La tensa espera

Davant de les oficines de l'administració teníem esperant que el valor arribés en Josep Vilaplana, que havia de fer unes gestions aparentment sense cap complexitat, tot i que necessàries del tot. Un cop aplegat el poc seny i paciència que li quedava a la vida, va decidir-se a endinsar-se a l'edifici de tall neoclàssic i cobert de marbres a les parets inferiors de la façana. Havia de solucionar uns assumptes de paperassa i per això li calia anar precisament a aquella oficina. La veritat era que no li esqueia a prop de casa, havia hagut de fer un llarg desplaçament en mig del trànsit de la ciutat per anar a parar a un barri sense aparcaments. Finalment havia deixat el cotxe a un garatge i s'havia fet a la idea de pagar un preu que considerava abusiu pel pupil·latge temporal del seu vehicle. De bon començament havia tingut la pensada d'anar en autobús, però la combinació no era bona ni tampoc la del metro que no tenia parada a la vora de l'oficina, cosa estranya doncs el metro te parades a tot arreu.
Finalment havia optat pel vehicle particular, i s'havia ficat en un embús monumental per les hores matineres que havia triat per fer les gestions, les primeres del matí, la mateixa hora en que tothom anava a la feina. Ell normalment no tenia problemes de trànsit doncs treballava ben a la vora de casa seva, i li emprenyava més encara el fet d'estar embussat per la manca de costum. Finalment va deixar el cotxe a l'aparcament i va enfilar el carrer de l'oficina de l'administració, amb la carpeta dessota el braç on duia tots els documents rellevants.
Només entrar a les oficines va trobar unes cadires buides i un parell de persones a la cua. Havia estat de sort, doncs esperava una corrua interminable d'usuaris amb afers interminables i feixucs que cap dels administradors de darrera les finestretes no sabien com solucionar. Després de demanar per l'últim es va asseure tranquil·lament a que arribés el seu torn. Va resultar que la cosa l'havia encertada a mitges, doncs encara que només hi havia dues persones a la cua i tot i que anaven juntes pel que va poder esbrinar per mitjà de l'observació, el cas era que el temps passava i no semblava haver-hi cap mena de progrés en les seves gestions. El cas era que no sabien com resoldre'ls el problema. En Josep Vilaplana ho va poder deduir per les anades i vingudes de diferents empleats cap al taulell de la finestreta i cap als seus puestos al costat de l'ordinador, i pel tragí d'expedients que es manegaven. Era evident que no sabien com resoldre uns tràmits senzills que plantejava la parella que hi havia just davant de la cua i que no es plantejaven d'emplaçar-los per un altre dia. A poc a poc es va anar desesperant, fins que va considerar que allò ja passava de taca d'oli i que mitja hora esperant per una sola persona, o dues com aquell cas però que anaven juntes, ja era massa.
S'aixecà i es dirigí cap als funcionaris i els va demanar que si necessitaven alguna mena d'ajuda, que ell entenia d'afers burocràtics, cosa que era mentida, i que segurament s'estaven encallant en una fotesa. Una de les dones que formaven la rotllana de funcionaris que analitzava el problema s'indignà de seguida. "Nosaltres no fem foteses, que ha volgut dir amb això de foteses? I que vol dir amb que entén de burocràcies? Què es pensa que el que fem aquí és només burocràcia? I que potser pretén saber més que nosaltres dels afers que aquí es tracten?" Aquesta tirallonga de preguntes va sobtar en Josep Vilaplana que no esperava l'esclat d'ira de la funcionària, i encara que tenia temptacions de contestar sí a alguna de les preguntes que li havia formulat, va decidir-se a callar i tornar al seu seient després de demanar perdó.
