els adults sobre la perillosa situació de supervivència a la què s’enfrontaven. Els continus successos vers l’exponencial deteriorament dels grans pous ancestrals sempre era preocupant. Ja que, actualment eren de poca fondària a causa dels grans llots que s’acumulaven a la major part dels seus llits. Encara que, hi havia un escurapous expert que s’esmerçava per mantenir-los nets, els pous cada cop eren més soms. Per aquesta raó era necessari renovar i construir noves fonts d’aportació.
La immensa sequera s’estenia fins a l’horitzó llunyà en què es divisaven les muntanyes blaves.
9
Etern
Un bosc humit l’havia acollit. El manyac de troncs, branques, brocs i branquillons formaven la llar que s’havia construït com a refugi per fer front a les tempestes d’alta muntanya i als llargs hiverns blancs.
Tenia perduda la noció del temps a conseqüència que els anys i els segles transcorrien sense remei. Jaobí s'enrabiava quan tractava d’encertar la data que corresponia al dia present.
En certs moments perdia el control i es lesionava amb la intenció de veure com es perdia la seva sang muntanya avall, com poc a poc quedava inconscient i descansava fins a l’infinit. Malauradament pel seu propòsit, les ferides es tancaven en pocs segons. Alhora que la ràbia i la rancúnia augmentaven.
Va resultar que la seva esperança de pau interior no va arribar en trobar el lloc somiat. Potser feia vuit-cents anys o més des que havia arribat a aquell bosc creuat per rierols d’aigua primerenca. Des d’aleshores s’havia dedicat, gairebé exclusivament, a cercar còdols durant totes les nits; a classificar-los en les albades i, de mica en mica, els més polits de la mateixa mida anaven a omplir el sac d’arpillera.
Cada certa quantitat indeterminada d’anys, el sac quedava ple. Llavors, se’l carregava a l’esquena i caminava al llarg de setmanes des de les muntanyes fins al canó. I més enllà, fins a l’altiplà de la conca del Serp. Quan arribava al turó de l’avenc, en feia una llarga aturada en què descansava i prenia el sol abans d’endinsar-se en la foscor de la gruta.
10
Ja el primer cop coneixia perfectament el camí perquè l’havia somiat desenes de vegades. Des de l’entrada de l’avenc a la sala de volta d’arrels on dipositava la seva càrrega. Un cop el sac quedava buit, enfilava camí al bosc humit per tornar-lo a omplir.
En aquest afer, cansat i consumit, Jaobí va viure al llarg de gairebé un mil·lenni. Menjava insectes, arrels, fulles, flors o neu. I només ho feia per fer callar els budells quan, des del seu interior, l’escridassaven. Mig vestit amb parracs i descalç, sempre duia un bastó de branca de camèlia seca per fer entendre, a les esporàdiques persones amb qui es creuava al llarg del temps, la seva longevitat i la seva intenció de silenci absolut.
Al llarg de generacions, els habitants de l’altiplà contaven que hi havia un ésser immortal a cavall entre l’humà i l’espiritual que vivia a les muntanyes. Explicaven a la canalla que se’l podia veure a trec d’alba a la bora d’algun rierol mig glaçat, agenollat entre còdols que observava, sospesava, remenava i destriava.
Deien que no se l’havia de mirar directament els ulls perquè portava impregnades a l’ànima la maledicció d’un químer i, barrejada amb la seva pròpia sang, l’essència torturada d’un brum.
Un dia d’hivern, a Jaobí se li va acudir provar de congelar-se. Com a imitació del que feien les aigües dels rius. Va pensar que el seu cos era ple d’aigua. La seva sang era líquida. A més, per si de cas no hi havia prou, es va emplenar l’estómac de neu fins que li va tibar la pell del ventre. Tot seguit, es va estirar panxa amunt sobre el gel i va deixar que la neu que queia lentament el cobrís per complet. Es va adormir i va somniar en blanc allargassat fins que el desglaç de la primavera el va despertar.
11
Tal vegada es va adonar que havia emmudit. Se li van atrofiar les cordes bucals de no parlar mai amb ningú. A la fi, es va oblidar de qui era. Tan sols sentia odi per tot allò que l’envoltava, mentre es convertia en un ressò continu de ressentiments encastats a l’ànima. Ni una escletxa de llum. Només l’anhel constant d’acabar aquella vida.
Cap a mig matí d’un dia estival, li va passar per sobre l’ombra d’un brum. Com pot ser? Va pensar. I recordà el temps efímer en què va ser un jove. En alçà la vista, va veure la silueta de la bèstia que lluïa retallada contra el blau del cel. Un bri de llum el va fer córrer com un llamp i perseguir la imatge que va desaparèixer en el bosc de la muntanya del costat.
