L'Àngel del Nord

El cotxe va incorporar-se al torrent ciruculatori amb una mansuetud atípica per a aquell home de pell profusament colrada pel sol i d'un aspecte més aviat corpulent.

Probablement, el fet que a l'interior del vehicle també hi viatgés, la que en pocs mesos l'hauria de convertir en pare, era un factor clau per entendre aquella manera de conduir.

Almenys, des de bon principi, va ser una qüestió que semblava bastant elemental atorgar-li una certa rellevància.

No obstant, sempre dono cabuda a d'altres hipòtesis i, per tant, no havia aparcat cap dels suggeriments que es nodrien d'una mecànica racionalitat plena de tecnismes, que he de confessar, sovint, se m'escapaven de les mans.

Encetàvem l'estiu, astrològicament parlant és clar, quan el ventilador va deixar de funcionar al meu despatx del carrer Mallorca. Com ja us podeu imaginar, no hi tenia aire condicionat per dues raons, fins a cert punt, comprensibles: el risc que l'aparell tornés a desplomar-se arrencant part de la façana ennegrida i escantonant tot el que trobés en el seu episodi de caiguda lliure; però sobretot, que em convertís de nou en notícia.

Així doncs, en una atmosfera d'asfíxia i pol·lució que em consumia, vaig decidir que l'endemà mateix, la frescor i la inaudita frondositat gelidenca fos la meva estació d'enllaç. I mai millor dit, atès que ja feia molts anys que el funicular em deslliurava de la sinuositat i perillositat d'una carretera, que si bé no havia perdut el seu encant natural, sempre exigia una disciplina i una agilitat de coordinació que m'estimava més bescanviar per una estona amb pretensions més bucòliques.

Malauradament, no sempre les operacions de retorn, en una xarxa víctima d'una desordenada i agressiva capil·larització, són suficients per garantir la seguretat dels seus usuaris. En aquests casos, és quan algunes persones desitjarien haver triat el lent, imprevisible i deficient transport públic i convertir-se'n, en fervents defensors, malgrat la seva real ineficiència, que els servia -paradoxalment- com a pretext per continuar constribuint conscientment, a la renovació desenfrenada de l'efímer patrimoni automobilístic.

En un país de metàfores i eufemismes, del tot legítims altrament, però on totes i tots, tard o d'hora, quedàvem impregnats de l'olor de quitrà i immobilitzats pel vesc més cru i sintètic; aquell tràgic accident em feia atribuir, com he esmentat, més importància al vessant humà d'aquell nucli familiar afectiu convencional.

Jo només sóc un agent d'assegurances que fa anys ha deixat d'encalçar la gent per factures impagades i que em dedico, essencialment, a la constatació que la meva dona té més varius, com era previsible, i que els meus fills trauran profit de la meva valuosa cartera de clients.

Tanmateix, la Marina i l'Àngel eren coneguts. De vegades no arribem a aclarir mai si una coneixença és realment una amistat. Dissortadament, algunes persones, moltes vegades, per distingir la línia discontínua i la contínua, necessiten col·lidir amb situacions límit inversemblants.
Però, vaja, aquest és un altre tema, que per cert, ja mai podré esbrossar del tot.

No vull caure en el parany d'anar girant entorn d'una hipotètica rotonda, indefinidament, i de manera políticament absurda, tant com vulgui, i constatar que tots els rètols de la via em condueixen al mateix lloc.

Com en qualsevol altra cosa, en aquesta vida cal prendre una determinació, pròpia i sense condicionants, i fer-ho de manera prudent i entenimentada: amb criteri.

No es tracta d'alliçonar a ningú, ni permetre-ho. No s'hi val en abaixar la guàrdia.
En afers viaris tampoc val saltar-se un estop i prémer l'accelarador al màxim; això seria, a banda d'una infracció greu i de conseqüències fatals, un perill per als que volen retornar a casa embolcallats de la lògica i sàvia prudència.

La Marina i l'Àngel eren dos grans professors d'Educació Física. Excel·lents.
Sí: allò que nosaltres en dèiem Gimnàstica.

Tenien una llarguíssima experiència en la conducció de tot tipus de situacions.
Algunes de molt delicades. Tant humanes: amb alumnes; com vials.

Aquella tarda de juny no van cometre cap infracció, van limitar-se a circular per un sistema vascular que no admetia més veleïtats. Esperaven una criatura que els ompliria de joia i una complicitat bastant definitives pel moment de la seva vida.


Ara que estic omplint tota aquesta reglamentària paperassa per agilitzar tots els luctuosos tràmits amb una celeritat atípica, recordo un matí que vam sortir tots plegats a fer un tomb.
El sol estavellava les pedres, com avui, i la meva pell blanca i mòrbida contrastava amb les seves pells colrades i literalment atlètiques. La Marina, l'Àngel del Nord, com li dèiem la meva dona i jo, en privat és clar, (jugant amb el nom del seu marit i el lloc on havia nascut, així com la seva extraordinària bellesa), ens comentava un senzill exercici que proposava sempre en les seves primeres classes d'Educació Física.

Consistia en dibuixar al terra d'una pista, una única línia que en algunes zones era contínua i d'altres discontínua. Repartit el grup equitativament, a banda i banda de la línia imaginària de guix, tothom havia d'anar a buscar la seva peça del xandall a l'altra banda i retornar.

En aquesta operació de retorn, sempre hi havia algú que trepitjava i creuava per la línia contínua, però també molts acabaven indignats perquè en les zones per travessar, també hi havia topades.
Després la Marina els ensenyava, que abans de començar calia que decidissin entre tots, tant els d'un cantó com els d'un altre, com anar circulant amb ordre, com moure's amb Llibertat respectant els altres i també essent respectats.

Al final, fins i tot els més reticients, acabaven desitjant que aquella assignatura durés més estona.
Tota una vida, potser.