Adob de Poder

ADOB DE PODER
Pau Bielsa Mialet







Trajecte Barcelona-Valls 21/5/6-Valls 30/5/6
LEMA: UN PI PI


Al Llorenç, per l'amistat i els seus símbols
Al Jaume en el record la revisió, pel suport consistent a llevar-lo
P.B.M. Valls 21/6/7 14.06h.
−L'altre dia vaig veure un pobre d'aquests lletrats il·lusos d'algun poble, d'aquests que escriuen el típic catàleg de les fonts públiques o els plataners de més de cent anys a la seva vila, sortia a la tele, i deia el ximplet com li agradaria disposar sobre un botó d'ordinador, aquell de suprimir, i quan vegés algun enemic polític aparèixer en algun lloc o mitjà prémer el botó i zas! el peper de merda de torn fulminat per sempre. I cada vegada que li donés la gana premeria el botó i zas! ningú més ja no en sabé de calbes i clenxes i les seves cartes crítiques en blanc, que, deia l'home, deuria escriure qualsevol crítica del seu sí, si n'hi havia, en tinta invisible perquè ningú no s'enfadés. Catalanets de botifarrada i faves! Ni borratxos no els podries arribar a fer entendre el bé que ens ha fet el rixós, a nosaltres, aquesta Catalunya que uns pagesots expulsats de la primària s'atreveixen a proclamar amb faltes d'ortografia.
Sí, sí! Vés a les parets i mira com escriuen llibertat, independència i Catalunya. Si no saben escriure el que pensen, com poden haver pensat el que escriuen?
Millor no provem d'imaginar.
Anar a robar pernils i cedés als grans magatzems, és aquest el concepte que tenen de llibertat. I mentre ocupen la casa d'un poble que té conflictes de requalificacions i herències, això sí, els dinerets que no els els toquin ben desadets a estalvi o termini fix o vivenda, en una caixa que els fa més goig que la rajola de la casa de tothom que violentament i per la força reivindiquen no fins al punt d'haver-hi de passar més d'una nit escadussera de trompa.
Si jo els entenc millor que ells a si mateixos, si són els típics que de moment no es cansen de trucar a la porta d'un tren que els passa de llarg i on tots es volen apuntar.
Especulació, riquesa... Lluiten contra l'altra banda del seu propi mirall quan critiquen això. Tots, més o menys, tots un. Un què? Un preu.
No els falta pas gaire a aquests patriotes que rebenten caixers per trobar imprescindible en les seves relacions socials les visites assídues al golf de Torrebonica i la resta. Trobaran, com els caixers són necessaris a cada cantonada, també la gespa, les pilotes, els forats, i els tractes ben tancats després de la costellada.
Els diners es fan cremant. I no hi ha al món qui rebutgi fer-ne.
Au, va! Digue-me'n un. Un que no posi un somriure amb un bon feix davant els ulls!
Aquests idiotes, és clar que, quan arriben a vells i la porta del tren no se'ls ha aturat ni obert, perden l'oremus i són capaços d'obrir la boca amb il·lusió infantil quan a les mans tenen un diari esportiu nou de trinca.
I és que hi ha il·lusions ben barates.
I a qui les ha perdut? I a qui, com jo, sap que la humanitat és un corral barrejat de gossos caníbals? Que si no els feia jo ja els amassava el veí, els meus quartos i milions, i m'acabava fent fora de casa, pidolar arruïnat per haver-li pres la xicota quan encara tots els pardals del cap no se li havien tornat rellotges i arracades d'or? I braçalets? Doncs no, Manuel: és el Pere qui t'ha acabat esclafant a tu, no a la inversa, i això a Déu tant fa, que tria quants trepitjats per quants amos toquen a cada moment sobre el món i, fets els comptes, ens hem d'espavilar nosaltres cadascú perquè un Pont no es vegi humiliat per un Fuster.
Doncs en Pere Pont ha triomfat i Déu ho ha volgut, no com a regal personal, sí com a tria d'una vacant que jo he estat el deixeble avantatjat per poder omplir.
I l'esforç i treball que m'ha costat m'han alliberat de quelcom que valoro més que la inèrcia: la cua del metro, tractar púrria, comunicar-me amb qui no en tinc ganes, la negativa al restaurant que he pensat fa deu minuts.
Potser sigui aquest el preu de l'enginy, un preu que tothom enveja i molt pocs n'assumeixen el paquet sencer. El metro està ple de grans senyores frustrades.
Doncs haver après alguns cosa més que fer mitja i plantar enciams. Haver après estimar el que es fa estimar sol i jove: un jove amb promeses concretes.
No, si a l'obra de l'any passat a la Seu se'm va muntar mig conflicte.
Aquests manobres, si tant s'han de queixar pel que fan... Per a què es pensaven que else serviria mentre n'aprenien?
El meu petit l'altre dia agafa un taxi a Sabadell, i tot just haver dit ‘a la universitat, Facultat de Lletres' ja tenia el taxista incòmode perquè s'autocomparava a un savi de la universitat on ell no havia accedit mai i pensava o tenia por de ser menys. I mig amb les dents enganxades, mig mossegant arguments canins, li acaba fent:
