L'autobus dels oblidats

Amagant els ulls darrera d'unes ulleres de sol de plàstic blanc, Isabel miraba per la finestreta de l'autobus. La seva imatge exterior era la d'una dona dominant i gairebé ningú no coneixia altre imatge d'ella, la real, la interior, la ombra fosca. Aquella ombra que a tots ens segueix i que tots volem amagar o bé disimular per por del que diran o de deixar al descobert la nostra debilitat.
Asseguda, la boca tancada, sense deixar de mirar per la finestreta.
Qui sap? Com haurà passat el dia? Haurà preparat el dinar pel seu marit?
Pot ser aquest la trucarà per telèfon per dir-l'hi que té molta feina i fins a la nit no es podran veure.
Isabel pot ser ha dinat acompanyada per el silenci de l'estança, i ningú l'hi agrairà les hores passades a la cuina en ple mes de juliol, sentin com per l'esquena baixen rius de suor fins arribar on aquesta canvia de nom. Després de rentar els plats pujaria en aquest autobús que la portarà fins a la seva neta Carlota, amb un únic desig, que de gran mai tingui que cuinar per un home que no vindrà a dinar.