La tristesa

L'estat del seu cos el condicionava. En Jonàs prou s'adonava que la felicitat li sorgia de dins. I no coneixia els ressorts amb precisió. No hi havia accions que conduguessin a la felicitat necessàriament, en una equació inapel·lable que donés resultat sempre. Havia de conformar-se amb els seus canvis d'humor. Per sobtats que fossin i per mals dies que tingués sempre li quedava l'esperança de poder millorar en el futur. El seu ritme assossegat l'ajudava sovint.

En demesia però el perjudicava. L'excés de relaxació li feia venir mal de cap. Quan no abusava del cafè o el tabac se sentia defallit. Les seves grans felicitats venien després de grans excessos. Si aquests no es produïen no hi havia la recompensa d'un bon estat d'ànim posterior. Entrava en una fase de decandiment progressiu, sentia com perdia les ganes de viure molt a poc a poc. Potser el final de tot plegat seria així, amb caire definitiu.

L'alegria no sempre l'acompanyava, hi havia moments per a la tristesa. Moments de pluja i de buidors al cap, moments en que sentia que el seu cos no l'acompanyava, que la seva ment no era del seu costat. Moments reflexius. Pensatiu observava el que havia fet a la vida. No ho trobava especial. Sentia al cap un dolor persistent, que no el volia abandonar. Les seves felicitats passades no servien per a res. El dol era constant.

Havia de trobar potser el temps per recuperar-se. La seva filiació al dolor era esporàdica, però hi era. No la podia defugir. Sovint es trobava perdut, sense conviccions, sense projectes i sense esperances. Era una situació imprescindible, ho sabia. I tanmateix no se'n sabia avenir. Tenia altres coses al cap. Somnis de gran abast, que sabia que no es realitzarien. Havia tocat massa alt. Havia vist per un moment fins a on podia arribar, tot el que li podia oferir la vida. I ell no ho podia tenir.

Això el col·locava en una situació de vulnerabilitat. Sabia el que podia aconseguir i no ho aconseguia. Sabia el que els altres havien aconseguit i ell no. No podia estar més desesperat. I el temps no acompanyava. Se sentia trist, per una banda per la tristor que tenia al cos, i per altra pel fet que tot plegat pogués canviar tan de sobte. No tenia gaires esperances de futur.

Val a dir que els estats de tristesa d'en Jonàs no eren gens patològics, o ell mateix no els considerava així. Hi eren i prou. No eren contestables ni matisables. No hi havia consideracions a fer al seu respecte. Hi eren amb intensitat feridora, potser no se'n podria desempallegar d'un fred excessiu, d'una pluja enutjant, d'uns vents que el despentinaven. El temps no acompanyava. La nostàlgia de la infantesa l'envaïa. Hi havia tantes coses per tastar, i ell no tenia els mitjans.

S'havia conformat moltes vegades amb la seva activitat mental, com a únic sustent de la seva persona, com l'aliment exclusiu de les seves energies vitals. Ara s'adonava que les seves idees no eren grans, que no tenia la solució als problemes, que vivia perdut i dubitatiu, que no tenia esperances de consideració, ni plans ambiciosos pel futur, que es deixava portar pel corrent, sense oposar-hi mai una resistència decidida. Era com tots els altres. La humanitat estava perduda.

I com a humà considerava que la necessitat de sentir la tristesa era inqüestionable. S'havia construït un pensament equivocat, havia de canviar de rumb de pressa, era el moment de prendre resolucions. Però li mancava la força. No tenia l'esperit de llençar-se a noves aventures. Els seus dits el traïen, assenyalant esdeveniments de poca importància. No sabia el que volia ni el que no volia, la seva desorientació era màxima.

Però tenia algunes esperances, en Jonàs. Sabia que arribaria l'endemà. S'hi volia agafar, com a una fusta en mig del naufragi. Pensava en la sotsobra, en el trencament, en l'abandó, en la manca d'iniciatives. Sempre havia d'esperar que algú altre iniciés un procés, per tal de poder-s'hi apuntar. Les seves idees no eren compreses, no tenia cap oportunitat de comunicar-les exactament, no tenia paciència ni empenta. No tenia res de res.

