La revolució

No sabien ben bé que fer, la revolució havia esclatat. Els carrers eren una gatzara de consignes i de crits. En la foscor, alguns havien propiciat aquest escenari, que ara no podien controlar. Les barricades sorgien, dics humans, de persones disposades a sacrificar el no-res que tenien per un món millor, o només per un altre món. Les persones mobilitzades en pro d'una causa, la que fos, una causa difusa, sense especificar, sense casuística. La causa dels desesperats, dels més pobres, dels patidors. La causa de fer fora els cabdills, els patrons, la gent de bé, els triomfadors, tothom que hagués reeixit. Ser líder en aquells dies era una desgràcia.

Però els que havien creat la revolució no sabien que fer-ne. Només era una idea, una solució teòrica, sense una vessant pràctica definida, no era quelcom que hagués de fer-se, i ara que es feia, no sabien per on conduir-la. Ells no volien ser líders d'una matança de líders, doncs sabien quel seu cap podia ser-ne víctima. És necessari que hi hagi ànimes pensants? Calen els directors de museu, els conferenciants i els gerents? No calen. Només la revolució, en el seu estat pur, en el seu retorn als valors primaris, els valors que es complementen i que formen una realitat al marge de la sofisticació.

Més els que havien creat la revolució ho eren de sofisticats, duien alguns perruques ridícules, per tapar la calba, i d'altres bigoti, i eren empresaris i tenien interessos a l'estranger. Eren les víctimes de la seva doctrina, ells els primers. La gent ho sabia, calia acabar amb tot l'ordre, posar-ho tot cap-per-vall, desfer el que s'havia fet amb tanta paciència. Els directors de la revolta s'amagaven, les ires de la multitud eren temibles. La gent s'esquinçava els vestits. Es comportaven com animals, deixaven anar el pitjor de si mateixos, el que tenien soterrat feia temps, el que havia de sortir, volia fer-ho, per tal de demostrar la seva aversió a tot allò establert.

Però no ens desviem del tema, que són les motivacions reals i les conseqüències pràctiques d'un moviment revolucionari només traçat en teories complicades, en paraules gergàtiques, en conceptes sense gaire fonament real, en consignes buides, en l'odi de les persones per la seva vida. Doncs el que volien destruir era la seva buidor interior, el sentiment d'inpertinença, la deslocalització dels valors. Lluitar contra la seva misèria. Destruint. Els creadors del monstre no sabien com aturar-lo, els seus noms sonaven com a víctimes de la venjança de les masses. Eren conscients que havien de perir per que sorgís un nou ordre. Quina paraula més lletja, pensaven, un perill per la cultura. No hi ha nou ordre que hagi de millorar l'existent, la nostra força era un tensor que havia d'actuar dins un sistema equilibrat. La nostra força desregnada no té cap sentit.

Es duien les mans al cap en reunions clandestines, a llocs apartats, pensant que haurien pogut fer alguna cosa per evitar el daltabaix, el veritable terrabastall que se'ls cernia. Haurien pogut col·laborar secretament amb els poder reaccionaris, com havien fet sempre, en germanor de líders, i no deixar que el seu missatge calés en persones que no podien comprendre'l, en el seu context veritable, com a metàfora potser, com una realitat local, implementada a molt petita escala, a una comunitat, a un grup de persones, com qui fa un experiment al laboratori, però inviable en mans de la massa, de totes les persones corrents, amb les seves angoixes i el seu patiment, incapaços d'adonar-se dels límits de la destrucció.

Els ideòlegs de la revolució advocaven per un control del capgirament social, volien que les coses anessin pautades, fidels al seu tarannà d'organitzadors. Volien que tot plegat es desenvolupés per abocar-se en una transició, d'un estat de coses a un altre, una renovació potser de tots els poderosos, o de molts d'ells, deixant un espai per la supervivència, la seva pròpria. Miraven les imatges per la televisió i no se'n sabien avenir. Tota aquella gent, amb les seves robes de marca, alguns vestits amb elegància, i aquells altres, els netejavidres, els oficinistes, els taxistes, tota la gent que mai no esperaven tenir al seu costat cridaven les seves consignes. "Avall el poder! Visca la revolució!". Consignes en les que no creien. Perquè de poder sempre n'hi ha d'haver.

