L'avarícia eufòrica

En Jonàs ja no sabia què pensar. Alguns es deixaven emportar pels números, com si fossin quelcom realment existent. Els comptes bancaris, els diners en definitiva, passaven a ser d'una substància del tot indefinible, indeterminable, electrons en algun suport magnètic o òptic. No eren res de res. Tanmateix l'avarícia eufòrica persistia. El món de les finances havia après a explotar el petit estalviador, convertint-lo en tot un especulador, per crear una bombolla fictícia en la que poder entrar en la seva incipiència i poder retirar-se setmanes abans de la seva explosió.

Però com tothom que fabrica bombes, perquè li esclatin a un altre, corre el perill que una d'elles li esclati a la cara mentre la fabrica. Així pensava en Jonàs que era el món de la fabricació de bombes, un joc perillós. Els diners arriscats, les operacions audaces i gosades, eren com una granada vella en una guerra atzarosa. Tan bon punt podien fer mal a l'enemic com a un mateix. Només que l'avantatge de matar un o molts enemics és molt inferior al greuge de matar-se un mateix.

Així doncs jugar amb l'eufòria tenia els seus perills, en Jonàs ho advertia amb claredat. L'eufòria calia lluitar-la, amb el realisme. Les coses eren tal qual observades objectivament. El valor de les coses era el que tenien i prou. No calia amuntegar valors uns a sobre dels altres per tal de magnificar-los. Al capdavall crear riquesa del no-res era robar la riquesa dels altres, que no la creaven.

Així en Jonàs observava darrerament que l'economia es movia per estats d'eufòria, maniaco-depressius, en un paral·lelisme perfecte amb l'estat malaltís. Èpoques de creixement liberalitzat, el que volia dir el mateix que un creixement sense cap mena de control lògic o inspirat en el benefici de la societat, seguits d'un esclat d'eufòria desaforada, incontrolada, malaltissa i abassegadora, seguides d'una tornada brusca i rabent a la realitat, amb les seves depressions.

En Jonàs arribava a la conclusió que l'home lluny de ser un animal racional era un animal d'excessos. Animal amant de l'excés i de l'exageració, de no adonar-se que l'eufòria i els sentiments excessivament optimistes l'estan dominant. L'home comença a intoxicar-se d'eufòria tot sabent quin serà el final, com en una bona borratxera. El final és inexorable, l'home sabia en el parer d'en Jonàs, que la primera copa seria dolça, la segona inquietant i la darrera dolorosa i innecessària, però que en l'estat d'haver-se pres la primera copa d'eufòria ja no li semblaria inquietant la segona copa, i després de prendre's la segona la tercera no li semblaria dolorosa sinó del tot justificada i necessària.

La fugida cap endavant doncs, conduïa a l'eufòria. Un cop inventat el sistema, calia dur-lo al desastre més absolut, al seu col·lapse i descrèdit, per tal de poder-ne inventar un de nou. Era la mandra del poder, que pensa que precissament per tenir poder no es pot limitar a si mateix, un poder que pensa que ha de ser algú altre el que el limiti, i en absència de limitacions pot incrementar el seu poder, fins a fer-lo absolut. Considerava en Jonàs que el món financer del seu temps no era gaire diferent de les corts prerevolucionaries del passat. Algú havia de posar límit al poder autogenerat i autoalimentat. Aquesta força era la realitat.

I la realitat era per en Jonàs que el creixement percentual i permanent no era possible, si no hi havia un descens equivalent per un altre concepte. Però un cop desfermada l'eufòria, l'única manera de mantenir la situació fictícia era generar encara més eufòria. Alguna banda de l'economia sortia de tant en tant del creixement continuat, de la realitat dels valors objectius i dels preus justos. Entrava en un procés il·limitat de creixement exponencial. Els cervells de l'economia mundial eren més ximples que l'emperador xinés a qui varen presentar la invenció del joc dels escacs.

