La tribuna dels oradors

A dalt del faristol la gent es transformava. Alguns s'empetitien i feien patir a l'auditori, tanmateix la majoria deixaven anar el llast dels prejudicis i es llançaven sense por a les seves argumentacions. Al club de conversa organitzaven setmanalment aquesta mena de conferències, on es podia apuntar qui volgués i on generalment convidaven algú important per tal de fer respecte als possibles candidats i perquè la sessió no fos un complert avorriment.
Els polítics pujaven a dalt de la tribuna i un cop assentats com estàtues darrera el micròfon i el faristol començaven les seves interlocucions en favor de les propostes dels seus partits. Defensaven que s'havia d'acabar d'un cop amb la gana al tercer món i amb la marginació a les grans ciutats, deien que era una cosa del tot necessari i que si el seu partit arribava finalment al govern, o en cas que ja hi fos que si les directrius comunitàries i de les nacions unides ho permetien, s'havia d'acabar amb aquestes xacres quan abans millor. La veritat és que deien mentides tan flagrants que feien petar de riure alguns dels assistents, que de totes maneres dissimulaven tapant-se la cara amb la mà. Respecte de l'atur tothom ho volia rebaixar, si més no als números, encara que a la realitat pogués passar que el treball fos de pitjor qualitat tot i estar millor repartit. De l'habitatge es deien de tots colors. Solucions sense solta per aturar la revaloració que patien les construccions noves i les velles. Els uns deien que calia expropiar totes les cases i pisos buits i posar-les a la venda. Això semblava una ximpleria a la majoria doncs crearia un desconcert social tan gran que seria pitjor el remei que el problema en si. Uns d'altres parlaven d'ajudes fiscals, ignorant que la reducció d'ingressos seria molt perjudicial per a l'economia. En fi, que deien de tot.
El cas era que la majoria dels oradors arribaven davant el faristol un xic suorósos, alguns fins amarats de suor, i que les primeres paraules sortien sempre d'una gola seca i amb certa ansietat. La majoria d'oradors no eren professionals, doncs d'aquests hi havia un a cada sessió com a màxim, i encara que eren persones amb responsabilitats i alts càrrecs no estaven acostumats a haver de perorar en públic. Els nervis els traïen, sobretot al començament del discurs. Després la cosa ja anava més fluida i hi havia qui al final l'havien de fer fora perquè s'havia engrescat tant que no volia marxar per pròpia voluntat. De vegades fins i tot l'havien de fer fora uns agents vestits de blau que havia contractat la tribuna d'oradors per aquestes funcions i d'altres de protecció en general. L'emprenyament de l'orador expulsat era considerable, i també el d'una part del públic que per simpatia amb el que s'havia emocionat tant a parlar, xiulaven i escridassaven els guàrdies, sempre del costat del feble que en aquest cas era l'orador.
També hi havia qui pujava al faristol a parlar de coses intranscendents, com ara de receptes de cuina o de les seves impressions sobre un partit de futbol. Respecte de la cuina tots escoltaven embadalits les receptes i recomanacions dels xefs coneguts de la ciutat. De tant en tant s'organitzaven aquesta mena de conferències, i al llarg de la tarda anaven desfilant gurmets i cuiners de tot tipus. Tanmateix, com que ningú no volia revelar els seus secrets, en particular els cuiners que devien la seva reputació al secretisme que envoltava l'elaboració dels seus plats, només parlaven de generalitats i donaven consells que podien aprendre's perfectament a qualsevol curs d'iniciació a la cuina. També feien propaganda contínuament dels seus establiments, doncs normalment n'eren els amos, o dels qui fos en el cas que treballessin per compte aliè. El cas era que també hi anaven a perorar cuiners de menys categoria que eren aficionats a seguir les conferències de la tribuna d'oradors, i consumidors que no necessàriament eren crítics culinaris de prestigi. Hi havia també la mestressa de casa que explicava com feia la truita de patates i altres plats poc delicats que servia al seu marit i com feia les llenties i els cigrons a una cassola grossa doncs tenia canalla a casa i calia nodrir-los a tots.
