La tornada a casa

Un relat de: àngela*

Aquella suau brisa que li acariciava la cara, tal unes mans que li donaven la benvinguda a aquell lloc ple de records, que li produien un pessigolleig a la panxa. Les flors es desplegaven majestuosament per les brillants parets blanques de les cases, com un somriure que l'invitava a tornar.

Desprès de 12 anys sense tornar a aquell poble, la sensació que li va fer a la Laia va ser de buidor, allí ja no li quedava res. Havia conegut la notícia de la repentina mort dels seus pares feia 2 dies, tan de temps sense parlar en ells per aquella baralla familiar, no podia creure que el destí li jugués la mala passada de no poguer reconciliar-se amb les persones que més estimava.
El primer que va fer quan va arribar va ser anar a la seva antiga casa. Recordava com si fos ahir tots els moments màgics, però també els durs que havia passat entre aquelles quatre parets: el dia de reis en que va rebre el seves primeres sabates de taló, les felicitacions de quan havia aprovat la carrera, i la baralla amb els seus pares quan els va anunciar que se'n anava del país amb aquell home, el seu últim record . No volia pensar més, volia anar-se'n d'allí, però a la vegada es sentia tan protegida.

El soroll dels lladrucs d'un gos la van despertar, s'havia quedat dormida al seu antic llit. Havia de donar-se presa, havia quedat amb la seva cosina, es va posar unes sabates de uns pantalons pirates i la camisa que li havia regalat el seu marit pel aniversari.
Quan caminava pels carrers, el cabell negre i llarg li onejava al vent, que feia olor a menjars casolans, preparats per les àvies als seus nets.

Va passar per davant Can Ramon, a la porta de la casa es va trobar amb la Remei ,la mare de la seva millor amiga, el temps l'havia canviat i els cabells brillants rossos s'havien tornat blancs i grassos, les ulleres li marcaven el pas del temps, i les arrugues havien marcat la seva pell blanca. La Laia la va anar a saludar i li va preguntar per en Ramon ,el seu marit, i la Blanqueta. La pobra dona, amb una expressió de dolor contingut, va explicar-li que en Ramon havia mort, va caure de l'embastida de l'obra on treballava feia 5 anys. La Blanqueta s'havia casat i tenia fills. Això li provocà un somriure, pensar que la Blanca sempre havia dit que no es casaria i que fills mai en tindria i menys abans dels 30 anys!!! a ella la vida també li havia canviat els ideals.

Continuà caminant per els carrers estrets i empedrats i en pocs minuts arribà al parc on havia quedat amb Lluïsa, la seva cosina. Va donar-hi una volta i va veure els avis que jugaven a la petanca, les parelles d'enamorats que hi donaven una volta sense donar-se'n conte que hi havia algú més, els nens que jugaven a que eren herois mentre les seves mares feien petar la xerrada, queixant-se de que els marits mai ajudaven a la casa...
De sobte, es va parar baix d'un arbre, gran i simpàtic. Allí feia 15 anys s'havia enamorat per primera vegada. Era un dia d'estiu i tota la colla havia anat a banyar-se a la piscina d'en Pau. Feia temps que li agradava en Raül, i segons deien ell també sentia alguna cosa. Pot ser per això, la colla els va preguntar si podien anar a comprar junts begudes al bar, però mai les van arribar a comprar. Van posar-se a passejar per el parc parlant i rient, i el temps va passar volant per davant d'ells. En Raül baix de l'arbre la va agafar de la ma i la va besar, i des de aquell moment no es van separar fins que ella li va trencar el cor.

De cop i volta algú li va tocar l'esquena, i la Laia va tornar a la realitat. Era la Lluïsa, que havia canviat el seus cabells curts i pel rojos, per una mitja melena rossa, les seves ulleres verdes estridents havien desaparegut, els llavis els tenia pintats amb roig carmí, i les pigues estaven dissimulades amb un coloret marró. El seu estil deixat havia estat desplaçat per una certa sofisticació. La veritat es que estava molt més maca, però aquella lluïssor d'innocència que havia tingut anys enrere no estava present.
La Lluïsa i la Laia es van mirar i sense poguer deixar escapar les llàgrimes contingudes durant tants d'anys, es van abraçar. Durant molta estona van estar parlant de que havien sigut les seves vides durant aquell temps. La Llu ,que era com li deien abans, li va explicar que ja no vivia allí, si no que a Màlaga i que era al poble de visita. Era soltera i manager d'un cantant de flamenc amb qui mantenia una relació estable. Al final va sorgir el tema de la mort dels pares de la Laia, i la Llu li va contar tot el que sabia. En José i la Carmen havien anat a veure uns amics a un poble proper, abans d'arribar-hi un cotxe es va creuar davant seu i els dos vehicles van impactar. Un altre accident de cotxe que causava tan de sofriment...

Aquella nit la va passar molt malament, li venien somnis dels seus anys de joventut, era tan feliç, però llavors es despertava i tornava a aparèixer l'amargura que li trencava el cor. Es va despertar aviat i va aprofitar per anar a córrer, a veure si se li passava el mal de cap que li havia aparegut aquella nit.