I tornava en Jonàs a l'avarícia dels petits inversors convertits de sobte en especuladors. Ell ball de xifres era esfereïdor, els petits inversors no entenien un borrall d'economia global, només sabien que la seva inversió d'ara es doblaria en pocs anys. La força descomunal de tota aquesta riuada de diners desbordava les lleis de mercat. Un cop apareguda la bombolla, com un gra de pus a la cara, no podia sinó créixer, sense atendre a cap plantejament econòmic o llei preestablerta en matèria de diners.

I encegats per les lleis del mercat, per la liberalització, per la necessitat del guany el més gran possible, els qui haurien hagut de controlar el procés de posar-li fre, entraven en un procés autocoherent d'avarícia eufòrica, com qui ja s'ha pres dues copes i el temps se li ha reduït, i si normalment podia pensar en l'endemà, ara l'endemà és un futur del que no cal preocupar-se, i més val una mica més d'eufòria ara que pensar seriosament en l'estat en que hom es trobarà en aquest endemà.

Després arriba el moment del despertar. El que era riquesa esdevé pobresa. El que era milionari esdevé corrent. L'home de l'excés ha de pagar pels seus excessos. Pensava que podria retirar-se a temps, que no li esclataria la bomba a la cara, que la bomba seria per algú altre. Però ser ric en temps de misèria és sospitós i no té bona premsa. Aleshores de totes totes, la bomba ha esclatat a la cara.

En Jonàs observava dessolat com els efectes multiplicatius de la riquesa impregnaven la societat. Hom estava disposar a que algú guanyés quatre vegades més per tal que ell mateix guanyés dues vegades més. I així ad infinitum. Qui guanyava quatre vegades més no se sentia incòmode amb qui en guanyava vuit més. Així fins al capdamunt de la societat, en una espiral eufòrica i basada només en la invenció de recursos inexistents, en el miracle de la multiplicació dels diners en circulació. Però en realitat el que estava guanyant vuit vegades més estava empobrint a qui guanyava el doble, apropiant-se dels seus diners.

Però en Jonàs no volia entrar en discussions econòmiques, de les que no entenia gaire. L'interessava més la vessant humana, el fet de l'excés com a dominador de les accions de l'home. La necessitat de la ciclicitat, d'imitar la natura en les seves anades i tornades, de no mantenir l'estabilitat. Una persona del tot linial i del tot estable semblava impossible. L'excés, en tant que especulació, havia d'aparèixer d'una manera o d'una altra. L'excés permetia de ser a una persona qui no era per un període de temps. La persona després de la segona copa ja podia ser qui volgués, els seus defectes havien desaparegut, la seva confiança, purament eufòrica, era plena.

Així doncs l'ambició de ser ric, o de ser més ric, o de doblar l'aposta o guanyar el doble o el triple, era la que encegava els avars sotmesos a un estat irreversible d'eufòria, irreversible pels seus propis mitjans. La manera de revertir-lo naturalment era el realisme de la depressió posterior, del final de l'aritmètica geomètrica per tornar a l'estat constant de la qüestió i al fet que la productivitat real pot augmentar en tant que s'avança tecnològicament i en saber fer, però a un ritme limitat per la capacitat humana de pensar noves maneres de fer.

Així doncs era relativament evident per en Jonàs que el progrés des dona. Podia tenir els seus dubtes, les seves nostàlgies cavernàries, podia pensar que una vida simplista en harmonia amb la natura i total aïllament del món civilitzat era una alternativa prou agradable. Però el fet era que el progrés podia existir. I existia en base als invents, a la seva dinàmica destructora de la feina, simplificadora de l'esforç. La invenció de la roda era el primer exemple. Permetia transportar més amb menys esforç, per la sola raó que el fregament de la roda amb el terra és menor que el fregament de l'embalum sencer amb aquest terra. Per aquesta raó la roda permetia transportar el mateix amb menys esforç. Per tan el progrés tendia a eliminar esforços. Però d'una manera relativament constant. No es pot pretendre que el progrés intel·lectual de la humanitat sigui exponencial, perquè la seva ment no ho és. Fins i tot es pot pretendre que més enllà de la roda no s'ha inventat gaire cosa més.