Com que coneixia molt bé el territori, va fer drecera per arribar al més aviat possible allà on suposava que la bèstia hauria aterrat. Va somriure en adonar-se que havia encertar de ple. Va divisar, diversos metres més enllà, el brum adult que abeurava en una de les tolles fondes del rierol de l’est. Plantat davant, a unes poques passes d’on era la fera, es va expressar de la millor manera que li va ser possible, per mitjà de gestos acompanyats de sons guturals. I, en to de súplica, li va demanar que l’alliberés de la maledicció.
La bèstia empassava aigua mentre se’l mirava. Entenia perfectament allò que repetidament li transmetia aquell vell. Alhora que, el sentit astut de la seva potent naturalesa li va fer reconèixer, a l’instant, la carn morta de la seva espècie, consumida i mesclada en el cos de Jaobí.
En conseqüència, va accedir en part a la petició d’aquell ésser anguniós i va indicar-li que se’n anés la caverna del turó de l’avenc.
12
Setmanes més tard d’aquell encontre, Jaobí va avencar-se il·lusionat. Sentia una joia immensa. Va fer el camí que coneixia sobradament, des de l’entrada fins a l’espai que havia emplenat de rocs polits. Tot i que, en arribar-hi les cames li van defallir i es va sentir fora de lloc. Era una sensació molt estranya, per a ell, la que ara experimentava. El feia moure sense forces. _He de trobar l´indret per descansar._ Va pensar.
A peu d’estància hi lliscava entre la roca un fil d’aigua en què el vell va ficar els peus i el va seguir unes passes. Llavors, el cor se li va aturar. De sobte, va caure dessecat i el reguitzell d’aigua el va arrossegar corrent avall com si fos una ploma. Va surar al llarg d’un parell de quilòmetres i, a la fi, es va enfonsar al bell mig de llac al centre de l’avenc.
Cap brum oblida mai. Així que, en tocar fons, l’essència torturada de la fera es va resistir a la mortalitat i va ascendir a la superfície mentre es mesclava amb carn rehidratada i sang bullint. En el llindar de canvi de densitat entre l’aigua i l’aire es va formar un clop d’aquella matèria i energia.
Una figura mig translúcida, mullada i gairebé ofegada va xafar la riba calcària i va prendre consciència del poder que posseïa. Tot seguit, el clop va doblegar la docilitat de l’aigua del llac del centre de l’avenc. La va sotmetre i la va obligar a romandre dormida.
A causa d’aquest fet, el territori es va anar assecant. De manera que, al cap de pocs anys va quedar eixut. Els verds van desaparèixer i la vida humana comptava amb menys recursos a mesura que la sequera augmentava.
Havia arribat el període en què l’aigua restava aturada i captiva.
13
El clop
Un no mort.
Un no nascut.
Una existència en què el temps succeïa sense importància. Actuava per instint, sense raonament, ni odi, ressentiment o rancúnia. Com que, la part de persona, que en tot cas podia albergar, ja s’havia esvaït en la transformació, tant sols li quedava un conglomerat de foscors mil·lenàries que omplien per complet allò que era.
Inicialment, va recórrer l’avenc mentre intentava obligar la roca, tant com podia, a sotmetre’s, doblegar-se i emmotllar-se al seu pas. Però la pedra de la caverna estava impregnada d’una potència de creació encara més antiga que la seva i no sentia disposició a obeir de cap manera. Per això, al Clop se li escapava el domini de la totalitat de la gruta, que restava retingut al territori que conformaven els voltants del llac al centre de l’avenc, amb l’aigua captiva i aturada a la seva voluntat.
Al principi, quan la superfície encara era verda, sortia de l’avenc en la calidesa espessa de les nits d’estiu. El Clop escalava des de l’interior de la caverna per les clivelles, esquerdes i petites badadures que es formaven entre les arrels subterrànies d’un arbre monumental i les parets de roca de la sala de volta d’arrels. Arribava a l’exterior aprofitant que al sostre de la sala hi havia una escletxa situada a unes passes de la base del tronc. Fora l’aire era clar. Aleshores, continuava i trepava fins al capdamunt de l’arbre, on es situava còmodament i restava a l’espera totalment quiet.
14
Va descobrí l’afinitat que mantenia amb l’arbre solitari que vivia connectat amb l’avenc mitjançant la sala dels còdols, a la qual li proporcionava amb les seves arrels un sostre de volta digne del millor gòtic.
A partir d’aquest fet, va comprovar que tenia una veritable connexió per ser ben rebut en qualsevol arbre aïllat i com més vell fos, major era l’atracció entre ambdues parts.
En aquella època, al igual que actualment, els arbres parlaven entre ells. Per comunicar-se segregaven unes substàncies determinades que contenien els missatges i viatjaven a través del subsol des de les arrels dels uns a les dels altres. D’aquesta forma eren capaços, entre els ens, de formar i mantenir el bosc en harmonia.
Tots gaudien d’una importància en concret dins el conjunt del qual en formaven part. De vegades passava, i encara passa, que una llavor germinava massa lluny de la seva comunitat arbòria, com enmig d’una clariana o a la vora d’un camí allunyat de la massa forestal.