−Letras... Bueno...
I el meu petit que veu com el popular aquell s'anava posant vermell de ràbia i enveja i començava a donar cops agressius al volant, a més de fermar-se el cinturó li diu en la llengua més universal de Catalunya que no patís, que la universitat, ni tan sols el doctorat i més d'un màster no eren pas ara garantia de cap feina segura.
Jo, nen, sempre aniràs des d'ara amb el meu xofer.
Un ja ha de demanar disculpes per haver tingut, ja no esperit emprenedor i de coneixement, sinó tan sols esperit, per ser algú, per ser un subjecte i evitar que els qui no estan contents amb el fruit del que no han parat de buscar, o sigui, la feina menys qualificada que tenen, no s'enfadin i tractin a cops algú que perceben com allò que haurien de ser ells per trobar solució als seus problemets d'estar per casa, i és que són capaços de pegar la dona perquè aquest mes encara no n'han tingut prou per comprar-li l'assecadora, i no estan disposats a tenir ni ombra ni res d'iniciativa, capacitat organitzativa ni voluntat d'esforç per tal de poder realitzar.
Classes? N'hi ha d'haver, en calen! I tant!
Resulta que la societat, aquell que se'n desmarca i es troba sol en un liderat desèrtic que li acaba produint benefici nacional, aquest el té per algú important, i li regala petites comoditats com una casa amb més espai, una banyera que fa massatges, uns dinars del bo i millor...
I què? És això, el que volen els desgraciats que s'han passat la secundària donant cops de porta, tirant taules i cadires, fent veure que carden i malgastant paper de vuitanta grams que per una ratlladeta no com la volen ja en fan un manyoc per a la paperera? Quins destins de la comunitat han de liderar, sofrir o estalviar aquests pocapenes?
Encara han d'estar agraïts si la societat els deixa un metre quadrat on pixar i dutxar-se, dos on cuinar, quinze on dinar i dotze on dormir com vulguin.
Més espai per què? Han llegit i llegiran mai aquests algun llibre? Per a què, doncs, més espai?
−L'any passat...
−Ah sí. Va i el que em reivindica més sou precisament el sindicalista resulta ser quec.
−Què?
−Sí, un quec, un tartamut. El paper estava ben escrit però jo ho vull sentir de viva veu. Què vols, noi? Per què? Com és que has aturat l'obra?
A la fi, mira: he esperat vint minuts que m'enganxessis dues síl·labes amb sentit: si no ets capaç de dir-me què vols, també et considero incapaç de voler el que em dius o puguis arribar a dir.
Mà dura cal. I què coi! Si volen fer ús de la paraula per millorar el seu estat social, i són quecs, ves si no n'hi ha de quecs que quan s'han volgut fer entendre han entrenat hiverns seguits a la platja posant-se pedres a la boca.
Ni demanaven per logopedes i punyetes d'aquestes del segle, per aprendre a parlar, ni demanaven permís i obligació de la llei, per poder-se matar lliurement quan ho consideraven oportú.
Ha! I al final trobes: què és Sant Cugat? Un poble?
Sant Cugat és en Pere Pont! Sóc jo qui he portat els destins de tot un poble! I me l'estimo com a meu i jo que és i que sóc.
−No, si allà on es fan els diners, has sabut...
−Mira a Eivissa! No volen progrés? Que no els el porto, tot el progrés nou de trinca amb l'autopista que els faig, que els farà imprescindibles al món? Doncs encara volen desar el pastís a més de cruspir-se'l. Nou és contrari de vell. I per força, que quatre cases vellotes han de caure i les anomenen històriques. Avui dia una pedra qualsevol llepada per una gota d'aigua ja és història. Ja no es pot tocar.
Doncs anem-nos-en a viure a l'espai, si rè de la terra no es pot tocar, home! Bé. Dèiem? Ah!
I llavors el bé social. Els cridats a ser amos recordem també les arrels. I la meva filantropia la sap tothom a la vila.
−Ja però: no pot caducar?
−Vols dir el pi? Aquest pi d'en Xandri que ens han malbaratat?
−Veig que la ferida encara fresqueja per no dir...
−Sagna! El fill de puta que em va fer això em va clavar una punyalada ben fonda. Encara dono dos milions a qui porti pistes fiables. Encara surt puntualment el meu anunci al diari més llegit de tot el país, cada dia, cada setmana, cada any... I no perdo l'esperança.
−Van trossejar i deixar a punt de mort un pi centenari que és el mateix emblema de Sant Cugat, uns brètols infames. Jo no sé què es pot esperar ja, a part dels puntals flexibles que hi has fet instal·lar per a mantenir una agonia.
−I si mor, mausoleu. El que m'han fet no té nom ni perdó ni catorze anys després. Tu saps el ressentiment, crema en molts anys i segles, si cal, les medul·les més internes i insensibles, i quan té ocasió de sortir amb tota la ràbia pot ser devastador.
−A veure si per un pi no cremarem un bosc, ara!
−Molt bo, que n'ets de múrria! Salut!