Amb el futbol passava el mateix. Convidaven a entrenadors de prestigi, dels principals clubs del país, si podien per les dates i la remuneració econòmica, que normalment era modesta i que no era prou per algun dels futbolistes o gent relacionada amb el món del futbol en general. Parlaven de tot i al final també pujaven a la tribuna els aficionats i els seguidors d'a peu, que donaven els seus particulars parers al respecte. Com que no hi havia un ordre establert, tot i que al començament sempre encetaven les conferències les figures, el cas es que després l'ordre era bastant caòtic de manera que s'havien d'escoltar totes les opinions, doncs abans del directiu venia l'aficionat i entre mig el tallador de gespa del camp o el recepcionista de les taquilles. Tots donaven el seu punt de vista en discursos més o menys elaborats.
Després venien els dies de la profunditat, amb els recitals poètics. Aquesta mena de jocs florals servien per que versadors de tota mena exposessin al veredicte de la massa les seves creacions. Com que les cançonetes versades i sotmeses a la mètrica no estaven de moda i fins i tot excitaven l'hilaració de la concurrència, no se'n donaven gaire casos d'emprament d'aquesta mena de format. El que més abundós era eren les composicions profundes, farcides d'insults i paraules gruixudes, que feien semblar la composició com més moderna, i explicaven misèries sense nom i patiments fora mesura. L'auditori s'encongia de cor en escoltar les tragèdies humanes que desfilaven pel davant seu i fins i tot alguns no ho podien resistir i havien d'abandonar la seva butaca i marxar cap al carrer. A sobre, els responsables de la sala i els organitzadors de la tribuna d'oradors, abaixaven els llums i corrien les cortines, creant una atmosfera sinistra i tancaven les portes impedint la circulació de l'aire. L'ambient de la sala s'enterbolia per moments el que feia que l'impacte colpidor de les composicions fos més efectiu.
Havien convidat un conegut poeta que feia venir basques de desagradables que eren les seves trobes. Tot l'auditori escoltava amb els ulls esbatanats admirant-se de les desgràcies que esdevenien el protagonista del poema, que havia de patir totes les facècies possibles del destí i dels seus conciutadans. El poeta s'escarnia de veres amb el personatge, que tot i que estava composat en primera persona, no es podia deduir que fos autobiogràfic, de fet no ho era. Els responsables de la sala varen abaixar una mica més els llums per tal d'afavorir el clímax de colpiment i enravenament de nervis de la concurrència. Al final del poema tothom va aplaudir sorollosament i, com era habitual, va passar a ocupar l'estrada un perfecte desconegut que venia amb unes versificacions lamentables que varen aixecar més d'una badallada entre el públic assistent.
També feien aplecs de literatura. Aleshores les intervencions eren més llargues i sovint els organitzadors havien de tallar-les amb el mètode ja esmentat. En aquest cas era més greu doncs com que la majoria duia els textos escrits, no havien d'inventar res, i així podien estar parlant durant hores. Tanmateix hi havia qui no volia comunicar els seus escrits sinó fer aguts comentaris al respecte de l'art de la literatura en general o d'algun autor en particular. Fins i tot hi havia qui pujava al faristol per comentar algun pedaç que s'havia llegit just uns moments abans. Aleshores era possible que s'encetés un diàleg entre l'autor i el crític, que anaven pujant a l'estrada alternativament tirant-se els plats pel cap, o conversant d'una manera civilitzada i rebatent-se els arguments amb nous punts de vista. El pati de butaques on hi havia la major part del públic seguia amb interès aquesta mena d'enfrontaments doncs els trobaven enriquidors. En realitat eren una pèrdua de temps doncs el que era problema d'ells dos i que podrien haver resolt perfectament amb un cafè al davant al bar de la cantonada, ho havia d'escoltar tothom i estar al cas dels detalls dels seu enfrontament dialèctic.