L’arbrissó creixia sol sense l’ajut ni l’educació convenient per saber conviure feliçment entre iguals. Tampoc sabia comunicar-se utilitzant les seves arrels perquè ningú havia pogut ensenyar-li.
Al cap i a la fi, esdevenia un exemplar adult marcat per la solitud. Desconeixedor del que era correcte per procurar el be o del que era millor obviar perquè comportava un mal. L’arbre solitari tenia la força continguda en un esperit trist, pobre i d’entitat vulnerable per la manca de relació social i d’afecte.
15
Una vegada el Clop havia pujat pel brancam i era situat a la capçada, contemplava des d’allà totes les coses i l’espai que les envoltava. Des d’allí dalt vigilava al llarg d’hores i dies els éssers vius de l’entorn. A l’aguait, fins que algun animal passava per sota l’arbre o algun humà s’aturava per descansar a l’ombra del fullatge. Llavors, tot succeïa en un instant. Atrapava la presa amb una mena de xarxa enganxosa com la llengua d’un camaleó. Tot seguit, l’alçava i es menjava la peça sencera. Llevat, del crani que escopia un cop havia estat ben rosegat i polit.
Poc a poc, la gent dels pobles es van adonar de la presència d’un ésser maligne que connectava amb l’esperit dels arbres solitaris. De seguida van fer contes, cançons i un ventall de relats que advertien i descrivien les maneres d'actuar d'aquell monstre.
La prova evident eren els munts de cranis de tota mena d'animals que reposaven al voltant del tronc de l'arbre de l'avenc, que se l'anomenava així perquè era un arbre que havia crescut, sol i amb poca terra, damunt la roca de l'avenc. Un exemplar realment majestuós, magnífic i espectacularment gran; les arrels del qual formaven part de l'interior de la caverna.
Van passar els anys al llarg dels quals la terra s’anava assecant. No plovia gairebé mai i quan ho feia, la pluja era tan dèbil que esdevenia vapor d’aigua abans de tocar el sòl.
Successivament van desaparèixer els boscos, els camps de conreu, les praderies de pastura i els canyars es van assecar. També, van quedar ben secs els arbres solitaris on acostumava a anar el Clop. Encara que, al igual que els canyars, van quedar petrificats.
16
En la plaça de la Vila de cada poble hi havia una paret en què estaven inscrits els noms dels infants que havien desaparegut des de l'arribada del Clop. La llista era llarguíssima. Tot i que, feia una trentena d'anys que no s'havia hagut de gravar cap nou nom en cap població.
El territori era un desert en què les persones vivien amb l’esperança que algun
dia despertaria l’aigua.
17
Camil
Era el dia convingut en què els joves dels pobles del voltant s’agrupaven, com cada any, a borats al canyar ressec de davant el turó de l’avenc. Esperaven amb ansietat la indicació del mestre per entrar en la cavitat subterrània.
Tots ells tenien presents les diverses històries que havien escoltat des de petits amb relació a la llegenda del Clop. Un ésser gairebé translúcid, mig embolcallat amb vestidures de sac d’arpillera; que feia la mida d’un nen amb cert aspecte d’amfibi i clapes de molsa. Posseïa una ment astuta amb la capacitat que hom espera de l’amable i traïdora conversa d’un drac. Al cap tenia un forat amb un cossi incrustat que portava ple d’aigua. Ja que, l’aigua li proporcionava l’energia de l’aspecte i del moviment. Tal vegada es deia que, si el cossi es buidava, el Clop quedava marejat i amb les capacitats dissoltes en la humitat de la cova.
Durant les vesprades fredes i seques de l’hivern, la gent gran explicava relats de com el Clop de l’avenc havia esdevingut l’amo de l’aigua i el segrestador de bona part de les forces de la roca de la cova, que alhora eren hereves de l’ancestral captura i mort d’un brum a mans d'un químer. Contaven que el Clop vivia una existència, ni viu ni mort, en les profunditats de la terra; al bell mig centre de la caverna, en el llac subterrani d’aigües adormides.
El mestre que dirigia el grup de joves era una persona que entenia l’univers com un conglomerat de successos, emocions, estats materials i espirituals en que tot estava relacionat en temps, forma i espais diversos. De la mateixa manera que estaven connectats el futur com a conseqüència de les decisions del present i dels assumptes per resoldre del passat.
18
Un conjunt de sensacions i coneixements el van fer reconèixer un moment en què l’univers creava un buit de calma i aturada, semblant a l’ull d’un huracà, entorn a l’espai profund de l’avenc.
Els seus càlculs el van portar a la certesa que l’anomalia podria esdevenir activa al llarg d’uns mesos, durant els quals el clop restaria innocu e inofensiu. Com que això va succeir quan ell era fort, jove i agosarat, va entrar a l’avenc amb la finalitat de descobrir la ubicació del cau del clop. Un dia va arribar a un ample corredor amb un petit forat al sostre pel qual entrava la llum del sol. A més, de l’estància sortia un túnel que arribava directament al llac.