Una conversa com una altra en un bar com un altre, prou que en Pere Pont s'havia cuidat de no copsar en la concurrència ningú que pogués entendre'l, perquè, fos quina fos la culpa social que hagués d'expiar, al poble, si expressava obertament les seves idees de cacic, s'exposava a trobar una mà qualsevol executora del deure de castigar qui no respon a la idea maca de societat. Amb prou feines darrerament ja en par
lava amb la seva secretària, a les hores d'esmorzar.
Deixen conversa, cafè i un diari obert i tornen al món dels números que els crida.
El bar, la Pepa, immigrants, sembla que aquells que més es poden violentar si sabessin són l'opció més segura per a en Pont.
Però el bar de la Pepa és el bar de la tristesa. Quan sobrevé l'espectre nocturn d'aquella llàgrima que llisca a la cara ombrada de qualsevol que recorda el seu llit de palla, s'acosta algú, algú demana un llit, algú pren un cafè calent i una pasta.
−No tenc més de dos euros, per menjar. O sigui que ens adaptarem al pressupost.
−És clar! -La Pepa somriu, que si fes caritat a cada foraster no hauria arruïnat tant la hisenda com el seu bon nom.
El colze del foraster topa amb una incomoditat.
−És gratis, això!
− ...
A punt de tirar-lo en un gest de l'última dignitat d'un home, una foto crida l'atenció per un moment i llegeix. Llegeix per la pàgina oberta:

CATORZE ANYS DES DE LA BRUTALITAT DEL PI D'EN XANDRI

Què és això? Curiós! Ara un'herba rep més atencions que les persones. Però què? Catorze? Això vol dir... el noranta-dos.

DOS MILIONS SE SEGUEIXEN OFERINT A QUI APORTI DADES FIABLES SOBRE CIRCUMSTÀNCIES I CULPABLES DE L'ACTE. El gran amic i filàntrop del poble Pere Pont no deixa...

L'estranger brilla de cop. Acabava de demanar un altre cafè, i fa:
−No, no! No me'l posi!
Agafa els darrers cèntims amb gest indignat. Pensa. Sí. No. Compta amb els dits. Assenyala una teranyina de la paret amb l'índex, que per poc no se li enfada la Pepa. Tanca el puny. Els ulls encesos. Massa. Ira, ràbia, indignació... hi ha qui prefereix anomenar-ho vida.
S'alça d'un bot a la fi l'estranger i marca un número al telèfon públic del bar.

−Deixa'm sol, Esperança. No em passis visites ni trucades. Anul·la l'agenda d'avui i demà. No preguntis.
Els batents corredors van tancar-se des de l'amplada de braços oberts d'en Pere Pont fins al soroll que se sentí tot seguit de passar la clau.
L'Esperança comença fer l'encomanat. Nerviosament, preocupada. Quan ha acabat, medita. Poques vegades el seu cap s'ha tancat sol al despatx. Sempre que s'ha consultat a si mateix en aquells cinquanta metres de luxe ha acabat caient algú. Seria ella? Però... Què havia pogut fer per caure en desgràcia? Ho tenia tot al dia, en la feina era més que eficient; si ja era costum avançar-se un dia a les voluntats automàtiques d'en Pont. Les grans i les petites. Si n'havia arribat a convocar de reunions executives deu minuts abans de rebre l'ordre! Si n'havia redactat, de cartes personals, un dia abans! Ella no podia ser: ella era imprescindible.
La clau, per si fos poc haver tancat, deixada al pany.
Damunt la taula tricentenària un paquet de les dimensions d'un braç de gitano. No eren postres. Les portava un missatger. Amb una nota.

Aquí té, si s'hi atreveix, una prova de l'acte brutal contra el pi d'en Xandri.

