L’ajuda

Era un divendres qualsevol. Estava caminant pel carrer, de camí a veure un home amb qui pensava que anava a practicar conversa en català. Havíem quedat aquell dimarts a veure’ns pel divendres a la tarda. Bé, dic que havíem quedat, però des que ens havíem parlat per telèfon aquell dia, aquest tipus no havia parat d’enviar-me missatge rere missatge del mateix tema: “Escolta m. K si t estimes mes k ens veiem mes aviat jo ara ni treballo ni faig mes k aburrirme. Ja saps estik disponible per kuant tu vulguis.”

Potser n’hi va haver deu al llarg dels tres dies. Sempre començaven amb la mateixa paraula mal escrita, “escolta m”, com si normalment ningú li fes ni cas en la vida quotidiana, per tant sempre havia de posar “escolta m”, encara que sobrava, sense adonar-se que allò s’assegurava que la majoria de la gent fes tot el contrari després d’alguns missatges en els quals no va ser necessari posar-ho en absolut. I en tot cas, no s’escolten els missatges de text, sinó que es llegeixen.

Pels missatges, i per la nostra breu conversa per telèfon, sabia que alguna cosa no estava bé, ni amb aquest home, ni amb aquesta situació en la qual m’havia ficat, però de vegades jo també em poso força egoista i testarrut. Sabia que només tenia aquests dos o tres mesos per millorar el meu català; tan útil i cobejat a Catalunya i tan esotèric i impenetrable per la resta del món; que per Júpiter que aniria a aprofitar aquests moments abans de tornar a ser un esclau amb salari mig, potser per la resta de la meva vida. Llavors, en lloc d’inventar alguna excusa o intentar escapolir-me’n, vaig decidir, amb certes vacil·lacions és clar, de seguir amb la trobada, tot i que no m’agradava com estava evolucionant.

Noto que vibra el meu mòbil dins la meva butxaca. Cony! És aquest home de nou. Només son tres quarts de cinc i havíem quedat a les cinc i ja m’està trucant una altra vegada, encara que m’havia obligat a respondre a un altre missatge de mòbil que m’havia enviat sobre les vuit del matí: aquest noi s’estava obsessionant. “Això no pot ser! Aquest home se li està anant la pinça,” vaig pensar. Però bé, què hi podia fer? En agafar la trucada, em penja. Sabent que era un error, a contracor, l’hi retorno.

—Que sí, que ja estic de camí, tranquil, que ja ens veiem de seguida —m’escolto dir-li, alhora que penso de nou; “Això és un gran error.”

Doncs res, clar, m’estava esperant. Potser feia mitja hora que hi era. Tota precaució és poca, suposo!

Els seus ulls feien por. Percebo que la seva cara ha estat devastada per l’ús de drogues i no sé què més, però també sembla que hi havia un centelleig de simpatia ocultada, o no. De fet, el rostre immediatament em recordava a la novel·la “El retrat de Dorian Gray” i com m’imagino que s’assemblaria el protagonista al seu quadre en acabar el llibre. Però, tot i així, em sento impotent i li deixo que em dugui a algun bar de per allí, se suposa encara amb la tènue esperança que em pogués ajudar d’alguna forma i que no tot està perdut.

—Per què no m’has contestat el meu últim missatge? —em pregunta sense saludar-me.

Ni me n’havia recordat ja que m’havia perdut després de tant missatge en tan poc temps.

—Err, estava esmorzant i me n’he oblidat. —balbucejo.

—Quina poca educació que tens! —em respon—. Bé, parla! —em diu.

—Com que parla?

—Parla, que si no mai aprendràs a parlar. Llavors, parla! —m’ordena.

Vam caminar fins a un bar on vam parlar una horeta. Va ser penós: tot el que em va dir va ser negatiu i es va contradir sovint.

—Estic aburrrrrrridíííísim! —no deixava de dir-me.

