Aquells ulls

Un relat de: Abel Vilches Prat

Una gota, dues gotes, tres gotes. L'insistent degoteig de la copa abocada lleugerament al parquet de l'estança, em va despertar com un nadó desperta al ser obert a la vida fora de la matriu. El narcòtic efecte d'una somnolència espontània em va descobrir en una espai momentàniament desconegut, una penombra tèbia apaivagada per la lleugera pluja de claror de la llum de la tauleta propera a la butaca. Quina hora era? Les 7, les 8? Recordava lleugerament el moment en que havia caigut en aquell són imprevist.
Assegut a la butaca estava llegint el diari jurídic. L'article principal del periòdic, relatava un cas complex que implicava una suma força quantiosa a favor d'una de les dues parts. Una dona jove apareixia asseguda a una de les cadires del jutjat. L'abatiment era palès en la seva expressió. En el seient contigu, un advocat jove intentava suavitzar el sofriment que la noia expressava, no obstant la seva expressió denotava culpabilitat. Aquell cas s'havia escapat de les seves inexpertes mans de lletrat. Un cas com un altre, una situació força freqüent on una pobre treballadora havia estat assetjada sexualment pel cap d'una important empresa tecnològica on aquesta exercia de secretaria novell. El peix gros somreia àmpliament expandint tota la seva extensió toràssica, recoberta d'una voluminosa i greixosa carcassa, que ben bé podria salvar-li la vida en una nova era glacial. Al costat i amb expressió triomfal apareixia jo amb un dels meus magnífics vestits marca Massimo Dutti, que tanta presència em donen en aquests judicis tan polèmics. N'estava orgullós y per això havia decidit encetar aquella magnífica ampolla de Chardonnay que em van regalar en el meu primer cas d'èxit. Era un altre cas guanyat, però no se perquè aquella tarda necessitava celebrar-lo com si fos el millor, celebrar que era un exitós advocat que es rifaven tots els clients importants del país.

Sentint-me en aquella onada de felicitat i a causa de l'efecte sempre punyent del Chardonnay, m'havia començat a relaxar al fons de la butaca narcotitzat per tot plegat. Però en aquell moment, aquella eufòria interior, aquella espurna intensa de felicitat i auto complaença, s'havien convertit en un sabor agredolç a l'inici de la gola. Potser es que no estic acostumat a un vi de tanta categoria i aquell despertar brusc unit amb l'acohol encara a l'estómac, m'estava causant una mica de mal estar. Vaig decidir deixar la copa a la tauleta. La visió estava una mica enterbolida i em costava distingir qualsevol objecte de l'estança, així que em vaig treure les ulleres amb una mà i amb l'altre tot fregant-me els ulls intentava eliminar aquella boira, amb l'intent paral·lel de tornar a ser conscient del present. Abans de posar-me les ulleres de nou, no vaig poder evitar mirar l'habitació amb aquelles diòptries que m'acompanyaven des dels 16 anys. La penombra es convertia en un miratge horripilant ple de formes amorfes, indefinides, que em van crear una sensació d'estar engolit en un remolí confús. Em vaig col·locar de nou les ulleres per ser conscient que seguia al mateix indret on m'havia adormit feia dues hores.

Necessitava caminar una mica, les butaques són seients magnífics però massa somnífers en llargs períodes. Vaig anar al bany per tal de passar-me una mica d'aigua per la cara i despertar-me del tot. El telèfon va sonar. El soroll de l'aigua convertia la trucada en un so secundari, però al segon to vaig reaccionar fent una corredissa cap al moble a l'altre punta del menjador on es trobava l'aparell. Si? Vaig etzibar a l'auricular. Ei nano, com va tot? Vaig tardar uns segons en identificar la veu, però havia estat el meu recent record d'abans del meu son que em va fer lligar caps. Era el peix gros del judici. Ah, hola senyor Pere Joan. Digue'm Pere nano? Et trucava per donar-te les gràcies, aquella mala puta ens l'ha fet gruar eh? Perdó, vaig dir? Ell va obviar-ho. Et volia donar les gràcies personalment, et tindré en compte per si algú de la competència em vol fotre pel cul. Va riure amb una intensitat farsant, pròpia d'aquests alts càrrega que es creuen que el món gira al seu voltant i que tot els acudits dolents sols són dolents si no són ells els que els expliquen. Moltes gràcies senyor, és la meva feina ja ho sap. Bé nano, et deixo que tinc un sopar important amb uns socis d'alt estànding. Altre cop el riure. Una abraçada nano. Va penjar. Normalment sento l'orgull a flor de pell quan un client important com aquell em felicita. Això vol dir que em recomanarà als seus col·legues i que les ofertes de feina per treure les castanyes del foc a aquests llangardaixos autòctons dels negocis, em cauran a grapats. Però, no se, encara tenia aquell gust agredolç al paladar que no m'havia tret ni glopejant una mica d'aigua de l'aixeta. Vaig tornar a la butaca, estava cansat, anormalment cansat.