Els ideòlegs de la revolució ho sabien prou bé, n'eren conscients, algú o altre ha de situar-se al mig del cabal, al punt estret, allà on passen totes les cireres, i remenar-les. Algú ha de tenir la visió global. Això o la cova. I no esperaven que la gent triés la cova, farta de les seves vides anodines, d'haver de llepar culs d'imbècils i d'haver de carregar amb el pes d'una societat, d'un grup, d'unes elits que només els hi tornaven menyspreu com a pagament. Els ideòlegs, amagats i conferenciant entre ells s'adonaven més que mai de la seva condició, de la seva veritable pertinença, a un grup apart, a una elit més. No eren diferents dels que havien criticat tan àcidament, sense confiar en sortir-se'n. Eren víctimes d'ells mateixos, de la seva gosadia. No confiaven en el poder humà desbocat, els creien adormits, comatosos, ensopits, sense capacitat de reacció, i eren tot el contrari.

A dins del cor, les persones tenien la capacitat de rebel·lar-se, de trencar totes les normes, de rebolcar-se en la destrucció, de gaudir-la. La senyora respectable, amant de les feines domèstiques, abocada a la seva família, als fills i a la xerrameca amb les veïnes, llençava llambordes contra un aparador, i abocava un contenidor d'escombraries i li calava foc. Havia entès el significat de la ignomínia que l'envoltava, de la misèria amb la que havia de conviure. Un cop entès això qualsevol violència era per a ella legítima. A la merda els fills i les veïnes!, pensava. Els ideòlegs la fitaven, a ella o a alguna altra, i no s'ho podien creure. El seu missatge havia calat, havia fet adeptes i havia arribat al cor de la societat. Ara del que era el seu somni només quedaven fumeres aquí i allà. Ells que volien substituir només havien aconseguit destruir. I serien uns altres, molt més perversos que ells, els que si es donava el cas haurien de prendre el relleu en el poder.

Quin esglai pels planificadors de la revolució en veure el que havien aconseguit. Alguns d'ells però podien escapar a la seva condició. Podien barrejar-se entre els escamots d'esvalotadors, llençar pedres als pocs militars i policies que encara defensaven l'ordre. Renunciar als seus privilegis de líders i deixar-se endur per la bacanal obscena de desordre i transgressió que s'esdevenia, ser part activa de la revolució, i ser ells mateixos els que delatessin els altres. La disgregació dels comandaments de la revolució era un fet. Ningú ja no els feia cas.

I el pitjor de tot era que tot plegat havia de passar, perquè la situació anterior era insostenible. Els poderosos, les persones de respecte, si és vol per força, per de respecte, s'havien mostrat insaciables, només que haguessin tingut més paciència, que no haguessin abusat tan manifestament de la seva posició, que no haguessin viscut realment com si ho haguessin de perdre tot l'endemà. Aquestes actituds havien provocat el desastre. La poca confiança dels uns en els altres, es creien avariciosos i traïdors, això havia portat als excessos.

Ells s'havien cavat la seva tomba, només que haguessin sabut parar a temps, deixar d'oprimir, afluixar la corda, haguessin mantingut molt de temps el seu poder sobre els altres, haurien pogut allargar la injustícia, fent-la tolerable. Però havien d'excedir-se, de caure en l'obscenitat, de pensar que tot plegat havia d'acabar, que la revolució era inevitable. I contra més inevitable més s'excedien, precipitant-ho tot. Sabedors que els quedava poc posaven tota la carn a la graella, en comptes de reflexionar. El seu final ignominiós, arrossegats alguns pels carrers, exposats clavats a pals de la llum, cadàvers reconeixibles, i d'altres d'anònims, coneguts només d'alguns, localment, però destacats igualment, i excedits.

L'excés imprudent, la manca de sensibilitat, la poca polidesa en les formes, causes d'un final tràgic per a molts. Les elits havien deixat d'existir, els seus integrants havien de desaparèixer. Les ires de la multitud no es podien ajornar, no valien requeriments, ni astúcies judicials, no valien paraules retòriques, ni al·lusions a la força. Perquè ja no hi havia força, ni exèrcit ni ordre. Ningú no podia aturar la justícia infonamentada de qualsevol que cregués tenir un greuge contra el seu veí o el seu cap. Es feia estrany veure a persones civilitzades, que havien cregut en uns valors, que havien pensat que vivien en un món raonablement just, veure'ls armats de ganivets i de pals, destruint i transgredint.

