L'amant

Quantes vegades no havia somiat la tarda perfecta, en que pogués trobar-se ben a prop de la seva estimada, on pogués acaronar-li els cabells, i deixar-los anar tot seguit, en un acte sublim de tendresa. Tot això ho havia somiat, i pensava que ho tenia a l'abast. Però no era així. La seva estimada era ben lluny, a poques passes però lluny, i sense saber perquè no podia tocar-la. Era una figura de vidre, ques desfeia, una estàtua immòbil, sense aparença, desdibuixada, un gargot damunt la realitat de l'herba sobre la que s'ajeia.

No tenia possibilitat, no tenia futur, no podia res, no coneixia Déu ni cap dels seus àngels, no havia vist res de res, era tot virginitat. I la mirada de la seva estimada mirava l'horitzó, i deixava entrellucar les protuberàncies dels seus pits, amb delicadesa, amb un vel invisible gairebé, però que tapava prou, ara semblava pudorosa, ara desvergonyida. I havia de mirar-la, per sempre més, per molt de temps, per sempre. No tenia alternativa, ni cap altra cosa millor a fer, només observar-la, gastar-la, corrompre-la, amb la seva lascívia.

Que la sentia, molt a dins del seu cos. Era el seu combustible, el que el feia caminar, i bellugar-se, el que el convertia en un astre en descomposició, segons després de l'explosió inicial. Quina desgràcia morir tan jove, ja néixer esclatat, sense oportunitats, no comprendre el món com un vell desenganyat, saber de tot i de no res, tot alhora, en un conjunt estrambòtic, però coherent, segons el seu propietari, que acaba per no ser indecent per manca de forces. No volia acabar així, només volia petrificar-se al costat de la seva estimada, i olorar els seus cabells, de lavanda i de fruites del bosc, de tants matisos.

No volia de cap manera allunyar-se'n. I la veia morta. Un cadàver, amb mal aspecte, pudent potser, la veia així per moments, i es fregava els ulls, perquè no podia creure-s'ho, o sí que podia. La seva voluntat no tenia res a veure, ja tornava a ser ella, amb les seves finors, amb les seves ondulacions, amb el seu aspecte polsós, opac, sense irregularitats notables. No hi havia res que la separés de la perfecció. Era perfecte per a tots dos romandre així, en un amor silenciós. Però només era una pensada, un anhel. La seva estimada no hi era, ho havia de saber, n'havia de ser-ne conscient. Havia de fer grans esforços per tornar a la calma.

I de seguida s'arravatava, amb força inusual, es feia por, li feia por a ella, la feia plorar. Les seves llàgrimes eren una sàvia vital, un sustent existencial, un nodriment per l'ànima, era'l que en realitat estava esperant, el que donava sentit a la seva espera, que era agre, al seu patiment, sentit i profund. D'on sortien aquelles llàgrimes, qui les havia vessades abans, eren seves o prestades, de quin comerç provenien. No hi havia resposta, només l'evidència del seu lliscar peles galtes, una realitat enfront d'un miler de somnis. I vencia, per la força de la seva brutalitat, pel recordatori de la seva essència principal. Ningú no podia oposar-se a aquella força.

I les llàgrimes lliscaven, i no li quedà altre remei que plorar. Per la seva enamorada, que no tenia consol, que no coneixia el redós de les aigües tranquil·les de la serenitat, que no sabia del confort de no haver de donar explicacions. La seva enamorada entristia, i es planyia, ara cridava, mots amargs, no volia seguir endavant, volia abandonar la lluita. Mai! Pensava mentre la mirava, no deixaria que ella cavil·les les tortures de la mort. L'havia de treure del núvol de tenebres que la dominava, fer-la sortir del mal tràngol que de ben segur passava, el torrent de llàgrimes s'incrementava. Hagué de consolar-la, acaronant-li els ulls, gratant-li el cap per la part del clatell, era com un animal ferit, al que calia demostrar humanitat.

