L'acarnissament

Als vols de les set sonava el xiulet final del partit de futbol. Els aficionats d'un equip i l'altre començaren llavors una baralla sense sentit, doncs el partit havia quedat empatat a gols i tot i que cap dels dos no havia perdut no es pot negar que tampoc havien guanyat. La violència i desmesura amb que s'estovaven era digna de ser filmada, com així feren els reporters i càmeres de les diferents cadenes de televisió que als noticiaris següents ja exhibien impúdicament el resultat de la divergència d'opinions entre les dues patuleies esportives. La purrialla que s'ajuntava en aquesta mena de partits era remarcable doncs hi anava a parar el pitjor de les dues famílies de seguidors. Els senyors evidentment veien el partit des de casa o des de les llotges del camp si eren molt de senyors. En fi que res no aturava les dues hordes emprenyades de seguidors que en trobar-se feien com si estiguessin en mig de la guerra de Troia tan dignament cantada pel compilador de les gestes i de la mateixa manera no garrepaven apel·latius francament desagradables envers el contrari ni s'estalviaven de donar cops de puny i de bastó a les banyes dels qui tenien al davant. Després apareixia la policia que havia estat badant i per aquesta raó s'havia arribat a la situació de desgavell i a cops de porra separaven les aficions els uns dels altres i fins i tot obrien algun cap i trencaven braços i cames. Esclar que no ho feien només per complir amb el seu deure de guardians de l'ordre, sinó que el gaudi de les seves funcions colpidores quedava palès a les faccions contretes i les cares desencaixades d'una barreja de plaer i fàstic envers les seves víctimes que feia rumiar al voltant de la seva idoneïtat per mantenir cap ordre.
Al carrer una dona dins d'un tot-terreny amb tracció a totes les rodes i amb uns para-xocs sobredimensionats que sens dubte s'havia fet posar per un mecànic, obstaculitzava la calçada en haver-se quedat de través a un semàfor. Els altres conductors cridaven sense pietat i feien sonar les botzines dels cotxes amb insistència. Algunes de les botzines tenien uns sons aguts que farien perdre els nirvis a qualsevol, i de fet molts dels que volien passar i es creien carregats de raó només per tenir el semàfor de color verd a la seva direcció ho feien, fins i tot traient el cap per la finestra i alçant el puny amenaçadorament. Una senyora gran, que s'ho prenia tot amb calma va provar d'asserenar els ànims i des de la finestra del seu cotxe apaivagava com podia els altres conductors que tenia a la vora i deia que la dona no tenia cap culpa d'haver romàs al mig. Finalment les ires dels conductors varen anar a parar cap a la vella que va haver d'apujar la finestra doncs li començaven a llençar escopinades i encenedors amb bastanta mala llet. La pobra dona només volia ajudar tanmateix va haver de desistir de la seva actitud conciliadora tan contraria als pensaments de la resta dels implicats a l'embús. La dona del tot-terreny no feia cap moviment ni cap maniobra per tal de sortir del mig; es prenia la situació amb força patxorra, fins i tot quan va tenir espai al davant per avançar se li aturar inexplicablement el motor del cotxe i va sortir del mateix, bé a saludar la concurrència o bé per demanar disculpes, el cas es que va volar una botifarra que va estar a punt de encertar-li al mig del cap i encara que tova li podia haver tacat els cabells, pel que la dona va fer un gest amb la mà explícitament ofensiu i en havent-se pujat al cotxe de bell nou va engegar la marxa. Els altres, ara sí que es van calmar i per bé que esbufegant encara i comentant amb els passatgers la jugada van seguir el carrer transversal com si res no hagués passat.