I alguns artistes i rapsodes vivien el seu moment de glòria. Allò era el seu món fet el món de tothom. Havien aconseguit sense voler-ho que la seva desviació, que la seva sensibilitat excèntrica s'imposés, i les coses que no havien pogut fer abans les podien fer ara. Alguns cridaven, saltaven, i alhora pintaven les parets amb els primers impulsos, sense frens, o convertien objectes, de les botigues, de les cases on no hi havia ningú, en obres d'art. Sabien que el seu moment havia arribat. El futur, si la destrucció arribava prou lluny, tornava a ser seu, dels artistes i dels bojos, que tornarien a ser respectats. Ho veien a venir. Podien sortir al carrer vestits d'indis, en pilotes, cagar-se a sobre d'una font, pixar en un semàfor. El seu temps havia arribat.

Els ideòlegs de la revolució prou bé que ho advertien. Ells no eren xamans, no eren ensinistradors d'esperits, no coneixien els secrets de l'ànima, els secrets interiors. És clar que tenien la seva psicologia, la dels llibres, la dels especialistes i professionals, una psicologia allunyada de la realitat, encabida dins l'urbanisme, possible per tal d'anul·lar els impulsos, per fer tractables o menys molestes les persones conflictives,
una psicologia falsa, sense fonaments, un castell de sorra. Però sabien que no tenien control sobre els impulsos més primaris de la persona, que ara esdevenien cabdals. Sabien de la ira controlada, però no pas de l'odi visceral, inexplicable, sense raonament. No sabien res de deixar-se emportar per la tragèdia.

A dins dels hospitals, els bojos mataven sense pietat els seus cuidadors, els que no havien fugit, en justa compensació pel maltracte al quels havien sotmés. I els que havien escapat també acabaven per patir les conseqüències. Perquè eren localitzats i trobats. Els ideòlegs de la revolució ho veien com una salvatjada. L'ordre era desordre, i l'alienació veritat, els pensaments delirants una necessitat, la paranoia una obligació.

I tot i això allotjaven una darrera esperança, que la societat dels bojos no s'imposés, que encara pogués ressorgir alguna mica d'ordre, que les persones s'adonessin de cap on anaven o que es cansessin de la seva revolta, i permetessin organitzar-se els opressors de sempre, no en les mateixes persones però sí en idees. Deixar-los construir una nova societat, que pogués heretar de l'antiga, i no pas només una reculada mil·lenària, que tornés el món a les pors properes, les de darrera de l'arbre, les del xiscle en meitat de la nit, la del foc que s'esmorteeix el dia de pluja, i no queda més llenya.

Val a dir que molta gent havia frivolitzat abans de la revolució amb la vida primitiva, provant de dur-la a terme, viatjant a països exòtics, barrejant-se amb indígenes, aprenent de les seves costums. Però aquesta no era la veritable lliberta, era només apartar-se del camí per anar a cagar una mica al marge, mirant cap a la civilització, contant els segons per tornar-hi, amb la seguretat de tornar-hi, i algunes pors secundàries, dèries i temences sobre malalties lletges i violència gratuïta. Els ideòlegs també havien frivolitzat. Tothom havia frivolitzat.

Però la realitat si acabava per esdevenir-se era d'un caire molt diferent, sense el veïnatge de la civilització. Fins els més primitius i feréstecs dels indis de la selva s'adonarien del canvi. Haurien de fer un esforç, per adaptar-se a unes condicions perdudes fa no gaire. Els ideòlegs volien fondre's. Havien creat les condicions per a tot allò. Havien empés en una direcció amb massa força. Havien fet servir arguments massa convincents, havien atiat el sentiment d'indignació de la gent, i ara pagaven les conseqüències. La seva criatura ja no era seva, era de ningú, vagava sense control, ensopegant contra tot, fent caure edificis i ciutats senceres. Haguessin volgut contrapesar, i ara aixafaven. Alguns fins i tot resaven. Només el miracle els podia salvar de la desgràcia.