La vetlla

La nit d'insomni, les hores que passen, la suor a la front, però no hi ha res de tot això. No hi ha inquietud, només una espera, un estat de gran relaxació, el sentiment que poden passar les hores, ni tan sols el cansament de l'endemà no molesta, no hi ha temptejos infantils amb la mort. No hi ha res del que hom podria preveure, només la calma, una calma densa, que ho emplena tot, i el sostre amb les seves paraules màgiques, el fa reconciliar-se amb el món. En aquells moments ell sent que té tota la vida per endavant. És veritat, el que li resta. Una altra cosa no pot tenir, però temps en té molt.

El sostre amb la seva conversa intranscendent és un bon company de vetlla. Parla de coses que ha sentit dir a la ràdio, a la tele, de coses que no interessen. Estès al llit ell prova de pensar en coses importants, en qüestions fonamentals. El nerviosisme no l'ateny, el neguit no pot amb ell. No hi ha manera que trobi el punt en que el seu cervell pot endinsar-se en el món del desordre, però això tampoc no l'amoïna. Perquè té molt de temps per endavant, i pot pensar, i pensar, o deixar el cap buit. És una sensació que normalment no experimenta. El cap buit sense res a dins, només la consciència d'un mateix, el sentiment que hom hi és, i cap altra cosa més. Només el mínim de subsistència intel·lectual. Això és el que te al cap. I cap altra cosa.

No necessita afegits per a passar les hores en conversa amb el sostre, que segueix parlant i parlant, una xerrameca sense sentit, sobre les coses del dia, sobre els assumptes que no l'interessen, que interessen als altres. Pensa en alguns moments en les expectatives fallides dels altres sobre ells. És el seu problema, perquè ell d'expectatives només en té de si mateix, i ni això encara. El cas és que les parets tenen una animada discussió amb el sostre, sobre el futur de l'actual govern, sobre el resultat del partit de futbol, sobre l'economia a tots els seus nivells, els preus i els interessos. A ell se li en fum, així ques tapa les orelles, per no sentir. Però es veu que la veu dels llindars físics del seu dormitori és penetrant, no callen.

Finalment s'escolta el silenci, un bruit indefinit de motors, que podien ser peülles de cavall repicant les llambordes, o la terra sorrenca del camí, o el que fos, o travessant el brancatge, o els grills, o les òlibes. El so del silenci, imposant. Ningú no diu res, i encara queden moltes hores per endavant. Però ell no té ganes ni de desjaçar-se, perquè s'hi troba a gust tal com està. No vol aixecar-se cansadament i caminar a les tentines en mig de la foscor vers la cuina per tal de proveir-se d'un got de llet. No és una activitat que vulgui fer, i no la fa. Perquè no la vol fer. El rellotge, amb la seva alternança sonora l'acompanya. Li agradaria ser objecte inanimat, no hauria de preocupar-se per la seva subsistència, ser de plàstic, o de metall noble. Una estàtua, al damunt d'un pedestal de marbre, així podria mirar els altres amb ulls de suficiència.

N'hi ha molts que tenen aquesta suficiència a parts diferents del seu cos. Ell ho sap, potser per això no dorm. La tenen a les sabates, unes sabates que volen explicar tota una vida, que informen de la qualitat de la cartera del que les porta, només pels entesos, això sí. Però de què serveix ser un entès en sabates si no es poden comprar les millors? I de què serveix comprar-se les millors sabates si hi ha poca gent entesa en sabates? Només els arruïnats són les víctimes dels exhibidors de sabates, i els que pensen que amb esforç o amb sort, o amb gosadia podran arribar a pagar-les. Gents infames, els culpables d'una nit tan llarga. Ell ho sap, i els odia. Però fredament, sense fer-se mal a si mateix. No seria oportú odiar fent-se mal, una mala elecció.

Ell prefereix un odi rotund però controlat, un odi per totes les coses que li circulen pel cap durant el dia, que s'instal·len al seu cervell, idees que no són seves, i que algú ha deixat com un encàrrec. Aquestes idees són les que ofeguen els seus somnis, que no poden fer-se amb el cervell. El canvi esperat no passa, alguna cosa hauria de fer, si no fos perquè és tan plaent restar estès al llit sense pensar en res, només deixant passar el temps, sent-ne conscient de la seva solidesa, de la densitat i del cos que pren per acumulació. Es poden perdre moltes hores sense fer res de res, només concentrant-se en un mateix, només deixant que el mínim de pensaments, el pensament d'ésser, siguin els que imperin a la consciència.

