Carmeta

CARMETA

Les nenes ja deuen dormir, pobrissones. Quin trasbals! Se les ha endut a casa seva la Teresa, la veïna d'aquí davant, la dona d'en Canela. És molt bona noia, molt dolça i comprensiva, i s'hi ha ofert de seguida. Amb els seus tres fills, les nenes es distrauran, jugaran i estaran acompanyades. No podien pas quedar-se a casa, avui, amb tant d'enrenou i tu de cos present.
Ja ho veus, si n'ha vingut, de gent. No m'ho esperava pas. La família, sí; els teus germans, el Cisco i l'Àngel, amb les dones: la Raquel, que no m'ha volgut mai, seriosa i tibada com sempre, i la Maria, tan hipòcrita, que sempre que em veu em fa magarrufes i després em critica a cor què vols. M'ha deixat la cara enganxosa de tants petons i no parava de dir:
¾ Ai, les nenes! Pobretes, pobretes! Tan petites i sense pare....
Però no m'ha ofert ni un duro per a elles, i això que a ells no els en manquen. I plorava, quan m'ho deia, perquè tothom cregués que té bon cor. Els teus germans m'han semblat sincerament afectats; sobretot el gran, en Cisco, que t'havia fet de pare quan eres xicarró.
Més tard han vingut les teves germanes acompanyant ta mare, que no hi toca. La Mercè, la gran, ha excusat el seu home, que tenia torn a la feina, però que demà vindrà a l'enterrament. La Mercè m'agrada, sempre t'ho he dit: és senzilla i discreta; sempre disposada a ajudar i, a més, és bonica. Ha tingut dos fills, se'ls ha criat i continua tenint el cos tan esvelt com quan es va casar. No pas com jo, que després de tenir la petita em vaig quedar tan rodanxona, i no és pas per menjar massa, que amb la gana que hem passat...
Ta germana petita no em desagrada, no. El que passa és que m'atabala, tan xerraire i riolera. És clar que encara és molt jove i no ha rebut patacades. Les nenes se l'estimen amb bogeria i ella hi juga talment com una altra criatura, i els explica contes, i les escolta i contesta les seves preguntes de nenes que ho volen saber tot amb una paciència que potser jo no tinc. Però avui no reia pas. Et mirava molt seriosa, sense plorar, mentre estrenyia la meva mà, tot comunicant-me el seu afecte, i, de tant en tant, em fitava amb una espurna sorneguera als ulls, com si compartíssim un secret.
Ta mare, pobreta, em sembla que no ha entès res. Et mirava i no et reconeixia. Les filles li deien:
¾ És el vostre fill, en Manel, que és mort. Ha mort aquesta nit passada, mare, ja us ho hem dit.
¾ En Manel? On és en Manel? Se'n va anar a la guerra, oi? Però en tornarà aviat, ja ho veureu.
És una dèria que té. Fa vuit anys que es va acabar la guerra, i tu no hi vas pas anar.
¾ Mare, és aquest, en Manel; és mort.
A la fi, sembla que se n'hagi adonat. T'ha mirat i ha arrencat a plorar. De sobte s'ha girat cap a les filles:
¾ Anem, anem a casa. En Manel se'n va anar a la guerra i potser ja n'ha tornat. Tal vegada ens espera a casa, au, anem-hi!
Fa catúfols, ja ho saps, de fa temps. Se'm fa estrany que no es desesperi per la teva mort. Tu eres el seu plançó preferit i et va malcriar molt. Els altres fills els deixava de banda. A mi no em va estimar mai: em vaig endur el seu tresor, jo, que era tan insignificant... Ni tan sols les nenes, no estima. Bé, ara no hi toca i no se li'n pot fer retret. Quan van néixer encara estava bé del cap. Vam tenir dues nenes precioses, només amb onze mesos de diferència entre un part i l'altre. Prou que ho vaig veure que ni la Laia, primer, ni la Carme, després, no li feien gaire gràcia. Deia que en temps de guerra