D'enemics en Pont, a manta. I allò podia ser broma de mal gust o bé una bomba. Però esclau no té costums de senyor. Allò no era una bomba.
Omple la banyera d'hidromassatge. S'hi fica dins com per batejar-se d'una venjança esperada que en la imatge d'una possibilitat se li encén i fa el plat calent. I si realment?
Fa buit. Fora negocis, fora família, fora pares i fills, fora tot menys ell.
Fora ràbia, ira i ressentiment.
El cove interior s'allibera en un instant.
S'alça nu, semitrempat, es toca: recorda el plaer que ha donat a la cara fix d'algunes dones que no l'havien volgut mai.
S'eixuga i es vesteix amb un xandall.
De dins, el seu cove s'omple d'allò que ara sap que vol i no deixa de voler: mil i mil cireres roents i cremades de ressentiment i ràbia, fredes, les recupera.
Ja no vol res més.
Obre el paquet, aquella mena de braç de gitano que ningú no voldria a les postres.
Era una destral oscada i mig rovellada.
Mitja hora de contemplació.
−Esperança! Porta el paquet que et daré amb les instruccions a la policia científica de part meva! Quan ho tinguis de nou, fas dos trucs i repicó i ho deixes davant la porta.
És tot.
Hores. Whisky. Galetes. Puros. Cigarretes. Mitja síndria i un quilo de raïm brasiler.
Dos trucs i un repicó, a la fi.
Mitja hora d'hipnosi.
Gira la clau i obre mig metre. Recull el paquet i tanca.

Estimat de tots senyor Pont:
Hem seguit al peu de la lletra les seves instruccions, tot i que ens agradaria saber com ha aconseguit aquest objecte, però respectem de moment la seva lluita diària amb els seus riscos. Qui sap si un dia passa per aquí prop i pot prestar declaració: serà un ornament a la seva persona i la veritat que agrairem.
En efecte, hem comparat el rovell, el ferro i les osques de la destral que ens ha enviat amb les mostres que fa catorze anys vam poder treure de la ferida mateixa del pi d'en Xandri.
Fetes les anàlisis que pertinentment ens ha encomanat, i per a les quals adjuntem factura detallada, només queda resoldre que, efectivament, aquesta que vostè ens ha fet a mans i diu que ha trobat casualment, és l'arma del crim. Aquesta és la mateixa destral amb què algú va atemptar contra el pi d'en Xandri fa catorze anys.
Naturalment d'empremtes no n'hi havia més que les que vostè hi ha deixat en agafar-la del bosc, si pensem que el temps les ha pogut esborrar.
Rebi una cordial salutació i la invitació de venir qualsevol moment que li vagi bé a parlar-nos-en. Gràcies.
Josep Burilla, general de la policia científica del Vallès

...
−Sí, sí?
−Senyor Cortès?
−Sí?
−És el senyor Cortès?
−Jo mateix, senyor Pont.
−Bé, senyor Cortès. Hi ha molta gent que al llarg de la vida se sent com el salvador de la humanitat. Jo en aquests moments em sento l'home salvat. No sap quant temps fa que esperava una notícia com aquesta! No sap quant temps fa que el necessitàvem jo, aquest poble, Sant Cugat i la seva dignitat secular! No hi ha dubte que vostè ha tingut accés a unes pistes que podran conduir-nos als brètols culpables. Rebi la meva calorosa benvinguda en tot el que Sant Cugat significa i quan vulgui ja pot venir a recollir els dos milions.
−D'acord. D'aquí a dues hores, si va bé.
−Va bé. Ja sap on sóc.
−Esperança! Ja pots posar al dia l'agenda.
−Senyor Pont, doncs en deu minuts prepari's que té la roda de premsa.
−La de l'autopista d'Eivissa?
−La mateixa.
−Va bé. Avui sóc fort. Aquest toro me'l cruspiré sencer.