Així ho feu, i les aigües tornaren a la calma, ja no hi hagué tempesta, només l'apatia sospiradora. Allò ja era quelcom, era una millora, per bé que la millora a malament des de pitjor no era'l que desitjava. Volia esclats d'alegria, un amor adolescent, tornar als primers temps, quan varen fer coneixença, sentir la sang bullir a les venes, riure-se'n dels altres des d'una cantonada, escandalitzar. Això era el que volia realment, i no podia aconseguir, per l'esllanguiment d'ella, pel seu posat trist, per les formes blanes del seu cos, que no volien refermar-se, ella volia desfer-se, volia fondre's amb l'aire, deixar d'existir d'una manera suau, barrejant-se amb els elements, sense haver de fer un esforç.

No volia comprendre que les coses a la vida costen, no volia saber les veritats del treball i del sacrifici, odiava tota mena de mortificació, li semblava un ridícul, així ho havia manifestat més d'un cop. Un ridícul intolerable. Per això s'estava sota l'alzina, resseguint amb els dits les rugositats de s'escorça. Sentit la promesa d'un futur d'alegries, en el que no creia, perquè tota ella era decandiment, abandó, tovesa, tot era esperar un futur incert, i no fer res per apropar-lo. Perquè hauria de millorar el seu ànim, per fer mal, per matar, per incendiar, per fer d'altres atrocitats? No les volia fer. La mirava i sentia que el seu amor no era digne de la misèria del món, que l'havien d'extingir com fos, amb una acció comuna, plegadament.

I el riure dels arbres i del vent no era font d'inquietud, només restava gaudir d'un instant que fugia, el temps que tenia pressa, que volia arribar d'hora, a qualsevol altra banda, el temps amb la seva tirania, esperant per fer-se notar, per dir l'hora, per posar termini, per dir ara. No tenien opcions, no podien fer res, no podien fugir, ni amagar-se. Mirà al lluny una casa abandonada, algun pagès de maneres esquerpes l'havia deixada allà, sense cura, i ara era una ruïna, en poc temps els animals salvatges i els animals urbans l'havien reduït a quatre parets de límits irregulars per la seva part alta, i s'amuntegaven les pedres i lloses que havien servit de la resta de la paret i de sostre, ensems amb les bigues, a la vora de la casa. No era un bon recer, no hi podien refugiar-se.

No tenien enlloc on anar, cap esperança. Només podia fer que veure-la desfer-se, descompondre's (o descomposar-se), la seva estimada s'esvaïa, s'esvania en gemecs i sospirs, res no li estava bé, només el seu sentiment, instal·lat fondament dessota la seva pell, era'l que tenia, no li quedava altra herència, només la seva unió era perdurable, i alhora era perible, com la flor quen poques hores ha d'acomplir la seva funció, o la mosca que tan bon punt surt del cos putrefacte ha d'afanyar-se. Però en aquell prat no hi havia lloc per afanys, no pas entre les seves ments en consonància, entre la sonoritat de les seves paraules.

Ell somiava que li deia belles estrofes, a cau d'orella, i que ella somreia, i que li tornava l'amor amb una mirada reveladora, i després li feia un petó. Ho somiava amb un somriure de felicitat a la boca, amb la convicció però que allò no era possible, que no responia a cap realitat, que mai no es materialitzaria, perquè ella seguia amb la seva melangia, sense poder desfer-se del farcell que li oprimia el pit, que la feia caure en la desesperació. Ella ho era tot, ho havia de reconèixer, no hi havia altra cosa a banda seva, no hi havia futur ni passat, ni tan sols pressent, perquè els instants eren tan lents que no es podien classificar de present.

Eren evolucions del seu estat d'ànim. Canviant, mutable, uns dies bufant cap al nord i d'altres cap al sud, com els vents que baixaven de la muntanya propera, i que eren frescs. Uns vents que removien els seus cabells. Ella no en feia cas, deixava que pèls li quedessin penjant del nas, no era la seva incumbència, el seu afer no era domar-los. Ell eren lliures, com el vent que els remenava, i ella era esclava, de la seva tristor, de l'abaltiment de la seva existència. Que havia estat remarcable per la sensibilitat, quan enamorada encara tenia idees esbojarrades, i capricis inusuals. La mirava ara, quan l'amor potser s'havia mort, quan ja no quedava res de l'alegria d'abans, del que havien sentit, ara era una ombra, només un reflex a les aigües de la memòria, enterbolides pel fang surador.

