L'absurd

Més enllà de la realitat de les coses hi ha l'absurd, que construeix. Així ho pensava ell, que ho aplicava a la seva vida més quotidiana. Quan li demanaven si feia bo responia a l'inrevés. La gent no se sorprenia, perquè amb la diversitat havien arribat personatges a la ciutat de tota mena, i no pagava la pena sorprendre's per no res. A ningú sorprenia el seu negacionisme. Ni la seva manca de principis de tota mena. Provava de viure un absurd en tot un seguit de decisions. Per bona fortuna seva tenia una renda, que li havia deixat la seva mare ja morta, que havia passat i s'havia anat engreixant amb aportacions d'oncles i onclesses, i del seu pare ja mort i d'altre persones que havien fet donacions voluntàries o involuntàries a la fortuna familiar. Així havia aconseguit la seva renda.

Per tant no havia de treballar. I podia ser lliure. Així ho creia. Les seves excentricitats en el llenguatge eren notables.

Canviar de tema era una costum habitual en ell. No sentia que hi hagués d'haver una relació específica entre unes coses i les altres, entre parts distants del seu discurs, com no hi havia entre nacions allunyades, més enllà de les olors corporals i de la composició en nombre dels membres i d'altres atributs de la persona. No considerava que hagués de preservar cap mena de coherència. "M'ho prenc amb calma, massa, en la meva opinió", deia sense immutar-se. Aquesta mena de bajanades configuraven el seu discurs, construït sempre amb maons defectuosos, un edifici atrotinat i nou alhora, un desfici per a les persones benpensants, que mal que bé l'havien d'aguantar. Perquè es prodigava en festes de societat, i fins i tot es posava una sabata lligada al cap pensant-se que era una perruca.

Se sentia un noble aristòcrata de temps perduts, de temps en que no hi havia facinerosos pertot i quan hom podia abusar del pobre sense témer represàlies. Un dia algú li observà que el que duia lligat al cap era una sabata bruta i no pas una perruca ondulada. Feu un drama, es descordà la sabata i la mirà, tota la cruesa de la seva existència se li aparegué. Fins i tot plorà. La persona que li havia indicat passà una gran vergonya, veient-lo descompost, i finalment optà per elogiar la seva perruca. "Quina perruca?", demanà ell. "La que dus a la mà, torna-te-la a posar". "No és una sabata?". "No, és una perruca, ben pentinada, un bé de Déu de perruca".

Ningú altre tingué l'ocurrència, dins el seu cercle, de fer-li notar la veritable natura del que duia lligat al cap. Una mica més avall, dins el crani, les idees bullien, i sentia que tenia una necessitat d'expressar-les, però no des de la correcció ni l'ordre, tampoc en l'ordre de la incorrecció, ni tan sols en el desordre, sinó el la perfecta tangencialitat impossible fora de la dimensió corrent. Volia multiplicar-se en l'espai, i accedir al món proïbit de les idees polivalents. Volia de tot cor poder dominar la paradoxa, per fer-la llancívola, i poder-la capllençar contra els altres. La paradoxa era la seva raó de viure. Durant un temps, després es cansà i explorà altre vies d'inquietar.

Però no pensis que tu quedes fora dels seus atacs i de les seves filípiques, en les ques prodigava, ni de la seva irreverència, que era notable per més d'un aspecte, que seria llarg d'enumerar, tu quedes a dins, perquè ell lluitava contra el món, dins del món, volent sortir del món, és a dir de si mateix, i exterioritzar-se, d'alguna manera que desconeixia. El món i ell eren realitats contraposades, alhora que desequilibrades. Perquè ell només era un, i el món era una multiplicitat. Aleshores havia de desdoblar-se, i destriplar-se per tal d'enfrontar-se al món, i sostenir opinions molt diferents per jugar la seva particular partida simultània amb totes les facetes de l'existència. La multiplicitat el presidia. Ell era un ésser múltiple, amb orgull, i no tenia intenció de cercar la simplicitat de la veritat.