A fora ja era de nit. Una lleugera il·luminació cobria el jardí al costat de la finestra. No sabia segur si la claror provenia de la llum de l'entrada que arribava fins allà o era l'influència d'una lluna plena sobre mant negre d'un cel estrellat. Vaig seguir mirant el jardí, aquella penombra m'hipnotizava. El sol fet d'estar mirant aquell espai, fora de l'estança, m'enganxava i no em permetia treure-hi els ulls. Era com un vigia protegit en el seu far que espera pacient preguntant-se si apareixerà un vaixell perdut guiat per la seva llum. Però que dimonis estic fent, guaitant el jardí en penombra com si hagués d'apareixer no se que. Una mitja rialla es va dibuixar al meu semblant, per l'absurdesa d'estar creant imaginacions absurdes. Vaig desviar la mirada un segon. Quan la meva vista va tornar a senyalar la finestra, les meves mans es van aferrar amb força als braços de la butaca, mentre les pupiles s'em reduïen a una velocitat desorbitada. Dos ulls em miraven amb intensitat fantasmal, dos ulls, només dos ulls.

La butaca es movia cap enrere, a poc a poc. No podia deixar de fer pressió amb tot el cos cap enrere, no em podia creue que estava veient, uns ulls flotant com si pengessin de dos fils prims invisibles de la part superior del marc de la finestra. No hi havia fils, però els ulls seguien allà. Estava aterroritzat, un terror que no havia sentit mai, un terror a allò inexplicable. Tota la vida he trobat explicacions a tot, fins i tot he dedicat tota la meva vida a trobar explicacions a situacions que m'ajudessin a justificar els meus actes. Però ara no era així, no podia entendre que era allò, no sabia què estava passant. Vaig tancar els ulls amb força, desitjant que tot allò fos simplement un malson o un efecte del vi que m'havia pres. Obrint-los lentament vaig veure amb un sospir de tranquil·litat que ja no hi eren. Em va agafar el riure, quines bestieses, em vaig aixecar de la butaca i vaig tornar a netejar-me la cara amb l'aigua de l'aixeta del bany. Vinga, ja n'hi havia prou d'estar sense fer res, era tard i tocava sopar alguna cosa. M'aniria bé sortir una mica, el restaurant en front de casa feien uns raviolis a la gorgonzola impressionants. Vaig anar al penjador directe del bany, per agafar l'abric i sortir al carrer. Estava obrint la porta quan em vaig adonar que tenia la cartera al menjador, només faltaria adonar-me que no tenia diners després de sopar. Vaig tornar al menjar. La cartera estava a la taula que hi havia al costat del televisor, després d'agafar-la em vaig girar per tornar a la porta. De cop vaig estar a punt de caure, vaig aguantar-me amb la taula al costat de la butaca, la copa de vi que encara tenia un cul del liquid rogenc, va caure a terra i es va trencar estrepitosament. Aquells ulls eren davant meu, més penetrants que a la distancia. Vaig recular destraler emportant-me per davant tot allò que hi havia a les estanteries properes. Vaig acabar recolzat a la paret amb els ulls allà on havien aparegut. Amb aquest limit a les meves espatlles, amb la seguretat fictícia d'estar recolzat en quelcom solid, vaig fixar-me en aquella mirada, m'era molt familiar, però no sabia de què. Vaig anar grapejant les parets contigües, anant recorrent tot el menjador. De sobte els meus dits van topar amb el comandament prement tots els seus botons de cop. El televisor es va encendre. El xiuxiueig de milers de petits puntets grisos de totes les tonalitats movent-se caòticament per la pantalla, va oferir a l'escena una remor fantasmagòrica, com si ja no ho fos prou.

