La vida sense el meu avi

Em mires però no saps qui soc, no hem recordes, la teva mirada perduda al infinit ja no transmet emocions. Has entrat en un mon particular i profund on sols hi ets tu, i la resta sols som part de la decoració d'un paisatge sovint monòton, que va passant pels teus ulls inexpressius. No existeixen ni les hores ni els dies i fins hi tot el pas de la nit al dia et pot arribar a semblar un simple canvi de colors i formes en el teu món particular.
Quan soc al teu costat tinc una gran sensació de tristor i m'agafen ganes de plorar i sortir corrent, d'amagar-me sota els llençols del llit i pensar que no és veritat, i que quan torni, em miraràs, em somriuràs i em faràs una d'aquelles abraçades amb les teves gran mans gastades dels anys, però que em feien sentir el nen més feliç del món. Però no puc, no puc plorar. Ara em toca estar al teu costat i tornar-te cada moment, tot allò que em vas donar des del dia que vaig néixer. Totes les tardes al parc jugant mentre tu xerraves de mil coses amb els teus amics de fa anys. Tots els gols de Barça que havíem cantat junts i que segueixo celebrant al teu costat, encara que tu ja no ho comprenguis. Cada cop que m'havies portat al Camp nou deies que allò era la teva segona casa. Et recordo cantant amb emoció l'himne i dret aplaudint els jugadors.
També recordo quan hem llegies llibres i m'explicaves històries. T'agradava explicar-me la Caputxeta vermella i fer la veu del llop, o la de la cigronera màgica i cantar la cançó dels pesolets que havies sentit una dia a les Tres Bessones.
Però sobretot també recordo les estones al meu costat quan no em trobava bé i et converties en el meu metge particular amb atenció les 24 hores del dia.
Els pares van trobar en tu la millor mainadera del món: l'àvia ens va deixar ben aviat i tu vidu, dedicares la teva vida a cuidar-me. Però ara la mare ha hagut de plegar de la feina per convertir-se ella en la teva de mainadera, perquè tu ja no et pots valdre i necessites ajuda per tot.
En aquest sentit s'ha de reconèixer que no has tingut sort, que la loteria t'ha tocat 2 vegades i de la pitjor manera possible. Primer fou el càncer de pulmó derivat de la teva addicció al tabac, en aquest punt t'he de dir que me'n sento culpable en part de no haver estat conscient, degut a la meva curta edat, del mal que et feien tots cigars que fumaves al Camp Nou o els cigarrets que consumies cada dia. Segon i per rematar-ho, quan ja tenies càncer t'aparegué una altra de les malalties de la societat moderna; "L'ahlzaimer".
No se quan temps hem queda al teu costat, les malalties van fent camí, i soc plenament conscient que aviat ens deixaràs per anar allà on l'avia ja fa temps que hi és, espero que plenament feliç. Simplement dir-te mil i una vegades més que t'estimo, i agrair-te per haver estat el millor avi que un nen pot tenir.
Mil Petons, Pol.