L'assalt al complex esportiu

El partit de futbol combregava un bon pilot d'aficionats. Tots amb les seves pancartes, casolanes, amb els crits i la bravesa, espitregats i amb les mànigues arromangades, amb els ànims encesos. En aquells partits podia passar qualsevol cosa, si guanyaven els de fora. Per això calia ser primmirat en les decisions i en la manera de celebrar els encerts.

Però no parlem ara d'un partit de futbol. Perquè el que interessa és la consecució per part del grup d'operacions especials de l'assalt al complex segrestat per un grup opositor. Es tractava d'una vintena de persones que amb armes robades o comprades al mercat negre s'havien introduït al complex, esportiu, i havien pres hostatges. Els tenien arraconats, morts de por, glaçats, per la situació i per la corrent d'aire. Els segrestadors no volien deixar res a l'atzar, per això havien obert les finestres. En cas que els llencessin pots de fum els seria útil tenir una bona ventilació.

El grup era acabdillat per un tal Cobradella, un furibund opositor a tot, que fins i tot de les causes més nobles en feia motiu d'atac i escarni, no s'aturava davant de res, ni de familiars, ni d'amics, ni d'autoritats. Molt menys d'autoritats. Per això ara traçava els seus plans per escapar del sidral que havia engegat, ell amb els seus col·laboradors. Tenien un mapa de les instal·lacions. Tenien la possibilitat d'escapar per les clavegueres, que eren laberíntiques i no es podien vigilar totes de cop. Segurament hi hauria algun guàrdia, però si escapaven tots vint podrien enfrontar-se al guàrdia i a més gent.

La germana d'en Cobradella observava els fets per la televisió, amb els ulls humits. Estava acostumada a les bogeries del seu germà, però no pas del tot. Li quedava una escletxa de confiança, l'havia tingut sempre, aquest pòsit, d'una reforma seva, que l'allunyés dels problemes. Es temia el pitjor, ja no tornaria a veure amb vida el seu germà. Ignorava el seu pla per fugir per les clavegueres. Era un pla sense solta, improvisat, com tantes altres accions d'en Cobradella, que no tenia garanties. Fins ara els seus plans li havien funcionat sempre, això havia fet que la seva confiança creixés, massa i tot, el resultat era un assalt al complex esportiu descoordinat i poca-solta. Un fracàs de cap a peus.

Els pots de fum començaren a volar finestra endins. La germana d'en Cobradella ho veia en directe per televisió. El grup d'assaltants ja s'esmunyien per un forat que conduïa a les clavegueres, allà començava al veritable aventura. Els hostatges sortien de l'edifici estossegant pel fum, però alleujats, alliberats. Tothom aplaudia. Però dels segrestadors ni rastre. Va resultar que els mapes que tenia la policia del clavegueram no eren actuals, no pas perquè fossin antics, sinó perquè en Cobradella i els seus havien fet alguns túnnels nous i n'havien tapiat uns altres, per confondre els possibles perseguidors. Només ells tenien els plànols de debò. No els va costar gaire escapolir-se i fugir lluny lluny del complex esportiu. La seva acció havia estat un èxit.

Després, al cafè amb escenari del c/Coloma, una part dels participants en l'assalt brindaven amb unes gerres de vi amb gasosa. Els hi semblava que un acte de defensa de la seva autenticitat no es podia celebrar amb productes forans.

- Companys - deia en Cobradella - el que ha passat avui ha estat una gesta per a la història, que de ben segur ens recordarà, i ens reconeixerà. Perquè els que avui hem escapat de les urpes de les forces de l'ordre, de la tortura i l'empresonament, per la nostra valentia, audàcia, gosadia. Som el futur, tota la humanitat ens deu l'aire que respira, perquè les nostres accions derrocaran el govern, tard o d'hora, el rum-rum que sona ja el fa tremolar, i aviat la ressonància farà la resta. Nosaltres hem de seguir amb les nostres activitats, colgant-nos de glòria, com avui hem fet, amb llençadesa, sense pensar en els obstacles, en les dificultats, en el que ens podem trobar al davant. Per a nosaltres és tot el futur, que només ens cal d'allargar la mà per poder-lo tocar. Ells es moren mal nodrits, per un passat que no els justifica. No importen les eleccions, no importa tampoc el rebuig o refrend de les masses, que no entenen de causes. Nosaltres podem alçar-nos amb la victòria, amb actes petits però contundents. Avui és un gran dia com ja he dit. Un brindis per nosaltres!

Sonaren les gerres. La germana d'en Cobradella, que es deia Llumina, vivia amb preocupació les seves accions. A casa seva, gaudia d'una solitud ingrata, no desitjada. Els fills d'un antic marit li feien companyia, encara que cada cop menys, perquè es feien grans i volien deixar el niu. La Llumina es veia sola, sense fills i amb el germà perdut, mort salvatgement, com un gos. Aquest era el final que l'esperava, segons el pensament d'ella. Perquè poca esperança podia tenir qui fregava la mort setmanalment, i es posava en perill. La Llumina s'estava molt al menjador de casa seva, buit i fred, esperant la trucada o mirant la televisió, d'on un butlletí especial la podia informar de la mort final d'en Cobradella, el criminal més buscat per la policia de la regió. La guerra havia intensificat les coses.