La il·luminació que proferia l'aparell a l'estança, cobria d'ombres cada racó, cada paret marcada de la silueta del múltiples objectes aquí i allà. De sobte el silenci. El murmull del televisor va captar la meva atenció i la mirada es va veure posseïda per la claror que desprenia, però quan el silenci va irrompre i la llum va fugir, els meus ulls oberts de bat a bat van tornar a dirigir-se cap allà on s'havien sentit tan perplexos. I allà seguien, més a prop, just davant. Aquella mirada penetrant creava una presó hipnotitzant de la que no podia fugir, em guaitaven i jo no podia deixar de mirar-los. La claror va tornar a aparèixer de sobte, però ara el meu angle de visió no s'immutava, seguia fixat en ells. I es va sentir una veu. "Fa tan sols una hora ha estat trobat el cos sense vida de Matilda Roshac de 23 anys. Matilda ha estat localitzada per un vianant en un carreró estret i fosc de la Rambla. Segons els últims indicis el cos sense vida tenia senyals clares de violència a les cames, braços i sobretot al coll. Ens informen que la causa de la mort ha estat l'asfixia, després de que la jove hagués estat brutalment violada".

Els ulls semblaven encara més penetrants, sentia la violència de la mirada com ganivets clavats directament a les parts més sensibles del meu cos. Llavors com si d'una veu llunyana es tractés, les paraules es repartien per l'aire donant la sensació que sortien de tota arreu."Ell ho ha fet". S'acostaven al voltant del meu cap a poc a poc, però augmentant el resó."Tu ho has fet". Cada vegada les paraules eren més clares i el soroll que les feia ser inconsistents
desapareixia amb rapidesa. "Tu hauries pogut …". No entenia aquelles paraules . Hauria pogut que? Vaig cridar. "Tu hauries pogut … evitar-ho". No entenia res, que passava, m'estava tornant boig per moments, no podia … aquells ulls. Aquells ulls m'eren familiars. Aquells ulls havien estat els mateixos que m'havien mirat amb pena. Aquells ulls eren els mateixos que sols feien que escopir llàgrimes. "Tu ho has fet" Repetia la veu. "Tu ho has fet". No podia més, vaig llençar-me cap a un costat intentant fugir d'aquell infern, però l'infern venia a mi inevitablement. Vaig córrer per l'habitació, desorientat, però cada vegada que em girava, aquells ulls eren davant meu. De sobte vaig relliscar amb la petita catifa que hi havia davant el sofà, em vaig entrebancar de tal manera que la cama dreta es va entortolligar amb l'esquerra i em va fer perdre l'equilibri. Vaig topar de ple amb la tauleta on feia una estona hi havia la copa de vi, on feia un estona era assegut al costat dormint sense imaginar-me el que passaria més tard. El cop va ser intens però sense escàndol, el meu cap va rebotar des de la cantonada de la tauleta i, mentre queia a terra de cul, el clatell va acomodar-se al coixí de la butaca deixant-me assegut al terra amb les cames obertes mirant endavant, sempre endavant, amb aquells ulls clavats directament a la retina. Llavors vaig veure-ho tot clar.

Matilda Roshac, no recordava ni el seu nom, un nom que havia sentit i immediatament havia oblidat. Un nom que m'estava mirant, una mirada que tenia un nom, Matilda. "Tu m'has matat, tu l'has deixat fer-ho" Un cas fàcil, havia pensat, un cas exitós, celebrava, un cas que havia acabat bé per mi, però que havia deixat l'empremta de la veritat, de la certesa d'un fet que m'havia estat mostrat abans. La mirada d'aquell home denotava fredor, luxúria desmesurada, maldat. Ara la mirada d'aquella noia jove em mostrava la veritat, la certesa del seu patiment, la violència del seu destí, la fredor de la seva mort. Aquella mirada em seguia guaitant i em seguia recordant que ho havia fet, no ho havia evitat "M'has matat" Repetia la veu "Ho has fet tu, no ell". Mentre la visió es convertia en una taca borrosa de colors esmorteïts, la mirada seguia clara i penetrant fins a l'últim moment.

Una gota, dues gotes, tres gotes. La sang anava regalimant des del meu front fins al parquet. I tot era negre ara, tan sols aquells ulls eren clars encara i ho seguirien sent, per sempre.

Comentaris

  • bó pero[Ofensiu]
    Saditte | 21-03-2010 | Valoració: 8

    m'ha agradat el teu relat pero sento que cal encara alguna cosa, pero esta molt bona segueix així

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Abel Vilches Prat

2 Relats

1 Comentaris

1642 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor