La vida al Metro

El món és un indret ple de moviment, crits, sorolls agradables i no tan agradables, harmonia al passejar o intranquilitat sonora a cada pas fet. En ocasions caminar per la vida deixa un regust agradable gràcies als sons que formen part d'aquest laberint indefinit que construeixen el dia a dia, però no sempre es necessari guiar les emocions, les sensacions i els ànims per aquest ent extern, a vegades és més fàcil somiar si tot això es substituix per un entramat de notes que fan que la conciència, els desitjos, es centrin en el que realment es el major estimul per la felicitat, imaginar. I mentre mires els minuts que falten perquè el metro faci parada, t'imagines vivint part d'una pel·lícula amb una banda sonora que t'entra per les orelles com un veri proboca el deliri de la victima al que va dirigit. I s'obren les portes, entres al vagó, i allò si, allò si que és un entramat d'imaginació, un entremat de vides que no coneixes i segurament mai coneguis, però ... que et pots inventar.

Un nen petit amb la mare que l'aguanta perquè el moviment asotragat no el faci caure, que deu pensar aquella mare...potser mira el seu fill i el pensament que apareix descriu la felicitat al mirar algú que es part d'ella i desitja no haver d'estar tan de temps treballant per poder compartir encara més la seva vida amb aquella també vida diminuta que vol veure creixer al seu costat. O potser pensa com podrà seguir donant-li allò que necessita per ser feliç, després d'adonar-se que el treball ja no és suficient per acabar de pagar l'hipoteca que cada vegada puja més, per seguir mantenint la casa on abans hi havia un pare però que ara cada vegada és més vuida i més pesada a les seves espatlles.

Bon jovi: You give love a Bad Name. Uns adolescens recolzats a la porta del Metro xerrant animadament, dos nois i una noia. Segurament deuen estar xerrant de que bé que s'ho van passar el dissabte de festa i la turca que van pillar, o potser de l'espeterrant concert al qual van assistir la setmana passada i que encara recorden per l'emoció de veure actuar al seu grup preferit. Coldplay: Viva la Vida. Però potser un d'ells té uns altres pensaments entortolligats amb els de la conversa, potser està pensant que guapa que és l'amiga que té devant, potser fa mesos que ha deixat de sentir sols amistat per ella i cada moment que passen junts el fa somiar despert en el desitg de poder acariciar-la, poder besar-la apassionadament. Els seu col·lega no ho sap, perquè no vol que ho sàpiga ningú, ella està sortint amb el seu millor amic i no pot engegar tantes coses a rodar d'un cop, és un bon amic, però no pot deixar de pensar en ella.

Un altre cop Amelie, si es que tinc tota la banda sonora a l'Ipod. Un noi marroquí acaba de pujar a la parada de Sagrera, porta una bossa d'on sembla que surt un dvd amb un funda de plàstic, a veure ... Mamma Mia! Això encara no està en Dvd! Potser a pujat amb pressa perquè estava a un bar a prop de l'estació, fent el que fa cada dia per guanyar alguna cosa per poder seguir endevant, potser no li agrada, potser ho odia, però ho ha de fer. Potser va arribar fa uns 2 anys des del marroc, va haver de marxar perquè no tenia feina, no tenia diners, la seva familia no tenia res. Potser amb l'esperança de trobar un lloc de treball amb el que poder ajudar a la seva familia, potser obligat per la situació...Es probable que no parlés gens de castellà i per tant, trobar feina fos més dificil del que es pensava. Sols gràcies a altres habitants de la seva raça i situació, havia pogut trobar una feina senzilla i, encara que mal pagada, una oportunitat. No li agradava, perquè havia de correr cada dos per tres perquè el mossos s'acostaven on ell estava treballant, estava nerviós perquè ell no estava fent res de dolent, sols subsistir, haurien preferit que robés? No,no, ell no era un lladre i no ho volia ser mai. Potser està imaginant que troba una feina decent i que cobra prou per agafar un pis al Rabal i a més a més enviar a la seva familia el que tan necessiten. Ara les cases d'acollida l'ajuden però ell no ho vol, vol ser autosuficient...vol ser una persona com les altres.

Que curiós seria poder saber que pensa la gent, què corre pel seu cap en els minuts que tarda el metro d'anar d'una parada a l'altre. És un moment en que tot i estar entre força gent, pot ser dels moments més personals que hi poden haver, almenys a mi em passa... i a tu? Bé, agafo la Renfe ara, a veure quina gent hi puja...què els deu passar pel cap...