La tensa espera

L'assassinat es va produir un dia d'octubre, quan encara la xafogor de l'estiu era ben present. En G. R. no va confessar-se culpable de bon començament, la guerra encara no es pressentia. Les lleis del país el varen fer condemnat, a la pena capital. Val a dir que a Zètia no s'executaven els reus, tanmateix les condemnes s'assignaven. I sempre quedava la possibilitat que es fes efectiva i que li llevessin la vida a en G. R. De seguida que el varen condemnar va proclamar la seva culpabilitat. Va dir que la justícia no s'equivocava al davant de tothom, fer altrament li semblava una ingenuïtat. No volia semblar que volia escapar-se d'alguna manera, tampoc no va voler advocar per la no-violència, o posicionar-se en contra de la pena que li havien penjat. Escrigué algunes cartes:


Al molt il·lustre governador de l'estat,

Ets un malparit de la pitjor espècie, perquè vols matar-me. T'adones del que això significa? Vols vessar la meva sang, intoxicar les meves venes per llevar-me la vida. Tu no ets Déu, no tens jurisdicció pel que fa a la meva existència, ni tampoc no hi ha Déu que pugui decidir. Tot el que creus ho creus per tal de justificar-te. Penses que tens dret a executar la justícia, a fer-la a la teva mida, a retorçar-la fins que s'encabeix en les teves aspiracions. Vull que sàpigues que jo sóc el Messiah, i que t'estàs condemnant. Potser penses que això que et dic és una bajanada. No t'equivoquis, el que et dic no pot ser més cert, i les meves amenaces més reals. Pensa que somio amb tu, somnis humits, als quals et sodomitzo salvatgement, i t'agrada, i mentrestant crido. "Sóc el Messiah!" I tu poses una cara de ruc llardós que espanta. Em fas pena, per la teva rectitud, perquè pretens que pots exercir una compensació amb la meva vida. Te la fots pel cul la teva justícia, no vull saber res de tu ni dels teus acòlits, de tots els que conspiren per treure la vida a persones injustament. I vull que sàpigues que quan vaig matar aquella noia amb les meves pròpies mans vaig gaudir, i que se'n foti la família. Se me'n fum el seu patiment. L'únic que m'importa és la meva sort. Que serà la mort. Perquè tu ho vols, perquè no ho vols evitar. Pensa en el meu somni humit, pensa en totes les persones que essent innocents has enviat al cadafal, totes t'observen amb les seves conques sense ulls. Jo mateix podria ser un exemple de justícia, però només amb mi la faràs efectiva. M'agradaria fer-te sentir el grau de culpabilitat que arrossegues, la manera en que fas patir els que t'estimes amb la teva actitud. Però no puc fer-ho. No hi ha justícia, no aniràs a l'infern, ni podré observar-te i torturar-te des del més enllà. No hi crec en aquestes coses. Només sé que per obra teva jo deixaré de viure, i que no hi haurà confessió que em pugui alleujar de la ira que sento per tu. Encara no puc sentir odi, però ves-te preparant, doncs aviat el podré sentir, serà formidable. Sàpigues que encara em masturbo pensant en tot el mal que vaig fer a aquella noia. Et penses que per això em pots matar, que hi tens dret? Ets un enze, un incapaç, un brètol, un tòtil, un sòcol, això darrer especialment. Tots els peus van a parar als teus caps. I que dir-te dels teus acòlits, dels que em retenen a la meva cel·la. Volen sentir el meu penediment, volen veure'm retut, agenollat. Però no ho aconseguiran, perquè estic segur del que he fet i n'accepto les conseqüències. No vull més dilacions, tampoc em sap greu que m'ajornin l'execució, els meus nervis ho poden suportar. Però la teva cara de bleda assolellada que es pensa que està fent un gran favor al món només per executar-me no la suporto. Em fa patir de veritat. Només volia aclarir-te alguns conceptes. T'enviaré altres cartes més endavant, sé que les esperaràs amb frisança.

G.R.