En Jonàs observava però al seu entorn un desfici per reinventar. La necessitat exponencial, el caràcter piramidal de la seva societat, basada en el consum, a la qual els invents havien de créixer de manera també exponencial, no quedava altra sortida que la reutilització. La reinvenció era la solució per tal de posar coses noves a la venda que anul·lessin les anteriors, i calia fer-ho amb avarícia eufòrica. Tot plegat havia de ser el doble de potent, el doble de ràpid el doble de tot, tenir novetats de qualitat, que obsolessin els antics productes. Però sovint la invenció no anava al ritme de les necessitats del mercat, perquè el creixement només quantitatiu ha de ser exponencial per poder funcionar, fins fer arribar aquest exponencial a termes eufòrics, i entrar de ple en el desaforament.

Així doncs, per mantenir un poble hom pot decidir sotmetre el poble veí, amb el pretexte que el poble sometent és més avançat i amb la promesa al veí que algun dia el progrés serà compartit i comú. Però en el moment de fer un sol poble dels dos cal sotmetre a dos pobles més, amb idèntiques promeses, i així fins que ja no hi ha pobles per sotmetre, l'espai s'acaba, l'equiparació no pot donar-se, l'avarícia eufòrica fa que el primer poble no vulgui renunciar als seus privilegis, que ha mantingut des del principi de la construcció de la piràmide. En Jonàs reflexionava sobre aquesta situació. En efecte, en tant que la piràmide podia créixer, la realitat que hom era sotmès quedava endolcida pel fet que hom sotmetia, i per la part més baixa de la piràmide pel fet que hom podia encara sotmetre als que ni tan sols hi eren a dins de la piràmide. I això funcionava en tant que hi havia qui estava fora de la piràmide. Però tard o d'hora la piràmide s'havia de fer massa gran, massa visible en el cas de piràmides privades, amb la
intervenció dels poders públics, omnímoda en el cas de piràmides públiques, pel qual la promesa de noves conquestes no es podia ja fer als que eren els darrers per conquerir.

La promesa tecnològica a canvi de sotmetiment conduïa en darrera instància a una situació permanent de dominació, dels uns pels altres, sense la transferència tecnològica promesa en un principi. En Jonàs pensava que aleshores els més sotmesos havien de preguntar-se cada cop més perquè ho eren. Aleshores la suposada barreja de classes i la ciutadania universal que havia d'arribar no arribava efectivament, i la conseqüència natural era la revolta dels més sotmesos, negant-se a sostenir el sistema amb el seu esforç i un statu quo de dominats i dominadors inalterable i perenne. Així doncs el deixament de l'esforç havia de conduir a l'ensorrament de la piràmide, tornant-se el moviment d'avanç, segons el qual la part més baixa admet la seva condició en l'esperança de pujar un esglaó, que no es pujat realment sinó que es crea per sota mateix, aquesta part deixa d'admetre el seu paper i la dinàmica es torna a l'inrevés.

Així doncs l'avarícia eufòrica es fonamentava per en Jonàs en la promesa d'un guany, en l'especulació més directa, en convertir tothom en especulador, en no desaccelerar el que ja s'ha accelerat, com un vehicle que només té la frenada en sec, sense graduacions, un cop accelerat perd la capacitat de frenar, perquè si ho fes la inèrcia que du el faria bolcar.

Eren molts els eufòrics, societats senceres, que no volien basar-se en la realitat dels fets i en la limitació natural de la riquesa, la que correspon a allò que veritablement és produeix. Calien excessos a la humanitat per tal de poder fer posteriorment reflexions. Ningú no estava disposat a admetre que hi pogués haver una limitació prèvia a una crisi. El desastre havia de conduir a la reflexió, i al replantejament dels mecanismes de funcionament, amb l'agreujant que l'única limitació a les eufòries del tot innecessàries en els moments immediatament anteriors a la crisi era la natura real de les coses, cap persona ni cap institució no tenia poder per tal d'aturar a temps els moviments de creixement més enllà dels límits objectius i raonables.