La veueta

A dins seu podia sentir una veueta o mils d'altres coses. Tot era permés. El seu interior era l'espai de la llibertat, ningú no hi podia penetrar, no pas fondament. No podien fer-se una idea clara del que hi discorria. Només podien fer conjectures. Les perones eren malvades, tenien intencions soterrades, i cercaven sempre un interès mesquí, ella ho sabia.

I estava a l'aguait. Però això no podia condicionar-la. Perquè la necessitat s'imposava. La seva vida i la seva gent eren importants, els seus fills potser, les seves ocupacions. Tot plegat se centrava en veritats intangibles. No era aquest el problema, no la podien acusar per això. Els acusadors eren persones malvades, amb intencions ocultes, que volien el seu mal.

Persones que havien transitat per la vida fins aleshores en un ascens imparable, que no coneixien les seves crisis, que tenien una identitat, i una memòria que conservar. Ella tanmateix no tenia res de res, i la veueta no deixava d'insistir, en que havia de venjar-se. Potser sanguinàriament. De tots els que l'havien fet mal. Havia de fer-los patir, d'una manera o una altra.

Assajà diverses maneres de fer patir el seu exmarit. Per mitjà de cartes anònimes, ratllant-li el cotxe. La veueta estava contenta. Estava fent el que calia per restablir la justícia, que s'havia desequilibrat al seu món, però havia d'arribar més enllà. Després de localitzar el seu exmarit l'havia de matar. No volia fer-ho, la veueta deia moltes bajanades de tant en tant.

Ningú no és perfecte, tampoc les veuetes. I per això cal prendre's les seves indicacions, que són això i no pas veritats categòriques, amb una mica de distància. El seu exmarit tenia dret a la vida, i ella no volia tacar-se de sang, era una solució que podia satisfer el seu interior, però farcida de problemes i de dubtes, un camí incert, que la podia malmenar fàcilment.

Odiava amb totes les seves forces la facilitat. No ho havia tingut fàcil, el destí no li havia fet la vida agradable, i odiava sense raó els que en aparença s'havien desimbolt amb naturalitat, sense haver-se d'esforçar. Per a ella tot havia estat una lluita, des del començament, amb els pares, amb els companys d'escola, amb les autoritats, amb els funcionaris.

Tothom estava equivocat, perquè no compartien la seva veritat. La veueta també estava equivocada, només veia una part del problema, la part immediata, resoluble, dins les possibilitats de la fantasia, a la que un cop d'ull pot reduir a pols un enemic. Però ella havia de viure el món real, molt al marge de les suposicions del seu interior, que era un tirà.

En efecte, li deia la veueta que el millor que podia fer era posar terra pel mig, i guillar. A un país estranger, desfer-se de tots els lligams, de totes les coses que l'arrelaven, i marxar, per poder volar. Per poder superar la seva angoixa, que era producte de la seva existència estacionària, en mig d'influències invariables, i sense una perspectiva de canvi en un futur immediat.

De totes totes havia de revoltar-se, contra els que l'havien enfonsada d'aquella manera. Ara mateix era asseguda a un banc de les rambles, amb un entrepà a la mà. No tenia gana, ni volia menjar-se'l. Sinó que li havien donat, i per alguna raó pensava que si no se'l menjava no seria agraïda amb la balena suosa que li havia lliurat amb una ganyota de menyspreu a la cara.

Mirant sempre cap a una altra banda i provant de respirar per la boca per no sentir la pudor. Aquella balena es pensava que li estava fent un favor. El seu aspecte era deplorable, feia dies que no es dutxava, perquè li havien tallat l'aigua del seu pis, que encara conservava. Es trobava a un pas de la indigència, però encara no hi era, i no tenia perquè acceptar entrepans.

S'establí ràpidament una relació ambivalent amb l'aliment. Allò eren les engrunes d'una felicitat que no podia tastar, que mai no havia estat al seu abast, que només existia en potència per enganyar-la, però que en materialització no tenia cos. No hi havia res que la pogués intercanviar amb la balena, treure-li el seu lloc al món, la seva vida, i ser ella la que dongués entrepans.

Decidí llençar l'entrepà, lluny, el més lluny que va poder, amb un arc de braç generós, estens. L'entrepà anà a parar directament al cap d'un guàrdia i li feu saltar la gorra. La veueta li parlà de fugir, d'esperar que arribés el guàrdia i robar-li la pistola, d'acusar un indigent que dormia encara al banc del costat. De qualsevol cosa menys d'assumir la seva culpa.

Però ella no sabia mentir. No ben bé, però si fer-se la beneita. El guàrdia va arribar fins a on era. "Vostè ha llençat aquest entrepà?" "Quin entrepà?" "El que duc a la mà i m'ha fet saltar la gorra. Abans el tenia vostè a les mans, com ha arribat al meu clatell?" "Doncs no ho sé, és un misteri". "Un misteri? Que se me'n fot? Aquí no hi ha cap misteri". "Si que l'hi ha". "Que no". "Que sí, un gran misteri".

El policia es convencé que es trobava davant d'una boja prou estable com per campar-se-la lliurement per la ciutat. I al capdavall tenia coses millors a fer que detenir-la, a més feia pudor. "Aquí té el seu entrepà. No el torni a llençar". "No és meu". El guàrdia respirà abans de parlar, pausadament i mirant-la a ella directament als ulls. "Doncs li regalo aquest entrepà, si té ganes de llençar-lo a algú, no ho faci".

Després d'acceptar-lo se sentí alleujada. Al capdavall no era un mal entrepà. I el guàrdia havia substituït en la seva memòria immediata la balena que s'ho havia donat. Se'l podia menjar. Era de pernil de país, tenia bon gust. I no és que tingués gana, perquè per això tenia prou recursos, coneixia llocs, i persones que li donaven un cop de mà en aquest sentit.