Alhora considerava que els altres tampoc no tenien gaire. Provava que les coses no l'afectessin especialment, que els fets en si no el maregessin, que tingués sempre una porta oberta per la fugida. No volia enfrontar-se a la realitat de cara, no volia ser una persona dreta i ferma. No tenia intenció de viure segons els valors establerts. El que per a altres era difícil per a en Jonàs era impossible. Havia de fugir sempre, amagar-se, no declarar-se, aturar-se i recular.

Tornar enrera un altre cop. Per gaudir dels seus errors passats. Per adonar-se de quanta vanitat havia exhibit. Tot el que havia fet havia estat banal, les seves accions més celebrades no havien servit per a res, influir en els altres havia estat un miratge. No tenia la resposta, ni solucions al seu problema, marxaria del món sense cap resposta, i sense haver après res de res. En Jonàs vivia la seva desesperació no pas fantàsticament sinó ben realment. Els dies dolents eren per fer bons els dies bons. Les males accions per fer bones les bones accions. Les males persones per fer bones les bones persones.

Era segurament un comportament hipòcrita, per part dels que s'atorgaven el bonpersonisme sense contrastar els seus arguments. En Jonàs tenia relativa consciència de no ser gaire bo. Si més no era poc pencaire i donat a l'excusa. Sabia que els altres no deien res, per bon sentiment o per educació, però que ho pensaven. Ell era un individu inútil, dedicat a coses inútils, cofoi de ser inútil, orgullós de la seva inutilitat. Normalment la consciència d'això el feia entrar en un sorprenent estat d'eufòria. Quan estava trist però senzillament es considerava un mal ciutadà.

No col·laborava amb la societat. No ho feia amb mala intenció, al contrari les seves intencions eren d'allò més elevat. Senzillament el funcionament del seu cervell el duia a prendre decisions sempre equivocades. L'agressivitat el duia a lluitar per causes poc nobles, del tot egoistes. I se sortia amb la seva. Ningú no li diria el que estava fent malament. La hipocresia general li permetia viure. Però ell sabia de les seves culpes, i de les seves mancances.

En Jonàs sentia que l'albor d'una nova existència il·luminava el seu cel. Els períodes s'havien de passar per tal d'arribar als nous llocs a on hauria de trobar una nova felicitat. La sensació de buit i de poca eficàcia eren el començament d'un canvi d'habituds. Pensava en les persones que mai tenien rampells, que sempre mesuradament feien el que tocava. Quina força els compel·lia? Perquè decidien ser persones normals i fer coses normals en comptes de sortir sempre per la tangent. En Jonàs no podia comprendre'ls. En Jonàs se sentia agredit en companyia, agredit treballant mà a mà. Se sentia agredit per les persones útils.

El món intel·lectual d'en Jonàs estava dividit. Hi havia una escissió sagnant. Part del que veia no ho podia veure ningú més. I part del que pensava només ho pensava ell. La seva lògica xocava amb la realitat, sense que hi hagués mecanismes que li permetessin veure el que tocava en cada moment. No envejava però les persones que naturalment deien sí, sense que se'ls passés pel cap de dir no. No les envejava perquè en Jonàs no era envejós, només el recorria la sospita que tot plegat podia ser diferent per a ell. I que els greuges que assignava a d'altres eren en realitat responsabilitat seva.

La culpa i la consciència l'assetjaven. Sabia que era un estat passatger. Que tornarien les eufòries. Que era un estat de feblesa mental. La culpa i la consciència eren només una malaltia, o un símptoma, que hauria de passar amb algun esdeveniment feliç que el tornés a la realitat. Els que vivien immersos en la culpa i la consciència eren malalts, que no havien entès la realitat de la felicitat, que volien torturar-se voluntàriament.

En Jonàs pensava en aquells que parlen de la consciència dels altres, no pas de la seva. El pobre ha de ser conscient de la seva riquesa, li ho diu el ric que és conscient de la seva riquesa. La consciència la tenien per en Jonàs els que gaudien, sempre des del punt de vista més absolutament relatiu, de les coses bones. Els que les tenien demanaven consciència. El que tenia una bona feina demanava consciència de tenir o no tenir feina, el que tenia diners demanava consciència de no tenir-ne. El que tenia felicitat igual. En Jonàs no tenia res de res. S'hagués llençat de cap a un sorramoll per deixar que el fang se l'empassés. No volia morir, però. Només navegar pel fang.