La seva condemna no podia haver estat més justa, des de tots els punts de vista, per bé que les proves en contra seu eren circumstancials. En altres països no l'haguessin condemnat, però a Zètia, amb les ordres del president era una cosa molt diferent. També hi havia la qüestió que no s'havia executat en molt de temps una sentència a mort. Això era una esperança. Tanmateix en G. R. va ser conduït per primera vegada un dia de tardor, a finals de novembre, a la cambra on es feien les execucions. Per tal de fer efectiva la pena. Es feia de tant en tant, per tal d'esbravar els ímpetus dels condemnats, que presentaven problemes disciplinaris. A més el cas d'en G. R. havia excitat la reacció més irada de sectors de la població, que pensaven que la brutalitat del personatge, que s'havia acarnissat amb la seva víctima de maneres que no ve al cas explicar ara, bé s'ho valia una excepció en la norma de no executar. Perquè havia arribat al canibalisme i a conductes sexuals molt desviades, i a mes de matar havia violat un bon nombre de noies, a les que havia amputat dits. Era un depravat de totes totes. Les proves el senyalaven circumstancialment, però. Ell sostenia la seva culpabilitat. Volia ser executat. En carta al governador de l'estat feia les següents afirmacions:


Al governador de l'estat,

Comença a corcar-me el penediment, em penso que vaig fer mal fet amb totes les salvatjades que vaig cometre. Per dins meu hi ha una força inexplicable que demana compensacions, que vol fer-me patir. Potser m'estic penedint. Però que dic? De cap de les maneres! Tot el que vaig fer va ser en la seva justa mesura, en justícia, perquè jo sóc el Messiah i tinc un do dels cels, i l'he d'aprofitar. No pensis que m'arrossegaré a besar els teus peus per obtenir un perdó humiliant. No ho faré mentre visqui, i molt menys quan ja m'hagis matat. Estic segur que tu també et masturbes veient al imatge de la meva mort, ets un pervers com jo, tens les pitjors inclinacions, per això has arribat a governador de l'estat. Jo mateix t'envejo per la teva constància, jo no sóc sinó un aprenent al teu costat, no m'hi puc comparar, ningú no es pot comparar a tu i als que són com tu, estels que llueixen amb llum pròpia. Les misèries de la meva cel·la et fan tenir ereccions, penses en que be t'ho podries passar amb mi si tinguéssim intimitat. Et veus en forma de dimoni fent-me patir a l'infern. Perquè tu creus del cert que és aquí a on aniré a parar. Estàs molt equivocat. T'ho dic jo, el Messiah. No hi ha infern que valgui, benauradament, per tu i per mi, tots els perversos que hi ha sobre la terra ens estalviarem el patiment, ens descartarem del càstig. No hi haurà qui ens faci pagar. Ara només espero que em treguis de sobre el pes de la meva vida, em faràs un favor, creu-me si t'ho dic, perquè per a mi els dies són repeticions, i cada dematí sento les mateixes olors, i veig les mateixes parets. Així més val no viure. Quina condemna pitjor pot haver que aquest matrimoni amb el ferro i el guix, amb el jaç sorollós farcit de molles. No tinc companyia, només els meus records. Em cau la bava de pensar en tota la maldat que hi ha al meu voltant, els altres condemnats, els que esperen el seu moment. Amb mi faràs una excepció? Tindràs el plaer d'endegar l'ordre d'execució? Estic convençut que tu mateix pitjaries el botó si poguessis, perquè matar-me serà per a tu un plaer, malaltís si us plau, però recompensador, i origen de moltes bones vibracions, perquè treure del món un individu com jo ha de ser un plaer per a tu. No em parlis de justícia, no és d'això del que es tracta, oi que no? Jo conec els teus sentiments més soterrats, els puc compartir, t'agraden les coses grans, les grans accions. Pitja el botó, tu mateix, no tinguis càrrecs de consciència, o deixa que algun familiar de la víctima ho faci, se sentirà alleujat, buidat, com acabat de dutxar, tant com em vaig sentir jo quan vaig delinquir. Mal per mal m'estimo més la mort indigna que la vida en reclusió.

