Cercador
L'autobús número 8
Un relat de: Praia- Compartir:
L’Elena surt de la seva feina com cada dia i es dirigeix a la parada. Per sort, està a prop de la seva oficina, perquè sempre arriba just a temps de no perdre'l. Travessa el pas de vianants i camina cap a la marquesina. Mira a la pantalla que indica quan arriba el pròxim autobús i veu que queden només quatre minuts.
La pantalla està trencada d’un costat i algú ha deixat la seva signatura amb esprai de color blau. Seu al banc, no sense abans de mirar si està net o no. Un dia es va trobar un xiclet a la bossa de l’ordinador i des de llavors sempre s’assegura que no hi hagi cap regalet abans de seure.
En aquells quatre minuts que li queden, l’Elena veu passar cotxes i vianants. Sempre els mateixos en aquella hora. La dona amb el carro lila que es dirigeix al mercat, l’home amb la corbata que contrasta amb la bossa amb dibuixos animats, en la qual deu portar el berenar pels fills i, com cada dia, l’home del bastó que seu al mateix banc que ella.
Deu tenir un setanta i tants anys i les seves mans indiquen que han treballat durant molts anys. Porta un bastó de colors llampants que, ben segur, pensa l’Elena, deu ser un regal de Nadal dels seus nets. La cartera i un petit mòbil antic dels que s’obren per la meitat, els porta a la butxaqueta davantera de la camisa. Porta els cabells rapats i té la pell molt morena.
- Nena, esperes el 8? Ara t’aviso quan vingui i quan tu pugis jo segueixo la ruta.
- D’acord, gràcies.
Cada dia la mateixa conversa des de fa mesos. Ell no puja a l’autobús. L’Elena creu que aquell banc serveix com a parada en la seva ruta diària, però on deu anar? L’Elena decideix que l'endemà arribarà més d’hora per poder parlar una estona amb ell.
L'endemà l’Elena està a punt de perdre l’autobús. Arriba corrent a la parada i veu que l’home mou la mà en direcció a ella indicant-li que corri. Que l’autobús ja ve.
- Moltes gràcies - li diu l’Elena mentre puja d'un salt a l’autobús - Fins demà.
- Fins demà, nena!
Han passat dues setmanes i l’Elena el troba a faltar. On deu ser?, mai hagués pensat que podria trobar a faltar a una persona de la qual no sap ni el nom. L’Elena fa quinze minuts que espera asseguda a la parada que arribi l’autobús. Mira cap als costats, però igual que ahir, no el veu arribar. Quan arriba el 8, hi puja i seu en un dels seients de les finestres. Mentre arrenca, l’Elena torna a mirar al banc buit.
La pantalla està trencada d’un costat i algú ha deixat la seva signatura amb esprai de color blau. Seu al banc, no sense abans de mirar si està net o no. Un dia es va trobar un xiclet a la bossa de l’ordinador i des de llavors sempre s’assegura que no hi hagi cap regalet abans de seure.
En aquells quatre minuts que li queden, l’Elena veu passar cotxes i vianants. Sempre els mateixos en aquella hora. La dona amb el carro lila que es dirigeix al mercat, l’home amb la corbata que contrasta amb la bossa amb dibuixos animats, en la qual deu portar el berenar pels fills i, com cada dia, l’home del bastó que seu al mateix banc que ella.
Deu tenir un setanta i tants anys i les seves mans indiquen que han treballat durant molts anys. Porta un bastó de colors llampants que, ben segur, pensa l’Elena, deu ser un regal de Nadal dels seus nets. La cartera i un petit mòbil antic dels que s’obren per la meitat, els porta a la butxaqueta davantera de la camisa. Porta els cabells rapats i té la pell molt morena.
- Nena, esperes el 8? Ara t’aviso quan vingui i quan tu pugis jo segueixo la ruta.
- D’acord, gràcies.
Cada dia la mateixa conversa des de fa mesos. Ell no puja a l’autobús. L’Elena creu que aquell banc serveix com a parada en la seva ruta diària, però on deu anar? L’Elena decideix que l'endemà arribarà més d’hora per poder parlar una estona amb ell.
L'endemà l’Elena està a punt de perdre l’autobús. Arriba corrent a la parada i veu que l’home mou la mà en direcció a ella indicant-li que corri. Que l’autobús ja ve.
- Moltes gràcies - li diu l’Elena mentre puja d'un salt a l’autobús - Fins demà.
- Fins demà, nena!
Han passat dues setmanes i l’Elena el troba a faltar. On deu ser?, mai hagués pensat que podria trobar a faltar a una persona de la qual no sap ni el nom. L’Elena fa quinze minuts que espera asseguda a la parada que arribi l’autobús. Mira cap als costats, però igual que ahir, no el veu arribar. Quan arriba el 8, hi puja i seu en un dels seients de les finestres. Mentre arrenca, l’Elena torna a mirar al banc buit.