Val a dir que els organitzadors treien una quantitat notable de diners, doncs cobraven entrada i quota de soci. Aquestes quotes donaven dret a assistir a les conferències, i hi havia qui s'abonava per tota la temporada. Els diners que recaptaven els esmerçaven en llogar conferenciants de renom i en abastir les existències del bar, que cobrava preus econòmics per les begudes i entrepans que servien. No volien fer negoci del bar al·legant que no era l'afany de lucre el que els movia sinó la tasca reconfortant de conrear les ments dels assistents a les conferències i donar la oportunitat als oradors de tenir un públic que els escoltés. Em refereixo esclar als oradors desconeguts, doncs els altres només es presentaven si eren convidats amb un taló bescanviable al banc per diners corrents. Així aconseguien que veritables celebritats assistissin als esdeveniments i donguessin el seu parer a la concurrència. Això era agraït de tothom i feia que la major part de clients de la tribuna d'oradors estiguessin d'allò més satisfets del servei que rebien. Els promotors mentrestant s'omplien les butxaques i es gastaven els diners en comprar cotxes de luxe i en acomodar-se a apartaments d'alt nivell que pagaven amb les quotes dels socis. La taxa era elevada, segons els organitzadors doncs costava car de portar les celebritats, tanmateix una bona part anava a parar a les seves butxaques i d'allà a despeses descontrolades que quedaven fora del coneixement dels socis en general, que per altra banda no podien accedir a la junta de direcció doncs era una institució privada.
Aquest fet, afegit a que alguns dels socis sorprenguessin els organitzadors sopant a un restaurant car, va començar a fer circular la brama que eren estafats, que en realitat podrien estar pagant la meitat del que pa
gaven per veure a la mateixa gent i tenir accés a les opinions de les mateixes celebritats i que tot plegat era una gran estafa. Als més benestants dels socis, i als que conferenciaven sovint, doncs calia ser soci per conferenciar, no els amoïnava el fet de pagar més, els uns perquè tenien diners de sobra i els altres perquè els compensava de pagar sempre que poguessin parlar a dalt del faristol, a més estaven molt agraïts a la direcció per l'oportunitat que els hi donava. Tanmateix la base de la societat, els que només escoltaven i pagaven les quotes, va revoltar-se en assabentar-se a poc a poc dels excessos que cometien els organitzadors. De fet tot havia començat en forma de cooperativa, però en veure l'èxit van decidir de donar dos abonaments, un que permetia d'accedir a la junta i un que no, finalment van privatitzar la cooperativa fent-la ser una empresa legalment constituïda. Els que ja eren a la junta van passar a ser els organitzadors, i com que la qualitat dels conferenciants va pujar de bon començament, ningú no es va queixar ni va fer cap mena d'esment. Però al final els rumors de corrupció s'estengueren com la pólvora encesa.
El que passà aquell dimecres on conferenciaven advocats i membres de l'estament judicial, va ser indescriptible. Abans que pugés el primer picaplets al faristol, va apujar-se un dels més revoltats dels socis i va engegar una arenga en favor de la llibertat de criteri i en contra de l'explotació que va agradar molt a tothom. Va declarar il·legal el cobrament abusiu de quotes i va proclamar el règim assembleari de la societat que passava de ser una empresa privada a ser una cooperativa de bell nou. Tothom va aprovar per assentiment. Els organitzadors però no hi estaven gens d'acord, i van declarar que de cap manera no es convertiria en cooperativa la seva empresa i que les coses com estaven estaven millor que com proposava l'eixelebrat que hi havia al faristol. Els varen fer fora de la sala a puntades de peu. Finalment van decidir triar una nova junta i reduir la quota de soci a la meitat. Els organitzadors varen contraatacar provant d'organitzar ells les conferències. Primer van dir que tenien llogat el local per als dimecres, però ho van traslladar de dia per unes setmanes fins que els organitzadors van haver de cedir en veure que no hi anava ningú als seus dimecres. Després passa el mateix amb el bar, però com que ja en tenien un altre tampoc va servir la pressió. Al final els cooperativistes van denunciar els organitzadors davant de la justícia, i aleshores si que les cares agres van dominar-los, doncs es veien a sobre una auditoria i tots els comptes fraudulents que s'enduien sortirien a la llum pública. Finalment va passar i, encara que la meitat dels organitzadors havien fugit a l'estranger, la cooperació entre policies i la quantia de l'estafa va fer que es produïssin detencions i repatriacions i al final van anar a raure a la presó tots plegats. La cooperativa es congratulà i fins i tot cobraren una indemnització ordenada pel jutge que els permeté de millorar la qualitat dels conferenciants i abaixar per una temporada els preus de les begudes i els entrepans.