La solitud

La solitud envers els altres, la solitud acompanyada, la solitud ben solitària. Formes diverses de la desconnexió amb l'exterior, amb el món circumdant i amb els esdeveniments diaris. Solitud davant la premsa, les notícies, els events, les grans preocupacions. Solitud envers els anhels, les necessitats i les il·lusions corrents. De solituds n'hi ha moltes. No hi ha una solitud sola.

En Jonàs poques vegades se sentia realment sol, el record d'altres persones sempre l'acompanyava. Les seves cares les podia visualitzar perfectament. Se sentia sol però en certa manera. Caminava sol pel món, ho feia tot per ell mateix, i el que feia pels altres ho feia per ell mateix també. En Jonàs aspirava a una certa companyia, la que li poguessin donar els fruits de la seva feina, de la seva inspiració i del seu empeny en aconseguir fites.

Les fites l'acompanyaven, el guiaven, eren les seves mestres. Però eren unes fites desdibuixades i informes. Les seves solituds eren moltes, i també l'acompanyaven. A tot arreu a on anava. Sempre hi eren. Solituds de pèrdues, de quelcom que havia tingut i que ja no tenia, recances pel que no havia fet i pel que havia fet. Potser hagués pogut canviar moltes parts del seu passat. Haver-lo fet més tumultuós quan convenia, i més calmat en altres moments. Se sentia sol perquè havia fet el que no tocava quan no tocava, i havia deixat de fer el que tocava quan tocava.

Així doncs en Jonàs estava sol. Però no pas sol del tot. Fins i tot podia gaudir del calor humà, de l'escalfor d'un altre cos. Ho podia fer de tant en tant, tocant els altres. Era una escalfor i unes olors particulars, que li recordaven algunes de més intenses, per a les quals no se sentia del tot preparat encara. Les escalfors del seu interior eren massa fortes. Li feien pensar que no necessitava escalfors de l'exterior.

Escalfar-se per tal d'aproximar-se als altres, de vèncer les barreres, artificials o naturals, que li en separaven. Volia refer-se del seu aïllament, tornar a ser una persona sociable i de bon humor. Però les coses no eren tan fàcils. Hi havia massa per perdonar, i el seu cor no tenia tanta bonesa al seu interior. En Jonàs sentia que havia de seguir sol, i que sol seguiria per sempre més, per molt acompanyat que estigués.

La solitud tampoc no era tan dolenta. La podia suportar, i molta més encara. Sentir-se abandonat i menyspreat, vilipendiat i viciat, era només una conseqüència, no pas l'essència en si mateixa. Sentir-se amb ganes de fugir, d'amagar-se, de treure's del mig, eren símptomes de la seva elecció del tot voluntària. En Jonàs i la tercera persona eren grans amics. L'elecció havia estat volguda, ningú no l'havia empés a prendre-la.

Com no havia de sentir-se sol en un indret estranger, estrany, desconegut, gens familiar. Sense tota la munió de detalls que confeccionen la quotidianitat havia de sentir-se fora de si. Aleshores es trobava amb ell mateix, amb el que era en realitat, en un ambient estrany es notava, notava el batec del seu cor, notava la pressió a les seves venes. Quan l'ambient era hostil la consciència de si mateix minvava, tenia una raó per lluitar. Però quan a sobre era favorable i benefactor, era quan amb més intensitat es notava ell mateix. Aleshores voldreria fondre's en un espai inexistent, deixar la vida, desentendre's del seu destí i entaforar-se al fons d'un pou per no sortir-hi més.

Era la solitud dels detalls, la que es reafirmarva en cada afirmació de l'ambient exterior. La solitud que li feia prendre consciència de la seva ment, de les seves limitacions, de com estava de perdut i de la seva desolació interior. En Jonàs amb prou feines podia respirar. Sentir-se alhora responsable d'una activitat i incapaç d'interferir-hi o de modificar-ne res el trastocava profundament. Pensava amb encert que en tot moment havia de ser responsable del seus problemes més immediats, ni esperar una trucada de telèfon ni la finalització d'un encàrrec ni el resultat d'una gestió feta per tercers. Ser responsable només de cada passa seva. Això el feia sentir-se acompanyat, o no sentir-se tan sol.

