La veïna de l'àtic

Tot va començar pocs dies després d'instal·lar-me al pis. Era un edifici antic, amb façana modernista i regust anyenc. Jo volia llogar l'àtic, però tot i estar buit em van posar mil pegues. Els de la immobiliària deien no sé què d'uns fets estranys que hi passaven i que no es feien responsables de la meva integritat. No vaig insistir, segurament en volien treure més diners vaig pensar llavors. Finalment vaig optar pel pis de sota, la vista també era esplèndida.
Com deia, aquell dia m'estava fent el sopar. La pizza donava tombs al microones, jo m'ho mirava tot cantussejant la última dels Manel quan vaig notar un calfred a l'espinada. Abans de girar-me ja sabia que algú m'estava observant des de la porta de la cuina. El “clink” del microones em va sobresaltar i vaig gira-me de cop. I llavors la vaig veure per primera vegada. Era allà, a l'ampit de la porta, semitransparent, una llum difusa l'envoltava, duia un vestit blanc que voleiava lentament com empés per una inexistent brisa. Ni per un moment em va passar pel cap pensar que podia ser una al·lucinació, a primer cop d'ull vaig saber que allò estava passant de veritat. Una suor freda va començar a xopar-me. Quan creia que anava a perdre els sentits, ella va dir:
- Perdoni, no tindria pas una mica d'oli?
La veu era amable, tot i que va sonar com si hagués parlat des de dins d'un pou. Jo vaig esforçar-me en actuar amb normalitat, ja sé que la situació no ho era gens, però amb aquesta mena de gent val més estar-hi bé, no sé si m'enteneu.
Amb les cames tremoloses vaig agafar una ampolla d'oli de les Garrigues de sota la vitro. Mentre m'hi acostava notava una gelor que m'impregnava els óssos. Ella va estendre els braços, jo li vaig lliurar l'ampolla, però travessà les seves mans i va caure a terra.
- Ah! Ja no hi pensava. No la puc agafar jo. Que em faria el favor de dur-me-la a casa?
- Oi tant! - vaig respondre tot seguit, ves què havia de dir, pobre de mi!
Ella es va girar i s'enlairà fins travessar el sostre. Jo em vaig quedar mirant cap amunt amb la boca i els ulls completament esbatanats. Tot seguit va tornar a aparèixer.
.- Ui, perdoni- es va excusar- vostè no pot passar, eh que no?
Sense sortir del meu astorament només vaig gosar moure el cap d'un costat a l'altre.
- Serà millor que la dugi al nostre pis. La deixa davant de la porta i quan torni en Mateu ja l'entrarà.
- “Òndia, n'hi ha més d'un!”- vaig pensar.
- Sap? Ens vam casa fa poc, però el meu Mateuet ha hagut d'anar al front, a vora de l'Ebre m'ha dit, i quan torni voldrà menjar una llesca de pa ben sucada amb oli, que me'l conec. No entenc què deu haver passat, perquè no fa gaire en tenia ben bé mig petricó, però avui m'he adonat que estava buit.
Vaig estar a punt de dir-li que era molt normal que l'oli, després de setanta anys, s'hagués assecat. Però ves a saber com s'ho hauria pres. El millor seria que li pugés a l'àtic i acabar amb aquella incòmoda situació.
Vaig sortir de la cuina i en travessar la sala d'estar ella es quedà mirant la televisió.
- Goita- va exclamar- El Fred Astaire i la Ginger Rogers! Aquesta pel·lícula la vam anar a veure fa poc amb en Mateu. Com és que té un cinema en petit a casa?
No vaig contestar. No sabia com explicar-li l'evolució de la tecnologia sense trencar-li la il·lusió pel retorn d'el seu home, que deu estar criant malves per allà l'Aragó. Però de seguida vaig veure que tampoc esperava cap resposta. S'havia quedat absolutament embadalida mirant la pantalla. Per casualitat havia deixat el canal “Clàssics del cinema” de la TDT. Al cap d'una estona em vaig asseure en un racó procurant no fer soroll. Quan s'acabà “Sombrero de copa” van posar “Cleopatra”
- Ah, la Claudette Colbert! Aquesta li agrada al Mateu, coi d'home!
Al cap d'un parell d'hores vaig optar per deixar-la davant la tele i anar a dormir. Des del llit estant sentia com reia amb els germans Marx.
I així van anar passant els dies. Cada dia però, el seu aspecte era una mica més translúcid. La llum que l'encerclava es va anar fonent, fins que va desaparèixer del tot.
El record del seu home, que no havia aconseguit esborrar el temps, es va fondre en pocs dies gràcies a la televisió.
Ara visc a l'àtic, me'l van deixar a molt bon preu.