L'amo del supermercat

Les coses al supermercat no podien anar pas millor. Els prestatges farcits, les cues a la caixa, la felicitat dels clients. Les xarxes de contraban funcionaven per proveir-lo, mentre que d'altres havien de patir restriccions, i veure com els magatzems es buidaven. No hi havia cap cosa de particular que fes que hi hagués aquesta carestia, però hi havia. Ningú no ho sabia explicar. L'amo del supermercat era un home colèric i manaire, que duia de cap els seus empleats, els volia sempre al lloc de treball amb un somriure, segons deia ell, que no tenien mai. Perquè amb l'abundor de candidats podia permetre's d'explotar els treballadors que tenia, i això donava per a poques alegries.

A dins el supermercat es donava la relació entre veïns. D'ençà de la guerra que parlaven més entre ells, i elogiaven els productes assortits a les prestatgeries, i es queixaven de l'augment de preus. Tot s'havia apujat de seguida, a la setmana de començar el conflicte, i ja no havia parat de fer-ho. Els clients estaven contents de poder comprar per una banda i contrariats d'haver-ho de fer tant car. Alguns hipotecaven el seu futur per passar amb comoditat aquelles setmanes. D'altres feien estalvi, i no anaven al supermercat, perquè no volien pagar a preu d'or les llenties.

L'alternativa que els quedava era la de trobar productes de la terra comprades directament als pagesos. En excursions a la pagesia tornaven carregats de patates i de farina, d'ous i pollastres, que compraven a un preu car però no excessiu. I reduïent la seva dieta al mínim. Per tal de poder passar sense fer una gran despesa. Però aquest no era el cas dels clients del supermercat, que o bé tenien estalvis sobrats o bé senzillament gastaven el que tenien encara. La moneda del país podia ser vàlida més enllà del conflicte, i ningú no temia que les reserves d'or que la validaven pogués haver estat espoliada. De fet no ho va estar mai, ni en els moments crítics de derrocament del govern, en que es podia haver desviat una bona part d'aquest or.

Al supermercat els que hi treballaven corrien amunt i avall provant de reomplir els espais que hi quedaven, sempre vigilats per un amo tirànic i colèric. El temien sense respectar-lo, perquè d'amagat se saltaven les normes que imposava, i feien la seva tot el que podien. Però quan el tenien a la vora aleshores s'havien de comportar, i fer com que tot funcionava com estava previst. En realitat el supermercat era un desgavell, i molts dels productes es desviaven per a ús particular dels treballadors, que també feien el seu negoci. Mai no es llençava res a les escombraries, ni els productes caducats. Tot tenia una sortida en un lloc o altre.

L'amo esbroncava sense compassió algun dels seus treballadors, per faltes ínfimes que només ell veia, per no arrenglerar perfectament les llaunes, per posar massa pes en el contenidor de bosses de patates, per caminar fent soroll amb les sabates, per arrossegar els peus, per dur les mànigues arromangades, per portar un botó descordat de la camisa. Tot eren excuses per aquell home abominable, per tal d'abocar la seva ira sobre el pobre treballador. Els que el coneixien de feia temps se'n lliuraven en certa manera, els nous no tenien escapatòria. El que feien era aguantar el xàfec i seguir amb les seves ocupacions d'organització i agençament dels passadissos i prestatges.

Si algú es deixava un carretó en mig del pas i l'amo ho detectava aleshores ja podia córrer, perquè de ben segur que s'ho faria notar. Els carretons al mig del pas eren una falta greu dins el sistema judiciari de l'amo. No es podia tolerar que s'alterés la fluïdesa dels espais amb obstacles innecessaris. Segon ell allò era una metàfora de tot el que passava a l'exterior, era la demostració de la ineficàcia del país, que havia conduït a la guerra. S'havia de posar fre a les ineficàcies, fer que tot fos perfecte, l'interior del supermercat havia de ser un organisme, funcionar amb concordança, entre les parts, que no hi hagués un ítem fora de lloc, ningú que s'estigués aturat.

Perquè també s'havia de donar bona imatge davant els clients, i persones aturades a una cantonada fent-la petar la trencava. De fet tot això importava poc, perquè aquell supermercat era l'únic proveït en moltes illes, els altres havien hagut d'anar tancant per manca de subministrament, agrupant-se primer de dos en dos, de tres en tres, fins al tancament definitiu. Perquè l'únic que tenia la preferència de les màfies de contrabandistes era l'amo, i se'n aprofitava. El seu monopoli que durà només els mesos de guerra li creà força enemics.

