La sala de reunions

La sala de reunions de la comissió de control era plena a vesar de cinc persones. Plena perquè la sala era petita, i amb prou feines hi cabien. Havien de parlar de moltes coses. Havien començat a les nou tocades del dematí, eren dos quarts d'una. Els hi quedaven moltes coses per endavant, assumptes importants, al seu parer, sobre el control i sobre la qualitat. Coses que eren rellevants, i que es podien justificar en senyudes memòries i en informes interminables. Però no hi havia ni una lletra de més en tota aquesta paperassa, segons el seu parer. L'enuig no entrava dins la seva conducta, al contrari, eren persones afables.

La dona d'ulleres, casada amb quatre fills, els deixava a càrrec d'una mainadera quen tenia cura, i ella es dedicava als afers de la comissió, que l'ocupaven en exclusiva. Havia lluitat molt per arribar fins allà, en una important corporació, no era cosa que uns marrecs li esguerressin el futur. Ho tenia clar, havia de guanyar per poder pagar-se totes les coses que la substituïen a casa seva. El seu marit no era un gran treballador, era un oficinista, un de més, i duia unes comptabilitats, a més d'altres funcions. Dins la mateixa corporació. Però no tenia el nivell d'ella, que era molt superior, ni la seva formació. S'havia pres un marit a mida, al que podia conduir segons els seus criteris, sense haver de suportar-lo massa. Ella manava. Duia una roba agradable, si bé un xic inharmònica, descompensada, on es veien els calerons però no el gust. Era una roba a la que no se li podien fer retrets, però alhora molt criticable. Ningú no ho feia a la comissió, però.

"Estic en desacord amb el punt 3 apartat c subsecció primera del manifest de continguts de la memòria final de l'exercici parcial del segon trimestre". El que parlava era un home rabassut, amb bigoti, un bigoti ridícul, amb puntes pentinades, i unes ulleres de cul d'ampolla horribles, però que conjuntaven amb la seva cara arrodonida. Era solter, la seva vida era la feina, no tenia altres objectius a la vida que mantenir-se en el seu puesto, i fer aportacions interessants a la comissió, el seu desagençament general era notable, duia taques de greix a les camisses, i tenia reputació de ser absolutament seriós i confiable en els afers que tocaven a la comissió. Alguna cosa de bona li havien d'atribuir necessàriament, perquè de la resta cap ni una. La seva paraula era agradable, per bé que quan abusava de la beguda en els esmorzars deia massa poca-soltades. L'havien posat en aquell puesto de responsabilitat per un amiguisme que tenia amb un alt directiu de la corporació. No tenia intenció de canviar de feina, encara que li oferissin, que li havien ofert, una remuneració millor. Es trobava a gust allà, i era home de costums.

El tercer de la taula era un altre home. Poques vegades parlava, era reservat, i molt llegidor. Tenia una dona, prima com ell, i també amb ulleres, la seva cara afuada expressava tota la seva contenció espartana. Era un home feble, però d'idees fermes, que no s'imposava en res de la seva vida, que sempre que estava a punt de topar amb un altre pel carrer, o amb el cotxe, era ell el que es feia a un costat. No era una persona que sapigués ordenar. Però en les coses de les que coneixia, en els riscos i els controls de la corporació, no es deixava trepitjar. Aleshores tot el seu geni quedava descobert, havia d'estar seguríssim del que estava dient, i tocar a un punt dels que li atenyien directament, ser la seva especialitat. Només així es llençava. Quan ho feia ho feia sense embuts, menyspreant qui tingués al davant, considerant que no hi havia cap altra autoritat superior a la seva que se li pogués oposar. De ben segur que no n'hi havia cap, i ni que la hi hagués hagut no hauria servit de res, perquè quan considerava que tenia raó no atenia a precs o arguments. Havia de ser escoltat o res. La seva vida familiar era semblant. Els pobres dels seus fills, en tenia tres, havien de seguir una disciplina estricta, que per altra banda ell no havia seguit en la seva infantesa, perquè el seu pare era expressament lliberal, i li deixava fer el que volgués. Però els seus fills no tenien aquesta llibertat. Havien de seguir unes normes, i a casa seva eren ferotges. Ja que a fora havia de conviure amb el llibertinatge de la gent comú, a dins del seu feu ordenava i es rescabalava de tot el desordre al que havia d'assistir a diari.