En Cobradella visitava la seva germana quan podia, que no era pas sempre, degut a la seva clandestinitat i al fet que el domicili d'ella era vigilat permanentment. Havien d'enginyar-se-les per tal de poder tenir una trobada, fraternal i emotiva. Quan això passava la Llumina pregava el seu germà que deixés el món de les accions contra el govern, que seguís un altre camí. Que el temps esborraria el seu nom de l'interès de la policia, o que potser podria migrar a un altre país on no sabessin res d'ell. Una vida nova, sense complicacions, amb una feina i una família.

En Cobradella no estava pas d'acord amb aquesta perspectiva. Per això canviava de tema cada com que la Llumina hi revenia. La seva lluita havia de ser per sempre, definitiva i punyent, sense marxes enrera, per tal d'aconseguir l'abolició de l'estat i del govern, de totes les formes d'autoritat. Ni tan sols la seva autoritat havia de sobreviure, perquè quan arribés l'hora ell mateix es rebaixaria al nivell dels altres. Mentrestant calia mantenir alguna estructura, per poder lluitar amb les mateixes armes, per poder plantar cara. No volia ni sentir a parlar de retirada. Això seria un fracàs, una genuflexió, un assentiment. No ho volia.

Passada una setmana de l'assalt al complex esportiu provaven una quinzena de persones de robar un banc. No era blasmable robar una entitat bancària. Ells tenien els diners de la gent, que gestionaven per assumptes propis. Un engany a tota la societat, un segrest del capital, per posar-lo en altres mans. No era cap acte vil robar un banc, tot al contrari, era un acte heroic de lluita pel poble. Perquè la causa s'havia de sufragar amb algun ingrés, i els donatius que rebien espontàniament no eren prou per cobrir les despeses. I molts dels militants de la causa havien de viure en la clandestinitat, sense poder treballar, dedicats només als seus actes de reivindicació. Per això calia trobar diners en alguna banda. I aquesta banda era el banc.

Ja el tenien seleccionat. Era una sucursal d'un banc estranger, al centre de la ciutat. Farien una maniobra de distracció, en la que alguns col·laboradors mourien avalots a uns quants carrers de la sucursal. Aleshores el gruix dels efectius penetrarien al banc i ràpidament buidarien la caixa. El cop era perfecte, i podrien de pas posar en marxa alguns dels aspectes reivindicatius de la seva lluita, deixant pintades i una pancarta a fora de l'entitat. El cop era perfecte, i es va executar mil·limètricament. Varen aconseguir diners per a quaranta-dos dies.

La Llumina va assabentar-se de l'incident per televisió. A les notícies es veien algunes imatges captades per un turista que passava per allà amb la seva càmera de vídeo portàtil, de l'entrada del grup al banc i de la seva sortida amb les saques de diners. Dels aldarulls promoguts per la resta del grup, també hi havia imatges. El jutge encarregat del cas difícilment podria provar la relació entre els dos successos, que era prou evident, perquè al lloc dels aldarulls hi havia pel cap baix mil persones, convocades en una manifestació sense permís, per a reclamar l'anarquia i la legalització de les drogues toves. Havien estat manipulats d'alguna manera.

Però fos com fos en Cobradella tenia el seu botí, que li permetia mantenir l'estructura de la seva organització durant unes setmanes. No necessitava saber res més. Ara ja es podia concentrar en un altre acte. L'assassinat en aquest cas d'un alt càrrec de la judicatura que tenia opinions molt favorables al govern, i que prevaricava en cada decisió que prenia des de l'estrada. En particular contra els opositors al govern. No es tractava d'una acció pacífica, tampoc el tarannà d'en Cobradella era pacífic.

L'objectiu estava ben escortat, per dos guàrdies de paisà, i viatjava sempre dins un automòbil blindat, amb rodes especials que no es podien punxar, farcides d'escuma, i amb uns vidres que ni un fusell automàtic no podien travessar. La cosa pintava malament. En Cobradella volia pelar-lo de totes totes. No atenia a les explicacions dels estrategues del grup d'operacions. No era tan fàcil acabar amb un dels membres destacats de l'entorn del govern. Tenia molta protecció, massa per a ells. Havien de fer-se a la idea que havien d'abandonar el projecte.

En Cobradella no s'agafà aquestes conclusions gaire bé. De fet ni les agafà, perquè durant dies seguí entestat a assassinar l'alt càrrec fos com fos. Va ser el darrer a abandonar la idea. Un cop desestimat el seu assassinat en Cobradella va començar a pensar en altres víctimes. Semblava obcecat en assassinar algú, els altres pensaven que s'havia begut l'enteniment, que no hi era tot, perquè per qualsevol mitjà volia assassinar al més alt nivell. El president mateix, o algun conseller del seu govern. Era impossible.


