L'Aurora

Fa molt i molt de temps, per allà els països del nord d'Europa, hi vivia una noia molt maca, rossa com els raigs del sol, blanca com la neu i uns ulls que semblaven prats. Aquesta noia es deia Aurora. L'Aurora destacava pel seu aspecte ja que en el seu poble tothom era una mica més morè que ella. Hi havia gent al poble que li deien "la filla del sol".
Un dia, a principis de la primavera, l'Aurora passejava pel bosc i va veure en Febo, que igual que ella, els seus cabells eren daurats com els raigs del sol i l'igual que aquest, en Febo també brillava, era com si tingués una llum pròpia; i els seus ulls eren blaus com el cel. L'Aurora va quedar encegada per la bellesa d'en Febo, que pràcticament havia aparegut del no res. Va ser un moment màgic, en Febo i l'Aurora es van mirar i, com empesos per una estranya força sobrenatural es van apropar l'un a l'altre, i en mirar-se van tenir la sensació com que si es coneguessin de tota la vida; poca estona després d'aquest moment màgic, es van fondre en un apassionat petó, que va fer que tot el bosc que encara tenia restes de neu i estava tot com molt trist i apagat florís. A partir d'aquell moment es van fer inseparables. Van passar tot l'estiu junts. Al poble eren coneguts com "el Sol del poble", perquè mai se'ls veia l'un sense l'altre i també perquè els seus cabells rossos semblaven que donessin llum, color i força a tot el poble.
L'estiu va anar passant, mentre que en Febo, misteriosament semblava com si es volgués anar amb l'estiu. L'estiu anava cedint el pas a un hivern que prometia molt fred. L'hivern va arribar pràcticament d'un dia per l'altre, i el Febo, igual que l'estiu va desaparèixer misteriosament d'un dia per l'altre. L'Aurora es va quedar molt trista, i misteriosament el poble també es va quedar mig a les fosques i com més trist, semblava com si ella no tingués prou forces per il·luminar-ho tot. L'Aurora estava desesperadíssima i molt trista per la pèrdua sobtada i misteriosa del seu estimat.
Un dia va aparèixer pel poble una vella fetillera que va dir-li a l'Aurora que si emprenia un viatge cap al nord trobaria el seu estimat. Així doncs, l'Aurora va emprendre un llarg camí cap al nord. Quan va haver arribat a la part més elevada del nord (el Pol Nord) no va veure el seu estimat, únicament veia com el Sol no s'amagava mai, sempre estava allà, nit i dia. Cada dia que passava, es desesperava més i més. Al cap de mesos d'estar allà esperant el seu estimat, l'Aurora es va recordar de com era conegut el Febo al poble i de que la fetillera l'havia anomenat ("fill del Sol") i també va recordar com brillava... De sobte ho va entendre tot, ella estava enamorada del Sol i va ser conscient de que mai l'aconseguiria plenament. En descobrir-ho, encara va desesperar-se més i es va anar deixant consumir per la tristesa que l'envoltava, allà a l'espera de ningú. Amb el temps ella va morir consumida per la tristesa, i en aquell moment, dels seus ulls verds varen sortir uns raigs verds que van quedar plasmats als cels del nord; els seus cabells rossos van esdevenir raigs de sol, i la seva pell, blanca i fina es va convertir en neu, cobrint així de neu tot el nord.
Han passat molts anys des que l'Aurora es va morir consumida per la pena, però encara avui dia podem veure als països del nord, com l'Aurora vigila l'arribada del seu estimat i com intenta arribar a ell.