I al damunt de tot el sentiment de derrota. El que feia que algunes idees que considerava brillants l'apropessin a un ideal del que no podia gaudir. Aleshores se sentia derrotat per la lògica, sentia que estava deixant desfer-se el seu cervell, que no tenia ambicions i que moria a poc a poc. D'altres havien seguit camins diferents, havien sabut sobreviure. En Jonàs havia mort. Li havia agradat la mort, l'havia sentit propera i plàcida, no la temia. Ara que era mort sentia la seva buidor. No tenir esperances el tranquil·litzava, però també l'emplenava de culpa.

De què servia el seu optimisme d'abans, si no tenia forces per seguir endavant. Les costums s'ensorraven al seu voltant. Tenia el cap ficat en nous projectes. Se sentia viu en la tristor. Sentia que tota la seva felicitat havia estat en va. No volia compadir-se de la seva sort. La tristesa era només un estat mecànic, en el qual havia d'apagar els seus sistemes de pensament, no deixar-se influir gaire i esperar a que passés. No havia de canviar res de les seves rutines, perquè cap acció no era bona en el moment trist. Només mantenir-se estàtic esperar el següent minut, no deixar que accions passades o futures el poguessin condicionar.

En Jonàs no tenia l'esperit lluitador. Mai no l'havia tingut. Sempre havia estat tranquil, més tranquil amb els seus assumptes que amb els dels altres, darrerament igual de tranquil amb ambdós.
La irresponsabilitat el dirigia, li marcava la pauta, el desvinculament l'orientava. No volia apegar-se a res, i no ho feia. El resultat era una incipient tristesa, un estat ocasional d'irreferència, en el qual no sabia ben bé el que feia al món, ni perquè servia, ell o el mateix món.

No tenia ni idea de la utilitat pràctica de tantes batalles i tantes lluites, ni si hi havia un final per als camins que triava, ni si la seva petja seria duradora o passatgera. No tenia respostes a cap pregunta, ni tenia tan sols grans preguntes. Només el sentiment desolador de no pertànyer enlloc. S'havia fet algunes il·lusions grupals, que no treien cap a res. No podia confiar en els altres, ni els altres no podien confiar en ell.

Sabia que les respostes eren complexes, que trobaria una sortida abans per mitjà de la concentració i la resistència que no pas per mitjà de la lògica o de les accions. La pèrdua de plaers per desídia el deixava encara més moix. Havia de seguir passet a passet, però els passos eren tan curts que tenia la sensació de no moure's de lloc. Tampoc no hi havia a on anar. Res no l'atreia, no tenia interès per res, sentia que les seves necessitats estaven cobertes, i que la seva autorealització s'acomplia per si sola. No li calia res en particular.

D'aquí el seu desencís, en tant que la vivacitat que havia tingut ja no la tenia. Els seus ulls no espurnejaven, la seva boca no salivava, la seva cigala s'aixecava només de tant en tant. Massa havia viscut fins aleshores, i li feia l'efecte que alguna cosa s'havia perdut, que no havia estat prou intens, que no havia entrat en els terrenys que hagués desitjat. Les servituds de la vida se li feien pesades. La servitud de la feina era una agonia, la servitud de la simpatia i la bona educació una llosa. Només la servitud del menjar i beure eren un refugi.

Sota el recer de la bona voluntat s'amagaven per en Jonàs les més perverses malignitats. Ell sabia de la bona intenció, fonamentada sovint en la ignorància, o si més no de la pretensió de raó, en les bones accions de les que era objecte. Tan de bo s'haguessin anat a cagar tots plegats, amb les seves bones accions. Volent-lo treure de l'apatia i la desídia el condemnaven a la tristesa i el neguit. En Jonàs no estava fet per a gaire patiments, no considerava que s'hagués de sacrificar especialment per res i no volia ser un paladí de la vida comunitària i de la col·laboració social.

En Jonàs perdia les ganes de lluitar. No havia lluitat mai, ni ho faria. No pas contra fantasmes i quimeres, no pas contra la seva mandra, tan instal·lada dins el seu cos. No seria heroi del guany d'un altre, ni en seria màrtir. Qui volgués riqueses les hauria de treure d'una altra banda. En Jonàs no col·laboraria ni seria dòcil. L'esperava la penúria i l'oblit, com a tants d'altres.