L'assegurança de vida

Pau Bielsa Mialet, en una terrassa de la Rambla Nova, dimecres 30 d'abril del 2008 de 15.45h a 17.09h.

Cada dia per a en Pau batallar contra la ignorància en un institut de poble no era feina ni feixuga ni emprenyadora: simplement era feina, i quan el material a classe no era bo ell feia el que podia que en realitat era ben poc.
─A l'escola, el mínim que s'ha de fer és esmerçar el temps en coses qualssevol! Millor les que indiqui el professor; a falta de conducta per això, qualsevol cosa és bona, però si una cosa s'ha d'aprendre a escola és que el temps és per ser esmerçat, i prou.
Llavors també hi havia els màxims, aquells que mostraven dots de traductors simultanis, en una frase que havien tret del llatí o l'anglès amb un dibuix sintàctic totalment irreconeixible si el comparava amb l'original, però amb el mateix sentit i contignut exacte.
Però aquell dimecres en Pau ja no va aguantar més, no ho va poder suportar.
A ca la Dori, on prenia el cafè amb gel tots els dies lectius de l'any mentre era hora del pati, hi ha peons de l'obra de l'ave i qualsevol marremango que es munta i desmunta a la comarca. Un d'ells és negre. Se'l mira, ben plantat, ben maco però el veu de cop girar una ganyota de menyspreu, de senyorío miserable, de ser més que algú altre.
I és que acabava d'entrar un altre negre venent discos d'aquests que diuen que fan perdre tants diners a les multinacionals de l'oci.
En Pau no dubta; fa un senyal al negre que acabava d'entrar i després de mirar un per un però ràpid i per feina els vora cent cinquanta cedés i devedés que duia, en tria tres. Diu:
─Quant?
─Nueve euro.
─Cadascun?
─Tres.
En tria un sense ni mirar i li paga tres euros.
─Que es xinxi el miserable peó! Quina poca caritat cristiana.
Com que la Dori no s'ha adonat que avui en Pau encara no havia pagat el cafè, amb tota la compostura aquest, passada una estona, s'squitlla des de la seva digna distinció.
Avui en Pau ha donat tres euros a Al-Qaeda i els ha estafat a una treballadora i a l'autobús.
Després de caminar els vuit quilòmetres de carretera que el separen de casa, ja és hora de sopar i dormir. Si demà es lleva a les cinc ja prendrà una banyera.
Dit i fet. L'estel del matí brilla com mai a la finestra del bany.
─Si em veuen despullat i em troben maco, seguiran mirant, o no si es volen mortificar els veïns. Això voldrà dir que són místics. En cas de trobar-me lleig, seguiran mirant si són morbosos o faran el que els plagui.
Parlar en veu alta a la banyera encara ningú no li ha dit a en Pau si és un senyal de bogeria, i mentrestant va fent. Però ell prefereix cantar, qualsevol cosa que li vingui al cap, tret de la donna è mobile.
En Pau al carrer quan veu un negre vestit amb robes lluentes canta:

che cosa vorrà dir questa gran gala?

i quan li diuen que la llimona és bona pel refredat, llavors es posa:

sarà buona per te! Per me non certo!

Quan algú li fa cara d'estar a punt de dir-li que fa mala cara, llavors canta:

caro dottor, in me vedete, un morto che cammina…

i quan va pel metro de Barcelona observant la gent, que és el lloc on se sent més bé fent el que li agrada fer, posa cara de passar desapercebut mentre murmura:

già già di bamboli mezza dozzina
già veggo nascere, già veggo crescere
a me d'intorno veggo scherzar!