Amics periodistes, senyores, senyors: Bé. Unes paraules d'introducció. S'han estès rumors darrerament sobre si la promotora cedirà, davant certes protestes locals, l'execució de l'obra de l'autopista d'Eivissa al Govern Balear perquè la torni a posar a concurs. Aquests rumors, com tots els que corren i circulen arreu sobre els fets més variats, són fruit d'un sopar amb més gana del que tenien a taula quatre arreplegats insatisfets que només saben fer dos gestos: un és el clic i l'altre el doble clic.
Així m'imagino jo que volent-la i il·lustrant-la en forma de versemblança -no sé com- rumorística, o sigui, llegenda urbana es pensen uns éssers covards, dels qui tiren la mà i amaguen la pedra... Bé, no riguin, a l'inrevés: tot i que també poden haver tirat mans d'escambrilla i amagat pedres a les butxaques per passar el temps a la revisió mèdica de la mili i ser presos per inútils. Que és de fet el que són. El que deuen ser de fet tots els representants dels seus llinatges des de fa més de tres o quatre segles.
Deia. Hi ha gent que ha definit públicament aquest Pere Pont que teniu davant com un humanista, un filantrop. En efecte, estimo la gent i el món, que m'ha tocat viure. I la prova del meu suport global a la gent i al món és el progrés que aporten les meves empreses.
Sortim a la tele, ben cert, sortim enfosquits per les declaracions a viva veu d'uns pagesos que volen conservar a tot preu unes cases velles i que no canviï res.
Velles? Ells les anomenen antigues o fins i tot ancestrals i seculars.
És com aquell que va anar un dia a trobar l'antiga ciutat de Troia i es va trobar en un turó vint-i-dos pobles, l'un damunt de l'altre, successivament destruïts i refets.
Aquest home, com que de fet només n'hi interessava un, de poble, aquell que va trepitjar Ulisses amb quatre peus de fusta, tria i remena i torna a triar i remenar, va desfer totes les ciutadelles i les magnífiques obres posteriors per donar a llum què?
Troia set. L'autèntica Troia.
Doncs qui pot dir avui que l'autèntica Eivissa no s'està construint precisament a partir d'aquesta autopista? Aquesta obra afavorirà el turisme, la riquesa de les riqueses, serà un'illa cosmopolita, vindran rics i gents de tot el planeta a fer els seus palaus. Cadascú vindrà amb un bagul per omplir de màscares d'Agamèmnon a pler, les que faran els vilatans, i puc creure que de tan pròspera que la plantegem aquesta, per força, serà la que val, la definitiva, l'Eivissa set dels historiadors del cinc mil!
Avui és un moment que aclareix molts dubtes, i si el que tracta la nostra força ha quedat dissipat, ja podem tenir tots bon dia.
Alguna pregunta? Sisplau.

Ni tan sols els periodistes, si algú ha vist mai un periodista convençut sabrà la proesa que va assolir en Pont amb aquestes paraules, no van trobar cap pregunta escaient per fer. La concurrència es va anar dissolent entre somriures, cops a les espatlles i trucades de mòbils.

−Benvingut. No em rebutjarà... Però parla'm de tu. Joan...
−Pere...
Encaixada de mans.
−Doncs no em diràs que no a aquesta perla que tinc amagada de fa dos anys: un bon whisky que n'havia reposat dotze a la bóta de roure fumat. Saps què vull dir?
−Ara aquest whisky si l'obres destaparàs un nus de catorze anys que no et deixava respirar.
−Bé, bé, veig que te n'has adonat. Té. Ah, no t'he dit si el volies amb gel. Naturalment gel esqueixat natural del pol nord magnètic.
−Tant és, ja em va bé així.

Un moment d'ulls sobre ulls, de mig somriure en un somriure senc
er, no hi havia la taula pel mig: Pont i Cortès seien al sofà, costat per costat.

−Ah, sí! Mira que sóc ximple! Aquí tens. Ens ha servit de molta ajuda, la prova; ara podrem indagar on ha estat venuda, fins i tot potser quan, i qui sap si a qui...
En Joan Cortès agafa el sobre. Llegeix el taló:
−Dotze mil euros...
−Sí, dos milions? Ai, és clar que de les antigues pessetes. L'any noranta-dos és com anàvem, amb pessetes, i no se'm va acudir de traduir la xifra.
−Tant és, Pont. Però digue'm. Tu estàs molt segur que podràs trobar els culpables. I si la destral era robada, i si va canviar de mans, i si...?
−Jo confio. Tu noi, potser no et sents tan noi, però ets certament jove. Diria que un consell que et puc donar per fer-te favor és que el dia que aprenguis a tancar els ulls del neguit i obrir les parpelles del llum de les petites confiances, ara potser encara no et toca, però començaràs a ser feliç.
−I si en tinc més proves? I si et dic que tinc un vídeo gravat on es veu el mateix acte d'agressió al pi aquest d'en... d'en...
−Xandri! Què dius ara!
−Amb tots els autors cara i ulls visibles i reconeixibles?
−Ah però! Bromes no! Realment tens això que dius?
−Com em dic Cortès que tinc aquest material. Jo sóc aficionat a fer cinema. Aquella nit la recordo. Vaig passar certament por. Però la càmera era a punt i tenia bon zoom. Si de fet la pel·lícula la vaig presentar en un festival a Estats Units però no me la van premiar perquè al jurat els va semblar massa preparada. I era real. Per això que vinc aquí sense un duro, veig el teu anunci, amb la data, fa catorze anys, aquell rodamón xitxarel·lo que era llavors jo i que ara em resignava a tornar... Però és clar: ho vaig reconèixer desseguida.
Un fet que em va semblar trivial com un altre. Cremar un pi. Que a mi de fet em va semblar el mateix que cremar un altre pi. Que cremar i adestralar qualsevol pi en qualsevol lloc del planeta.