Va aprofitar la forma de la cova per construir-hi una mena d’habitacle amb llum natural. Un parell o tres de carretades de pedra i unes quantes d’argamassa van ser suficients per pujar una paret de l’habitació. També, va adequar el forat del túnel a la mida idònia per encastar-hi una porta de fusta. A la qual hi va instal·lar un pany. Així va ser com el jove mestre va tancar l’accés al túnel. Finalment, durant el camí cap a l’exterior, va llassar la clau a la foscor de la caverna.
De tornada cap a casa, sentia amb molta seguretat que havia barrat el pas del Clop. Arribaria un dia en què la persona tocada per la sensibilitat precisa envers la roca de la cova i l’aigua, hauria de trobar el camí al llac del centre de l’avenc. Hores d’ara, no sabia qui seria ni tant sols si ell encara viuria per veure-ho.
El mestre va pujar per les roques que envoltaven l’entrada de l’avenc. Des d’allà, la Camil va veure com la seva figura retallada al cel indicava a un dels joves que s’esmunyís terra endins. Aleshores, la Camil va recordar un matí clar en què la seva mare li explicava mentre estenien la bugada.
19
_Quan algú sense gens de seny entra en els seus dominis al centre de l’avenc i resta prou temps com perquè el Clop s’adoni de la seva debilitat, l’atrapa i d’alguna forma el fa caure a l’aigua. Llavors, el tiba dels peus fins al fons del llac on l’ofega. Allí, el planta de cap per avall i li encasta el crani en la pedra del fons de la llacuna. Aleshores, el Clop xucla els dits grossos dels peus de la víctima per tal d’extraure’n l’essència de la persona morta._
Passada una estona, el noi que s’havia avencat va sortir de la foscor. El seu aspecte era prou inquietant. Ja que, tenia la mirada perduda i el cos tremolós, ple de fred interior.
Un darrera l’altre van anar entrant i sortint joves que seguien les indicacions del mestre. S’avencaven amb la vitalitat pròpia de la seva edat, però sortien amb la debilitat encastada als sentits. Era sabut que, tots els joves es recuperaven en uns quants dies de repòs, bon menjar i sol.
Finalment, va ser el torn de la Camil. Al senyal del mestre va començar a baixar per aquella fissura entre les roques. Era un terreny calcari i a mesura que baixava per la cavitat, la sensació de pou i verticalitat augmentava. A l’hora que augmentaven la pluja de pensaments i records que l’envaïen els sentits.
Es va aturar i es va concentrar en respirar profundament i pausada. Mentre assumia amb neguit allò que havia intuït des que era una nena. Ella sabia que era cridada pel do de la roca i de l’aigua. S’ho guardava en silenci i amb una certa incredulitat, que només havia compartit amb la Regina, la seva mare.
20
Un calfred li va recórrer l’esquena en pensar que s’hauria d’enfrontar a les forces i els éssers que, suposadament, habitaven les pedres i l’energia de l’aigua. Tot i la por, va continuar camí. A pocs metres de fondària, el forat subterrani esdevenia un pas entre cingleres que li rascaven la pell dels dits. Després, l’avenc s’eixamplava en una baixada cap a la foscor absoluta.
A les palpentes, va decidir seguir la baixada que li quedava a la seva dreta. Intuïa a tacte de peus una mena d’esgraons irregulars fàcils de recórrer. Baixà pas insegur rere pas. En mig de les tenebres molles de la cova li va sorprendre el record puntual de la seva mare dient-li:
_ Per cercar l’aigua, t’has d’allitar de bocaterrosa arran del terra. Ha de ser en aquesta hora, a trenc d’alba. La barbeta t’ha de tocar el sòl. Per tal de limitar la cerca al que puguis percebre en aquesta posició. Així, sabràs la ubicació exacta. Ja que, l’aigua la trobaràs sota d’on vegis sortir vapors de la terra._
La Camil utilitzava tot el seu cos per avançar arran la paret més propera. Sense saber cap a on es dirigia. Tocava. Olorava. Oïa. Sentia la roca que l’embolcallava i s’adonava com la seva suor es barrejava amablement amb la humitat de l’ambient. Escoltava el so de la seva respiració.
Estava concentrada en que la por no s’apoderés de les seves passes, quan una forta sensació d’espai buit al seu costat la va aturar en sec. Es va agenollar i va palpar el terra. Aleshores, va descobrir que en realitat es trobava en un pas estret que marcava l'inici d’un precipici dos pams més enllà d’on tenia els genolls. Es va estremir en un ensurt momentani perquè a l’instant va comprendre que la pedra humida l’havia protegit. L’havia atret per tal que no caigués a l’abisme. De sobte, li van desaparèixer tots els dubtes. Ara, sabia del cert que posseïa el do de la roca i la crida de l’aigua.
21
El mestre havia dit cent vegades que la persona tocada pel do havia de ser capaç de trobar el llac del centre de l’avenc i despertar les aigües adormides.