L'òpera favorita d'en Pau és Don Pasquale perquè de més jove…
Això és una altra història!
No sap ni com un mes més en Pau arriba a primer de mes i avui és dimecres, demà festa i divendres pont, i casualment porta vint euros a la butxaca.
El mateix negre peó altre cop i el mateix negre dels discos un altre.
─Cuánto?
─Tres, dos cinco.
─Cuatro diez?
─Sí.
N'hi compra quatre ben escollits.
─Seis doce.
─Tengo que comer, y tengo justo.
En Pau fa el gest de posar-se un mos a la boca mentre ho diu. L'altre negre, el ric peó, el senyor peó, ja comença a fer cara de tenir problemes que només podria resoldre el psiquiatre Lacan si se li acudís de ressuscitar de la seva tomba.
─Que es xinxi altre cop i mil més el negre negrer. Què s'ha cregut! Que es xinxi, que es fumi i que passi ben dolents els moments a ca la Dori mentre hi sigui jo, i gasta les riqueses que acumula en les cerveses i menús més selectes.
Avui en Pau no té per què estafar la Dori. Li queden deu euros. Ni l'autobús. Li queden deu euros. Ni l'estómac. Li queden deu euros.
No ho farà, de fet, mai més a la vida.
Mentrestant Al-Qaeda ja té tretze euros per comprar petards, claus i rosques i anar fent els seus aglans.
Quan en Pau escolta un disc i és dolent, el tira directament a la trituradora. Quan el disc que escolta resulta ser bo o tenir algun interès o expressar algun sentiment des d'un punt de vista musical i emocionalment expert el guarda, i quan li ve un extra, va a la botiga de discos de més amunt, ensenya la fotocòpia en color d'aquella caràtula tova i descolorida a la Montse, la seva venedora de discos, i diu:
─El vull. El tens?
Llavors si el té l'hi compra, si no l'hi encarrega i ja té l'original.
Amb això l'Estat guanya un setze per cent d'iva que li serveix entre altres coses per portar nois de divuit anys sense estudis a fer de carn de canó a l'Afganistan.
El món és com és, i si és així és com ha de ser, en Pau no se'n queixa mai. A ell, que el deixin fer. Ell deixa fer.
El disc que sobra, el regala a un amic que si el troba bo fa el mateix i en compra l'original perquè val la pena. Si no, fa el mateix. I així la matèria i la forma es destrueix i circula sense perdre's.
En Pau té un problema que no pot resoldre i mai, ho sap, no resoldrà en tota la vida.
─M'he fet una assegurança de vida. Però quan mori no cobrarà ningú res. No pagarà, simplement l'asseguradora. Tant me fa clamar per una tonteria com aquesta un cel que no escolta, però el problema real, el que m'inquieta de veritat, és que si existeix el concepte ‘assegurança de vida' bé ha d'existir l'objecte ‘assegurança de vida'. Bé ha de poder ser que t'assegures la vida i un cop mort algú cobra l'estalvi que religiosament has anat acumulant des que tens seny conservador. Bé m'agradaria saber que hi haurà algú proper, quan algú proper mori, que de la seva mateixa mort percebrà algun benefici monetari. Déu! On és l'assegurança de vida autèntica si no és a les companyies asseguradores? On has posat amagat aquest bé de la humanitat? No ho veig per enlloc! Em Donaràs una resposta algun dia? Sabré mai si algú dels meus mai en treurà res de diners d'haver pogut deixar de suportar-me com sóc? Dóna'm una resposta! Ja! No vull desesperar! El que no són pessetes, són punyetes!
Llavors el cel, bé tronés bés fes clar, bé plogués, mai no plovia cap euro, ni cap bitllet de cinquanta, es quedava igual com havia estat feia mig minut. I el gran buit de la pregunta que no té resposta, l'última pregunta, en Pau sempre el duria a la motxil·la pesanta de les seves emocions postergades a l'infinit, emocions que no tocava mai, que aprenia, de deixar sempre on són, perquè si no, sí que s'hauria mort.
La pregunta d'en Pau no té resposta, i tot el sentit religiós i de la consciència i actituds més exquisides i desarrollades se'n van en orris, quan una pregunta no té resposta.
Perquè en Pau viu convençut d'una mentida de la qual no vol que ningú mai li tregui la bena dels ulls.
En Pau està absolutament convençut per pura lògica i raó, que si el nom d'una cosa existeix, aquesta cosa per força existeix, i no hi ha volta de full.
Però on? On buscar-la si qui enté el títol i en teoria l'ofereix fa trampa i l'estafa? L'oculta i mai més no és visible. Com pot existir una cosa que no és enlloc, que no es troba enlloc?
En Pau desespera si cal, perquè sap que després tornarà a agafar l'esperança al punt on havia desesperat, però sobretot en Pau persevera.
I com que no creu de cap manera que allò que realment creu que és no sigui, no accepta que ningú l'hi contradigui, ni ell mateix.
En treu maldecaps, lluites en una línia que no sap on porta, i finalment, per alleujar-se la tristesa va a la botiga de discos. En compra d'oferta, els escolta després.
Cada cop que té vint euros i és al bar de ca la Dori, on li toca ser durant quaranta anys d'hores de pati, compra quatre pel·lícules.
Un cop en té quaranta, d'euros, compra dotze cedés i devedés.
I fa el mateix.
I llavors, si li ha agradat molt la pel·lícula o el cedé, escriu al mateix autor felicitant-lo i donant-li les gràcies per existir i haver dit una cosa que ell no té temps per cantar o filmar.
En Pau té una guitarra. Però costa temps i esforç aprendre de fer anar els acords.
En Pau també té una pila d'exàmens, exercicis i registres per corregir, anotar i resoldre cada dia.
És això: es proposa fer la seva feina com cal, i la feina li ocupa tot el temps d'oci, a més del presencial al centre.
─Millor això que tenir parella o parello, rentar calces o calçotets, que no són teus, cuinar per un altre, discutir, fer bombos, fer les paus, cuidar quan pots i no tens altres obligacions unes ciratures que quan tinguin trenta anys no només no et donaran néts, sinó que faran recaure en tu com si fossis el dimoni totes les culpes de les seves frustracions personals, siguin quines siguin. I tot això perquè mentre els hauré criat els ho hauré donat tot, estima i seguretat per sobre de tot, i ells l'hauran tirada per la borda malgastant-la en obstinar-se a ser qui no siguin.
Si em surt un fill amb dots de biòleg, voldrà ser crític literari.
Si em surt una filla amb dots literàries, voldrà ser biòloga.
Estudiaran a les millors escoles, els ho donaré, seran el que voldran ser, a més d'infeliços tota la seva vida per no ser el que són. I jo un torturat ple de llèmenes a la testa lassa dels retrets que em vindran a fer i els psicodrames un cop mínim cada quinze dies, això si decideixen marxar de casa, total perquè els acabi donant els dos-cents euros que no saben d'on treure per resoldre qualsevol pro
blema que se'ls hagi presentat al moment, un queixal corcat, una mudança, unes vacances ben merescudes…
Jo no sóc Lacan! Lacan ja està bé a la seva tomba, i els meus fills que es quedin ben calentons al redòs del pensament de Déu, que si de mi depèn no n'han de sortir mai per mai dels jamais!