El carrer era un clam de justícia. Alguns fins i tot varen arribar a l'atemptat, amb la col·laboració d'opositors, que no va acabar amb la seva vida. Això el va reforçar, el va fer considerar invencible, indestructible, per sobre de moltes coses. S'havia de consagrar al supermercat en cos i ànima, no permetre pertorbacions a dins el seu territori, un feu guanyat amb tractes vergonyosos, com qualsevol altre feu. Li pertanyia en exclusiva. No només podia vendre al barri amb els preus que volgués sinó que podia tractar com una merda la gent més selecta que treballava al seu servei, i que no tenien altre mitjà de subsistència. Era un ésser pestilent i detestable, que imposava la seva fèrria voluntat a tots els que l'envoltaven, sempre amb la rèplica a la boca, sense deixar parlar, insultant si podia. L'orgull l'inflava quan considerava que li estaven fent una observació que no venia al cas, al respecte de l'ordre i la col·locació dels productes.

Ell personalment supervisava prestatge per prestatge per tal de comprovar que tot estigués com ell havia manat. I malauradament no se'n recordava del que havia manat, així que s'ho inventava, i com que no sabia tampoc qui era l'encarregat d'aquell passadís, agafava el primer que veia i l'esbroncava per una llauna sortint o per unes safates de carn no prou paral·leles. L'infortunat havia de sentir els més lacerants insults i ser ruixat per les babes infames de l'amo que li plovien a sobre, puix que el molt desgraciat tenia sovint excés de saliva que expulsava per la boca en parlar.

A pesar de tot no sempre voltava pel supermercat, perquè s'havia de proveir. Per fer-ho havia de col·laborar amb els contrabandistes, anar directament a les platges a parlar amb alguns dels distribuïdors, i fer al feina de transport fins al seu supermercat. Havia també de 'parlar' amb membres de la policia per tal que no el detinguessin, havia de pagar la seva part del negoci als contrabandistes, a part del producte que comprava a la platja. Aquestes funcions li sotstreien la meitat del dia.

L'altra meitat tornava al supermercat. En no tenir cap altra cosa a fer i no poder voltar pel barri per la por dels atemptats contra la seva vida, no tenia més alternativa que restar als seus dominis. Conforme avançaven els esdeveniments cada cop la seva presència era més carregosa, i posava la feina més difícil als seus empleats. I això feia que encara fos més odiat i pogués sortir menys al carrer. Finalment va optar per llogar dos guardaspatlles, entre els sicaris dels contrabandistes, que va haver de pagar a un bon preu, però que li permetien de sortir al carrer.

La gent se'l mirava amb menyspreu. Era el centre de totes les enveges. Un dels porcs que s'aprofitaven de la guerra. Tan de bo que el diner que feien anar s'anul·lés en acabar aquesta. O que en tingués tant que rebentés de garrí i de gasiu. L'amo notava les mirades hostils que's trobava a les cares de la gent. Uns visatges tristos i consirosos, avesats a una situació ridícula que mai no haguessin pogut preveure. Les coses s'havien precipitat en molt poques setmanes, eren víctimes d'una catàstrofe no natural, provocada per les persones. Entre elles l'amo del supermercat, un dels culpables, sens dubte, capaç de tot per tal d'enriquir-se, de tractes amb la pitjor raça.

L'amo del supermercat patia migranyes fortes, per culpa segons ell de les mirades de la gent, que l'esguardaven amb enveja, per la seva capacitat de sobreviure. En realitat a dins tenia molta tensió, perquè veia proper el final de la guerra, futurible, i sabia que hauria de fugir del país amb bens de valor, com ara diamants o or, de cap de les maneres no podria romandre al barri. En el poc temps que quedava de guerra, els mesos, havia de fer l'acúmul més gran que pogués, i a fe que ho estava fent. Els seus preus eren exorbitats, l'odi de les famílies creixia sense parar.

A alguna de les cases les situació era especialment trista. No sabien avenir-se que en qüestió de dies tot el seu món s'hagués ensorrat. El que creien els seus estalvis servien de ben poca cosa, perquè els bancs havien estat intervinguts pel govern per tal de sufragar les accions bèl·liques. Havien de passar amb el que tenien a casa, i vendre-ho tot a baix preu. El govern també havia intervingut el proveïment de menjar i altres bens, per al front.

D'això s'havia aprofitat l'amo del supermercat, de les mancances de tothom, del que no tenia la gent. També operava de canvista, i comprava joies a preus irrisoris. Els seus sicaris, que ara ja eren quatre, l'assistien en aquesta mena de feines, perquè els honrats pares de família que havien estalviat durant anys per poder comprar una joia valuosa veien ara com per poder menjar-se un plat de sopa havien de vendre-la a una desena part del seu valor. La indignació estava justificada, i no faltaven els insults i les desqualificacions envers l'amo pel preu que proposava. Alguns decidien no vendre. Ja trobarien la manera de menjar a una altra banda, potser uns parents més afortunats els podrien fornir.