No hi ha cap contradicció aquí. Perquè ell sap que són els pensaments del dia els que no deixen sortir els seus somnis, sap que totes les coses que li han explicat són les que lluiten per mantenir-lo despert, però no les pot pensar, perquè ja estan soterrades, si les pogués pensar les podria solucionar, i aleshores podria dormir, però no és el cas. Els pensaments hi són però no es manifesten. Prova d'entaular una conversa amb els seus pensaments profunds, fa una crida des de la seva consciència a tot els éssers ocults i misteriosos que viuen a la seva ment. La psique no respon, no vol saber res d'ell, el seu cervell ja està dormint, és la seva consciència la que està desperta. I no vol abraonar-se en cap de les propostes que li fa de fantasies somiadores.

La lògica impera. Les sumes són sumes, el triangle és un ens reconegut i existent, sobre el ques poden aplicar algunes propietats. No té cap intenció de negar-ho, només que el temps per endavant l'angoixa una mica, no gaire. Per uns moments pensa que si destruís el triangle podria dormir, que si la suma fos la resta podria tancar els ulls i abandonar-se al descans, i oblidar un dia que sembla que no es vol acabar mai. Dos dies en un dia, o tres o més. Sense una becaineta pel mig. I tot per unes obsessions absurdes, impròpries, importades. Hauria de fer una pensada, llevar-se del llit i clavar-li la grapa al cistell dels medicaments. Ingerir tots els que tinguessin un efecte sedant. Una fàcil solució.

Així dormiria. Però no pot moure's, no pot moure les cames, ni tan sols el cap. Es troba massa bé en la seva perfecta tranquil·litat, en harmonia amb totes les coses, sense que cap pensament manifest tret de la seva consciència no es manifesti. És un estat que no vol trencar. Pot passar hores així, i ho pensa fer. Al capdavall no és tan dolent una mica d'esgotament. El desitja, sap que no està reposant, però la seva ment necessita d'alguna manera aquest excés, i per això no hi lluita. No li cal eixugar-se la suor del front, no en té.

Perquè s'ha adonat que la seva perfecció passa per l'estat de letargia en ques troba, i del que no pot sortir. Cap dels seus membres no responen a les seves ordres, no hi ha cansament, però sí esgotament. El seu cos es va desfent de mica en mica, en intervals regulars. Les hores passen, de tant en tant gira la cara per mirar el rellotge que llueix amb colors encesos en mig de la foscor. Les hores passen efectivament. Ja no pot adormir-se, seria un error, perquè amb tan poques hores difícilment és llevaria pel dematí, no faria res de res, seria vergonyós. Ja passat massa temps, i massa poc alhora.

Uns ocells refilen enllà de la finestra. Són matiners i es desperten de bon humor. Aquest so li puja l'ànim. Comencen les simfonies dins el seu cap. Les notes se succeeixen, en combinacions inoïdes. No hi ha cap moment de debilitat en la seva concentració lírica. Tot el que pensa són harmonies, com la del seu cos i la seva ment, sent que no pot aturar-se, que de totes totes la composició ha de seguir. No es pot permetre un descans, no pas ara, quan és a tocar del triomf, de la grandesa, d'aconseguir la combinació, de tocar el cel amb els dits, i aferrissar-s'hi. Ningú no li pot impedir sentir la meravella d'aquests sons, imaginaris, composats en una partitura feble, vaporosa, que no es pot retenir. Però són moviments que l'emocionen, que el transporten, que se l'enduen.

