L'arbre que mirava la lluna

Un relat de: mushroomscult

L'arbre que mirava la lluna
Un conte de mushroomscult

Era una nit d'estiu, càlida i agradable. Ella caminava pels carrers sentint que eren del tot seus, gaudint com mai d'una nit de poca son. La seva ombra es dibuixava en les blanques parets de les cases, portava un delicat vestit blanc i els cabells llargs li queien esquena avall acaronant-li el coll amb suaus pessigolles. L'aire feia un agradable olor a mar i a sorra, el temps no semblava avançar, havent perdut tota importància. A mida que el seu solitari passeig avançava pels carrers i carrerons del poble va acabar per trobar-se davant del petit prat que hi havia darrera l'escola. La lluna s'emplenava casi del tot i lluïa amb el color de l'alumini clar per sobre el mar, els seus reflexes es creuaven al ritme de les onades. L'herba que vestia el prat semblava tan neta i flonge que sense dubtar-ho es va desfer de les sabates per poder notar el seu tacte als peus, entre els seus dits. Caminava com qui ho fa per sobre un núvol jugant amb aquella sensació quan de cop es va adonar, que al cim del prat hi havia un majestuós arbre, tot sol mirant a la lluna. S'hi va apropar mirant-se els peus i en va acariciar el tronc, el tacte era llis, gens abrupte així que finalment va decidir-se a assentar-se aprofitant un plec que feia la seva escorça. Des d'allà va poder veure l'increïble cel ple d'estrelles que acompanyaven a la lluna perquè no pogués sentir-se mai sola. Mentre els seus curiosos ulls blaus es perdien per la foscor del cel nocturn, va trobar com una sensació de pau total en el silenci que s'havia creat, per un moment no sentia absolutament res, ni les onades del mar, ni el xiuxiueig del vent, cap insecte, ni veu... res. Aleshores deixant que aquella sensació tan perfecte l'envoltes del tot va tancar els ulls tan sols un instant, com volent desaparèixer del tot. De cop va sentir un "Hola", la veu era d'un la d'un noi, sonava molt tranquil·la i agradable a les seves orelles, ella va obrir els ulls de cop mig espantada per l'intrusió, "qui ets?" va preguntar un xic neguitosa. "Soc aquell qui mira a la lluna totes les nits, des del mateix prat, totalment sol. Soc jo l'arbre de la teva esquena el que t'acompanya en aquesta nit d'estiu". "Dec somiar doncs, ja que els arbres no parlen" va dir mig somrient "O potser si?" L'arbre respongué "mai ningú m'ha parat prou atenció com per sentir-me", ella va tornar a somriure i es va deixar portar per aquella veu que la mig seduïa. Sense adonar-se'n un es va presentar a l'altre i l'arbre li va explicar que coneixia aquell cel d'estiu, li va dir que coneixia el nom de les estrelles i que totes tenien una bonica historia que explicar. Ella, confiada, va tornar a jeure sobre el seu tronc es va deixar endur per aquella veu fins allà on les estrelles neixen.

Al marxar la noia, el sol ja començava a apagar la lluna, ella va prometre que tornaria la nit següent a la mateixa hora. Que li oferiria un obsequi per els contes sobre les estrelles que li havia explicat. Així doncs, ella va passar el mati entre llençols i mig endormiscada, va aixecar-se ja de tarda per dinar alguna cosa. Entre les prestatgeries de casa seva va poder trobar un llibre de poesia. Tota decidida el va agafar i es va dirigir al prat, va assentar-se sota el seu arbre esperant fins que l'ultima llum de les cases s'apagues. Un cop mes l'impertorbable silenci es va apoderar de l'escena i en mig d'aquella intimitat màgica la veu va tornar a dir "Hola". Ella va saludar amb una alegria que enamorava, "Mira que t'he portat, un llibre de poesia, es diu vint poemes d'amor i una cançó desesperada" abans que la veu pogués dir que no sabia llegir, ella ja es va decidir i va començar a llegir el primer d'ells. " En tants anys he sentit moltes converses i però no havia sentit mai unes paraules tan maques. M'has descobert la poesia." Li va confessar l'arbre, ella va mostrar el seu somriure preciós i va començar a llegir el segon. Els versos van emplenar la nit de malenconia i literatura i els dos van poder notar com es perfilava un extrany vincle, entre un arbre i una noia.

En les nits que van precedir aquelles dos la noia va seguir visitant a l'arbre i compartint amb aquella veu bonics moments fins que el sol sortia per l'horitzó. L'arbre li va explicar un munt d'històries de tota la gent que havia passat a prop seu, del naixement de cada casa d'aquell poble, dels vaixells que havien navegat en aquell mar, d'ocells que havia conegut, dels nens que havien jugat amb ell, que s'havien enfilat sobre les seves branques. Ella li llegia sovint, li parlava de llocs als que havia estat o viatjat, d'altres boscos i arbres del mon, de persones que coneixia, de la seva vida... Junts van compartir tot un món que començava quan el sol es ponia i desapareixia quan aquest tornava a néixer rera la línia del mar. Durant mesos la noia no va faltar una sola nit a la cita, i ni un sol cop s'havien quedat sense re que dir-se un a l'altre, tenien tota una vida per compartir-se. L'ultima nit de setembre la noia va confessar-li que en ell havia trobat allò que ningú no li havia sabut donar, aleshores ella va abraçar-se amb delicadesa al tronc, deixant caure la seva galta sobre la fina escorça notant l'escalfor que provenia de l'arbre. Aleshores l'arbre va començar a recitar la poesia d'amor més maca que ella mai havia sentit, cada paraula era trobada amb total perfecció, cada vers encaixava i estava en l'ordre perfecte, en aquell poema s'hi trobaven els adjectius mes bonics del món i el desig més intens que algú podria mai sentir. "T'estimo i sento que res és impossible" va acabar dient. La noia va callar un moment, no sabia que respondre, estava totalment sorpresa davant la confessió, sentia com els seus ulls volien plorar desprès d'aquelles paraules, finalment va dir "però que no t'adones que jo soc una noia i que els arbres no parlen? Ja es hora que els dos despertem d'aquest somni que m'he creat" en aquell moment l'arbre va callar per sempre més. Finalment la noia va abandonar l'escena, un xic trista, sentint-se mig traicionada per la seva pròpia imaginació, "soc una tonta" es va dir just abans d'entrar a casa. A l'endemà, desprès de dinar, ella va decidir visitar el prat altra cop aquesta vegada, però sense intenció d'imaginar-se cap conversació, tan sols volia estar davant de l'arbre i recordar-se que aquell món que havia creat ara ja no hi era.

Diu la historia que quan ella va anar al prat l'arbre ja no hi era, tant sols en quedava el forat que deixen unes arrels al arrancar-se i un rastre que desapareixia a traves del bosc de més enllà del prat. Diuen que a vegades per les nits als boscos si escoltes amb molta atenció i enmig d'un silenci sepulcral de la nit pots sentir una veu recitar un poema en mig de la foscor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

mushroomscult

3 Relats

7 Comentaris

3587 Lectures

Valoració de l'autor: 8.33

Biografia:
Intento viure amb alegria!