En Pere Pont havia anat creixent de ràbia per dins i s'havia alçat. No escoltava. El cristall del got se li va fer miques.

−Així podré agafar el fill de puta que va fer això, que va cremar i adestralar el pi d'en Xandri! El podré agafar amb les meves pròpies mans i a fe de Déu que em perdonarà perquè li penso fer el mateix que em va fer! El lligaré, l'encendré, l'adestralaré.
El lligaré perquè senti què és estar immòbil davant les amenaces; l'encendré perquè així podrà sentir el crit silenciós que es fa en l'aire cada cop que veig el pi d'en Xandri, i l'adestralaré perquè sàpiga què és estar dividit en dos i sobreviure agònicament, si no catorze anys, si més no una hora!
−Pere, Pere! No vols dir que...?
−Ai sí, perdona Cortès: l'emoció del moment... M'he deixat portar... Però bé: ara sé que allò pel que he lluitat l'últim temps llarg de la meva vida s'acompleix. Bé doncs: aquesta cinta...
−Comprendràs, Pere...
−Idò, quant vols? Això realment val el que vulguis!
−Una idea, què val? La idea que em vaig fer quan vaig llegir el diari, el que em costa finançar una pel·lícula que pugui arribar a ser aplaudida. Dos milions.
−D'euros?
−Sí. D'euros.
−Fet! Ara mateix et signo el taló. En aquest compte hi ha aquest fons. És ben teu. Molt d'èxit amb les pel·lícules! I si mai t'has de tornar a deixar caure per Sant Cugat, aquí hi tens la casa i els teus!

−Hola macona! I la mama? Que hi és?
−Ah... Ah... Aaaghhh! Mamaaa!
−Ai quina criatura més sensible. No. Si et quedes a escoltar el segon acte de la seva vida, que és quan en tenen trenta i tants i et comencen a retreure què vas fer malament, com de malament els vas fer sentir aquell dia que els vas negar un caramel o una festa... Els acabarem demanant perdó per haver-los parit? Això sí: quan fan l'idiota o la desferra per qualsevol cosa és culpa teva: tu els has parit així. Però Carla! Carla, que no hi ets?
−Ara li farem pim pam pum en aquella hipopòtama que has vist a la porta. Què s'han cregut, aquesta gent, venir a pidolar... Mira! És aquí. Digues amb mi: fora hipopòtama!
−Foda pòtma!
−Pim pam pum!
−Pim pam pum!
−Ah, Carla! Jo ja me n'anava.
−Ah, eres tu, Maria! De tant en tant ens vénen unes pidolaires i el Marc s'ha espantat.
−Ai pobret si tenia raó! Jo l'he pres per una nena! Però Carla! Tu no saps els semàfors del carrer què volen dir?
−Ara no t'entenc.
−Doncs vermell no passis o verd passa i això.
−Ah! Sí, és clar, com tothom.
−Doncs maca, no t'entenc com vesteixes les criatures: els altres hem de saber si el que veiem és nen o nena, si no, ja veus: trauma infantil i que Froit aixequi el cap per curar-te'l.
−Ai dona, si tampoc l'hem posat rosa, en Marc. Un jersei vermell... No hi fa rè. Que se t'ha acabat la feina, que véns?
−És per allò que diuen d'avui al Monestir. La faran grossa. Menjar i beguda i ball si vols.
−Ah, per què?
−Xt! És que diu que han descobert allò del... saps aquell pi que hi havia al bell mig de la urbanització ‘Sant Medir i més enllà'? Allà on ens hauria agradat fer-nos la casa. Aquell que està apuntalat com una façana vella! Saps? Doncs es veu que està així fa catorze anys perquè algú li va clavar flama i destralada, sí, i que ara han descobert qui va ser, i ho volen esbombar ara a les dotze, al claustre.
−Quina cosa bona! Hi haurà ball?
−Ball.
−I teca, teca de la bona, aquesta que s'empesca l'alcalde?
−I molta.
−A balquena?
−A balquena.
−Marc, Maria, Montserrat, veniu! Ara sí que em sembla que cal participar de la vida al poble. Som gent cívica com qualsevol, oi?
−Què vols?
−Mira: vosaltres aneu a ca la iaia que les mames anem a fer coses de grans.
−I nosaltres no podem?
−No: sou massa petitons.
−Doncs si ens deixeu amb la iaia que és més gran que tots nosaltres, com pot ser que no puguem fer coses de grans?
−Au, vinga! Plaga de criatures! No us val allò de fer el que se us ha dit? A formar!
−...
−Quina calda!
−Falta molt?
−Ho tenim a propet.
−A veure si és veritat.
−Mira! Una nova orxateria!
−Deixa, deixa! Que conviden, allà on anem!
−Deixa, deixa, nya, nya, nya! Barsaluninas! Sant Cugat n'és ple!
−Què s'ha cregut aquest pagesot? No haver-se venut el mas! Ximplet!
−Mira, ja som als jardins del Monestir.
−Ai, aquest edifici no està gaire d'acord amb l'entorn.
−Potser amb una pintadeta...
−Jo no crec que en desdigués el rosa...
−L'amor s'hi posa.
−Has vist quanta gent?
−Tinc ullats els pastissers.
−On?
−A les bandes, a punt d'atacar.
−Haurem d'atipar-nos de paraules, primer.
−Xt! Que ja comença!
−Que bonic, tot!

