La vella vagabunda

La vella vagabunda

S'està allí, a la parada de l'autobús que va a la ciutat, dempeus, tranquil·la, immòbil, els ulls fits en la blavor de la mar que s'estén a l'altra banda de la carretera, a tocar de les vies del ferrocarril per on, de tant en tant, circula algun tren que xiula amb insistència insolent en apropar-se a l'estació. Ni el terrabastall dels combois en lliscar sobre els rails, ni el trontoll de les travesses, ni els xiulets estridents no semblen sobresaltar-la, ni tan sols parpelleja. Passa un autobús, un altre, encara un més. Hom podria pensar que s'ha adormit, o que està encantada, però no: els peus calçats amb sabates atrotinades són ben ferms, talment clavats, sobre les rajoles de la voravia. A la fi, es decideix a pujar al quart autobús que s'atura a la parada. No porta targeta per viatjar, ni, possiblement, les poques monedes amb què podria pagar el bitllet; no hi fa res: el conductor, que la coneix de fa temps, la deixa passar sense fer-li'n retret. La dona se'n va cap al fons del vehicle i s'asseu en un seient del racó. Ningú no seurà a la seva vora, per molta gent que hi pugi: la flaire que desprenen els seus abrigalls i el cos que hi té cobert n'allunyarà el passatger més cansat. El conductor, un home jove i ferreny, li llança llambregades pel retrovisor interior, i es diu: "Mecasun la vella pòtola, sempre em toca a mi, de dur-la. D'on deu haver sortit? Fa tres o quatre anys, que ronda per aquests verals... abans no la hi havia vist mai. Quina edat deu tenir? sembla vella, però vés a saber, tan bruta i espellifada... I així i tot, em sembla que no devia ser pas lletja, quan era jove, encara que em costa d'imaginar-me-la."
La dona és un ser menut, de poca alçada, molt magra. La cara petita, rodona, plena d'arrugues, com una pansa; els ulls són petits, de mirada viva. Té els cabells grisos, ondulats, repartits sense gaire cura a banda i banda de la cara, tot cobrint-li les orelles, i nuats al clatell en una cua curta que s'endevina llardosa. La boca petita, esdentegada, de llavis prims i enfonsats, sobre una barbeta arrodonida. Refrega contínuament el nas menut amb la mànega de l'abric, es veu que l'escalfor de l'autobús li fa venir moquera. Porta un abric negre molt gastat damunt d'un vestit de color d'ala de mosca que li surt per sota; mitges fosques fetes malbé i sabates negres i brutes que li vénen balderes, segurament recollides d'alguna d'aquelles bosses plenes de roba usada que la gent, amb bona fe, deixa sovint a la vora dels contenidors de la brossa per si algú, com ella mateixa, en pot aprofitar alguna peça, tot i que a ella la qüestió del vestit no l'angunieja gens ni mica: només se'l canvia quan, esdevingut un parrac, ja no li escalfa el cos tan magre; aleshores sí, cerca per ací i per allà fins que troba un abrigall prou convenient. Tant se val el color de la roba, o la forma, o si havia estat d'un home o d'una dona; se'l posa i llestos. La qüestió, ben necessària, del menjar, tampoc no l'amoïna. A part del fet que té poca gana, que amb unes poques engrunes, talment un moixó, ja en tindria prou, coneix un parell de restaurants de la ciutat d'on, tan bon punt la veuen atansar-se, abans que no es planti davant la vidriera, en surt un cambrer que li posa un paquet a les mans que conté prou menjar per a fer dos àpats i encara en podrà donar als gats sense amo que, de vegades, li fan companyia. Ella l'hi agraeix amb la veu a penes perceptible i un petit somriure que commou el donant. De vegades a dins del paquet hi troba algunes monedes amb què pot pagar un cafè amb llet que li serveixen, a contracor, en algun bar d'aquests que tenen taules al carrer, perquè ja sap que a dins no li permeten entrar. No, no en passa, de gana; de fred, sovint sí, perquè encara que aquella és una ciutat temperada i a l'hivern no hi glaça mai, si plou o si l'ambient es carrega d'humitat marina, la fredor li penetra als ossos i li fa petar les dents escasses. A l'estiu la calor pica de valent, però ella no la nota gaire. La seva única i veritable preocupació és l'aixopluc, un lloc per jeure i passar la nit. No sempre l'aconsegueix, perquè quan ha tingut la sort d'ocupar algun racó confortable i hi ha estès uns quants cartrons, no han trigat a aparèixer uns altres pòtols veïns que l'hi prenen sense contemplacions aprofitant les seves absències. No li tenen cap simpatia, perquè ella és una dona solitària que no es fa amb ningú: ni els saluda, ni els demana ajuda, ni comparteix amb ells el contingut excessiu dels paquets que aconsegueix. És clar que ells tampoc li han ofert mai ni una engruna d'allò que tenen. Fa pocs dies n'ha trobat un, d'aixopluc, que potser li servirà uns quants mesos, mentre no caigui un aiguat d'aquells que s'ho enduen tot. És una mica allunyat de les habituals anades i vingudes, en el marge d'un conreu que el pagès ha eixamplat desbrossant una part de terreny que era cobert de matolls. Hi han quedat amuntegades tot de branques i bardisses seques. L'home, en observar que la vagabunda s'hi ha fet un cau, hi ha afegit alguns fustots i un parell de sacs de plàstic. Li fa llàstima aquella dona solitària, tan aspriua i tan poca cosa; a més, sap que és inofensiva. Mirarà de tenir-hi els gossos allunyats i deixarà que hi passi l'hivern que s'apropa; després, ja ho veurem, i això que l'angunieja pensar que algun dia la hi pot trobar morta. La dona n'està contenta i se sent força segura, ja que intueix que el pagès li permet una estada que no consentiria, de ben segur, a cap dels pòtols de la rodalia, amb la mala pinta que tenen. Bé, no és pas que ella sigui com un pom de flors, però no fa por a ningú; si la gent se n'aparta és per la ferum que desprèn, tan ofensiva als olfactes educats en la higiene i habituats al desodorant i a l'aigua de lavanda, no per cap altra cosa. De fet, ningú no la importuna, ni tan sols els policies, quan es creuen amb ella, li demanen com es diu o si té documentació. Prou que es veu, que no en té; pel que fa al nom, l'ha oblidat ja fa anys, de tant no voler recordar-lo.
