La teràpia dels enciams

Hi havia una vegada una noia que vivia sola en un poble ben menut. Tenia tot el que cal per viure bé: salut, persones que l'estimaven, una casa acollidora i un bon àpat a taula. Però li mancava tant sols un desig incomplert: l'escalf d'arribar a casa i sentir que algú la desitjava i li obria els braços de bat a bat.

I tant ho va desitjar, i tant ho va desitjar, que al final, el desig es va evaporar.

Però, no us creureu pas que un conte que comença per "Hi havia una vegada una noia..." pugui tenir un final tan poc apte com aquest, no???

Doncs, resulta que la noia després de veure que el seu anhel, tan emocional, no podia ser acomplert perquè així ho havia decidit alguna força superior, va decidir utilitzar la raó (barrejada amb certes espurnes d'intel.ligència esbojarrada). I vet aquí que es va modernitzar i va optar per posar-se en mans d'alguna teràpia que l'ajudés a no sentir tant la seva mancança afectiva. I vés per on que, com que no disposava de massa diners, es va inventar la seva pròpia cura: la teràpia dels enciams.

Tot va començar plantant uns quants enciams al seu jardí.

I direu:

- Què carai poden tenir a veure els enciams en aquest enrenou podent comprar uns quants llibres d'autoajuda que li ensenyin valors tan bàsics com la llibertat de cada individu?

- Doncs, és ben senzill.

La noia va començar a treballar i acaronar la terra i, aquest petit gest, la va fer sentir més arrelada al lloc on pertanyia. La terra fosca es van anar posant enmig de les ungles i això li va recordar que havia de cuidar les seves suaus mans i, per simpatia, la resta del seu cos. I als vespres, quan més s'accentuava la seva sol.litud física i perdia les ganes de tornar a casa, sabia que no podia abandonar el seu jardí. Allà l'esperaven uns éssers vius que amb la calor s'havien anat pansint i que la necessitaven per poder sobreviure. Ells l'esperaven cada dia frisosament per revifar i sentir-se vius. No necessitaven res més que l'aigua que, a doll, ella els regalava.

I la noia era conscient que al final d'aquell procés tan ancestral, els enciams s'entregarien en cos i "ànima". Llavors, ella els agafaria dolçament, els arrauliria al damunt dels seus pits, com si portés un nadó, i en faria el ritual que tancaria la teràpia:

una bona amanida amb un toc de sal, un alè de vinagre i un oli ben espès.