La primavera sempre havia fet que el poble dones el millor d'ell mateix: el bon temps, els colors vius, les festes...per això li agradava tan córrer per allí.
Al acabar de fer esport, va tornar a casa a menjar alguna cosa i dutxar-se. Havia d'anar a casa la seva tieta Lola per agafar les cendres dels seus pares. Es va mirar a l'espill va pintar-se i posar-se un vestit blanc que li encantava, va comprar-se'l quan va anar a Eïvissa amb els seus fills...En Lester tan bon noi, ja tenia 11 anys i Apple, era un dimoniet incontrolable de 6 anys. Els trobava molt a faltar.
Se'n va anar cap al bar Toixolet, propietat dels seus tiets, era un bar típic on tot el poble anava a fer el cafè i a veure els partits, esperant que guanyes el Barça. Va entrar-hi i va veure-hi moltes cares conegudes, però dos en especial. A una taula al fons va trobar assentats en Raül i la Blanca, un nen d'uns 10 anys i un bebè a un cotxet. En Raül portava barba i es veia cansat pel pas del temps, però feliç. La Blanca ja no portava el cabell enrinxolat i ros platí que recordava a la Marilyn Monroe, i aquells conjunts que li marcaven tota l'esvelta figura, si no que s'havia convertit en una mestressa de casa, que tenia cura dels nens i mirava a en Raül amb un gran amor.
La Laia no s'ho podia creure, però la seva tieta li va corroborar, s'havien casat 3 anys desprès de l'accident en que va morir l'Eloi. Només es tenien l'un al altre i van decidir tirar endavant.
Va agafar les restes dels seus pares i se'n va anar, pensava emportar-se'ls cap a Nova York amb ella aquella mateixa tarda. Amb el cap cot, se'n va tornar cap a la casa. Allí va dinar i va veure que d'una prestatgeria sobresortia un àlbum, el va agafar. El va començar a mirar i es fixava amb els detalls de totes les fotos, les primeres eren dels seus pares quan eren joves i tenien tota una vida endavant, desprès sortien l'Eloi i ella, rient, barallant-se, jugant... les fotos es van acabar a l'any 1991. Però a unes fulles següents va trobar les cares dels seus fills, eren fotografies que ella havia anat enviant i que mai havia rebut una resposta, però llavors la rebia. Els seus pares encara pensaven en ella...
Sense pensar-s'ho dos cops, es va posar en camí al riu, a un lloc secret on ella i el seu germà passaven el temps de petits, sota l'atenta mirada d'en José i la Carmen. Sabia que als seus pares els hauria agradat estar allí eternament, a la fi i el cap l'Eloi descançava allí en pau, i on podien estar millor als pares que amb el seu fill?
Es va asseure al terra, envoltada d'arbres i el riu al davant, va abraçar les cendres dels seus pares. I va fer una cosa que molts anys abans havia tingut de fer, tornar la pau interior, demanar disculpes al seu germà.
Recordà tota la història, era una nit plujosa i ella volia estrenar el seu cotxe nou. Els seus pares s'hi van oposar, però al final l'Eloi es va oferir a acompanyar-la. Van anar a un bar i els dos tot rient van beure molt d'alcohol, i sense pensar-s'ho van tornar a casa, plovia molt i la Laia no veia res, el cotxe va bolcar, ella va aconseguir baixar i salvar la vida, però el seu germà no.
Tothom es va quedar destrossat, aquell noi tan simpàtic que s'estimava tan a la seva família, els amics i la núvia, havia mort. Encara recordava els plors estridents de la Blanqueta al saber que havia mort els seu nuvi. Les cares dels seus pares, on es reflectia que en aquell moment ells havien mort amb el seu fill. Tothom, potser involuntàriament va donar-li les culpes a Laia, ella ho notava amb les cares i els gestos que li feia la gent. L'única persona que va estar al seu costat va ser en Raül.
Però el temps anava passant i ella anava emmagatzemant més odi cap aquell poble i la seva gent...només volia anar-se'n d'allí. I la oportunitat li va venir amb l'Allan, un americà, de 30 anys, molt ric i ben plantat que es va enamorar d'ella. Tres mesos desprès la Laia anunciava a tota la família que se'n anava a Nova York i es casava, deixava a en Raül tot sol. D'aquell moment fins ara, no havia tornat al poble.

Mentalment demanà perdó als seus pares i al seu germà, per tot el mal que havia causat, i els va prometre que sempre els estimaria i que la pròxima primavera vindria amb els seus fills i el seu home per a tornar-los a veure.

Una hora desprès va agafar l'avió que la retornava a terres americanes, però amb aquell viatge alguna cosa havia canviat, ara ja estava amb pau amb la seva veritable família.

Comentaris

  • Carme[Ofensiu]
    casanz | 07-06-2007 | Valoració: 10

    T'ha quedat molt bé!
    Ves publicant que me passare a llegir-les jeje i comentaré que m'acabo de registar!
    bexitets

  • m'agradat molt![Ofensiu]
    miriam* | 04-06-2007

    ``Angela!!! soc Miriam, res que acabo de llegir el teu relat i m'ha encantat! les descripcios breus pero boniques, del teu estil! Esta molt be!

    ara n'escriure un jo!

    t'estimo

  • Passat i present.[Ofensiu]
    Somiadora Emboirada | 04-06-2007 | Valoració: 10

    M'ha agradat molt el fet de parlar del present intentant sempre veure que havia passat anteriorment per trobar-hi un significat aclaparador. M'he posat enla pell d'aquella noia que havia perdut. els pares.
    És un relat molt bo, felicitats.

    Núria.

l´Autor

àngela*

1 Relats

3 Comentaris

1469 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
*La imaginació ens fa lliures, ens proporciona ales per volar als racons més allunyats. Ens permet crear històries i noves vides*

La meva vida transcorre entre les petites coses, esdeveniments que sempre deixen petjada per molt insignificants que siguen.

Visc entre llibres i cançons, família i amics, muntanyes i mar, amor i odi, triestes i alegries...

Últims relats de l'autor