Navegar en la mentida, indagar coses inútils, fer observacions sobre afers intranscendents, això era la solidesa per a ell, era la manera de congraciar-se amb els altres, de fer-los partícips de la seva angoixa, de descontrolar-los. Però no pensis que tenia l'orgullosa pretensió de descontrolar res. Per a ell les peresones eren com blocs de ciment, incommovibles, era ell el descontrolar, no tenia la capacitat d'inquietar, ni de posar nerviós ningú, ni jutges, ni tribunals, ni professors ni mentors. Ningú no podia deixar de fer la seva activitat per alguna de les seves estratègies, meditades i profundes, estudiades per tal de provocar els efectes, però que finien infructíferes només en un somriure, en el millor cas, no una riallada. La seva seriositat i el seu burxament en les qüestions fonamentals només feien riure. Un drama.

"I perquè totes les coses noves semblen velles, i les originals repetides?", es demanava. No tenia resposta. Però el fet era que observava el progrés com un monstre, una tortuga mil·lenària, a la que costa de moure's, que veu la fulla d'enciam a un metre, se l'ha de menjar, i triga en arribar-hi, i quan arriba a deu centímetres encara fa una parada, i se li acut de recular una mica, perquè considera que menjar-se la fulla d'enciam seria un crim, i aleshores torna a avançar, i a recular, i quan arriba a la fulla d'enciam ja és pansida, i té les vores grogues. Aleshores se la menja sense ganes, perquè ja és vella. I més endavant hi ha una altra fulla d'enciam. La platja és llarga, i a part de la tortuga no hi ha ningú més a la platja, que li pugui donar una empenta, o escapçar-la d'una matxetada.

Així les coses tenia moltes raons per l'optimisme. Principalment per la renda que li permetia viure al seu aire, i deixar-se emportar per les seves manies, que no eren poques. Manies absurdes que no val la pena reproduir, manies que el feien notable al davant dels altres, era una persona magnètica a la seva manera, que causava un efecte en els demés, per bé que els demés no solien causar-li cap efecte a ell en particular. No vivia però obsessionat per la seva existència. Un dia va tenir la següent conversa amb altri davant d'un grup d'oficinistes que festejaven un aniversari, un dels quals era amic seu o conegut i l'havia convidat:

"Trobo que la gent s'obstina a oposar-se a les veritats més evidents", digué ell. La dona del seu costat se sobresaltà: "Això és mentida", digué. "Estàs segura?", seguí ell. "És clar que sí!".

Però a aquella bellesa que seia al seu costat li podia perdonar tot, qualsevol falta de sensibilitat. Les dones, amb la seva barroeria li resultaven adorables. S'enamorava amb freqüència, també oblidava ràpidament, i reprenia amors oblidats de bell nou, amb renovada energia. Era un bullider de sentiments, que soterrava dins seu, a racons del seu cervell a on sabia que no es podien escapar. No volia passar per enamoradís, per tal de conservar la seva antipatia. Però això no és important. El que és veritablement important és el seu comportament comú, que el feia distingible, i quel diferenciava de la resta, una cosa difícil, i admirable, que molts volen aconseguir impotentment, alguns dels quals creuen falsament fer-ho. Ell ho aconseguia amb la seva originalitat, amb les seves paraules, que eren màgiques, i que feien un embolic al cap dels altre, que creixia com un teixit estrany al cos, que troba la clau de parasitar-se i desplaçar el legítim.

Així les seves idees, que eren absurdes, que no contenien veritat, només engany i falsedat, aconseguien introduir-se al cap dels que coneixia. I la seva batalla era amb totes les persones, de les que feia castells enemics, valuarts d'una nació estrangera, de gents morenes o pàl·lides, aspirants a colonitzar el seu cervell. La lluita era inevitable, les idees que ell tenia gravades per dins del crani les havia d'imposar d'alguna manera, per activa o per passiva, de grat o per força, i la seva manera absurda de plantejar-les facilitava la tasca. Només alguns acadèmics avorrits i avorridors s'avenien a criticar-lo, per la seva inconsistència, en un acte purament burocràtic. Perquè avorrir-se amb estructures mentals complicades? Perquè voler fer dels actes un inici del camí vers la transcendència? Res de tot això no l'interessava, ell era una altra mena de pensador, un pensador que no es podia comprendre dins la lògica, que no obeïa a les normes de l'estructura i de la verticalitat, de l'amunt i avall, de la connectivitat de les proposicions, que han de concordar en atributs.

