La tempesta. Sant Jordi.

Vaig posar-me a fer camí quan el sol just despuntava, regalimava dels arbres la rosada del matí, la
boira era com fum que s'aixecava dels camps, mirava el sol a la cara.
El meu pas era més ferm mentre el dia s'aclaria, el sol m'escalfava la testa i somiava despert que tot
era una gran festa, vaig passar per viaranys foscos i d'altres més radiants, van passar dies i mesos i
també van passar anys, i el meu cor s'alimentava de la fragància dels camps.
Un dia clar de primavera vaig veure néixer una rosa, i més dies van passar i és va a nan obrint la
poncella, era una rosa vermella amb els pètals de vellut, la vaig tallar i la vaig recollir amb esment
emprant tota ma tendresa, sabia que era per a tu i em vaig apressar a buscar-te.
Aquell va ser el nostre primer Sant Jordi que vàrem viure plegats, després cada any arribava ple de
solemnitat.
Sempre hem tingut per Sant Jordi una il·lusió renovada, i cada any as eclipsat la bellesa de la flor
només amb la teva mirada.
En la diada d'avui mirarem cap endavant núvols foscos de tempesta retallats en el cel blau, tots els
sants Jordis passats han estat ben celebrats i sempre ens han donat força.
La bellesa que ens envolta mai la podrem obviar, la tempesta és benvinguda i dóna color a la festa, la
passarem agafats mirant sempre en el cel blau, i assolirem l'objectiu de celebrar el nostre proper Sant
Jordi, potser amb més força que mai.