Aquest home ja té una edat per estar comportant-se així. Però, no sé per què, en comptes d’excusar-me’n i fugir-ne com més aviat millor, li suggereixo que llegeixi llibres o vegi pel·lícules, i caic en el parany de la seva xerrada infinita i absurda.

—Il Dolce far niente —repite—, però estic aburrrrrrridíííísim! —continua, mentre fuma una cigarreta rere altra.

M’escolto suggerir-li que potser un joc de taula o una partideta de cartes li aniria bé, atès que ja m’havia explicat que treballar li era impossible per problemes de salut.

—Un dels meus millors amics es va suïcidar per problemes de depressions arran de l’addicció al joc i la pornografia. Igual estàs enganxat al joc tu i per això penses que jo hauria de fer el mateix? —em replica bruscament.

O sigui, no hi havia manera de parlar normalment amb ell. Però, malgrat els seus cada cop més obvis problemes mentals, per desgràcia o per sort, m’estava ajudant amb el català. Cada cop que me n’anava a anar, deia alguna frase feta o expressió col·loquial, i molt al meu pesar seguia prenent notes i escoltant-lo, fins i tot quan a les sis en punt deixa de fumar un moment per prendre’s una varietat de pastilles, amb un gest tan exagerat que semblava ridícul, mentre m’explica fredament que eren per a les seves diferents xacres mentals i físics.

I de cop i volta la seva actitud va canviar. Em va dir que volia que seguíssim parlant, però en un altre lloc. Em paga la consumició sense que l’hi demani i sortim al carrer.

—On anem? —li pregunto, com si em trobés sota hipnosi, pestanyejant sota la llum del sol que ja s’havia començat a atenuar.

—Doncs res, només vull que passem per casa meva un minut. —em contesta amb molta calma.

Resulta que on viu és gairebé davant el bar on havíem estat. Quin inconvenient! No obstant això, l’home té temps per abordar una dona al carrer. La tracta com una amiga de tota la vida, però està clar pel seu llenguatge corporal que ella només vol tocar el dos. Té cara de son, i sembla que ha estat treballant tot el dia i que l’última cosa que desitjava fer era parlar amb aquest paio.

I de seguida som a la porta del seu edifici i l’està obrint. Passa algú pel portal, un home gran, que em contempla amb una mirada preocupada, potser em vol dir alguna cosa, però no ho fa, i se’n va.

I el meu company ja està pujant els pocs graons cap a l’ascensor.

—Vine, puja, puja, l’ascensor ja és aquí. —em diu.

Però jo m’he aturat al segon esglaó i estic mirant la rampa per a minusvàlids, i se’m passa pel cap tot el que m’acaba de succeir. I de sobte se’m vénen al cap imatges de televisió, del telediari, de Josef Fritzl, el dement austríac que va tancar membres de la seva família al seu soterrani durant tants anys. I estàn entremesclades amb altres imatges, de pel·lícules de terror que havia vist últimament, éssers humans atrapats després de trobades suposadament innòcues amb gent que els ofereixen una mica d’alguna cosa que volen.

I durant una fracció de segon ho vaig entendre, com si tot comencés a encaixar. Potser tot abans havia estat només un muntatge perquè arribéssim a aquest moment? Els missatges, la desesperació per veure’m, “l’ajuda” amb la llengua, la conversa amb la dona espantada al carrer, fins a l’oferta d’una cervesa o un whisky al bar d’abans. Tot?

—Puja, vinga, puja, que he de saludar els meus pares, serà un minut només, vine amb mi a l’ascensor!

I ara les imatges en el telediari de la meva ment no contenen la filla de Josef Fritzl ni de joves atractius raptats per bandes criminals, sinó que són imatges de mi mateix, segrestat i engabiat, en algun tipus de càmera de tortura casolana.

—Vine, va! —ara gairebé m’estava cridant el meu nou amic.

I amb gran pesar, vaig donar la volta i vaig seguir pujant l’escala cap a la llum de l’ascensor.