Ell pensava que podia donar-se llicències, si eren seves, si li pertanyien a ell, i si havien sorgit del fons de la seva solitud. Així sabia que les idees no eren imposades pels altres, i s'aïllava en els seus pensaments, durant hores, per tal de fer una pilota pudenta, una digestió pesant de la que poder cagar alguna de les seves sentències. Els acadèmics l'odiaven, en justa raó, per la seva poca rectitud i el seu desvarieig.

Però aquesta no és la qüestió fonamental. En efecte, en l'anàlisi de la seva doctrina no podia percebre's l'existència d'un corpus doctrinal, d'un sistema filosòfic, d'un bastiment que s'entrelluqués en mig de les paraules. Les paraules per tant tenien vida en si mateixes, eren l'objectiu del seu pensament, i la seva combinació arbitrària, dins de l'ordre del desordre que preconitzava. Millor l'ordre del desordre quel desordre de l'ordre, millor pervertir la norma aplicant-la malament que desacatar-la negant-la. Quantes intel·ligències privilegiades no s'han esgarriat per culpa d'uns capellans ineptes? Intel·ligències que podien haver liderat canvis en el pensament de les persones, i que han acabat per impedir-los, en el convenciment que només allò vell pot ser nou, després d'adaptar-ho.

El triomf. Per sobre de tot, per sobre d'un mateix, el triomf de fracassar amb dignitat, com feien molts a la vida, d'enfonsar-se amb l'esquena dreta, no pas com ell, que havia fracassat en moltes coses indignament, i no li feia vergonaya reconèixer-ho. Fracassar per poder saber de quins tross
os hom és compost, i iniciar un camí de reconstrucció. Reencarnar-se conscientment en una altra cosa. Val a dir quant a això que ell no sabia ben bé si s'havia suïcidat en el passat o no, li fallava la memòria i el convenciment.

Però les seves tardes memorables a qualsevol lloc sí que les recordava, i la combinació ambigua que tenia amb les màquines, necessàries i necessàriament prescindibles, contradictòries i pertorbadores en la seva essència. Els fonaments de la seva vida eren invencibles, o ell ho creia. Tenia les rendes, i tenia la seva capacitat de refer-se, i el seu ego, que definia com el que queda quan en mig del fracàs ja no queda cap altra cosa més. El que queda quan tota la resta s'ha cremat, l'únic que hom pot destruir veritablement en llevar-se la vida. Val a dir que la ingenuïtat de fer-ho realment quedava lluny de les seves possibilitats, perquè el seu ego li impedia. Només podia somiejar de tant en tant amb aquesta fluixesa d'esperit que li permetés de fer el salt, però sempre lluny de la realitat.

Els fets eren evidents un darrera l'altre passant-se per davant dels seus ulls, i sense poder-los atrapar, només grapejant-los com una dona embriagada, però sense poder-los tenir en consciència al seu costat. La veritat escàpola. La veritat evident, sempre clarivident, sempre connectant les àries del cervell més allunyades, per tal de fer un estrany curtcircuit, per tal de fer pujar els elements químics a les seves destinacions, i provocar una reacció. La veritat sempre més simple que la seva demostració. Una veritat que no li servia per a res, que no podia fer moure un bri d'herba, sense la intervenció del moviment.

Mirava al passat i enumerava totes les seves negligències. Ell que havia cregut tenir-ho tot sota control, a ell mateix, i que s'havia deixat endur per inconsistències que li havien costat la certesa, que l'havien fet dubitatiu, inconstant, pusil·lànime. Es veia a si mateix i observava la seva improducció, que era inproducció, que no treia cap a res, només obstinació, la que retreia als altres. Es mirava retrospectivament i observava que no hi havia possibilitat de tornar enrera, de desviure's, i tanmateix ho feia, perquè havia passat un recomençament. "L'absurd de l'absurd és més gran que l'absurd de l'ordre, però l'ordre de l'ordre és més petit que el seu homòleg de l'absurd" Algun galimaties d'aquest tarannà ocupava el seu cap, quan s'adreçava amb pas decidit al cafè de sempre. Potser una conversa amb els que allà s'hi trobava el podia calmar una mica, sufocar-li l'incendi, d'angoixa i bioquímica, fer-lo volar, o enfonsar-lo.