Finalment es decantar per assassinar l'alcalde d'un poble afí a les tesis del govern, i destacat per la seva acció contra l'oposició, al poble. Però no el varen poder matar, per falta de consens, ja que hi havia qui pensava que s'havia d'assassinar qui ho mereixia, i no qualsevol només per set de sang. En Cobradella s'hi va avenir, per bé que remugant i de mala gana. Els calia fer alguna acció espectacular, que els situés dins les primeres planes dels diaris un altre cop. La seva lluita era justa, i les accions que duien a terme eren del tot justificades, ningú no els podia acusar d'arbitraris, perquè només atacaven qui ho mereixia. Havien passat dues setmanes des de l'atracament al banc, encara els quedaven diners per dues o tres setmanes més. El cas era que calia cercar un objectiu clar.

Aleshores l'ocasió es presentà. Un dels col·laboradors de l'oposició havia aconseguit d'infiltrar-se a l'escorta personal de la casa de l'alt càrrec judicial que volia assassinar en Cobradella. Podien burlar tota la seguretat.

El pla era ben senzill. Entrar-hi de nit, i emplenar una cambra que es feia servir d'habitació dels mals endreços d'explosiu plàstic, unes desenes de quilos. Quan la família fos sopant farien volar tota la casa. No quedarien més que els ciments. Algú va argumentar que els nens i la dona de l'alt càrrec eren del tot innocents, i que no havien de pagar també ells. La proposta va ser desestimada.

La primera plana als diaris els va tornar a posar d'actualitat. No els trobaven i la policia no era capaç de localitzar el seu amagatall, ni de trobar pistes. Tot plegat era molt confús. L'inspector Grau feia temps que seguia les traces que anaven deixant en les seves operacions. Les empremtes no servien per a res, perquè ja sabien qui eren, tampoc l'ADN. No hi havia res que els pogués conduir al grup. Operaven en barris de la perifèria, on la gent col·laborava, oposant-se al govern. Entrar a fer una batuda a alguna de les zones on es podien amagar era una idea forassenyada. Els havien d'enxampar en acció, en el moment en que sortissin del cau per tal de colpejar. Però sempre s'escapaven, pels pèls, amb maniobres de distracció. L'espectacle era el pitjor per l'inspector Grau, no suportava que se'n riguessin d'ell, o dels altres companys. Estava decidit a enxampar el malparit d'en Cobradella.

Per fer-ho només disposava d'alguns indicis que apuntaven a les barriades marginals, brou de cultiu dels moviments opositors. Allà s'havia d'infiltrar. Va vestir-se d'obrer i va llogar un pis al bell mig del pitjor forat de la ciutat. Allà de ben segur que havia de fer algunes coneixences interessants.

El seu olfacte el va conduir fins un bar on es reunien alguns dels opositors. No pas la plana major, encara es trobava lluny d'en Cobradella, però sí alguns dels col·laboradors de base, els que feien les feines de distracció, els que no s'implicaven en cap delicte. S'estava posant en perill, el podrien descobrir, ningú no sabia en quin sidral s'estava ficant, ni ell mateix no ho sabia. Va proclamar de seguida la seva adhesió incondicional a la causa opositora. Un home que escoltava en silenci des de la barra li va demanar fins a quin punt era incondicional la seva adhesió. Era el primer pas, que l'havia de conduir fins al mateix Cobradella. Només havia de pujar esglaons, i cometre alguns delictes per demostrar la seva fidelitat. La comandància de la policia ni sospitava en quina mena de missió s'havia auto-implicat l'inspector Grau.

Unes setmanes després va tenir al davant per primer cop en Cobradella. La temptació de treure la pistola i acabar amb ell era gran, però havia de ser pacient, esperar el moment, calia una detenció en massa. Es preparava un gran cop, similar al del complex esportiu. La via de fugida serien unes coves naturals de les que la policia no tenia plànols, que eren situades a un hotel-balneari a tocar de la costa. S'hi accedia a les coves per una porta a un soterrani. L'inspector Grau va informar alguns dels seus amics de la policia del que estava fent, era el moment. Els esperarien a les coves, i no en deixarien ni un. En Grau personalment s'encarregaria d'acabar amb un tret per l'esquena amb el cap de tota aquella patuleia de criminals, en Cobradellla, el terrorista més buscat.

La germana, la Llumina, sentí per les noticies que finalment havia passat el que no volia que passés. El seu germà havia mort, havia estat emboscat per un grup paramilitar, sense identificar, potser una escissió traïdora de la seva mateixa organització, ningú no ho podia assegurar del cert. El seu cos tenia trets a l'esquena i al pit, de totes bandes els havien plogut les bales. Amb ell divuit col·laboradors havien caigut, i cap no havia pogut escapar. La Llumina plorava la pèrdua del seu germà, no el podria tornar a abraçar, i maleïa els podrits que l'havien mort a traïció. L'oposició era molt gran, allò no havia servit per a res, en poques setmanes es podria reorganitzar un altre grup combatent, les coses havien de seguir igual, i les pèrdues ja no es podrien recuperar. Res no valia la pena, ni la lluita ni el govern, tots eren iguals, havien emplenat de pardals el cap del seu germà, ara era mort, ja mai més no podria tornar a sentir el seu alè.