Volia solucionar tot allò, no volia morir en aquella espera, no volia veure el seu cor desfer-se amb el cos d'ella. No volia de cap manera ser testimoni d'un final trist, penós, difícil. Tenia la responsabilitat de prendre la iniciativa. Ningú altre no ho podia fer. Havia d'enfrontar-se als fets, tenir seny, arromangar-se i ficar les mans a l'aigua. Perquè ella s'enfonsava, en un estany daurat, d'or líquid i fred, en unes profunditats inofensives, però que la seva deixadesa feien mortals. Perquè es deixava enfonsar, a pesar de la densitat del líquid, i insistia en submergir-se, i en romandre a sota per massa temps. El llac l'havia de matar, ella volia morir. Necessitava una resposta per poder-la salvar. Havia de cridar al cel, demanar auxili a les autoritats, canviar el món sencer per fer-lo a la mida d'ella.

S'ho valia, perquè la seva bellesa era singular, les seves formes suggeridores, el seu alè ambrosíac, les seves gràcies inacabables, inabastables. No sabia com retre-li homenatge, amb justesa, sense caure en la mesquinesa. I era fàcil, perquè ella era sublim, divina, aèria, com una alta muntanya, com un mar infinit, com el conjunt dels estels, era més gran que totes les coses, malgrat la seva dimensió corporal. La llum que irradiava encegava, als que no la coneixien, era la representació natural de la bellesa, només veient-la es podia comprendre, era una màgia estranya i perduda, de temps ancestrals, que retornava per recordar que les coses millors ja havien passat, i que el futur de negror i pudors no s'hi podia comparar.

Ella era una joia. Trista però, sense alè, només en tenia per bufar, cansadament, i només tenia paraules pel plany. "Quin sentiment em donen aquells arbres, morts en vida, i les seves fulles, condemnades, i els seus fruits, fills seus, devorats per bèsties immundes". "Quina pena el
núvol, que vol tenir forma, i quel caprici de l'ordre natural de les coses, li nega". "Oh! Mira aquell ocell, s'esforça per volar, ignorant que té el caçador a la vora, i que només pel plaer de veure'l caure li engegarà un tret". Només les imatges més tristes tenien cabuda al seu cap torturat, només el desànim i el neguit, el desfici, la contrarietat, eren elements del seu pensament. No podia concebre ja la bellesa d'altres temps.

La mirava i la considerava, potser el millor seria acabar amb el seu patiment, amb rapidesa. Era un acte de compassió. Però no podia fer-ho. La solitud d'ella seria massa insuportable, l'havia de mantenir, al preu que fos, havien de seguir amb la seva relació, per estranya que fos, no podia permetre que les idees del món penetressin en el seu món, serien com obusos gitats des de lluny, que cauen al poble en dia de fira o de mercat. Una catàstrofe, una desgràcia. No ho desitjava, no ho volia, s'estimava més tenir-la d'aquella manera que no perdre-la. Perquè l'estimava de veritat, no pas com d'altra gent, que estimen sense estimar, que calculen abans d'estimar, que pensen que arribaran enlloc més que a la tristesa i a l'oblit.

Els menyspreava, per la seva ignorància. Qualsevol que no estigués en aquell prat, sota aquella alzina, era prescindible, i les seves opinions no comptaven per a res. Tenien la veritat absoluta sota d'aquella ombra, la del seu amor, la de la seva unió, la de l'esperança fugida, que havien de cercar per poder sobreviure. I no estava clar que poguessin fer-ho, perquè feia molt de temps que ella estava així, i només empitjorava. La mirava i sentia agulles clavant-se al seu cos, claus glaçats travessant les parets del seu crani. Era insostenible, no ho podia aguantar més. Però l'estimava, amb prou fermesa i prou forassenyadament com per preferir aquell dolor a un final. Serien allà, on en qualsevol altra banda, fins que la pena la mengés, fins que el final arribés.

El sol es ponia al prat, era el moment de tocar el dos. Ella s'alçà, al capdavall era viva. I caminà en direcció al poble, a on tenien una habitació llogada. El cap de setmana, la vida sencera, era un sospir, les hores passaven lentament, els dies eren tots iguals, les persones no comprenien. Alguns amics opinaven que havien de deixar-ho córrer, que es feien mal. Una bestiesa. Sabia que potser moriria abans que ella, perquè el seu patiment era considerable, però volia aprofitar fins a les darreries el seu sentiment, i saber que havia viscut durant un temps, no pas superficialment, i que la resta havia estat només mort.