* * *

Han passat trenta anys. En Gerard és traductor a les Nacions Unides, el Fèlix és el millor mecànic de la comarca. Fa trenta anys el primer va seguir la línia que en Pau li havia indicat i el segon no es va rebotar quan en Pau li havia ordenat en tot moment esmerçar el temps.
Tant en Gerard com en Fèlix ara són luxosament rics i viuen folgadament sense cap preocupació. I feliços, segons indica l'Estatut que en Pau observà al peu de la lletra des que va entrar en vigor.
Just després que la tercera república es respirés a l'aire de la Catalunya tripartita que ja mai més no tornaria.
En Pau ja sentia fàstic de tot. La hipoteca ja no el collava gaire gens, i comprava tones i tones de top manta que acabaven tots a la trituradora, la fidel destructora d'en Pau que portava trenta anys treballant.
En Pau es jubilava amb la sensació de no haver resolt res a la seva vida inexplicable.
Ara ja, en una casa de cinquanta metres quadrats que no era el seu pis de Valls pel que havia passat tants tràngols, total, per tres-cents metres quadrats.
Ara ja passava la vellesa plàcida. Només li plaïa anar a comprar peixet i cuinar-lo.
I això sí, li seguia plaent com caramel i sabates nous a una criatura tenir un lot de vint targetes de metro a la butxaca i seguir fent els seus viatges per l'espai, observant la gent i el seu comportament sempre misteriós i bonic.

a me d'intorno veggo scherzar…

seguia murmurant segons l'òpera que mai no oblidà.
De cop un dissabte les cames se li separen del cos, la testa del coll i els braços del tronc.
En Pau havia finançat Al-Qaeda tota la vida i ara moria per una bomba d'Al-Qaeda al metro.
L'Estat va pagar als seus nebots els cent cinquanta mil euros que ell havia anat gastant en cedés i devedés comprats a negres en qui considerava un bri de dignitat laboral.
Ni en Pau ni ningú mai no va saber que la pregunta vital, l'última pregunta, havia rebut resposta.
L'assegurança de vida és un fet demostrat que realment existeix.

fi