Perquè un hom sol pot estar relativament sol, en tant que no està amb ningú, però tampoc no és responsable de ningú. La solitud augmenta en tant que estant sol hi ha responsabilitats afegides. En tant que la persona que fa l'encàrrec no hi és, i en tant que hom s'ha de preocupar per ell i pels seus paradors sense que hi sigui present. Aleshores la solitud és més gran. En Jonàs sentia pànic i rebuig per la responsabilitat, perquè se sentia sol amb ella.

En efecte, la responsabilitat mai no és compartida. La corresponsabilitat, que anul·laria la solitud que comporta, és mal vista i poques vegades practicada. Les solucions col·legiades només són a l'abast dels més intel·ligents, els que poden organitzar-se en tals col·legis. Els altres han de tenir la responsabilitat individual, i no només dels seus actes immediats, sinó dels actes dels altres. En Jonàs se sentia abandonat i sol, indefens i dubitatiu, amb el cap a punt d'esclatar, en aquestes situacions.

La seva solitud casolana era ben diferent però. La solitud de la manca de responsabilitats, la solitud de no haver de retre comptes a ningú, de poder fer el que hom desitgi, sense conseqüències ulteriors. Una solitud irresponsable en la que es pogués matar fins i tot sense haver de donar explicacions ni pensar en ningú que el trobés a faltar. Una solitud impossible, la del suïcidi tranquil i conscient, amb la seguretat que ni una llàgrima no serà vessada per un acte tal.

Però tornant a la solitud casolana. La de les hores mortes, hores per endavant sense res que fer, hores de la tarda, acabada la frenètica activitat del dia. Hores per passa l'estona sense un objectiu en concret, per prendre's una cervesa i somiar una mica, sense cap obligació posterior, esperant només l'hora d'anar a dormir. Aquesta mena de soledat engrescava en Jonàs. La necessitava molt íntimament, no l'hagués renunciat per res del món, no envejava la companyia feixuga i enganxosa que podia tenir un dignatari o un rei, o un empresari d'alt nivell. Sempre envoltat i sempre reclòs, presoner de la seva manca d'anonimat, de la seva anomenada. S'esfereïa de pensar que no pogués sortir al carrer per por de ser reconegut o perseguit.

Volia aprofitar la seva solitud mentre li durés. Era un bé preciós. Per bé que trobava a faltar algunes de les joies de la companyia, que la felicitat perfecta ja sabia que no la podia trobar, que sempre hi havia algun però, que la solitud no era perfecta i que tenia els seus moments de melangia, la veritat era que a la seva balança pesava més l'amor de si mateix que l'amor dels altres. I això feia que se sentís més còmode en l'anonimat i la desconnexió que en el contacte íntim amb els altres o en la seva companyia superficial.

La solitud l'havia ensenyat a ser moderat en paraules. No era persona de gaires explicacions, ni de gaires fórmules de cortesia, tampoc li agradaven les converses massa profundes, ni les massa intranscendents. Li agradava fer broma i comentaris oportuns o ocurrents, però sempre administradament. Estendre's en llargues peroracions o voler explicar els seus sentiments a qualsevol no feia per a ell. En realitat no tenia gaire que explicar, ni gaire que dir, tot ho tenia a dins seu. Ho podia escriure sense haver de contrastar-ho amb ningú. En Jonàs era un gran anotador, de pensaments i idees. Pensava que l'oralitat era enganyosa, li ho havia ensenyat la solitud, parlar per parlar li semblava una pèrdua de temps, què dir de parleries i xerraries que podien circular aquí o allà.

La televisió no li feia gaire companyia. Trobava els seus continguts anodins i interessants, del tot tendenciosos i enfocats a crear un model de persona uniforme conforme els gustos i les maneres del seu temps. Les pel·lícules eren una altra cosa ben diferent. Es tractava, com en el cas d'un llibre, de l'expressió sincera del seu autor, no hi havia una veritable interlocució, la pel·lícula es feia segons un criteri preestablert, anterior a qualsevol comunicació, i era del tot un unidireccional, en tots els cassos. A la televisió hi havia diàleg amb l'actualitat, amb les modes i tendències, amb les declaracions d'uns i altres. En Jonàs no estava interessat en el que li pogués transmetre aquest mitjà. La solitud l'havia ensenyat a malfiar-se de les opinions antagonistes.

