Laboratori artístic

El laboratori artístic del carrer Ferdans era tot un bullider en els temps d'abans, durant i després de la guerra, és a dir, que la guerra no va afectar substancialment la seva activitat. Però sí va fer canviar la temàtica de les obres, i l'orientació. D'entre els artistes hi havien que se sentien compromesos en la lluita per la pau i ho demostraven amb les seves composicions, d'altres es mostraven indiferents i alguns oposadament empedreïts en modificar res de la seva actitud. Els estudis del carrer Ferdans eren un referent de la ciutat, la capital de Zètia, i a dins es desenvolupaven tota mena d'activitats, des de les arts plàstiques fins a les actuacions en viu. Tots es barrejaven al mateix espai.

En J. Cuiàs era artista plàstic, dominava tant la pintura abstracta com les accions escultòriques, les que més li agradaven eren les de caire efímer, consistent en fer cobriments de paper de cuina d'algunes places i construccions que es desfeien amb l'aigua, fetes amb sucre o cel·lulosa. Després d'una de les seves accions escultòriques quedava esgotat, per la quantitat de feina que li comportava haver-ho de fer tot ell mateix. La veritat era que no tenia gaires ajudes, amb prou feines podia arreplegar un parell d'ajudants mandrosos als que pagava un sou testimonial, i que estaven al seu costat per tal d'aprendre. Però el fet de no lucrar-se els feia funcionar lentament.

En J. Cuiàs també practicava la pintura sobre llenç, amb pasta d'oli i ciment, guix, petroli i altres materials sintètics en la seva major part. Feia unes composicions coloristes que engrescaven el seu públic, minoritari però fidel, i que el mantenien en la seva condició d'artista. L'espectacle de la seva creació en marxa era per no perdre's, doncs desplegava una frenètica activitat, i tacava tot l'estudi que compartia amb d'altres artistes. Feia servir tota mena d'utensilis, estrafolaris i poc adients a l'objectiu que els assignava: paletes de cuina, pales de cavar, batedores, tiradors, artefactes articulats, amb diferents graus de llibertat, que feia servir per dotar d'espontaneïtat les seves creacions, molt apreciades. Es movia amb disimboltura per l'estudi, fins que arribava l'hora de fer el canvi de torn. Al laboratori artístics del carrer Ferdans s'aprofitaven tots els espais al màxim, donat que era un centre autogestionat que no gaudia de cap mena de subvenció, i per tant quan passava una estona prou llarga es podia considerar que la feina estava acabada. En J. Cuiàs no sempre estava d'acord, però.

- Mira, xitxarel·lo, a mi no em diguis que ara he de plegar. No he endreçat res, em tacaràs el quadre que acabo de fer amb la teva pintura, i em tacaràs tot. Em faràs malbé la feina. Trobo que hauries de buscar-te un altre lloc on anar a pintar. Aquí no volem especuladors, ni diletants, aquí es fa art de veritat amb majúscules. Ara haig de marxar? Perquè t'hi posis tu? Això penses de la vida? Que surten uns i es posen els altres? Em penso que no tens la lliçó ben apresa, aquí hi ha prioritats, i el meu art n'és una d'elles, per a mi si més no. No tinc perquè aguantar la teva cara de sòmines per més temps, marxo abans que t'hagi de fúmer un bon com de puny.

En J. Cuiàs acceptava de mal grat haver de deixar la seva feina, però volia segui al laboratori, perquè l'inspirava compartir espai amb d'altres artistes, promeses, joves ambiciosos, la seva energia se li encomanava. Però quin greu li sabia haver de cedir el lloc, en mig de l'orgia de colors i textures que tenia al damunt del quadre, haver de deixar pas a un jove ambiciós que segurament no faria altra cosa que especular i tacar la tela sense un objectiu clar i definit. El conflicte generacional se li apareixia en tota la seva cruesa en el moment de cedir l'espai, la guerra podia esperar, i tota la resta, només hi havia l'enfrontament entre qui no té res més a demostrar i qui vol fer-li veure que el que ha demostrat ja no és vigent. Aquest enfrontament treia de polleguera en J. Cuiàs, que acabava per deixar estar el quadre. Al capdavall no hi havia res més que afegir ni res que treure, doncs el gruix de la composició la feia en els primers cinc minuts, i després polia els detalls.

La guerra afectava en J. Cuiàs, que volia expressar amb les seves composicions el seu estat d'ànim, contrari al conflicte, obvietat, i contrari a que els artistes servissin els seus interessos. Havia rebutjat participar en una campanya del govern en favor de l'allistament voluntari. Volien que fes algunes obres inspirades en el fervor patriòtic per tal de convèncer els joves més desapassionats que tenien un lloc a l'armada. En J. Cuiàs gairebé va sentir basques quan li varen proposar.