Tanmateix, mitja hora més d'espera varen fer que de primer es capfiqués a examinar compulsivament la seva paperassa, la que duia a la carpeta, i finalment a esclatar amb un esbufec de cansament que va indignar de nou la dona de la mala llet anterior. "Que potser s'avorreix o té algun problema el senyor? Que no comprèn que en aquestes oficines tractem temes de seriositat i que necessitem silenci i concentració per tal de solucionar-los?" La dona no feia més que preguntes. En Josep Vilaplana, aquest cop, va contestar. Va enviar la senyora a fer punyetes de primer, i de seguida es va disculpar per les seves males maneres quan va apreciar clarament la intenció dels funcionaris de fer-lo fora de l'edifici, amb el que els seus afers que urgien de solucionar-se quedarien fatalment endarrerits, sinó aturats. Es va disculpar davant de tothom però va prosseguir la seva queixa. Va explicar a un dels funcionaris que es va avenir a escoltar-lo que havia de resoldre un problema sense importància i que segurament només els duria uns minuts, i que no era lògic tenir bloquejada tota la cua per un assumpte irresoluble, a més a més eren més de cinc persones darrera la finestreta, potser que dividissin la cua. El funcionari va respondre-li molt cínicament que havia de comprendre que tenien un procediment, i que en aquell torn només hi havia una persona d'atenció al públic i que si els altres s'estaven interessant pel cas era només per obsequiositat envers la ciutadania, ho va dir en aquests mateixos termes i per fer-li un favor a ell, que estava esperant i que hauria d'esperar menys estona si tots es capficaven a solucionar el problema de la parella que tenia al davant.
En Josep Vilaplana sentencià: "Doncs penso que més que ajudar fan nosa tots vostès, i que si les coses no es poden solucionar cal deixar-les per un altre dia o fer una entrevista en privat amb qui tingui el problema i no saturar d'aquesta manera una cua pública" Ho va dir en un to de veu un xic elevat que va ofendre la sensibilitat del funcionari amb qui parlava, que ho feia amb un to de veu relaxat i mansoi, tant que semblaven un xiuxiueig les paraules que deia. Com que s'havia ofès li va dir que dispensés que no el podia atendre i va marxar cap al seu ordinador, on va quedar assegut amb la mà dreta a sobre del ratolí i mirant la pantalla fixament sense fer cap altre moviment. Era evident que no estava fent res de res.
"Vaja, ara l'ordinador s'ha espatllat". Digué la dona que era la responsable en aquell moment de l'atenció al public i que duia el pes de la resolució del problema plantejat per la parella. El que havia passat en realitat era que la xarxa havia deixat de funcionar amb normalitat de manera que no es podia connectar amb la seu central ni amb els altres ordinadors de l'edifici ni fer cap mena de consulta. Això endarreria més encara la resolució de la qüestió, que versava al voltant d'uns arrendaments de locals comercials a dins d'una gran superfície.
Com que la xarxa no retornava, uns dels funcionaris es va decidir a trucar per telèfon a veure si esbrinava on reia l'error i si tindria propera solució. Va trucar primer a un encarregat dels ordinadors que no hi era encara doncs havia hagut d'anar a fer manteniment a un altre edifici. I d'aquí va seguir un reguitzell de trucades a diferents bandes sense que cap ni una no pogués explicar si la xarxa reviuria o si quedava esguerrada per sempre més.
Finalment va aparèixer d'una de les portes de la dreta un operari vestit de granota blava i sostenint un maletí a la mà. Era el tècnic dels ordinadors. Va donar una ullada ràpida a l'ordinador i com a mesura preventiva va comprovar que les connexions fossin correctes. No ho eren! Algú s'havia recolzat a la part de darrera de l'ordinador i havia desendollat el cable de la xarxa. El tècnic el va tornar a endollar i tot va funcionar com sempre. En Josep Vilaplana no va poder estar-se. "Són uns inútils". Va dir capcot i amb aire de resignació, en veu baixa malgrat que audible per la dona amb qui s'havia barallat amb anterioritat. La dona s'indignà com tenia per costum i s'adreçà cap a ell amb intenció de fer-ho fora. Tanmateix no ho va fer. Li va demanar pels tràmits que havia de fer.
Un cop explicat la cara de disgust de la dona fou fora mesura. S'havia equivocat de finestreta. Havia d'anar a la vuitena planta. Després d'hora i mitja d'espera tot havia estat en va.
Armat de paciència va adreçar-se cap als ascensors, al lloc on li havia dit la dona i en arribar allà va trobar-se un rètol indicant el mal funcionament dels mateixos, o més específicament, el no funcionament. Hauria de pujar les vuit escales a peu. Quan anava pel tercer pis ja li costava alenar, i va haver d'aturar-se a unes cadires que hi havia a tots els replans i que eren ideals per recuperar les forces. Un cop va tornar a tenir l'alè va seguir pujant graons, fins que a la planta sisena va haver de tornar a parar. Estava tot amarat de suor, que li regalimava front avall i li queia als ulls. Es va fregar amb el mocador per tal de eixugar-se el suor per por que no li entrés als ulls i li privés de la visió per culpa de la coïssor. Ja li havia passat algun cop. El bleix recuperat va alçar-se i va seguir, conscient que només li quedaven dues plantes. Abans d'arribar va topar-se amb un grup de gent que baixava cap avall. Devia ser l'hora d'esmorzar, de manera que tothom dels pisos superiors baixava, a peu esclar, cap al carrer. Com que els que baixaven eren majoria va fer-se a un costat fins que tota la gentada va haver passat.
