L'atracament

A l'oficina tot estava tranquil. No s'endevinava el terrabastall que era a punt de passar. El silenci regnava. Tot d'una, un grup d'encaputxats armats amb pistoles i armes automàtiques va fer acte de presència. "Tothom a terra". No calia dir-ho, perquè els integrants de l'oficina ja ho eren, de seguida s'havien amagat com havien pogut en veure les armes. Els segrestadors-atracadors acaronaven el canó de les seves pistoles amb suavitat, notant el tacte aspre del metall, i la seva fredor. Allà havia anat per enriquir-se, tot i que encara no sabien si ho aconseguirien. El primer pas ja estava fet.

L'oficina treballava amb importacions i exportacions, i degut al seu volum de treball allotjava algunes sumes de diners en una caixa forta. El gerent de les oficines es va amagar en mig dels altres treballadors, per tal de no ser descobert. Un dels segrestadors va cridar. "Qui mana aquí?". Ningú no contestava. Ho va repetir. "Qui mana aquí". El gerent, que no deixava escapar cap ocasió de manar, ara seguia estès bocaterrosa, sense donar-se a conèixer. Ningú no contestava. Una de les secretàries d'administració digué amb una veu tremolosa. "No hi ha cap responsable ara, es troben tots en una reunió en una altra banda, a una subseu". "Doncs tu ens indicaràs a on es troba la caixa forta, oi que sí?". El segrestador amenaçava la secretària amb la boca del canó de la seva arma. La secretària tenia ganes de plorar, els ulls se li humitejaven, però no feu cap moviment sospitós ni deixà quel sentiment se li apoderés. Ella sabia perfectament on era la caixa forta, però no ho volia dir.

"Jo no sé on és, ningú no ho sap. L'hauran de buscar vostès mateixos. No els podem ajudar. Què volen fer-nos? No hem fet mal a ningú". "No es tracta de fer mal o no fer mal, només de que em diguis on es troba la caixa forta, si no vols que sigui jo el que comenci a fer mal". Aleshores va agafar pels cabells una noia jove que tenia al costat, el segrestador. Semblava que ell era'l que duia el comandament, el cap de la banda, o si més no el portanveu. Els altres no badaven boca, només parlava ell. La noia dels cabells agafats no va poder més i es va posar a plorar. "Deixa de plorar maleïda meuca, i digue'm on és la caixa forta, ens endurem els diners i ningú no patirà cap mal".

La noia no sabia on era la caixa forta. Havia començat a treballar de becària feia dos setmanes, amb prou feines sabia on era la seva taula. Res de la caixa forta. Però la secretària que havia parlat en primer terme sí que ho sabia. No volia parlar. El patiment de la noia no l'importava. Al capdavall era una becària, la seva pèrdua seria trista, humanament, però no pas per a l'empresa. I que buidessin massa de pressa la caixa forta i tinguessin temps de fugir, allò sí que seria un daltabaix. Havia de pensar de pressa. Era la vida de la noia o la caixa forta. Es va adonar del que estava comparant i va parlar, per fer temps. "Ningú dels que som aquí podem penetrar a les estances de gerència, no sabem res, avui no hi ha cap responsable, per la reunió". Mentrestant el gerent tremolava, juntament amb els seus ajudants més directes, que molt a la vora del seu despatx veien passar els minuts amb angoixa. El segrestador tenia pressa. "Molt bé, i on és la gerència? Bé que sabràs on és que no pots entrar, oi? Allà deu ser la caixa forta". La secretària observà desolada el seu error tàctic. Evidentment trobarien la caixa sense gaire dificultat. Però hagué de parlar, per no posar en perill la seva vida o la d'algun company, inclosa la becària.

"Gerència es torba per allà". Signà una porta de fusta fosca amb un elegant vinçat. El segrestador s'hi abocà, sense perdre temps. La porta era tancada, no pas amb clau, però de totes maneres li etzibà una puntada de peu que feu saltar el pany. Tenia molta pressa, sabia el que podia passar si trigava. No podia ronsejar.

El segrestador s'havia format lentament en petits treballs per encàrrec, aquest també ho era, hi havia un cervell fora de l'operació. Havia adquirit pràctica en alguns delictes i una estada a la garjola havia arrodonit el seu aprenentatge. Era un home colèric, poc constret a normes de qualsevol mena. Un individu que podia ser temible, i que era capaç de matar. Però no en el pressent cas. Sabia que no havia de matar, i menys en un segrest, en el quel podien identificar sense problema. Ell podia matar un altre pinxo en una baralla de bar, en mig de la confusió, amb una ganivetada, o a un carreró, solitari, una víctima que ningú no trobarà a faltar, d'aquelles que donen una alegria a la policia en ser trobada. Però matar perquè sí algun dels segrestats no entrava en els seus plans, no pas per prejudicis morals, que no en tenia, sinó perquè seria fàcil que li atribuïssin. No volia sorpreses. Tot havia de sortir com era previst. Una feina fàcil, això havia dit el cap.