La quarta de la reunió era una d'aquelles dones simpàtiques, amb un marit simpàtic, amb uns fills simpàtics, i que vessen simpatia pels quatre costats. Sempre tenia a la boca paraules amables per finir les discrepàncies més agres. Sempre havia de veure el costat positiu. Això no obstant, s'esforçava per ser crítica quan veia que la reunió ho permetia, i que no encetaria una polèmica. Li agradava saber que no era una bleda, que ho era, i que tenia coses interessants i punyents a dir de tant en tant, alternades amb les frases obligades de concòrdia a les que ella pensava que era la seva missió dins el grup. Tots havien d'estar ben avinguts d'una manera o una altra, ella era l'aglutinant, així ho pensava, i per tant la veritable líder.

El darrer dels personatges de la comissió era un home sorrut i malcarat, sempre de mal humor, que no entenia els arguments més elementals i que era naturalment solter, i a més a més no tenia amics. Era una persona intrigant, que no explicava mai massa de si mateix, i que tenia un aire de patiment dolorós sempre envoltant-lo. Posava cares de fàstic quan li explicaven algunes coses, per no dir totes, i sempre tenia una mala paraula preparada per a tots els documents, i uns comentaris inconstructius i irònics que no agradaven a ningú. Era nebot del president de la corporació. D'aquí que seguís en aquell lloc de tant mala gana. L'havien obligat a acceptar la col·locació, per pressions de la seva família més directa. Ell al final va accedir-hi, però transmetent el seu desencís a la resta de la comissió.

I parlaven i parlaven. Alguns més quels altres. L'home de bigoti, rodanxó i arrodonit pel ventre, tenia una afinitat especial per la dona simpàtica, perquè ell era en certa manera semblant. I molt poques afinitats amb l'home prim d'ulleres, al que considerava un pedant, i del que no suportava la seva manera de fer-se l'important davant de qualsevol minúcia. Perquè segons el parer de la majoria tret de la primera i l'home prim era que tot allò no servia per a gaire cosa, tret de justificar-los el sou. La resta eren bajanades. Per altra banda hi havia una certa afinitat, relativa, entre la dona abocada a la feina i l'home prim d'ulleres. I el cinquè de la llista, fidel al seu caràcter, els menyspreava a tots per igual. De fet tenia notables problemes, perquè en moltes votacions dividides, es feien dos grups de dos com s'acaba d'explicar, i el vot decisiu quedava en mans de l'home maleducat i endollat per ser nebot del president. Ell votava el que pensava que era més equivocat, només per fastiguejar els altres, de manera que els que perdien, amb justa raó, es queixaven amargament, sobretot si era l'home prim i la dona abocada, que consideraven que s'estava posant en perill el futur sencer de la corporació per unes frivolitats o per unes actituds descuroses dels membres d'una comissió. L'home prim d'ulleres no podia estar-se de conferenciar quan perdia una de les votacions d'aquesta manera.

"Vosaltres no enteneu quel meu punt de vista és el més objectiu, i que jo sóc una persona del tot imparcial. No sóc com vosaltres, que teniu interessos, o pitjor encara, que us deixeu emportar per la frivolitat i l'originalitat. Això no té res a veure amb fer-se notar, és una decisió que s'ha de prendre desprès d'haver-hi enraonat molt, cal rumiar-se-les aquestes coses. I d'aquí el que coneix millor el tema sóc jo, i per tant el meu vot hauria de ser el que comptés. Malauradament no és així, i haig de veure com us equivoqueu, tot i en consciència, perquè ja us he explicat que el vot contrari al de la majoria és l'encertat en aquest cas. Jo dedico la meva vida, fins i tot la privada, a la meva feina, faig més hores de les que seria raonable que fes, per estar al dia. I no penseu que perdo el temps llegint revistes especialitzades o mirant vídeos i presentacions quant a l'àmbit de producció de la corporació, no ho penseu perquè això és el quem dona la informació. La que vosaltres no teniu. Jo us l'he presentada i no l'heu volgut mirar. Tu", digué tot mirant l'home maleducat, "has votat sense coneixement, l'absurd més gran, per demostrar quet sobra el que fem aquí, que no tens cap necessitat de seguir entre nosaltres, i que vols quet facin fora. Doncs sàpigues que d'aquest afer tindran notícies els d'a dalt, i tal vegada aconsegueixis el que et vens proposant des de que vas entrar al nostre grup de control".