- Vagi-se'n a la merda! Jo no col·laboro amb la mort ni amb la dissort del nostre país. Els joves desapassionats poden fer el que els hi roti, com si volen fer-se monges transvestides, amb mi no compteu per ajudar els vostres plans poca-soltes. Jo tinc uns principis. No penseu que estaré de la banda dels que volen ferir per imperar. Jo no sóc d'aquesta pasta. I n'estic segur que faríeu una bona propaganda amb la meva intervenció perquè tinc tirada entre molta gent, se m'aprecia, ho sé. Tanmateix no em vull posar a prova, perquè seria una traïció a tot el que he defensat sempre.
- Tu, perdona que et tutegi - va dir l'agregat cultural del ministeri de guerra - has defensat la pau alguna vegada? Els teus quadres semblen prou bel·ligerants. Em fa pensar en veure'ls que t'agrada la violència.
- La violència la faré servir contra tu, tros d'ase! Només als quadres, i ara bona tarda que tinc coses a fer.

Alguns altres, com en M. Carmassol, col·laboraven de grat en les campanyes del govern a favor de l'allistament i del sacrifici a fi de bé que representava la guerra. En M. Carmassol no tenia prejudicis en aquest sentit, i com que li agradava emplenar-se les butxaques sempre que podia, per fer front a moments en que l'economia no dongués alegries, no rebutjava les folgades contribucions que feia el ministeri per comprar-lo i fer servir la imatge dels seus quadres. Perquè en M. Carmassol era pintor naturalista, rebutjava l'abstracte, i dedicava les hores en el temps de la guerra a fer composicions d'estudi, amb uns models enviats per l'exercit, amb vestits de veritat, i amb joc de llums i de tonalitats, unes composicions en que es mostraven moments de la vida al front, amb uns soldats somrients i uns vestits impol·luts, allunyats del que era realment estar-se a un navili en mig de la badia. També pintava algunes escenes a les garites de vigilància i amb maquinària pesada de guerra. De fet dedicava tot el seu temps a fer aquestes composicions, que venia a un preu desorbitat al ministeri de la guerra.

Havia de compartir espai amb J. Cuiàs, per bé que no pas compartien el mateix estudi, sinó que tenien de separats. De fet en M. Carmassol acabdillava la secció del laboratori que estava, si no ben bé a favor de la guerra, si a treure'n profit mentre durés. Els altres artistes que feien costat a en M. Carmassol eren novells que pretenien fer-se un nom per aquest mitjà. Però que ningú no pensi que el centre de la propaganda del ministeri eren els artistes. Això ja estava molt passat de moda. Només eren una part, s'havien integrat en tot el mecanisme, i donaven la seva aprovació avalant-la amb proves que eren la seva producció dedicada, per encoratjar la població, perquè quedés clar que tothom estava per la guerra i per la final victòria. Però no eren el centre de la campanya. Per això mateix en M. Carmassol considerava que no feia cap barrabassada, doncs d'ell no depenia que hi hagués més o menys allistat a l'exercit. Era conscient que tenien més pes algunes cantants folclòriques que tot el grup del laboratori artístic plegat.

- Nosaltres no tenim res a fer, només donem el nostre testimoni, a favor d'una guerra que és inevitable, des del moment en que s'ha començat, i no tenim el paper protagonista. No ens podem tancar en els nostres ideals, perquè no tindrem altres ocasions de donar-nos a conèixer. Ara és el moment, ens estan esperant les oportunitats, que ens plouen, hem de demostrar la nostra adherència al govern, i fer sentir tothom que som una pinya, de veritat, J. no t'entenc. Entestat en denunciar la barbàrie de la guerra. Això està més que sabut, a part que no hi ha cap barbàrie, perquè els que moren ara mateix ho fan per accident o per bales perdudes, no per intenció de fer mal de l'enemic. Ens trobem davant una guerra de nervis, on ja no hi ha milers de víctimes. No li veig la raó de seguir insistint en fer quadres de foscor impenetrable i depriment en el que barreges el sienes amb els vermells esclatants, volent representar una realitat sagnant que no es dona. Hauries de conèixer millor el camp de batalla, el que s'esdevé a la badia per tal de poder fer-te un judici com cal. Aleshores abandonaries la teva lluita, i la dels teus, en contra d'un conflicte que potser és absurd, no t'ho nego, perquè no vull dir que sigui necessari, però que pot reportar guanys, i que pot donar oportunitats que després no tornarem a tenir. Així ho veig jo si més no.

En J. Cuiàs no hi estava d'acord. Ell volia explorar tot el dolor soterrat del conflicte. Fer-se un lloc entre els que patien, fer-se víctima ell mateix, a través de la seva obra, poder sentir la seva carn com un esquinçall, gratada per urpes despietades, feta bocins per obra de la crueltat humana. Això ho volia imprimir en les seves creacions, per deixar-ne constància, per alçar testimoni de la cruesa del moment, de totes les coses negres i flonges que veia en visions pertorbadores. Tot plegat li estava fent un gran greuge, perquè s'imaginava les vetlles dels soldats, esperant la bala perduda, que els travessés el cap, que els fes caure a terra. Les morts al front no eren infreqüents, tants vaixells, tanta mala mar, la inseguretat, les bales intimidatòries. Tot plegat era una amenaça evident per a la vida, i calia representar-ho. En J. Cuiàs no compartia
res del que pensava el seu col·lega, i aplegava al seu voltant un nombre raonable de seguidors, que pensaven com ell, i que creien que encara que debutants en les arts no havien de caure en qualsevol cosa per tal de fer-se un nom. Calia mantenir uns principis. Fins i tot secretament varen fer un manifest d'oposició al govern i a la guerra, que de fet no va ser únic, doncs a tot el país proliferaven els grupúsculs que signaven manifests. En J. Cuiàs però no era un activista convençut en contra del conflicte, perquè s'amoïnava més per la qualitat de la seva producció que no pas per que pogués haver més o menys batalles. A ell tant li feia que es matessin cent com que es matessin mil. Ell no aniria a allistar-se voluntàriament, ni faria cap cosa per que la guerra seguís endavant, només el seu art, el seu estudi i els pipiolis que venien a demanar-li el torn de l'estudi.