Dins dels despatxos de gerència hi regnava un silenci estrany. El mateix si fa no fa que a la resta de l'oficina, però més estrany, perquè les coses eren escampades, alguns papers al damunt de la taula, escampades dins l'ordre del gerent, que era escrupolós, i que no volia que la sala on rebia les visites, el seu despatx, semblés una quadra. Volia un cert ordre, però en l'agitació del dia a dia sempre hi havia bolígrafs pel mig i papers al damunt d'una cadira. Feia l'efecte de ser un lloc d'activitat. El segrestador no reparà pas en aquests aspectes. No s'adonà que el gerent mai no hauria marxat del seu despatx deixant-lo en aquelles condicions, que no eren d'un ordre absolut. Però això no l'interessava a l'atracador. Persones diferents tenen visions molt allunyades del mateix espai. Allà hi havia la caixa forta, en alguna banda, darrera un quadre, o d'un armari-arxivador. Cridà dos dels altres companys. "Barrufet, fortuny, veniu ara. Hem d'escorcollar el despatx".

Abans de començar l'atracament s'havien preparat dins la furgoneta que els transportava, i dies abans havien planificat els detalls de l'operació. Havien inventat per cadascú un nom fals, que era l'únic que feien servir durant la preparació, per anar-se acostumant. També havien estudiat mapes de l'edifici i dels carrers veïns, i havien fet guàrdies per tal de veure les entrades i sortides de gent i per establir quins carrers eren els menys transitats, per la fugida, i quins s'havien de bandejar per ser proclius a tenir furgonetes o camions entravessats en mig de la via. El carrer per on passava l'autobús proper també calia descartar-ho. Per altra banda la seva inspecció no havia estat del tot minuciosa, ni gaire informada, perquè no havien aconseguit saber res de l'organigrama directiu e l'empresa, ni sabien qui era el gerent ni els seus consellers més afins. Una persona de dins hauria estat perfecte, però no ho varen creure convenient, i era un risc innecessari, puix que aquesta mena de persones acaben per ser les més febles en els moments de pressió, i traint el grup per consciència.

El segrestador no en tenia gaire de consciència. És clar que aquesta paraula vol dir poques coses. Consciència que era un atracador, un delinqüent en tenia, ho sabia de sobres. Consciència que el que estava fent, o feia sovint, estava mal fet, aquí ja entrem en una altra mena de qüestió. Perquè ell es justificava, per la infantesa i per al manca d'oportunitats, per la llibertat de poder fer el que volgués, i de sentir-se per sobre de la llei, per les fidelitats que havia adquirit amb el pas dels anys, amb altres delinqüents. Ell vivia el seu món, la seva societat apart, en que algunes coses estaven bé i uns d'altres no. El seu era un país dins el país normal. Sota aquest punt de vista hi havia poques coses a retreure-li. Ara destrossava el despatx del gerent, llençava per terra mobles i quadres, i un bust d'un deu romà que tenia sobre d'una columna.

"S'ha de tenir mal gust per tenir això al despatx. Aquest home és un malalt", comentà un dels ajudants de l'atracador. "El que ens interessa ara és trobar la caixa forta. Aquí no hi ha res, ens han enganyat. Aquella maturranga que parla tant me les pagarà. El segrestador sortí a la sala comuna a on hi havia tothom a terra, i s'encaminà decidit vers la secretària, que començava a tremolar. "A on és la caixa forta?", digué, aturant-se en cada síl·laba. "Nosaltres no ho sabem, aquí treballem, sap?". "Què ha volgut dir amb això", digué l'atracador amb l'orgull ferit. "Vull dir que no robem els altres, ens guanyem la vida honradament, només volia dir això". L'atracador restà perplex. Aquella dona seca i tibada l'estava insultant, posant de lladre i dient a sobre que ella feia una feina honrada. Sentí ganes de matar-la allà mateix, però se'n va estar. "No tinc temps per perdre, vosaltres robeu igual que jo, encara que no vulgueu admetre-ho. A més robeu els pobres. Jo només robo rics". "Ets un Robin Hood", digué la secretària amb sarcasme, veient que per aquesta via podia guanyar temps, amb una mica de risc és cert. "No sóc cap Robin Hood perquè no dono als pobres res del que robo, tret de mi mateix quan estic escurat. Robo als rics per ser ric com ells, la qual cosa no treu que tu i tota la patuleia dels teus socis robeu els pobres amb vendes i tractes comercials abusius per fer-vos rics. És molt diferent, jo ho trobo essèncialment diferent, i ara s'acabat la xerrameca. La caixa forta!".