No tenia necessitat d'acceptar entrepans de desconeguts, de qualsevol. Potser l'entrepà estava emmetzinat, algú amb prou mala bava podia haver-hi abocat a dins algun producte, potser no mortal, però suficient com per fer-li passar una mala digestió, o per fer-li venir cagarrines. Tan se valia ja se l'havia empassat, mos a mos. Només hi quedava el paper de plata, feu un bolic i el llençà lluny.

Amb un bon arc de braç. Al cap de poc el guàrdia tornà a comparèixer, discrepant que l'hagués llençat a terra. "Jo no l'he llençat a terra, l'he llençat a l'aire. Després el bolic de paper de plata a caigut a terra, però sobre això jo no en tinc cap responsabilitat, són les forces de la natura, els misteris insondables de les lleis físiques. Jo no hi estic relacionada".

La veueta li aconsellava en un sentit molt diferent. La pistola del guàrdia era molt a la vora. Per bé que l'home era cepat, i de ben segur que l'aventura acabaria en desgràcia, per a ella, i en greus acusacions. Provava mentalment de raonar amb la veueta, mentre el guàrdia li indicava l'escaiença de recollir el bolic de paper de plata i dipositar-ho a la paperera.

Ho feu, molt en discrepància amb la veueta, que ara l'aconsellava de ventar un bon cop de puny al guàrdia. Ella no volia fer cas. I com que ja s'havia aixecat, i no volia tenir amistat de cap mena amb el guàrdia, es posà a caminar, i a pensar en les seves coses. El seu desordre mental era remarcable, subtil, sublim. Els metges que l'havien examinada en alguna ocasió havien diagnosticat desordres genèrics.

I li havien prescrit algunes medicines genèriques també. Com si el desordre mental i les ganes de donar pel sac es poguessin guarir amb un coi de pastilles. No era el cas, no se les prenia perquè no li sortia dels ovaris i a més pensava que els metges eren uns ximples, que no tenien raó i que no sabien res de la seva vida, ni del perquè de les coses que li passaven.

La veueta insistia durant les visites en que assassinés el metge, amb algun dels estris que hi havia per allà. Un mesurador de caps, un bisturí, una llitera rossegada, uns llapis. Ella no tenia res en contra del metge, i per tant li mancaven raons per assassinar-lo. No comprenia perquè la veueta li parlava sempre de crims, de bajanades i disbarats. Mai de coses raonables.

Potser era aquest el seu problema, que tenia la veueta espatllada, i en comptes de dir-li les coses bones que havia de fer, i fer-li notar que n'estava fent de dolentes, i així dirigir-la, i redreçar-la quan s'equivoqués, era una veueta que anava per lliure, més sonada que un ramat de cabres, i entestada a que arruïnés definitivament la seva existència amb una acció errònia.

Per tant no tenia veueta, de cap mena, només tenia unes indicacions poca-soltes de les que no podia fer cas. I res més. S'assegué en un altre banc, després d'haver caminat una mica, se sentia cansada, i volia que li retornessin l'aigua, que s'havia tallat per unes obres a l'edifici. No tenia enlloc on anar. Només la companyia de saber que hi havia molts d'altres en la seva mateixa situació.

O pitjor encara. El cas era que havia de passar una bona estona allà. La gent pujava i baixava les rambles, indiferents, captivats per la màgia d'aquells barris, pels seus contrastos. Ella no estava molt satisfeta de ser un contrast, de servir d'element pintoresc, de fer sentir als turistes que estaven visquent una experiència real, del món tal com és.

S'estimaria més ser d'una altra manera, tenir una altra sort, no tenir-la mala. Al lluny s'apropaven dues predicadores. Ja les coneixia, eren de la parròquia que hi havia en un dels carrerons envitricollats del casc antic. Volien convertir-la a ves-a-saber-quina religió inventada i perfectament contemporània que prometia la salvació a un preu econòmic, de rebaixes, en comparació a les religions oficials.

No tenia ganes de parlar amb elles, per bé que era evident que anaven de dret cap a on era ella. La veueta tornà a parlar, parlar de mort i d'agressions. Potser aquest cop tenia raó. Aquelles dues cacatues bé mereixien un bon cop de puny, i de ben segur que no s'hi podrien tornar. Tal volta havia arribat el moment de treure-se-les del damunt definitivament. La veueta de tant en tant tenia raó.

Però no volia
esverar-se, ella no s'esverava mai, no deia una paraula més alta que l'altra. No volia quedar malament amb la seva parròquia, de la que podia treure potser una capsa de galetes algun dia, o roba usada. No estava en situació d'enemistar-se amb ningú. I tanmateix no li venien cap felicitat, només una pèrdua de temps. Se les havia de treure de sobre.

I ho feu. Amb evasives i fent-se la boja. Un cop foren anades examinà la seva vida integralmenl. Des del començament fins al pressent i endinsant-se en el futur. No hi havia res que indiqués que havia estat un error en termes absoluts, ni que les seves eleccions haguessin estat equivocades, ningú no ho podia afirmar, tot estava bé, tal com havia d'estar.

Segurament no havia nascut balena, no valia la pena escarrassar-se a ser-ho, per poder regalar entrepans a indigents pudentes que no ho són en realitat. La seva vida era tolerable, la brisa que corria en aquella primavera agonitzant en que ja colpia el calor era un plaer, i l'havia de gaudir en plena consciència, amb tots els seus sentits. D'això en sabia un tou, sabia aprofitar una sensació fins a l'extrem. No era insensible, al contrari. El seu pis l'esperava, s'aixecà del banc i marxà, no calia esquivar ningú, ells ja s'apartaven al seu pas.