Els altres no deien res. La votació havia estat feta, no s'hi podia adduir cap altre argument, que no fos inútil. La taula era allargada, i els components de la comissió es distribuïen a l'atzar. No volien que semblés que hi havia partits, i fins i tot en alguns aspectes es dividien, i trencaven els grups habituals. Mai no arribaven a cap consens, perquè l'home maleducat sempre votava en contra dels altres quatre si es posaven d'acord. Ell es justificava, dient que no havien reflexionat prou bé, i que si quatre persones tan defectives com ells es posaven d'acord en quelcom, aleshores havia de ser un error. Els altres no feien cas de les seves provocacions. Eren professionals, i ell era un endollat. El menystenien.

L'home de bigoti i la dona d'ulleres abocada a la feina s'entenien de tant en tant, tot i que l'aspecte de l'home era deixat, perquè en el fons tenien d'un i altre el que es mancaven. Ell tenia la despreocupació, i ella tot el contrari. S'admiraven secretament. El mateix passava amb la dona simpàtica i l'home prim d'ulleres, malgrat que en aquesta parella hi havia molta menys sintonia que en la primera, sobretot per la part de l'home prim d'ulleres, que no
podia suportar la simpatia de la dona. La trobava superficial, indolent, sense capacitat de reflexió. Ell ques considerava a si mateix un baluard de la prudència, el salvador de la corporació, el que evitava que les males decisions de la comissió es traduïssin en pèrdues milionàries als tribunals, ell havia de compartir taula amb algú que només tenia el seu esperit de concòrdia com a actiu. Per això hi havien les secretàries, i l'equip de psicòlegs de la corporació, no calia ni que tingués vot a la comissió. De fet l'home prim d'ulleres no considerava que ningú hagués de tenir vot tret d'ell.

Tots cinc tenien les seves raons per odiar els altres, i ho feien. Algunes de les discussions eren enceses, i de poc que no arribaven a les mans. Ni més ni menys que les polítiques de control de la corporació en un àmbit fonamental es trobaven a les seves mans. Un error podia ser fatal, per això havien de fer tots els possibles per prendre els determinis més encertats, per ser perfectes. Així ho entenien quatre d'ells, tret de l'home maleducat, que no entenia res de res, i al que les reunions se li feien interminables. Seva és la història. Ja des del començament havia assistit amb estupor creixent a l'espectacle de xerrameca incomprensible dels seus companys. Se'n feia creus que es poguessin dir tantes bajanades que no es podien entendre en tan poc temps. Veia amb desesperació com la seva desídia no tenia cap efecte, i que ningú considerava que la seva presència allà, ningú de les altres esferes executives, fos un destorb. Ans al contrari el consideraven una persona viscuda i que podia aportar una experiència que els altres amb les seves trajectòries acadèmiques i professionals desconeixien.

L'home maleducat en cap moment no havia encaixat en el grup, sempre s'havia sentit desplaçat, com que feia nosa. No ho volia admetre, si més no públicament, però ho sentia a dins seu. El paper que li tocava fer, que ell pensava que era de sentit comú, perquè tots els temes tractats per la comissió eren un disbarat, que no interessaven i que es podien negligir. No li mancava raó, perquè així era. En realitat aquella comissió era només consultiva, i exercia de control sobre unes altres comissions, que eren les que executaven realment les ordres. L'home maleducat sabia de la seva inutilitat. La resta no s'adonaven, eren uns babaus.

Quan podia escapar-se de l'edifici, perquè no hi havia cap reunió en marxa. L'home maleducat provava de relaxar-se. L'havien deixat en un estat de nervis evident, per tantes propostes i contrapropostes sense cap ni peus, responent a problemes que a ell no l'interessaven. Ell volia altres coses de la seva existència. Per això quan podia marxava, per tal d'aclarir-se el cap, i desentumir-se el cos, que acabava com un ninot de drap després d'hores i hores assegut a la mateixa cadira. Pensava que el món s'havia tornat boig, que paguessin sous tan alts a persones que no feien res de res, era un disbarat. Esperava que als llocs que visitava trobaria potser l'oblit, un oblit que se li resistia cada cop més. Començava a implicar-se sordament en els afers de la comissió, i a considerar que els seus informes eren importants. Potser havia arribat el moment de canviar d'aires, a despit del seu oncle i dels precs desesperats de la seva família íntima.