Perquè hi havia qui s'anava conformant als esdeveniments tal com passaven. Hi havia veritables experts en ocultar la seva veritable argumentació. Començant per generalitats per anar-se particularitzant a mesura que hom prenia posicions en el debat. Això era general i passava també en les converses ordinàries, sense ser radiades necessàriament. Hom primava el fet d'assentar-se en una posició concreta ben fermament, a que aquesta posició el representés realment o tingués alguna cosa a veure amb la seva essència de pensament. Aleshores la companyia tenia aquest efecte pervers, el de fer modificar la personalitat per tal d'adaptar-la a la dels altres, fer que fos més valuós tenir una personalitat diferenciada que tenir una personalitat pròpia, tot i que semblant potser a la d'algú altre.

Així doncs l'excentricitat dominava el món de la companyia. Una persona sola no té cap necessitat de ser excèntric. A qui hauria de demostrar la seva originalitat? Amb qui s'hauria de batre en un combat de personalitats? En companyia però tot això canviava, aleshores calia demostrar tot un seguit de valors inútils i purament especulatius. Fer una evolució personal estressada, contranatural, com la que fa que la girafa tingui el coll molt llarg, tan llarg com l'arbre que fuig de la girafa fent-se més alt. En Jonàs volia fugir d'aquesta personalitat comparada, era la raó per la qual no volia sortir de la seva relativa solitud.

Però la solitud absoluta és impossible. Un home sol no pot sobreviure, o ho té difícil per fer-ho. De solitaris n'hi han, en aparença no depene
n de ningú, però en realitat depenen en gran mesura dels altres, en depenen completament. Perquè hom pot establir que el seu llindar d'exigència de la vida es trobi per sota del normal, d'allò comú que volen totes les persones. Amb resignació es pot prescindir d'alguns aspectes de la vida, i fer que la resta siguin més còmodes i agradables. Però la persona sola no ho pot ser absolutament. L'home del bosc depèn de la civilització que pretén refusar, per comprar les seves armes, pels coneixements apresos, per mantenir-se en el seu antagonisme exemplar. L'home sol és impossible.

Això no vol dir però que la solitud no sigui un bé en si mateix. En efecte, l'home sol, relativament, pot estar sol per voluntat pròpia, i pot estar sol en la mesura en que ho pot aconseguir, i pot fer-ho sense un antagonisme real amb els que no estan sols. Potser aquest antagonisme hi és pressent als començaments de la solitud, però no pas en el seu desenvolupament. L'home sol aprèn a conviure amb la seva solitud, a prescindir de les coses innecessàries de les que depenia en un altre temps, a forjar-se un sistema de vida relativament autosuficient. Perquè com impossible és la veritable solitud, també és impossible la veritable companyia, i ni en els actes més íntim i de més proximitat hi ha un contacte veritablement real, i equiparable al contacte que un té amb un mateix.

Així doncs la solitud en tant que posicionament és el resultat de la renúncia a alguns aspectes fonamentals de la vida, que no ho són en realitat. L'aïllament és la reducció de necessitats, conformar-se amb menys per tenir més en altres aspectes. Deixar d'anar a la deriva obeint voluntats alienes per centrar-se en la pròpia voluntat. La solitud és imprescindible per tal de poder madurar. Totes les persones haurien d'estar obligades a tastar la solitud, per bé que no totes potser estan preparades per endurar-la gaire temps. Perquè al capdavall el que ve donat és la companyia, allò indefugible és la comoditat, que és fàcil d'aconseguir. El que requereix esforç i dedicació és viure isolat. Requereix trobar el lloc i la manera, i trencar uns lligams que pot ser dolorós de trencar. Així doncs la solitud, que pot semblar buida i sense sentit, és plena i fonamentada, perquè posa l'èmfasi en coses importants, perquè centra el pensament en els aspectes d'un mateix, i perquè deslliure d'haver-se de preocupar pel que són només els interessos aliens. L'home sol compleix amb la societat, mínimament i a desgrat, però sense doblegar-se a la seva voracitat, exigent sempre de reptes majors, de sacrificis que superen la capacitat i sempre assedegada de dominació i afanys de control i guiatge.