Quan la camil va sortir a la superfície sense mostrar cap signe físic de debilitat, la van rodejar i en van donar mostres de gratitud. Feia molts anys que els pobles de les contrades esperaven l’arribada del doble do en una persona.
Anys desèrtics i desitjos de verd es van fondre en crits de joia, aplaudiments i rialles.
A partir d’aquell dia, la feina de la jove era conèixer fil per randa l’interior de l’avenc. Al principi feia recorreguts que seguien un ordre concret per tal de no perdre’s. Com girar només a la dreta o només a l’esquerra.
Fer servir qualsevol mena d’il·luminació estava prohibit mentre durés la cerca. La raó d’aquest impediment era aconseguir que la connexió entre la persona dotada i l’entorn de la caverna fos total i de debò. No hi cabia l’engany. El més mínim desconeixement de la foscor es podia girar perillosament en contra.
Passades un parell de setmanes, va començar a fer altres combinacions per fixar itineraris. Com dues girades a l’esquerra i una a la dreta o d’altres. Concentrar-se absolutament en el recorregut diari i guardar-lo a la memòria cega, li resultava esgotador.
Cada vespre sortia de l’avenc i en arribar a casa, la mare li tenia un bon àpat reparador parat a taula. La Regina s’asseia davant la Camil i totes dues menjaven mentre la jove explicava els descobriments realitzats durant la jornada. Així, la sobretaula s’allargava fins entrades hores de la nit.
22
_ Mare, de vegades m’envaeix la por. Aleshores, només desitjo que el Clop hagi escapat de qualsevol manera a l’exterior, que estigui dormit o que la seva existència sigui una gran mentida mil·lenària.
La Regina, que era una persona plena de recursos, seny i paciència, es mirava amb amor la seva filla. L’escoltava atentament i intentava apaivagar els seus dubtes i el seu neguit.
_Camil, has d'intentar estar tranquil·la._ Va dir-li. _ Dins la foscor t'has de deixar anar i sentiràs tot allò que, en realitat, ja saps. El temps és una dimensió amb un concepte molt especial. Les nostres essències pertanyen a la dansa del temps i, d’alguna manera en el present, sempre acaben per trobar-se els futurs i els passats. L’harmonia per sentir és part del teu llegat. Ja vas aprendre a gestionar la por mentre eres altres persones en el passat; Ja vas rebre les onades del teu do i vas conèixer la importància del seu ressò mentre eres una altra dona en el futur. Quan estiguis connectada amb la foscor i envoltada de la serenitat del teu do, recordaràs._
L’endemà de matinada, la Regina preparà dues tasses de brou sobre la taula. Mare i filla van seure en silenci. Es miraven als ulls mentre bevien a poc a poc, com per fer durar el moment. Per últim, una abraçada plena d’amor va embolcallar la filla en braços de la mare. Totes dues sabien que, alguna cosa s’havia remogut i prenien consciència del moment per afrontar el futur següent. La Camil va sentir com les paraules de la seva mare, la nit anterior, havien fet un ressò especial en el seu interior.
Recolzada a l’ampit de la porta, la Regina va observar com s’allunyava la seva filla. Al cap de pocs minuts, la va veure desaparèixer de la seva mirada. Sabia que la noia ja havia decidit no sortir de l’avenc fins haver trobat el llac.
23
Des d’aleshores, la Camil, passava tot el temps memoritzant rutes i itineraris diferents. Al final de cada jornada descaminava fins on la cavitat subterrània s’eixamplava a pocs metres de l’entrada. Tot seguit, s’allitava al terra al més còmodament possible.
Gairebé cada nit feia veure que conversava amb la mare o recordava episodis que havia viscut amb ella. Tal vegada li va reaparèixer en la consciència un fet anterior. Era una nena petita que caminava agafada de la ma de la cercapous.
Es dirigien plegades a treure aigua de la Font Grassa amb un poal fet de canyes gruixudes banyades en resina i tenyides amb tintura de genciana de les muntanyes. L’ungüent protegia de la porositat i guardava el sucre del material. Així, resultava un recipient molt resistent i impermeable.
La reviviscència la va reconfortar i malgrat que, no veia el cel, es va adormir mentre imaginava els estels de la nit.
24
La serenitat del do
Els seus ulls es van acostumar tant a la foscor que li semblava veure la llum interior de les pedres, tènue i ataronjada. La roca entrava en ella i ella cada cop més forta, més dura i més humida esdevenia part de la gruta. Al lluny sempre sentia la vibració subtil de l’aigua.
Com que molta part de l’avenc ja li era prou conegut, el podia recórrer sense gairebé tocar les parets. Sovint el temps es feia monòton perquè les troballes eren menors i l’excitació del principi havia minvat i s’havia transformat en convenciment i serenor.