Els ocells ja no pararan de cantar fins l'albada. La claror del cel, incipient comença a manifestar-se. La finestra és oberta, de bat a bat. I el sol agafa tots els colors foscos i indefinibles del començament del dia. Són colors que no són de negra nit, però que no es poden distingir entre ells. No hi ha transicions, només una presa de consciència en un moment o altre de que alguna cosa ha canviat, i que ja és més de dia. Alguna tonalitat en el color, potser un reflex, un objecte del dormitori que supera el llindar de lluminositat rebotida en ell quel fa perceptible. Instants en quel dia es manifesta. Ell vol continuar aquesta sensació. Les hores ja no passen, ara pot fer coses, sortir al carrer, llevar-se fins i tot. Però no vol fer-ho, perquè el seu cos no respon encara. No és el moment. Les seves inèrcies, les que l'han portat a passar tota la nit mirant la foscor, encara no s'han aturat. I són inèrcies inverses, que en comptes de moure bloquegen. Inèrcies que hi ha dins el seu crani, que no pot explicar, i que no responen a una necessitat aparent, perquè en tot el temps que ha passat despert no ha pensat en res en concret. Només la consciència d'ell mateix, d'estar despert, i res més, cap angoixa ni cap anhel, ni cap problema senyut de difícil aproximació que l'hagi ocupat obsessivament.

Aquestes són les coses del dia. Quan de pensar amb tanta intensitat acaba fent-se un mal al cap, i ha de deixar de pensar. Per sort encara no ha patit lesions evidents, pel dolor de pensar, que no és mal de cap només, com qui té els músculs adolorits després d'un esforç continuat, sinó dolor del moment de pensar, com el dolor del mateix múscul en el moment just de fer l'esforç, i que s'esvaeix quan aquest s'acaba, perquè l'habitud de l'exercici fa que no hi hagin després encarcaraments.

Un dolor de la ment que no ha sentit, perquè en tota la nit no ha hagut de concentrar-se en res. Li queda un dia per endavant, en el que provara de desfer-se de les seves obligacions.

L'estat d'estasi li pot durar una bona estona. El sol ha sortit, però nin
gú no és lleva tan d'hora, tret de forners i d'altres que han d'enllestir la seva feina abans no es llevi tothom. La seva dona dorm al seu costat, no s'ha despertat encara. La nit ha estat llarga, però s'acaba. Tan de bo totes les nits fossin tan llargues, i concentressin un estat de plenitud tan perfecte. Aleshores no hauria d'amoïnar-se per viure, només hauria de deixar quel cansament el dominés, no hauria de fer res de res, només deixar que les seves mans es moguessin soles, sense participació a penes del seu cervell, que els seus peus caminessin per la seva iniciativa. Portant-lo allà a on hagués d'anar, i els seus ulls podrien mirar les coses sense apercebre-les, no tindria cap sensació. Només la fatiga acumulada, la son i la badoqueria.

Així es plantejava el dia que li quedava per endavant. Un dia sense responsabilitats, en que podria dir que no a moltes coses, en que podria irresponsabilitzar-se de tot sense cap càrrec de consciència. I no havia pensat res en tota la nit, res que l'emplacés a fer una activitat en concret, una compilació o resum de les idees principals, de bon matí. No tenia cap deure per fer. Se sentia lliure veritablement, en mig de l'esclavatge de l'esgotament. Lliure de lligams. La seva dona es despertà. El notà fatigat, com si no hagués realment dormit, amb els ulls diferents, però no li donà més importància. Ell tampoc no volia explicar com havien estat les seves darreres hores, no tenia cap necessitat de fer-ho. Els ulls li pesaven, prou com per no haver de justificar-se per res de res.

I finalment el moment de felicitat. La nit de bell nou, la foscor i el llit. Ara si que podria concentrar-se, després d'un, dos o tres dies. Sentia que el moment havia arribat, l'envaïa una escalfor a les galtes i als ulls que no podien ser sinó l'avantsala d'un descans sense interrupcions. El que tenia normalment, per bé que amanit per l'espècie de la son, de l'acumulació de necessitats en aquest sentit. Només deixar flotar el cap sobre la flonjor del coixí ja començava a sentir la pesantor al seu cap, la densitat dins el seu crani, les idees tòrrides i excitants, l'escalfor a d'altres parts del seu cos. Tot preambulava l'abandonament definitiu, el son, una bona dormida, tota la nit. Era d'hora encara per enllitar-se, la seva dona s'havia estranyat. Però ell sabia el ques feia. Volia gaudir dels instants previs al màxim. L'oportunitat de gaudir després d'una forçada abstinència no se li presentava sovint, només esparsament, quan els pensaments del dia envaïen per camins misteriosos els entrevins del seu cervell, ofegant els somnis fantasiosos.