L'amo però ja havia vist la joia, i desbocat com estava d'avarícia, no parava fins a aconseguir-la. Primer amb amenaces, amb trobades casuals d'algun dels seus sicaris amb membres de la família, amb missatges deixats a la porta de casa, a dins la casa. Ningú no podia estar segur enlloc, perquè l'amo del supermercat tenia tots els ressorts
al seu favor, i els podia fer anar quan volgués. Els sicaris podien matar sense parpellejar, i fer altres coses pitjors. L'amo no dubtava en amenaçar d'amputar membres i de forçar sexualment, fins i tot nens. Era un home descontrolat. I la policia no tenia res a dir. Ni tan sols contestaven al telèfon d'emergències. Perquè no hi havia cap estat que pogués ser excepcional. Ells tenien el menjar que volien, i només es posaven en acció quan en alguna banda començaven avalots espontanis. Aleshores agafaven les porres i enfilaven el carrer per tal de repartir llenya, quanta més millor, per apaivagar els ànims.

No hi havia cap instància on adreçar-se. Tot plegat havia passat en poques setmanes. De l'abundància del passat a la precarietat colpidora del darrers dies de la guerra, quan ja la situació era insostenible i la situació d'ambdós països era ja de crisi humanitària.

L'amo del supermercat va haver de passar el seu particular calvari. En adonar-se que es començava a parlar de protectorat va voler fugir, va sortir de nit del mateix supermercat, a on dormia amb la seva família, per por de fer-ho a casa seva, amb una furgoneta reblerta del seu botí, de joies i bitllets de banc. L'oposició el tenia vigilat, ja eren molt forts quan es va començar a parlar del protectorat. No el pensaven deixar escapar. Era un vilà, una mala persona, i s'enduia la vida de molts veïns. Li havien reservat un final a l'alçada de la seva atrocitat.

La furgoneta volgué enfilar la principal autopista d'a prop de la badia, a la que s'hi arribava per una carretera de segon ordre. De seguida l'amo del supermercat s'adonà que alguna cosa no anava bé, perquè el seguien dos vehicles des de feia estona. Començà a accelerar, la seva família passava por dins la furgoneta, que es gronxava fent un buit al pit i que botava amb qualsevol sotrac, per la velocitat que duia. Els dos cotxes que el seguien també havien accelerat. Aleshores l'arbre caigut en mig de la calçada. Va haver de parar. De darrera els matolls sortí un grapat d'opositors amb armes a la mà, els sicaris que l'acompanyaven no pogueren fer res per defensar-lo. Estava atrapat. El que tant havia temut finalment havia passat.

El reconduïren al barri d'on havia sortir. Ja corria la brama que l'havien enxampat fugint, i la gent l'esperava. Quan va arribar el primer que va voler fer la gentada va ser linxar-lo, allà mateix. Però l'oposició va considerar que era just que li fessin un judici. El veredicte inapel·lable va ser de culpabilitat. L'amo del supermercat no tenia gaire arguments per a defensar-se. La necessitat no valia, la bogeria no va ser acceptada. Potser havia emmalaltit d'avarícia, cert, però havia de pagar per tot el mal que havia causat. Abans d'executar la pena, que seria decidida més endavant, havia de tornar les possessions que havia arrabassat amb la seva usura als veïns. Un per un van anar passant per tal de recuperar les seves joies i altres possessions. Pel que fa als diners en metàl·lic i a lingots d'or que havia bescanviat als contrabandistes, es varen dipositar en un fons per tal de reconstruir el barri. Val a dir que el barri no havia d'estar destruït perquè la guerra no havia passat per allà, sinó que la deixadesa i l'absència d'ordre havia l'havia degradat en general, i necessitava d'algunes reformes.

Alguns opinaren que calia aplicar la pena de mort a l'amo del supermercat, per llur vilesa i inhumanitat. Els opositors, que eren els que el tenien en el seu poder varen oposar-s'hi, negar-s'hi de fet. No volien sentir a parlar de penes de mort. El lliurarien a les forces del protectorat, perquè l'engarjolessin una bona temporada, prou anys com que pogués pensar en la seva conducta. El protectorat ja sabia d'aquesta mena de tribunals populars, i per evitar linxaments es va comprometre de seguida a respectar les seves decisions, sempre que fossin de presó per un temps que haurien d'afinar després els seus experts juristes.

Pel que fa als contrabandistes varen seguir el mateix procés. Perquè el nou comissionat del protectorat considerà que eren col·laboradors del govern i de la policia, i que havien de pagar com d'altres criminals de guerra. Que eren part fonamental de l'estructura del govern i que no se'n podien separar. Tanmateix la cúpula dels contrabandistes i els membres més rellevants varen poder escapar-se, en no tenir ningú que els perseguís especialment a ells, perquè havien tractat sempre amb intermediaris. No tenien odis especials envers les seves persones, ni ningú que els vigilés, tret d'algun grup d'opositors que varen ser del tot insuficients per evitar el seu èxode.