Cert dia va descobrir una mena de rebedor amb dues portes de fusta vella. Una de les quals no va poder obrir de cap manera. En canvi, l’altra era l’accés a una estància agradable. Molt acollidora perquè un bri de llum de tarda s’escolava per una mena de lluerna que hi havia al sostre d’allà dalt i il·luminava dolçament tot el racó. L’inventari es composava d’un llit tou de fulles seques de canya, espelmes, llumins i una gerra buida damunt un prestatge de fusta penjat de la paret amb dues cordes. La gerra era exactament on volia ser, però tenia una buidor seca al seu interior.
La Camil tocava i sentia. Sentia també sense necessitat de tacte. Li arribaven l’estat de les coses que volien estar al seu lloc per ubicar-se en l’espai còmodament adequat i adient a les seves virtuts i mancances.
Va tocar suaument la gerra i li va arribar una fiblada clara de manca d’aigua. Agafà l’objecte i sortí en direcció un rierol subterrani que corria uns vint metres a la dreta. Allí, va omplir la gerra que a l’instant es va sentir plena, satisfeta i agraïda
25
agraïda. En tornar a deixar-la a la prestatgeria, va sentir la foscor de les espelmes i la seva avidesa de llum; esgotades de tanta ceguera.
D’acord. Estava prohibit. I què?_ Va pensar. Seguidament, va agafar un dels llumins, va encendre una espelma i va sortir de l’habitacle. El món també es va encendre al seus ulls. Les tenebres de la estància, un cop va ser de nit, es van dissipar en la tènue claror càlida de la petita flama.
A partir d’aquella decisió els seus recorreguts eren més llargs i fàcils de memoritzar. De vegades, apagava la llum i reprenia el contacte cec amb la cova. Era en la foscor absoluta quan millor connectava i es sincronitzava amb la naturalitat de la caverna.
La Camil va deixar d’anar a l’entrada de l’avenc perquè des d’aleshores passava el temps de descans sobre el tou de fulles seques.
Van passar diverses jornades en què es meravellava de la bellesa que apreciava a la llum de l’espelma. Espais enormes plens de columnes que creixien des del terra o penjaven del sostre. Petites fuites d’aigua que formaven reguitzells lliscants roca avall i que esdevenien rierols d’aigües negres i cristal·lines. A més, d’una sala plena a vesar de còdols de riu, coronada per un sostre de volta gairebé esfèrica amb arcs ogivals que es formava gràcies a la disposició de les arrels d’un arbre solitari que es mantenia per damunt l’avenc.
Va caminar per sobre dels rocs polits. Bufà la flama i quedà a les fosques. Quan els ulls se li van acostumar, encara va sembla-li més esplèndid l’indret on estava. Per un lloc determinat de la volta de la sala, s’escolava la dèbil llum de la lluna
26
que arribava a il·luminar la part alta del munt de còdols lluents. Les pedres d’aquella pila piramidal estaven còmodes al seu lloc. La Camil notava una anomalia que li feia vibrar les puntes dels dits de la ma esquerra, però.
Es va ajupir i tocà els rocs sense fer ni una passa. Allí mateix hi havia una roca que neguitejava perquè no estava al seu lloc. La va agafar i la va guardar a la butxaca. Ja trobaria, més endavant, on volia estar. Va pensar. Entretant, la duria amb ella. Va decidir.
De tornada, anava a poc a poc, seguint els rierols que corrien en la mateixa direcció en que es trobava l’habitacle per descansar. Li agradava la sensació de la humitat fresca en la planta dels peus. Ja sabia perfectament on havia de xafar a les fosques. Per on es situaven les superfícies més aspres i les més lliscants.
Tot i això, es va desviar un parell de metres del recorregut habitual i va descobrir un corrent nou d’aigua. Al principi no es va adonar concentrada com estava en les sensacions que li arribaven des de l’interior de la seva butxaca. Llavors, xafà un objecte de metall més fred que el terra. Era una clau rovellada, perduda i angoixada. Desesperada per encaixar al seu pany.
Totalment sorpresa per la darrera troballa, la noia va guardar la clau a l’altra butxaca. Va accelerar el pas i en arribar-hi, va comprovar que la clau encaixà perfectament al pany de la porta de fusta que romania tancada.
Va sentir com l’objecte es mostrava còmode i realitzat en la seva funció quan la barrera va quedar oberta davant la Camil. En aquell instant va haver-hi un fort encontre entre dues densitats aparentment iguals.
27
La noia va encendre l’espelma mentre sentia el ritme accelerat del seu cor. A l’altra banda, només seguia més cova, més roca en forma de túnel humit i fosc com la gola d’un llop. Una sensació d’inseguretat i perill imminent li va pressionar el pit. Tot seguit, va connectar amb el terra, va tancar la porta de cop i va passar dues voltes de clau al pany. Esgotada, es va allitar i es va dormir a l'instant.
Va despertar de sobte, quan a l'exterior trencava l'albada, suada i amb el neguit a flor de pell. Malgrat això, va decidir fer el que havia de fer i no demorar més la feina. Dos tombs de clau cap a la dreta van obrir la porta i dos tombs cap a l’esquerra la van deixar tancada darrera seu.