−Aquesta és la meva gent! Aquests sou vosaltres, tots vosaltres, estimats conciutadans de Sant Cugat. El vostre recolzament és qui ens té drets a mi i amb tots, al pi d'en Xandri, que si no sabem si podrà acabar vivint cent anys més sí que, si més no, ha rebut de mi i de vosaltres un acte de justícia: veurà seure davant la llei el qui va cometre aquell crim contra ell. I podrà ja descansar tranquil. Que si és aquest el cas, el terreny que l'ha mantingut en vida verge serà sagrat: allà només s'hi podrà fer un edifici per al bé del poble.
Ja el tenim! Aquell malànima que un dia es va llevar amb el peu d'anar a fer mal a la humanitat, finalment, passarà els seus comptes amb aquesta.
Els catorze anys que se'ns estan deslliurant a l'esquena han compromès la dignitat de tot un poble, de tota la seva identitat.
Hem patit, hem lluitat, hem vençut!
Jo era ben petit, veritat, i no llevava tres pams a terra quan vaig copsar la injustícia al món i decidir que treballaria per la humanitat. Efectivament.
Un nen de la meva escola va plorar quan em va veure llepar una poma de pal. Ell no duia prou cèntims per comprar-ne ni mitja, i era el meu millor amic. Des d'aleshores que a fe de Déu he treballat sense descans per esborrar aquella imatge de la faç del planeta, i que l'amic no tingués menys que l'amic i que no tingués encara menys: cap amic, i no plorés.
El meu humanisme per això des de sempre com a projecte que ja ha portat grans fruits propugna l'amistat universal. Jo per tu, tu per mi.
Això vol dir que sóc amic del bé, i he estat cridat a realitzar-lo. I quan un és amic del bé, també fa amics del bé: perquè els diferents als bons, els dolents, tard o d'hora sucumbeixen als dictats de la seva naturalesa defectuosa. Els diferents.
I bé, la meva història, si potser us interessava, potser també us interessarà que escolteu el senyor Joan Cortès, que és l'home, veritablement l'home que ha desfet un nus de tants anys d'un crim sense pagar i ens ha mostrat de cop en un revolt inesperat la llum absoluta i enlluernadora del final del túnel. Endavant.
−Bé... Jo... És clar. Tanmateix... Em presento: sóc en Joan Cortès per a tots vosaltres, i la casualitat ha volgut que anés a parar aquí a Sant Cugat la primera vegada des de fa ja catorze anys. El fatídic noranta-dos per a tots els vilatans. Sóc un gran admirador de tres coses: el meu pare, la meva mare i la natura. Aquí trobareu sempre que els pugueu voler buscar els tres eixos del meu respecte.
Jo m'he criat entre sargantanes i aranyetes. Entre blat de llençar i blat d'aprofitar. Entre camps, entre boscos, entre amagatalls de dues hectàrees assolellades, entre places públiques de deu per deu metres.
Potser encara sigui jove, això no sé com es decideix, però si la natura em va marcar de ben petit, fa catorze anys va fer que vingués en terres catalanes. I amb dues mil pessetes a la butxaca, una guitarra i una mica de roba i estris per a l'acampada, zas! passo el toll i em planto aquí.
Que en veure Sant Cugat amb els seus boscos, herbei, brostada fèrtil que verdejava per tot sàviament combinats amb la presència hu
mana, em vaig mig enamorar d'aquest poble com si per mi fos ja la natura mateixa, un altre pare, una bona mare segona per a aquells anys d'adolescència fogosa.
Ben divers, sembla, i contrari al Sant Cugat que he trobat ara, en tornar per necessitat després de catorze anys.
Allà per on havia fet una excursió de tres hores adestralant malesa i herbes per obrir-me pas i rebia com a premi un cèrcol d'arbres mil·lenaris que dibuixava en companyia dels discrets esquirolets, ara sol, cases, carretera, rotondes i al final una rotonda amb la meitat que no molesta d'aquests arbres que, ara sí, han estat respectats. El llindar on simplement feia un pas i em trobava dins ple bosc i obaga de roures i rierols clars, simplement de llindar ja res de res. Cases. Caminava cent metres. Cases. Dos quilòmetres. Més cases. Un pas més i ja no era a Sant Cugat.
Sembla que globalment fa vint anys un grup de gent molt particular i nombrosa va tenir notícia que a Sant Cugat hi havia natura verge, i els va anar venint la fam de fer-se una casa entre arbres i rierols, pontets i esquirols.
