La tempestat de l'amor

El silenci de les paraules, l’essència de les carícies, la intensitat dels sentiments, el buit del seu cor. Els dies passaven, la seva vida seguia el seu curs per inèrcia, com l’aigua del riu quan cau de la muntanya, seguint aquell camí marcat, estàtica i de pedra, així es sentia ella. Cada dia quan es trobava en la soledat de la nit, dins el llit, es refugiava en els somnis, deixava volar la ment i la imaginació per intentar sentir com seria la seva vida si canvies de camí, si donés una volta de 180 graus, si aturés el temps per canviar aquella situació.
Es trobava ofegada, cridava i ningú la sentia, intuïa que alguna cosa dins seu estava canviant però la consciència encara no ho havia desvetllat, els ulls no volien veure que ella havia evolucionat, era diferent. No vivia la seva vida, es trobava tancada en vida, necessitava respirar, ser lliure....
Cada nit observava la silueta de l’home que tenia al costat, havia crescut, ja no era un jove, ja no era aquell jovenet que va estimar, s’havia convertit en un home, un home que no coneixia, que amagava dins seu molts secrets, era reservat, no es deixava conèixer ni entendre, no raonava ni pensava amb ella, era un desconegut que no l’omplia el cor, que no entenia el que ella sentia, que no sabia el que ella necessitava, que no escoltava els crits del seu cor demanant ajuda. I així, va ser com ella va arribar a estimar-lo per inèrcia, per tendresa, per costum, era un bon home, treballador i noble, però no li omplia el cor de focs artificials, no li provocava aquell no se què a l’estomac. Era el seu millor amic, un company de vida, però no l’home de la seva vida.
De sobte, una nit, una mirada ho van capgirar tot. Va aparèixer ell, desconegut, misteriós, impactant...com una tempesta que tot ho enlaire el seu cor despertà del son profund en què esteva immers. Aquell somriure li retornà la vida, l’alegria, la vitalitat i la força per donar un pas endavant i canvia el curs de les coses. Li donà força per dir prou i ser lliure!
Només una mirada va ser necessària per tenir el valor de confessar el seu secret: l’amor entre ells no era real, tot s’havia acabat. En aquell instant del temps va descobrir les passes que li mostrava el seu instint i escoltà la veu del seu cor: no sabia on arribaria, només sabia que ho volia provar i, així, un dia el seu cor li digué:
Existeixen moments en què creus que la tristesa serà eterna, però neix un somriure al teu costat. Moments en què deixes de creure en l’amor, però apareix aquella persona que llegeix el teu cor. Moments en què et sents perdut, incomprès o desolat, però sents el caliu d’una abraçada, la fortalesa d’un petó o la pau d’unes dolces paraules. És aleshores, en un instant del temps, que lo impossible esdevé una realitat.
La meva realitat ets tu, tu que vas entrar en la meva vida amb la força d’una tempestat, com un remolí de vent que tot ho enlaire i capgira, tu que amb una impactant seguretat en tu mateix i grans dosis de picardia et vas fer l’amo del meu cor. Vaig descobrir que eres l’únic que sabia llegir els meus pensaments, l’únic que amb una mirada entenia les meves paraules, que els teus braços em refugiarien del dolor i les teves mans sempre em regalarien carícies. Vaig descobrir que darrera aquella imatge d’ esbojarrat existia un ésser delicat que cercava aquella ànima que entengués el seu cor, un cor que atresorava un amor immens. Per això, en aquell instant del temps, amb una mirada, vaig saber que tu series el company de la meva vida, que tu ets la meva realitat.