Caminà durant una estona amb certa ànsia perquè ensumava un aroma ranci i desconegut. Uns tres-cent metres més enllà, va sentir la presència translúcida del Clop plantat al seu davant. Barrant-li el pas. La Camil es va aturar i respirà pausadament i a fons per tal de aguantar la calma tant com li fos possible. Encengué una espelma i l’escena que va veure li va produir un calfred.
El silenci va espessir mentre es mantenien la mirada. Passats uns segons, d’aquells que semblen eterns, la Camil va decidir actuar.
_ Se qui ets._ Va dir amb una veu que li va semblar que només ella havia pogut sentir.
_ El que tu saps no en te cap de valor. Al més important és que estàs aquí, ara, davant meu._
28
A la noia se li van ficar els pèls de punta. li resultava difícil controlar aquella por que li punxava al clatell.
_ Et creus capaç de despertar l’aigua?_ Li va etzibar.
Li amargava la boca i se li assecava la gola per la incertesa de resoldre la situació. _Potser._ Va respondre dèbilment.
_ Fa molt de temps que roman dormida._ Va dir ell a continuació. _I així, la mantindré un cop hagi xuclat fins a la darrera gota de la teva essència._
El Clop va iniciar l’atac. Desplegà la seva xarxa enganxosa i envoltà les cames de la Camil, amb la clara intenció de fer-la caure al terra. Un cop atrapada la presa, la va tibar cap a ell amb força. En aquell precís moment, però, la roca de la caverna va intervenir en l’acció i va mantenir dempeus a la jove, qui no es va desplaçar ni un sol mil·límetre. La pedra de l’avenc la protegia. La por va desaparèixer per complet.
_Tens raó. Vinc a despertar l'aigua i aquest túnel és el camí que he de recórrer. Encara que, abans et mostraré el respecte que mereixes com a ésser que ets_ Va dir al monstre mentre sentia plenament la serenitat del seu do.
Va contenir l’aire un instant. Seguidament, amb la calma, es va doblegar per la cintura i es va inclinar cap endavant. El saludà. Contrariat per la mostra de fortalesa de la seva presa, no se’n sabia avenir. L’estava saludant a punt de morir? Potser tants anys en aquella caverna havien debilitat la seva xarxa. Va pensar mentre li tornava la salutació inclinant-se però sense deixar de mirar-la
29
als ulls. Igual que havia fet ella. Tot seguit, la Camil li va presentar la segona reverència. Aquest cop, es va omplir de valor i va abaixar el cap mentre executava el moviment cap endavant.
El Clop bullia d’impaciència perquè acabessin les tres salutacions de costum i atacar amb més força. Així que, li va tornar el gest imitant-la. Circumstància que la Camil va aprofitar per encastar-li amb força en la cavitat del crani el còdol arrodonit i polit que duia a la butxaca. La pedra va vibrar a l’instant amb l’harmonia de sentir-se situada al lloc que li pertocava. Mentre, l’aigua que portava el Clop al cossi del cap vesava completament. Primer es va marejar. Després, es va debilitar, segon a segon. En pocs minuts, immòbil, es va assecar completament i va morir allí mateix.
En silenci absolut, la Camil, va recolzar l’esquena a la paret del túnel. No donava crèdit a que hagués estat tan fàcil desfer-se del Clop. Tancà els ulls i deixà que l’alleujament l’emplenés. Bufà la flama i continuà avançant a les fosques. Se sentia lliure, realitzada i satisfeta.
Ensumava la humitat creixent. Olor d’aigua, olor d’aigua, olor d’aigua a cada pas més intensa, més neta i més fresca. Tornà a encendre l’espelma i la resplendor li va mostrar el llac subterrani al centre de l’avenc.
Plena d’alegria, va somriure àmpliament mentre amb placidesa s’anava endinsant al llac. A poc a poc, l’aigua es despertava mentre formava branques de boira al voltant de la jove. Ella sentia com els dits se si començaven a fondre en la humitat. El cos se li transformava en núvol. Fins que va desaparèixer i només va quedar-li l’ànima.
30
Llavors, va cridar totes les aigües que no coneixia. La pluja va començar a caure sobre la terra calenta mentre es formaven bombolles d’aire que es fixaven al sòl i suraven als tolls. Van ser setmanes de cel tapat i pluja calmada. La conca del Serp lluïa, aleshores, un cos prim i liquat del color del fang. I, els canyars d’arreu començaren a mostrar-se verds i frondosos. El territori sencer tornava a ser humit i agradable.
Li produïa molta emoció en l’ànima, que hores d’ara era l’únic que tenia, pensar en com les gotes netes de l’aigua de pluja jugaven en les fulles verdes del canyar i com una sola gota podia contenir la esplèndida imatge de tot el voltant.
Tal vegada, potser sortiria a veure com havia quedat de bonic el seu món conegut. Restava dins l’avenc en un estat absolutament solitari en què el temps s’allargassava com la resina tova.
