L'adèu

Roman a l'oblit del meu cor
aquella part de mi
que has obert tu,
la meva última porta.

El meu últim racó de mi
que tenia oblidat,
l'has airejat.

Vas entrar tant ràpid
com vas sortir de la meva vida,
això si,
vas ser especial amb mi.

El teu silenci ja saps com és,
jo t'ho vaig dir,
m'ha fet molt mal.

El teu silenci m'ha fet més mal
del que li va fer el quadre a en
Dorian Gray.

Però les paraules queden en l'oblit
pel mal que han fet,
ho sabies?

T'hauré d'oblidar per tot el que m'has fet,
i t'hauré de recordar per tot allò que em vas ensenyar.

Ja no et vull, només m'agradaria...
Mai més tornaré a dir vull...
sinó m'agradaria...

Ets una paraula que fa mal,
molt mal,
sort de les estrelles que em guien.

El teu record
en el meu cor és un plor
que no tornaré a fer per tu,
ara no,
que sé com ets.

Seguiré endavant perquè m'ho vaig dir,
i és el que estic fent,
no per tu sinó per mi,
ara només camino per mi
i els meus,
tu ja no hi ets,
vas girar en una drecera
que no vaig veure on era,
però és millor aixì,
em sembla....

La meva vida està abans i després de tu.

Tu no ets vida,
tu ets una mentida.

Per mi erats un art,
el 8é, si és clar,
aquell que no existeix,
aquell que ha quedat a l'oblit pel mal que ha fet.

He conegut que jo,
jo,
no sóc diferent,
sinó que simplement sóc jo.

M'he descobert
del tot gràcies a tu,
m'he tret la fina capa
que em cobria.

Ara miro enrera
i penso que el mal
no ha sigut
tant de mal,
sinó un bé per a la meva vida.

Amb aquest poema
passo pàgina en la meva vida,
quedes enrera en el temps,
quedes enrera en el passat,
quedes present en la meva experiència,
quedes vigent en la memòria.