L'anaconda

En poc més de vint-i-quatre hores una anaconda de dotze metres de llarg i cent vuitanta-vuit quilos de pes va liquidar tota la gent del poble. El dia en qüestió era un diumenge i vaig assabentar-me de que alguna cosa no rutllava al bar de la plaça, a la terrassa, acompanyat d'un gran amic meu. Al matí, a la fleca ja em va semblar que la dependenta comentava alguna cosa amb una veïna però no vaig estar prou atent. Més tard, i com era costum, havia quedat amb aquest amic per fer el vermut al bar de sempre, normalment m'esperava davant l'església i baixàvem junts cap a la plaça. Aquell diumenge, al seure, ens vam extranyar el fet de ser els únics clients. Érem un poble petit que sobrevivia del cultiu d'arbres fruiters i durant la setmana tothom treballava de valent i poca gent podies trobar-te gandulejant a la terrassa de la plaça. El diumenge en canvi, a mig matí, tothom solia reunir-s'hi i comentar els principals aconteixaments del poble ocorreguts durant la setmana.
Llavors el cambrer va sortir i ens va comentar el tema de la sorprenent aparició de l'animal al poble. El cambrer ens va explicar que la nit anterior el sereno havia estat alertat perquè una parella d'enamorats havia estat atacada pel sigilós animal, els havia estrangulat i se'ls havia cruspit en un tres i no res. Pel que sembla, això ens va contar, que per potenciar el cultiu de la poma, principal font d'ingressos de la zona, el batlle va contractar els serveis d'una agència de publiciat amb la brillant idea de rodar un spot amb l'anaconda com a protagonista. Un descuit de l'equip va provocar la fugida de l'animal, i la posterior succeció de fets que conto a continuació. Confosos per la notícia que ens acabaven de donar, el meu amic i jo, vam decidir anar a l'ajuntament a demanar informació i a presentar-nos voluntaris per les tasques que fossin necessàries. A l'ajuntament, però, no hi vam trobar ningú. Ni a l'ajuntament, ni a la biblioteca, ni al teatre, ni a la cooperativa; la gent del poble s'havia esfumat.
Aquella tarda passejant pel poble a la recerca d'algú que ens ajudés a aclarir els fets ocorreguts, el meu company i jo, vam poder comprovar el lamentable espectacle en que havia convertit aquell animal salvatge el nostre poble fins aleshores tan tranquil. Tampoc és que els carrers quedéssin tacats de sang i plens de cossos mutilats, no. El terrible animal havia escombrat tots els carrers del poble, i ara estaven buits i silenciosos, no deixava a ningú al seu pas. Començava a sospitar que nosaltres mateixos hauríem de capturar el perillós animal.
El rastre de buidor ens va portar altre cop a la plaça i allà va ser on vàrem veure la bèstia per primer cop, a la terrassa del bar. L'anaconda impressionava, passejava tranquilament els seu cossot entre taules i cadires amb molta cura de no tombar-ne ni una. L'animal s'acabava de cruspir el cambrer i intentava, sense èxit, d'empassar-se la safata. Va ser llavors quan ens va veure.
Els fets que venen a continuació us els estalviaré per no recórrer a descripcions dantesques i ferir la sensibilitat dels lectors, però la questió és que aquell ferotge animal es va llançar damunt el meu company i se'l va empassar. El va devorar massa de pressa per poder reaccionar però amb la parsimònia del que saboreja unes delicioses postres. Com que sóc covard vaig ser incapaç de treure el meu company d'entre les mandíbules de la serp, vaig tancar els ulls i vaig quedar garratibat al bell mig de la plaça. Al cap d'uns segons, quan jo també em veia engullit i digerit per la bèstia, vaig obrir un ull com vaig poder just per veure com la bèstia em picava l'ullet i s'allunyava raptant sobre les llambordes amb un somriure als llavis. Des de llavors tinc un sentiment de culpa que no em deixa dormir a les nits.
Poc després del fets a la plaça vaig donar-me compte que havia sigut l'únic supervivent de l'atac de l'anaconda i vaig quedar sol al poble durant força temps. Ara fa unes setmanes els del bisbat m'han tancat la parròquia per falta de feligresos i m'han enviat a la ciutat.