Davant per davant del centre de la cruïlla hi havia un alt edifici d'oficines amb les parets que semblaven fetes exclusivament de vidre fumat de color coure, encara que a les travesses i totes les juntures dels vidres hi havia peces de metall del mateix color que no s'apreciaven del carrer estant. Per això tothom pensava que la façana era de vidre quan no ho era doncs no s'hauria pogut aguantar. A un dels pisos intermitjos una oficina funcionava a ple rendiment. Als passadissos en passava una de grossa. Resultava que un dels oficinistes havia fet anar en orris la fotocopiadora de manera que tots els altres havien de pujar al pis de dalt per fer les seves fotocòpies, que no eren poques, amb el resultat de cansament de cames i més cues de les ja habituals doncs el doble d'usuaris havien de fer servir el mateix recurs oficinaire. El gerent de l'empresa que ocupava aquella planta esbroncava el pobre responsable que amb els ulls aclucats feia que sí amb el cap. El gerent era un home baixet i gras, un veritable tap de bassa de qui tothom reia francament fins que eren advertits que era el gerent i que més valia tenir-ne bones relacions. L'home deia el nom del porc a l'oficinista i l'amenaçava amb trencar-li el monitor del seu ordinador al cap i de fer-lo fora de l'empresa amb una contundent puntada de peu al cul. Primerament va començar molt correctament, fins que va perdre els papers i va començar amb insults i comentaris pejoratius referents a la qualitat de la feina i a la família de l'espatllador de la fotocopiadora. El pobre oficinista no replicava i aguantava el xàfec com podia inserint un comentari desagreujant quan podia en mig de la tirallonga de desqualificacions i males maneres que exhibia el gerent. Al cap de pocs minuts aquest va pensar que el seu temps era massa valuós com per a malbaratar-ho escridassant el fleuma de l'oficinista i es va aturar en sec la seva parlera, es va donar la volta i es va retirar al seu despatx sense badar boca.
Tot seguit la resta de companys varen començar la seva escomesa particular retraient l'oficinista l'espatllament de l'aparell i ara sí, l'home acarat als seus iguals, encara que fossin majors en nombre, va replicar i es va començar una discussió a crits que va fer sortir novament al gerent, que brama un parell de vegades i tothom girà cua cap a les butaques de disseny a sobre de les que treballaven i seguiren amb els seus afers.
La empresa proveïa de gestió i infraestructures a una part d'un polígon industrial. Allà casualment els treballadors a jornada complerta feien vaga. A meitat del matí arribà un cotxe de color negre amb els vidres foscos. Els vaguistes suposaren encertadament que el director de la fàbrica hi viatjava i ni més ni menys que varen apedregar el vehicle trencant vidres davanters i laterals. Com que eren blindats en realitat no varen fer cap esvoranc als vidres ni pogueren veure que efectivament hi viatjava al vehicle el director. Tot i això varen seguir llençant pedres i altres objectes contundents a sobre del cotxe que va haver de fer marxa enrera a risc d'atropellar algun dels obrers i marxar amb les llunes esquerdades i la carrosseria abonyegada per tots costats. Quan el cotxe ja havia accelerat per desaparèixer encara es veien volar pedres en la seva direcció d'algun exaltat que no hi havia tingut prou.
Al cap d'una estona va reaparèixer el mateix cotxe aquest cop escortat per sengles furgons dels mossos d'esquadra que en arribar a l'entrada principal baixaren ordenadament dels mateixos i empreneren a bastonades amb els manifestants. La batussa acabà amb una bona quantitat de vaguistes esdevinguts baixistes doncs les ferides i contusions els dugueren per la via ràpida cap a l'hospital proper. L'acarnissament dels policies va ser notable i alguns dels mitjans de comunicació que havia comparegut per cobrir les informacions relatives a les protestes dels obrers varen fer noticiables les circumstàncies que envoltaren els enfrontaments. Els mossos al·legaven que havien estat atacats per la gernació d'obrers tot i que les imatges enregistrades per les televisions demostraven a les clares que no havia estat així. La polèmica arribà fins al parlament on tots els grups polítics demanaren com una sola veu la dimissió del conseller d'interior responsable de les actuacions de la policia. Tots deien que era un incompetent i que no tenia control sobre les forces de l'ordre públic. Els diaris i suplements dominicals esmentaven els incidents amb vàries pàgines i es demanaven si una persona d'aquest calibre podia presidir una conselleria. Es van arribar a dir i escriure moltes bajanades injustificades fent un veritable linxament públic del pobre home que finalment i degut a les pressions va haver de dimitir.
El polític tenia tres fills, els més grans eren seguidors molt entusiastes de l'equip de futbol de la ciutat. Aquell diumenge tenien partit i esperaven que el seu equip guanyés còmodament. Cap dels dos no esperava que pogués haver un empat o una derrota i amb aquesta idea al cap compareixien al camp en arribar el dia assenyalat. Quan sonà el xiulet del final del partit i el resultat era d'empat els seus estómacs es revoltaren i un martelleig al cap els abocava a les actituds més agressives i als pensaments més obscurs i rancuniosos envers els seguidors de l'equip rival que s'apropaven pel llarg passadís que donava accés a les graderies.