Això darrer ho digué cridant gairebé. La secretària sabia perfectament a on es trobava, al soterrani de l'edifici. No calia tenir els diners a la mateixa oficina, era un risc innecessari. I hi havia molts diners a dins, perquè alguns dels tractes s'havien de fer amb pagaments en efectiu, comandes que arribaven, de països estrangers. No es podia pagar per mitjà del banc. I també hi havia el cobrament d'algunes partides venudes a minoristes, o intermediaris, que volien pagar sovint en metàl·lic. El millor lloc per tenir la caixa forta era al soterrani, dessota les bodegues de càrrega, un lloc amagat. El gerent no havia pensat ni per un segons posar la caixa al seu desp
atx. Allò hauria estat una bajanada. La secretària tornà a contestar que no sabia res de cap caixa. "Quina caixa?". El segrestador s'exasperà, i encetà una conversa absurda amb la secretària, que de poc no acaba a trets, per part del segrestador envers ella. "La caixa forta, què vol dir quina caixa? De què estem parlant?". "Estem parlant d'alguna cosa?". "Oh i tant! Vull al caixa ara!". "Jo vull un pastís de nata, amb una cirera ben vermella". "Mira que et mato aquí mateix". "Ui! No es posi violent, home, que l'enlletgeix la fesomia". "Grrr". La secretària havia provat de guanyar encara una mica més de temps. Algú altre acabà d'arrodonir el teatre, un jove que era ajupit al costat de l'atracador i la secretària. "Em penso que els nervis l'han fet perdre la raó. Passa en situacions de molta tensió. Millor que la deixis en pau, ja que dius que no ets una mala persona, i que tens intenció de fer mal a ningú. És evident que està delirant. T'has passat, em penso". "Tu calla xitxarel·lo que encara t'hauré d'engegar un tret en mig del cap. Aquí ningú delira sense que jo ho digui. Però trobo que has encertat en el teu diagnòstic. Aquesta no serveix per a res".

"La matem ja?". Això ho va dir un altre atracador, que li deien Casals. Ho va dir tranquil·lament, com qui diu una banalitat objectiva. El cap dels atracadors estigué a punt de matar-lo a ell en comptes. "Què te dit de matar persones. Això s'ha de fer sense vessament de sang, no podem disparar a qui ens plagui, no d'aquesta manera. Seria una execució. I ho dius així tranquil·lament". De seguida el cap dels atracadors es va adonar que estaven discutint, que mostraven una imatge de feblesa, que potser descuraven la vigilància dels segrestats. "Heu trobat la caixa?", cridà. "Ni rastre", s'oí una veu que venia del despatx del gerent. "Arranqueu la fusta de totes les parets", ordenà el cap.

"No! La fusta de les parets no! És Baobab de Somàlia. És caríssim". Era el gerent, que acabava de delatar-se. "I tu qui ets que et preocupes tant per la fusta de les parets del despatx del gerent? És clar, ets el gerent. Així que has estat aquí malparit deixant que la teva ajudanta aquesta et tragués les castanyes del foc, i provocant-li un brot delirós per culpa de la tensió, i no has dit res de res. Ets una mala persona, perquè ho sàpigues. Et fotria un tret aquí mateix. On és la caixa?". El gerent no era cap valent, l'havien descobert, havia de salvar el seu Baobab, valia més diners que el que hi havia a la caixa forta. "És al soterrani". Sentencià. "Ets un imbècil", digué la secretària, mirant-lo amb odi. "Vaja, ara ja no delires, trobo que t'has curat molt de pressa", digué el segrestador.

Tot d'una s'escoltaren un parell de sons de sirena al carrer. Era la policia. Els tenien encerclats. Havien perdut massa temps. El cap dels segrestadors sabia que havien begut oli, que allò ja no era un atracament i que no podrien escapar de ben segur. L'esperava una temporada entre reixes, si no tenia molta sort. La secretària també sabia que se'n sortirien. Mirà fitant el gerent, un covard, que no havia aguantat uns segons d'amenaces. I l'empresa havia d'estar en les seves mans!