no era moment de fer fills. En el fons del cor jo reconeixia que tenia raó, però érem molt joves i tu... Va ser molt dur criar les nenes i dur la botiga alhora. Val a dir que poques espardenyes veníem, en aquell temps tan malestruc. Ta mare venia de tant en tant i amb prou feines es mirava les nétes, i tan rebufones com eren. No m'ajudava gens, i com que jo anava tan atrafegada, més aviat em destorbava amb la seva xerrameca, i, a sobre, encara em retreia que no anàvem mai a visitar-la. Jo estava molt dolguda i, a més, tu no ho volies entendre i em deies que em queixava massa, que era curta de feina i em calia espavilar-me, i que l'havíem de complaure.
Saps? També ha vingut en Salvador, el teu encarregat de la feina, esbufegant i enrogit de galtes, amb la immensa panxota que l'obliga a dur tirants per tal que els pantalons no li rellisquin fins als dallonses... I cinc companys teus que no conec i que volien dir-te adéu, perquè demà no podran venir a l'enterrament, han dit, ja que es farà en hores de feina.
I quina desfilada de veïns! De debò, no m'ho esperava. La Neus i el seu home, i sa mare, la Remei; en Josep i la Isabel; la Tuietes i l'Enric, els bacallaners; la Conxita i en Joan, els vaquers, amb les germanes; la Carme Sesé; la Maria i en Ton, els carboners; tota la família de la Teresa; el caragirat d'en Lluís, el farmacèutic, que es va fer falangista l'endemà d'haver entrat els feixistes i es va dedicar a denunciar veïns i coneguts pel fet d'haver estat catalanistes i republicans -d'aquest sí que n'eres amic!- La Nati, la del segon primera, m'ha abraçat, emocionada. La Nati, pobreta, que un parell de tardes a la setmana es vesteix amb roba elegant que li guarda una veïna i se'n va a fer senyors al Salón rosa del passeig de Gràcia, perquè el seu home -tan seriós i tan ben vestit- li dóna molts pocs diners i pretén que faci miracles per alimentar els fills i portar la casa, i com que, a més, de tant en tant li cau un ventallot, doncs, au! a fer miracles. Encara bo que és una dona molt maca i no li deu costar gaire trobar companyia.
La família d'en Paulí no han baixat, saps, que ell encara és a la presó gràcies a la teva denúncia. I el seu fill mort, afusellat al camp de la Bóta, i només tenia divuit anys. I la seva dona ha de fregar pisos i escales perquè la néta pugui menjar i la filla no se li mori. Tant que ens van ajudar, durant la guerra, donant-nos part de la carn que en Paulí aconseguia a l'escorxador, on treballava, per tal que les nostres filletes fessin cada dia un bon àpat.
I ves, tota aquesta munió de gent que ha passat per casa no et creguis pas que han vingut perquè t'estimaven, no; ni tan sols en Lluís, fals i malànima. Han vingut per comprovar que te n'has anat, que ja no podràs fer mai més mal a ningú, que ets ben mort.
I sí, t'has mort al llit. D'un mal lleig, en diuen, i has patit molt, i no pas prou, malparit. I t'he cuidat, tots aquests mesos, suportant els teus insults i el fàstic que em feies. Com t'odio! Encara ara, que ja no em pots pegar ni poden sortir de la teva boca paraules feridores. Ara que aquell cos magnífic que lluïes fent el fatxenda ha quedat fet un nyap; que els ullassos que enamoraven les noies s'han enfonsat en el rostre xuclat de tant patir; que la veu poderosa es va anar fonent de tant xisclar i udolar. Mal home, malnat!
I les veïnes se m'acosten i em diuen, tot baixet, a cau d'orella:
- Carmeta, no cal pas que ploris, t'ha tocat la rifa!


Rosa Nebot i Carrió