La revolució dels interruptors

Els divendres, com a cada divendres des de feia a prop de quaranta anys, tancava els calaixos de la meva taula-escriptori. Col.locava la funda a la vella Remigton i tancava el cartipàs amb els papers dedins. Anava cap als penjadors, recollia el meu barret, que ja portava alguna lluentor debut les refregades del penjador de fusta i me n'anava cap a la porta de sortida, ja que considerava m'havia merescut prou bé el descans.
Aquesta setmana havia estat prou esgotadora. La senyoreta Rosaura havia arribat a posar-me els nervis de punta amb els seus remiraments i rectificacions; i això de que algú aconseguís treure'm de les caselles - succés que en quaranta anys m'havia esdevingut quatre vegades, contant aquesta, em pertorbava profundament.
A més, ja que les desgràcies mai venen totes soles, un dels companys de feina, justament n'Andreu, havia tingut una crisi nerviosa per algun motiu estrany que li havia passat a casa seva i que encara no havíem arribat a aclarir, segons el metge li havia sortit una refùlgencia blava a la mà sense cap tipus d'explicació i just ara es trobava de baixa. Això tan sols significava una cosa: Haver de fer el doble de feina, la seva i la meva.
Desitjava com mai que arribés aquest divendres per poder deixar "els papers", la maleïda feina, que malgrat no era del meu agrad, em permetia la seguretat a la que sempre havia aspirat, i no tornar-hi fins dilluns.
Enlloc d'anar-me'n cap a casa amb l'autobús, se m'ocorri que em faria bé pel meu estat d'ànim, fer una passejada. Aquelles horabaixes, quan arribava la tardor, feia bon passejar. Els platers havien deixat caurà una catifa d'un color ocre damunt l'acera i a cada trepitjada meva, es sentia la remor del cruixir de les fulles ja seques. He de dir que aquella remor no estrident em feia companyia i que poc a poc, sense adonar-me'n m'anava relaxant.
Ca meva, es trobava una mica allunyada del centre de la ciutat, i aquella mena de passeigs els solia fer sovint, i encara més em plaíem, quan les arbredes que vorejaven l'avinguda deixaven filtrar els raigs de llum d'un sol esmorteït que porten aquestes belles horabaixes de la tardor.
Fins arribar a casa, tot una mena de perfums flairaven dins l'aire un tant humit. Em sentia francament be, i sense adonar-me'n estava oblidant l'angoixosa setmana que m'havia tocat de viure.
En arribar a la porta de la finca, vaig escodrinyar al meu voltant i no vaig veure a ningú. Era un hàbit inconscient que m'havia deixat la incertitud de què a voltes algú em vigilava.
Vaig pujar l'escala fins al meu replà. Abans havia fitat la bústia i havia tret un de tants impresos de publicitat. En arribar a la porta del meu pis, em vaig adonar de que no havia vist a cap veïnat per l'escala. Tot semblava estar en ordre.
Vaig prémer l'interruptor del replà per cercar la clau de la porta i vaig obrir, maquinalment, vaig tornar a pitjar l'interruptor per apagar el llum i no va ser cap sorpresa que no s'apagués.
La casa on hàbit és de les primeres que es feren en aquell eixample, i d'allò ja en fa bastants d'anys, pel que no és d'estrany que cada dos per tres, les connexions ens fessin d'aquestes males passades. Vaig tornar provar i va ser inútil, la llum es mantenia encesa. No hi vaig fer més cas, i vaig entrar a casa amb els ànims de donar-me un llarg bany.
Després em prepararia com cada divendres un sopar lleuger i encara tindria temps de revisar una part de la meva col.lecció de segells.
Tot respirava una tranquil·litat com a massa densa, però jo que soc un home reposat i d'ordre, no em molestava, malgrat fos com a diferent dels altres divendres. Com si aquella quietud presagiés alguna cosa ignota que tingues que ocorre. Malgrat tot, no arribà a preocupar-me
Vaig entrar a la cambra de bany i després de mitja hora - cronometrada- d'un bany relaxant de sals , vaig sortir d'ell amb la intenció d'anar a la cuina a preparar-me el meu àpat.
A l'intentà apagar la llum del bany, l'interruptor no va funcionar, ho vaig tornar a provar, per dues o tres vegades, amb una insistència nerviosa que no era pròpia de mi, ja que sempre me n'he sortit bé d'aquesta mena d'entrebancs, però la bombeta seguia encesa.