Val a dir que dins el laboratori hi havien cinc estudis en total, que es repartien diferents grups, per torns, de manera que sempre estaven ocupats tots cinc. Era curiós com un col·lectiu d'artistes podia funcionar com un rellotge pel que es referia als canvis de torns, i era que tots tenien moltes ganes de crear, i no veien venir l'hora de fer-se amos del seu espai. De batallar amb les teles i amb els colors. Per això els cinc estudis eren ocupats permanentment, fins i tot de nit. En J. Cuiàs gaudia només d'una petita part dels recursos, que havia de compartir, i potser li hagués agradat de tenir un estudi més gran, un dels altres, el del grup tres, que tenia finestra, malgrat que s'escoltava la fressa del carrer. En J. Cuiàs però era conformista. No volia traslladar-se a un estudi per a ell sol, encara que s'ho podia permetre. El caliu del laboratori no es podia substituir per res. L'esgotaria fins a les darreres conseqüències, fins que el seu art estigués tan desfasat que hagués de plegar i jubilar-se, o fins que les forces l'abandonessin. Però això no era el que el preocupava a hores d'ara, en meitat de la guerra. El que per a uns era una oportunitat de negoci per a ell era una oportunitat d'art, podia sentir emocions de veritat, el sentiment de dolor i de desempar que poden sentir les ànimes forçades a un enfrontament que no comparteixen, doncs en J. Cuiàs estava del tot convençut que els soldats rebutjaven la guerra, li semblava evident que ningú que s'hi trobés ho podia fer de grat, ni que fos ximple. Per això la seva abstracció es tornava fosca i recargolada, amb traços imprecisos, nerviosos, pertorbadors, que imprimien a l'espectador un sentiment de frisança, de rabior, una pruïja torturadora. Això mateix era el que volia deixar palès amb la seva obra de guerra, el seu sentiment de rebuig al que considerava un veritable disbarat, una manera de fer perdre les esperances de molts i de conduir el país al desastre.

En J. Cuiàs Va viure amb alegria el final de la guerra. Qualsevol cosa, fins i tot el protectorat, era millor que el que hi havia abans. Tot i això, el seu esperit crític, el feu decantar-se per l'oposició al prefecte, al que considerava un titella de potències estrangeres, que no tenia interès veritable en solucionar els problemes de rel, i que segurament només volia assegurar-se la no-perillositat de Zètia. En J. Cuiàs no era un gran patriota, tanmateix considerava que la seguretat i la prosperitat del país estaven relacionades amb la seva, i que alguna cosa havia de fer per salvaguardar la seva pròpia llibertat.

Però tornem als temps d'abans de la guerra. En J. Cuiàs i en M. Carmassol discutien sovint sobre els mitjans expressius de les seves disciplines, en Cuiàs més abstracte i en Carmassol decididament figuratiu i paisatgístic. Discutien sobre com s'havia d'acarar el fenomen artístic i com un hom podia representar el que sentia o el que pensava en forma plàstica. No es posaven d'acord, per en Carmassol hi havia mancances tècniques i un excés de llibertat en l'obra d'en Cuiàs, i a l'inrevés les objeccions venien en el sentit de l'ús de la intuïció. Segons en Cuiàs no era difícil obtenir alguns efectes amb prou paciència, tot i que calia una determinada aptitud, una condició. El que no es podia fer era menysprear la modernitat, i dir d'ella que era una degradació, com feia en Carmassol. Les hores passaven llargues a l'estudi compartit, quan varen fundar el laboratori artístic del carrer Ferrans. Tots dos eren bons amics, es respectaven mútuament tot i les seves opinions confrontades. Tenien el sentiment que tots els artistes estaven de la mateixa banda, que tenien una lliuta en comú, i que res no els podia separar gaire lluny, que arribada l'hora un no deixaria defallir l'altre, que tindrien el seu braç per repenjar-se en el moment de dubte, quan manquessin les forces. No sabien fins a quin extrem s'equivocaven. Acabada la guerra en M. Carmassol va fundar un altre laboratori artístic, privat i finançat parcialment pels guanys de la guerra. Va afegir-hi una escola d'art i una exposició permanent de les seves obres. En J. Cuiàs va poder canviar d'estudi, la fressa del carrer va revelar-se com una sorprenent font d'inspiració, no trobava a faltar cap de les seves antigues companyies.