I què és ara aquesta fam? Jo us la diré: per a un barceloní que viu en quaranta metres quadrats i amb prou feines té dues torretes en una finestra on ha plantat gessamí, per a aquest, canviar això pel mateix: una casa adossada de quaranta metres quadrats sense comptar els graons de les escales i un espai de jardí en un espai de terrassa on cap justa la terra de les dues torretes de la seva petita finestra de ciutat i on cada dia ha de podar el gessamí per no molestar el veí.
Aquí heu destrossat la natura venent-la a la urbana classe mitjana a raó de dos metres de natura per habitant de Barcelona.
Però jo no retrec res, si allà d'on vinc ha passat el mateix. Som eivissenc de tota la vida. Eivissa també ha crescut i s'ha fet gran interès de gent forana. Jo no sé si ha de ser molt exitós cara al futur i un gran progrés viure en la casa on han obert i tancat els ulls tots els teus des de temps de Jaume Primer. Però ara ha vingut el caprici de qui jo no he votat de fer una autopista en una illeta com la meva, que just ha de passar per la meva hisenda expropiada i a hores d'ara derruïda i anivellada amb els cucs.
Quin sentit de la propietat convé que perquè la comunitat recapti uns diners que tu ni cap dels teus no veuràs mai ni indirectament hagis de veure't desposseït de casa i terra i hagis de marxar?
Si és aquest el sentit de la propietat que la llei permet als especuladors del segle vint-i-u, la societat no és que estigui malalta: és que està dissolta.
Sempre la base del dret i de la convivència social ha estat fonamentada amb bon ciment sobre la distinció i l'ús clarament delimitat dels propietaris, qualsevol que sigui la importància, grandària o valor d'allò que tenen en propietat. Si un embogia o delirava la llei, abans de donar-li un asil que li venia automàticament, ja tenia assignat clarament el destí de la seva propietat perquè no es perdés.
La propietat, gran, petita, o com fos, és l'objecte de més valor a preservar, el més respectable i intocable per la societat humana si no es vol fondre i confondre ella mateixa tornant al caos i la llei de les bèsties i dels peixos. Per si vol seguir sent societat.
Però vaja! No té gaire sentit que continuï per aquí. Endavant el vídeo.
− ...perdonarà perquè li penso fer el mateix que em va fer! El lligaré, l'encendré, l'adestralaré. El lligaré perquè senti...
−Ai no, no és aquesta, la pel·lícula. Enteneu-me: jo vaig d'ací d'allà amb la càmera... Ara!
Aquí veureu l'acte enregistrat del pi d'en Xandri fa catorze anys. I és que era i segueixo sent aficionat cineasta.
Com veieu, el pi, un jove que s'hi acosta amb un bidó de dissolvent, i després amb una destral, aquí riu. Porta ulleres de pasta i unes faccions que no trigarà a reconèixer algú que l'hagi vist darrerament...
Bé. Si en el món dels grans caldrà tenir un fill, plantar un arbre i publicar un llibre no ho sé, però en el món de jove i adolescent amb tots els contrastos per resoldre jo l'únic que vaig voler era tenir un amic, cremar un arbre i editar una pel·lícula. Ves, les meves aficions. I en una nit com una altra per matar la por, en un descampat com un altre de les meves excursions vaig cremar un pi com un altre que amb pocs anys ho hauria agraït fent brostar de l'esclat de les seves pinyes amables al foc nous pins d'aquests com ell, si no fos que ara al voltant tot té ciment i cases.
Per la qual cosa he rebut el premi d'uns diners que el senyor Pont amablement ha fet que em permetin assentar-me en una caseta amb piscina per aquí i estrenar la meva nova pel·lícula.
Aquí n'he trobat l'argument i la faré amb gent d'aquí.
Per altra banda si he de retre comptes davant les autoritats per haver fet un cop foc al bosc... però em sembla que tot això és aigua passada i que si hi ha delicte punible, cosa que dubto, en tot cas ha prescrit.
D'altra banda el senyor Pont no se m'ho prendrà personal si sóc jo qui el denuncio per amenaces, allò que ell diu que vol fer al qui va cremar aquest pi i que jo he de posar en mans de la policia. És el meu deure, ho entén, oi, senyor Pont? Senyor Pont?
El senyor Pont no hi era. S'havia tirat per un arc de mig punt.
−Algú sap si s'ha fet mal?

FI