Com puc presumir de que soc un home pragmàtic, vaig cercar una solució immediatament. Em vaig enfilar al tamboret de fusta que tinc devora la banyera, vaig desenroscar la bombeta, ja que l'interruptor feia pocs dies que l'havia canviat; i la llum, redimonis, no es va apagar.
Aquella situació ja em treia de solc. Vaig desenroscar la bombeta del tot, fins que va quedar sobre la meva mà. Aquest cop sí que n'estava de segur que l'hauria apagada, em sentia orgullós de mi mateix. Vaig mirar cap al portabombetes i de cop una esgarrifança es va apoderar de tot el meu cos i unes gotes de suor freda començaren a llenegar-me pel front.
En el lloc que corresponia a la bombeta que havia desenroscat, un perfil de llum de la seva mateixa forma seguia brillant amb una llum esmorteïda d'un color blau pàl·lid.
Vaig passar la mà pel mig de la llum i breument la meva pell es va recobrir d'una aura lluminosa que poc a poc es va anar difuminant fins apagar-se
Em començava a sentir deprimit. Ja he dit que em tinc per un home pràctic capaç de trobar solucions a tots els desperfectes domèstics i en aquell instant no sabia que fer.
Vaig tancar la porta del bany per no veure aquella lluminositat, però malgrat tot, es seguia filtrant-se per l'encletxa, entre el trespol i la porta.
Cansat, i sense ganes de preparar-me el sopar, em vaig seure al sofà de la sala. Vaig encendre un cigarret donant-li unes quantes xuclades lentes fins arribar-me a omplir els pulmons del fum del tabac, això em reconfortà una mica.
Vaig pensar per a mi mateix en veu alta: Cal trobar una solució. Vaig aixafar la cigarreta al cendrer i amb una determinació ferma em vaig dirigir cap a la cuina. Allà em passà el mateix que a la cambra de bany.
De sobte, sense saber a quina força obeïa l'impuls que m'agitava, vaig anar encenent totes i cada una de les bombetes de la casa, així com desenrroscat-les descuidadament, rebentant-se algunes en el trespol; però malgrat tot, aquella lluminositat amb perfil de bombeta de color blavenc pàl·lid, persistia a tots els portabombetes.
Com a solució extrema, vaig córrer cap a la capsa de diferencials que dona pas al corrent elèctric de tota la casa. Inconscientment, desprès de baixar la palanca general, vaig aclucar els ulls, a la fi de què quan els obris tot hagués tornat a la calma desitjada i a la foscor, desapareixent, d'una vegada, aquella llum. Però no, ni a prop fer-s'hi.
Com si fos un malson i que no podem acabar per voluntat pròpia, aquella maleïda llum persistia, i no tan sols això.
El meu cor comença a bategar de tal manera que em sentia el pols en el cervell, quan vaig contemplar que per les parets, la refulgència blavenca començava a davallar com a llenegant cap el trespol i poc a poc s'anava enfilant pel sofà en el que feia pocs minuts acabava de seure'm.
Decebut, frustrat, amb una sensació immensa de fracàs, just pensant en fugir i salvar-me d'allò que em resultava incomprensible, vaig anar corrent cap a l'armari de la meva cambra, vestint-me a corre-cuita amb el primer que vaig trobar. Just el temps d'adonar-me'n de què la televisió s'havia posat en funcionament tota sola, però en lloc de projectar les imatges, filtrava pel vidre de la pantalla, aquella esgarrifosa llum blavenca.
Vaig baixar per l'escala, sense pensar ni tan sols en tancar la porta de la casa, tal volta per a trobar una mica de comprensió de tot el que estava ocurrent.
En arribar al carrer, vaig veure un nodrit grup de veïns que miraven estorats les cases, ja que elles com a fantasmagòrics espectres, s'anaven tornant poc a poc d'una llum blavosa esmorteïda com la que sortia per tots els portabombetes de ca meva.
Vaig pensar: Això passarà. Pot ser que una immensa font d'energia hagi desbordat les connexions d'alta tensió i ara el que patim siguin els efectes; i més endavant tot tornarà a la seva normalitat, i com si acabés de cometre una malifeta, que no volgués que ningú se n'adonés, em vaig ficar la mà dreta dins de la butxaca dels pantalons.
Ara crec que la lluminositat que en sobresortia per tota la pell de la mà no va traspassar la roba dels pantalons i els altres veïns no se'n temeren.
Era molt estrany, no feia gaire fred i tothom duia les mans dins de les butxaques, al temps que ens miràvem els uns altres amb unes mirades malicioses i desconfiades, que hagués jurat, que tenien totes elles una tonalitat blavenca.