G.R.

El cas és que va ser portat fins a la sala d'execució fins a cinc vegades. La primera d'elles va mostrar serenor, equilibri d'esperit, menys quan se li va apropar el capellà per donar-li el perdó, que el va increpar i li va llençar la bíblia pel cap, en un descuit dels guàrdies i del mateix capellà, amb una puntada de peu. Seguidament el varen posar en posició i li varen punxar amb una xeringa adaptada a l'aparell del verí. En el darrer moment va arribar un missatger que esperava fora, quan ja eren a punt de prémer el botó, i va anul·lar tota l'operació. El governador de l'estat havia fet marxa enrera. En G.R. val a dir que havia publicat escrits incendiaris com els que enviava al governador en diferents mitjans, alguns de molt marginals, i havia aconseguit que amics seus i gent compromesa contra la pena de mort distribuïssin el seu material. Volia crear un estat d'opinió. El Governador parlava al seu despatx amb un dels seus assessors.

- De veritat que m'agradaria liquidar el malparit aquest, però ara per ara no puc. Diu que és el Messiah, i hi ha gent prou ruca com per creure-s'ho, i el segueixen, comença a tenir la seva església. I ha escrit prou com per tenir un corpus doctrinal. Només ens faltava que fos un màrtir, que comencés una religió al marge de les que ja tenim. A part la seva animadversió amb la meva persona fa que tot plegat tingui un caire personal. Hi ha diaris que no s'estan de dir que per a mi seria una satisfacció i un alleujament de treure'l de la circulació. M'està fent mal de moltes maneres. I de veritat que seria una efemèride a hores d'ara poder-lo executar. No té penediment, m'ataca amb difamacions i acudits, fa de mi la riota de tots els marginats i esparracats. És un heroi pels que queden al marge. No ho podem permetre. Abans d'executar-lo s'ha d'humiliar, sinó no el podem matar. Hem d'aconseguir que abaixi el cap, que accepti el seu destí, la seva culpa, que demani perdó a les famílies, que s'agenolli, que tingui recapte en les seves paraules. Res de tot això no es produeix encara. I nosaltres tenim molt de temps per endavant. Tot el temps del món. El temps que el farà canviar de parer. Quan es vegi encerclat per la solitud i la manca d'esperan
ces. Hem d'aconseguir que els seus carcellers li facin la vida impossible, més encara, que li parlin, res de patiment físic, que li facin veure que hi ha tot un món afora de la seva cel·la que el mira i que observa la seva depravació, que els que el segueixen són només una colla d'arreplegats, que ha de tenir sentiment de culpa, molt de sentiment de culpa, perquè el que ha fet és essencialment dolent, i reb el càstig que es mereix. Jo no el mata, es mata ell mateix amb el seu passat criminal. Això han de fer-li veure els carcellers, que no tingui un moment de pau, que hagi de pensar en les conseqüències dels seus actes passats, per això serveix la justícia.

De fets els carcellers ja en sabien prou de fer la seva feina. Sempre que podien sermonejaven en G. R, la qual cosa no servia per a res, només per a incrementar el seu odi envers tot, el que l'envoltava i el que hi havia fora. Els carcellers rebien instruccions periòdicament de fer entendre els presos més empedreïts la immoralitat de les seves accions passades, però amb G. R. no resultava, només li feia recloure's més en el seu antagonisme envers els seus captors, i fer més virulent el seu discurs. En carta al governador de l'estat s'expressava en els següents termes:


Al goverandor de l'estat,

Tots els teus acòlits me la porten fluixa, perquè jo sóc molt més fort que tu, molt més fort que la mort, puc arribar allà on vulgui, només amb el meu pensament. M'has reduït a la paraplegia, no sóc capaç de res autònomament, haig de demanar auxili per les coses més bàsiques, moro de melangia aquí dins, però mai no m'agenollaré, no davant d'un enze de la teva mida. Tu no mereixes ni que t'escupi a la cara, perquè ets un malparit menja-cigales que gaudeix amb actes inconfessables. Tu saps que fruiràs quan vegis la meva vida extingida, que respiraràs tranquil·lament, molt més que mentre jo sigui viu. Fes el que desitges, ningú no t'ho impedeix, no siguis tímid. Pots acabar amb mi ara mateix, demà mateix. Només has de programar l'execució. Els teus actes són ordres pels teus sicaris. Pots tenir la teva joguina, la que els teus pares no et van voler comprar quan eres un marrec i encara et persegueix avui dia. Les humiliacions que vas haver de patir al col·legi les pots rescabalar ara amb la meva persona, un ésser execrable segons el teu punt de vista, que ha condemnat un jutge i que pots matar legalment. Jo de tu no m'ho pensaria, per una mica de mala premsa que et comporti la meva mort, per part de gent poc important, que no cal tenir en compte, mentre que la majoria et dona suport, i està d'acord, i no veu més que cinisme en les meves paraules. Fes-ho ara, abans que no et passi el temps de ser governador i ja no puguis executar-me. Pots fer una gran obra. Ser el primer que ressusciti la infàmia, el primer en tornar a l'obscuritat de la justícia irreparable. Així podràs arribar a tenir el podrit lloc a la història que amb tanta ànsia cobeges. Tens enveja malsana dels que han pogut fer-se un racó a l'enciclopèdia. Matant-me a mi potser pots encabir-t'hi. Pensa, amb el teu cervell de garrí que només et serveix per enganyar l'elector i per fer falses prometences. Podràs fer una cosa important, per la que ser recordat, que els nens de bona fe podran admirar en tu. El que fa la justícia, el que dona el que es mereixen als malfactors. Aquest seràs tu en la boca innocent dels infants que van a missa i es persignen davant el pecat i la perversió. Però no ens enganyem. Molt em temo que ets un fleuma, un incapaç, un impotent. No tens opcions de fer justícia amb mi, la que desitges, la revenja que tant t'agrada, tasta-la sense complexos.

G. R.


Així escrivia en G. R. després de la seva cinquena execució, que no va ser consumada. La guerra ja havia esclatat, i en estat d'excepció es podia aplicar la pena de mort més lleugerament, però tot i això el governador de l'estat no va decidir-se. Feia anys que ocupava el càrrec, i no volia veure's involucrat en un escàndol. En G. R. tenia seguidors, i podia ben bé ser que iniciessin una mena de revolució. En temps de guerra podia passar qualsevol cosa. Més valia no arriscar-se.

Un cop acabat el conflicte va passar un fet excepcional, que va donar una resolució sorprenent a tot l'afer d'en G. R. Va ser la condemna a mort d'un altre pres, per delictes posteriors. Resulta que va confessar-se autor dels crim que atribuïen a en G. R, i en va aportar proves. La notícia va arribar al despatx del governador, que no se'n sabia avenir que en G. R. pogués ser innocent. Perquè tota aquella pantomima durant tant de temps?

- Aquest home és un boig perillós. Ara té molts seguidors, no podem permetre que surti al carrer, ara després de tant de temps, un heroi dels marginats, capaç d'encetar una revolució. No pot ser, no ho podem permetre - deia el governador - Ordeno que es traslladi el pres a un centre clínic psiquiàtric, per que sigui avaluada la seva situació emocional.

En efecte els metges van trobar que en G. R. patia una greu paranoia, que el feia creure's el Messiah, i haver inventat fins i tot la seva culpabilitat i haver-la accentuat per tal de passar pel criminal que no era. Amb tot no va estar més de tres mesos ingressat. Les pressions dels seus seguidors eren moltes, i al capdavall era innocent, només un farsant. El varen deixar en llibertat. Ingressà en el partit reformista, oposat al del governador. En poc temps el seu recolzament entre els electors i el seu carisma personal el feren pujar posicions. L'esfereïment del governador de l'estat va ser majúscul, quan li varen comunicar que s'hi presentaria a les properes eleccions.