Finalment va arribar a la vuitena planta. Va preguntar i va plantar-se al passadís on hi havia la seva cua. La sorpresa fou majúscula en veure que hi havia pel cap baix unes trenta persones. La cua feia una giragonsa i tornava cap al taulell i en acabat feia una altra i tornava cap a endarrere. La màquina dispensadora dels paperets del torn no funcionava. El Josep Vilaplana es preguntava si hi havia alguna cosa en aquell edifici que funcionés.
La cua avançava a bon ritme i tot feia preveure que de seguida estaria llest. Sens dubte aquella cua era per als tràmits semblants al seu, que eren fàcils d'enllestir. Tot anava de meravelles, quan li arribà el torn a una dona grassa amb el cabell enrinxolat. Duia unes sabates a joc amb l
a bossa i una brusa i faldilla que semblaven de qualitat, si més no de preu alt. La dona de seguida es posà a cridar la funcionària perquè no li volia fer el tràmit que en aparença era molt senzill. La funcionària es va empipar de seguida i va dir que en aquelles condicions no es podia treballar i que no eren maneres de parlar. Acte seguit va marxar i va deixar la finestreta sense ningú que l'atengués. Al començament de passar això els de la cua no sabien ben be avenir-se. Però la sorpresa fou només inicial, de seguida s'adonaren que la funcionària havia tocat el dos i es van començar a impacientar. Alguns portaven una bona estona esperant, encara que la cua anés de pressa. Les veus començaren a alçar-se i les paraules gruixudes i al·lusions a les famílies dels treballadors d'aquell edifici no trigaren a fer-se sentir. La cua no es podia dispersar, doncs tothom tenia l'esperança que la funcionària tornés, però tampoc no es podien estar de manifestar el seu disgust. En Josep Vilaplana ja havia tingut prou dels enfrontaments de la planta baixa i no va ni alçar una miqueta la veu. Al cap d'una estona el rebombori a la sala era considerable i ja hi havia qui feia voleiar el puny clos a l'aire amenaçant els funcionaris que quedaven visibles darrera el taulell. Aquests es varen començar a preocupar doncs es veien un avalot en tota regla al damunt, així que avisaren els guàrdies de l'edifici. Al cap de minuts un escamot de la policia prenia la planta per la força. La presència dels policies va enutjar força els més esverats i capsigranys dels usuaris que no tingueren altra pensada que enfrontar-s'hi francament als agents, amb les corredisses i batusses corresponents. Al final es van endur un total de nou detinguts entre ells una dona que havia tingut un atac de nervis.
La majoria dels que hi havia a la cua havien escampat la boira en mig dels exaltats i dels policies, i ja no hi eren a la planta. El resultat va ser que en Josep Vilaplana havia quedat després d'unes quantes maniobres com a primer de la filera. Va ser el primer a reaccionar en quan es van haver anat els policies i es va col·locar just al costat de la finestreta. Darrera seu es va reorganitzar la cua, i ningú no va gosar reclamar la seva posició anterior vist el resultat de les darreres protestes a la sala. Al final la funcionària del començament va reaparèixer amb cara de pomes agres. "A veure que vol?" Va demanar a en Josep Vilaplana que li va allargar els documents que calia que tinguessin el segell oficial. El tràmit va perllongar-se amb prou feines per trenta segons, el que va trigar la funcionària en estampar la impromta del ministeri als papers que li havien presentat, amb data i hora i els escuts de la nació i del departament.
Per fi havia solucionat els seus papers. La baixada de les vuit plantes va ser molt més lleugera que la pujada, evidentment. En arribar a la planta baixa la cua era ara de quatre persones, tanmateix la parella d'abans no es trobava entre elles, i els funcionaris que no estaven a l'atenció al públic seguien pul·lulant pels voltants de la finestreta i regirant papers com si fossin els encarregats o com si no tinguessin coses millors a fer.