Algunes vegades, la vella vagabunda s'asseu a la platja i s'hi queda molta estona, mirant el mar. Això si no fa vent i si la mar és tranquil·la, altrament, li fa basarda. Aleshores, encisada, fits els ulls en l'horitzó, es submergeix en uns records emboirats que ella creu que són somnis, i veu enllà, molt lluny, un altre mar i unes altres costes; i gent, molta gent de pell fosca vestida amb robes clares i els caps coberts amb turbants, els homes, i vestits llargs de colors brillants amb mantells cobrint els caps, les dones. I ella també hi era, blanca, bonica, vestida amb un sari preciós de color taronja. I reia, feliç, agafada de la mà d'ell... Però, com era, ell? No en pot recordar la cara, ni la veu, ni el cos; només la mà que premia la seva mentre caminaven entre la gent d'aquell poble que ja no té nom. Hi havia un llac, molt gran i molt blau, envoltat de bosc i de muntanyes altíssimes cobertes de neu. Hi van viure molt de temps, li sembla, en una barcassa ancorada que algú els va llogar. Al seu voltant, damunt l'aigua, suraven milers de nenúfars; els veu, encara, els podria comptar. El llac era solcat cada dia per una multitud de barques plenes de fruita, hortalisses i tota mena d'aliments que els camperols dels entorns duien a vendre. Els compradors hi acudien, també amb barques, i s'organitzava un mercat sorollós, ple de color i de vida. Aquestes imatges són nítides, com la dels nenúfars, però ell, com era? Li arriba de molt lluny, amb la brisa salabrosa d'aquest mar que li besa els peus, la flaire dolça, perfumada, del te que prenien, de les herbes que fumaven... i el rostre d'ell es va esvair, fa tant de temps! entre els vapors, els somieigs, els desvaris... Un calfred li recorre la pell i li fa tornar a sentir la gelor de l'aigua del llac que feia estremir el cos nu en submergir-se per nedar-hi. S'endevina sola quan surt a respirar amb desfici entre els nenúfars que envolten la barcassa. I ell, ja no hi és?
És ben fosc, avui, quan arriba a l'aixopluc, i fa força fred. Ha estat plovent tot el dia, tossudament, a estones amb ganes, a estones amb mandra, però el cau no s'ha inundat. Una mica humit sí que l'hi troba. S'hi arrauleix ben al fons, en aquell espai ínfim, després d'aplegar-hi una mica de palla seca que ha anat arrencat dels racons més eixuts. No es treu l'abric, ni les sabates que duu ben molles. Està cansada, enfredorida, i no té gens de gana, però pensa que si fa un mos es trobarà més bé. El menjar que li ha quedat del migdia és fred i poc agradós. S'empassa, mastegant amb esforç, un tall de carn arrebossada, un bocí de pa sec i les restes del formatge esmicolat. Li va bé; reviscola, fins i tot els ossos se li escalfen una mica. Aviat s'adorm. O potser no dorm, encara. Dins la fosca, borrosament, entrelluca una imatge que li sembla coneguda: la d'una dona prou jove, somrient, que pronuncia paraules que no arriba a comprendre, però que endevina dolces, tendres, com si parlés a un infant. Al cap de poc, percep la mateixa imatge, igualment confusa, només que ja no sembla tan jove. Ara té una expressió seriosa i parla, també, amb una veu que ja no és dolça. Li parla a ella, segur, però no l'entén, o potser no se l'escolta. La imatge s'esvaeix, es dissipa en la foscor; voldria retenir-la, cridar-la, però no en sap el nom. S'hi enfada, estossega i exclama: ves-te'n, doncs! Aleshores la visió torna, més nítida, més vella: els cabells blancs, la mirada trista, i ja no parla, plora en silenci, les llàgrimes llisquen sobre la pell marcida. La vagabunda se la mira, astorada; vol fer un crit i la veu no li surt de la boca. Es desperta, sobresaltada, si és que dormia. Era ma mare, es diu, com és que no en recordava la cara? Fa tants anys... I devia tenir un pare, també. Rebutja aquest pensament de seguida, amb ira, com si li fes mal. La mare... seria bo poder agombolar-se en els seus braços, com quan era nena; de segur que se n'aniria aquesta gelor que li penetra el moll de l'os.
On deu ser, si encara viu? No recorda gens ni el carrer ni la ciutat on va néixer, els llocs on va viure la infantesa i es va fer dona, ni si va ser feliç. La disbauxa, les drogues, la vida desordenada i el vagabundeig li han buidat el cervell. Gairebé ho ha oblidat tot, ara, no podria dir ni qui és, amb certesa. Recorda vagament, com un somni confús, una família que s'oposava al seu desig de llibertat, a la passió cega, absorbent i alienant que un dia la va fer fugir terres enllà, a la recerca d'una felicitat que no sap si va aconseguir.