Li feia respecte sortir d’aquell confort subterrani perquè tenia un ventall de dubtes. La seva ànima s’esvairia en l’aire exterior? Se l’emportaria el vent ves a saber on? El sol cremaria la seva essència? Podria moure’s fora de l’avenc?
Massa neguits envers a l’exterior, tants com curiositat d’apamar el món des d’una altra perspectiva i amb una altra percepció.
Ella era qui podia passar a través de les roques perquè n’era part.
Ella era l’aigua desperta que queia sobre la terra.
31
L’altra entitat
Els anys viscuts li havien canviat la memòria que sovint jugava amb ella. També, li havia minvat l’olfacte, li fallava la pota dreta del davant, l’agilitat en general i, per acabar-ho d’adobar, era obvi que el seu pelatge no lluïa com quan era jove. Estava afamada perquè els ratolins se li escapaven i la caçadora perfecta que havia estat, també quedava enrere.
Potser va ser que havia arribat el moment d'aturar-se o que la tristor s'havia instal·lat còmodament en la seva existència. Ni ho sabia ni en volia pensar. Llavors, fixava el focus d'atenció en escenes més properes i senzilles. Així, aconseguia sentir-se millor. Com quan portava al seu pensament imatges de cadells grassonets que la seguien arreu i imitaven tot allò que ella els mostrava. Recordava totes i cadascuna de les camades que havia parit, alletat i educat per a la supervivència.
Ara, a la comunitat hi havia un altre animal instaurat al seu lloc de lideratge.
_ Què n’eren d’ignorants aquells joves dels gats!_ Pensava, mentre observava com passaven davant d’ella sense veure-la. Els mancava la saviesa que ella posseïa. D'això, n'estava ben segura.
Va sortir de l’aldea i es va encaminar cap al turó de l’avenc. Gairebé va emprar un dia en arribar-hi. Asmada, va baixar per la gruta amb serenor. Deixant-se portar per la gravetat que atreu totes les coses.
32
Passada una estona de foscor dins el silenci de la cova, va sentir com una ànima de pedra humida, càlida i afable l’envoltava. Sorpresa, va obrir els sentits tant com va ser capaç i una agradable sensació de reconeixement la va reconfortar en la tenebra. En conseqüència, plàcidament, la seva essència va passar a formar part de l’aire en un darrer alè.
Llavors, dues ànimes van trobar-se. L’una, composta de roca i aigua amb una forta i vigorosa presència. L’altra, constituïda de l’aire que alimenta el propi foc de la substància felina, sàvia i tranquil·la.
Llurs esperits es van reconèixer en un instant de renaixement i màgia. Aleshores, es van endinsar al cos inert de la gata. La part humana del nou ésser mirava incrèdula la clara foscor a través dels ulls nítids de l’animal, mentre totes dues notaven con se'ls fonien les consciències i com els creixia una doble cua.
33
Present
Mons en aquest món.
Encara que, gairebé no es senten ni es veuen.
Es perceben clarament.
Hi son.
Els éssers que hi viuen son vius com jo.
Res a veure amb fantasmes de morts.
Dins el meu cos i fora la pell tocada de dimensions que no coincideixen exactament amb l’espai i el temps que ocupo.
De vegades, la línia que separa aquest món dels vius d’altres mons dels vius, perd la densitat que la sosté i es distorsiona. Es difumina en un precís moment, com un crepuscle de tardor quan els vermells es fonen ràpidament en la foscor.
Els mons s’entrecreuen. A saber des de quan? Gairebé sempre, ho fan en espais aliens als humans com els rius de muntanya que transcorren per la profunditat laberíntica d’un bosc humit, en la calma aparent de la superfície dels llacs, en cases abandonades, en arbres aïllats o en les profundes tenebres d’un avenc; I en moments controlats i solitaris com quan la neu queda suspesa en l’aire o en les hores d’ombres allargades.
34
Llocs i instants que flueixen. Ballen mentre es toquen i es separen. Així, en aquest afer creen els buits dels quals esdevindran noves energies.
Puc decidir ser inconscient del que m’envolta. Puc voler ser ignorant i aconseguir-ho. Puc deixar-me anar i triar el risc del contacte amb el desconegut.
Sento l’aire aturat que pica en les meves mans tancades. L’espai vol ser vent i xoca amb la pell. Es vol moure. Obro. És aleshores que, el fluid que omple el món que conec em toca suaument. El que és dins és fora i el que és fora m'acomoda interiorment.
Estic asseguda al terra, just a la vora d’una bassa d’aigua estancada que espera pacientment seguir el seu camí.
Soc una dona. Encara que, el meu reflex a l’aigua és el d’una gata amb doble cua. Hi ha una foscor dins meu, una profunditat d’abisme. És un do retingut que mantinc presoner des d’abans de l’inici potser i que, no se com podria alliberar.
En canvi, la gata sap. Cavalca en les ones del temps i em mira directament els ulls des de la calma inquietant de l’aigua. Bufa el vent i mou la imatge que es va enfosquint a mesura que s’apropa la nit sense lluna.
35